Fam als ulls, ciment a la boca

«No agradarà a ningú, però a mi m’ha encantat escriure-la. No està del tot acabada, està, com li diria jo?, per brodar-la, eh? És molt estranya, no hi ha res que sigui veritat. És horrible!» Així és com Mercè Rodoreda anunciava La mort i la primavera en una entrevista del 1982. Va morir la primavera de l’any següent, sense haver pogut enllestir-ne la revisió definitiva. La seva novel·la pòstuma no podia agradar a gaire gent a principis dels seixanta —quan n’escrigué la primera versió— ni a la Catalunya de la transició, quan Rodoreda assolí fama nacional; però, des del 2017, per fi ha trobat el públic que es mereix. Potser és que una novel·la fascinant sobre la mort estava destinada a convertir-se en una criatura que veuria la llum després del traspàs de la mare per assegurar-li la fama pòstuma, que ja s’havia guanyat amb les altres novel·les, però que aquesta actualitzava. És precisament la novel·la sobre la mort i de la mort la que la fa viure encara com una escriptora radicalment actual en les lletres catalanes. Aquest assaig reivindica el lloc central que La mort i la primavera va ocupar en el projecte creador de Rodoreda i es proposa d’interpretar la novel·la des d’una triple lectura que aprofundeix en els ressons històrics, antropològics i metafísics d’aquest poble sense nom que put a fems i a glicines.

Premi Joan Fuster d'assaig 2023