User Profile

L’autora relata les relacions que la protagonista, la Milena, manté amb la seva família, principalment amb el pare, però sobretot amb la mare. Comença l’acció quan els pares decideixen abandonar la Txecoslovàquia comunista durant un viatge a l’Índia i exiliar-se als Estats Units. Aquí sorgeixen les primeres tensions, però a causa de la joventut de la protagonista i son germà, acaben desapareixent i els nois duen millor la nova vida que no pas els pares.

Més endavant, però, la bona relació amb el pare es veu interrompuda per la seva mort sobtada i a partir d’aquí la mare, amb el seu caràcter tan personal, serà l’eix de la novel·la. Per ella per molt que faci la Milena mai serà prou, tot seran recriminacions alternant-se amb períodes de més reflexió i calma.

L’acció es va desenvolupant àgilment gràcies al recurs d’utilitzar els diàlegs de la Milena amb altres personatges secundaris que permeten que expressi els pensaments amb llibertat. A més, els viatges que fa a causa de la feina o del compromís familiar ens mostren clarament com és la situació que s’hi retrata.

Una novel·la força interessant, que permet aprofundir en la ment dels personatges i en el paper que els fills han de tenir respecte als pares grans. Han de deixar de viure els fills la seva vida per dedicar-se als pares (que ja han viscut la seva)? O han de compaginar la seva llibertat amb les cures necessàries envers els progenitors? En aquest cas, com ho viuran els pares?

Una obra que m’ha fet descobrir la Monika Zgustová una autora txeca que escriu en català (entre altres llengües) i que convida a llegir més obres seves.

En Joan-Lluís Lluís ens planteja en aquesta novel·la una qüestió interessant que la fa entrar de ple en la categoria de política-ficció. Què hauria passat si el règim francès de Vichy hagués permès que Franco, el seu aliat, entrés al Rosselló empaitant als republicans que s’hi refugiaren després de La retirada?

El protagonista de la història és un noi captivat per la llengua catalana. Col·labora amb la Generalitat republicana en la redacció i edició de textos i, quan entren els nacionals, s’afegeix a La retirada, sempre acompanyat del seu diccionari. Un cop al camp de concentració de la platja d’Argelers , i després d’un atac dels nacionals, perd amistats i diccionari, fet que l’impel·leix a afegir-se a la resistència.

El llibre narra el viatge d’un noi ben tranquil i gens eixelebrat cap a l’acció antifeixista més violenta perquè al maquis hi fa de tot. Fins al punt en què, al final de la guerra, torna al sud de Catalunya amb la missió de capturar en Franco que representa que anava fugint i es veu obligat a emprar la violència més extrema. Tot i això, no se n’avergonyeix mai perquè la causa s’ho valia.

Un viatge per la llesqueta del septentrió, com en diu l'Aleix Renyé , per conèixer la seva gent en uns moments convulsos que haguessin pogut succeir i amb un final no tan allunyat d’allò que hagués pogut passar.

Com en altres relats seus, en Joan-Lluís Lluís narra els fets amb tota tranquil·litat per molt esfereïdors que siguin, sense treure-li importància, però donant-los el pes que tenen a la narració.

Una llarga (massa, pel meu gust) novel·la que explica les interioritats d’uns personatges anglesos des de l’albada de la II Guerra fins a l’actualitat, quan en narra el desenllaç. Tracta d’una família benestant que viu en una mansió al camp composta per un pare mig absent, una mare malalta i tres fills: el noi gran, Cecilia —la filla gran d’uns vint anys— i la petita Briony de tretze. En una trobada familiar amb un amic, en Marshall, hi assisteixen també els cosins dels xiquets: la Lola, una adolescent amb ganes de ser gran i els dos bessons d’uns vuit anys. També hi conviden al fill de l’assistenta, en Robbie, un intel·ligent jove que les té a totes enamorades.

El llibre té tres parts de longitud decreixent. En la primera se’ns presenten els personatges principals amb un detall excessiu. Veiem que la Cecilia està secretament enamorada d’en Robbie i quan s’hi embolica i són descoberts per la petita Briony, aquesta no acaba d’entendre el que passa i fantasieja amb la figura d’ell. A la nit els bessons desapareixen i tots han de cercar-los, aleshores s’esdevé que la cosineta, la Lola, és violada per una figura imprecisa que la Briony jura i perjura que és en Robbie el qual, finalment, és detingut i tancat a la presó.

