Aquesta primera novel·la de la Núria Bendicho és realment impactant. Tracta d’una família que viu en una masia aïllada físicament i psicològicament de la resta del món. La feina d’escarràs, la misèria física i moral i un punt de bogeria que s’arrossega pels gens dels personatges, són el seu món quotidià.

Cada capítol està narrat en primera persona per un dels protagonistes que, en conjunt, van explicant la seqüència de la història. La mort d’un tret d’en Joan, un dels germans sorters del casal, esdevé un misteri fins que finalment s’aclareix, però planeja sobre les vides dels diferents personatges al llarg de diverses generacions.

És un relat dur com el paisatge on es desenvolupa, amb unes vides sense més sentit que el de la supervivència i on els sentiments més bàsics i instintius apareixen en un no res a flor de pell. Hi ha, a més, un sentit del fatalisme, de la predeterminació, que amara totes les decisions que prenen els personatges que fan d’aquesta narració un text sense esperança de redempció.

Tot i la duresa de l’argument el llibre es llegeix molt bé, és molt amè i té un llenguatge ric i descriptiu.