A la segona part en Robbie, un cop completa la seva condemna, pren el protagonisme i explica la retirada dels anglesos del nord de França a causa de la invasió alemanya. Una narració detalladíssima de tots els horrors de la guerra amb membres humans dispersos a cada pàgina i un patiment extrem dels homes i dones que miren de fugir sota el foc enemic. Una mica gore.

A la tercera part se’ns hi mostra com es preparava Londres per a la rebuda dels combatents ferits que fugien de França. Ara la protagonista és una jove Briony que, amb el pas dels anys, ha madurat i s’ha adonat del mal que va fer acusant sense fonament en Robbie de l’atac a sa cosina. Estudia per a infermera, com sa germana Cecilia, i mira d’expiar el seu comportament.

El que podria ser una història de dues-centes pàgines es converteix en un volum de més de cinc-centes amb unes descripcions exhaustives, a vegades repetitives i amb expressions de pensaments que no ajuden a avançar en la trama. Resumint, una novel·la correcta amb moments en què es fa pesada i que demanen una lectura en diagonal. Tot i això, la història és versemblant i els personatges queden molt ben dibuixats.

Aquesta tercera part (i segur que la quarta, acabada de publicar) de la sèrie Islàndia negra no decebrà als seguidors. Està construïda com un rellotge perquè funcioni amb totes les parts del mecanisme adients perquè enganxi al lector des del primer moment. Hi ha una trama principal, protagonitzada pel jove policia de Siglufjördur , un xic fluixa en aquest llibre, acompanyada d’una altra trama un xic més potent, però secundària.

Hi ha de tot: un assassinat que vol semblar un suïcidi, tràfic de drogues i corrupció política, tot en la seva justa mesura perquè el resultat final sigui un best-seller. I l’autor se’n surt. Ara, mirant fredament les peces es veu que hi ha poc tall i massa acompanyament. Quina diferència amb les novel·les de l'Arnaldur Indriðason ! Allà tot és substància i hi ha poc lloc per a la frivolitat. Aquí, però, és al contrari.

Recomanable per passar l’estoneta i per conèixer la vida dels personatges que hi retrata, perquè el paisatge no en surt massa ben descrit.

Un escriptor de novel·les d’èxit es veu involuntàriament immers en la investigació d’un assassinat de fa més de vint anys. L’hi empeny la filla de la víctima que viu en una vall del Tirol italià, en un poble no massa idíl·lic. En aquest poble, dominat per una família rica, hi han estat passant coses des de fa força temps, però els vilatans, esporuguits, han anat deixant passar el temps i mirant cap una altra banda.

Al llarg de la novel·la es van aclarint els fets gràcies a la tossuderia de la parella protagonista que parlen amb una pila de gent i mentre els passen coses no massa agradables. Tot això amanit amb un cert misteri al voltant d’un llibre on s’explica com congriar desgràcies i mals d’altres mons.

L’estil és molt americà: frases curtes, molta acció, deixar molts caps per lligar, etc. Una sèrie de trets que enganxen en la lectura tot i que, quan t’atures i rumies una mica el que està passant, t’adones que són recursos literaris per elaborar un bon èxit editorial sense massa substància.

Pel meu gust, sobren pàgines sobre misteris misteriosos (mai he pogut digerir res d’en Lovecraft) i falta profunditat en els personatges.

L’acció passa quinze anys després del cop d’estat que instaurà la dictadura integrista ultra cristiana de Galaad i la narren tres dones. Dues des de l’interior, però en diferents rols, i l’altra a l’exterior amb, lògicament, visions diferents tot i que no antagòniques del que està passant.

Com la majoria de règims, Galaad es comença a podrir internament. La corrupció ha prosperat i es comença a fer difícil de tapar. Els principis ferris van quedant cada cop més al descobert i als dirigents se’ls fa difícil tapar els incipients moviments d’alliberament de les dones. Potser és natural a la condició humana, així i tot, la traïdoria i la revenja són valors que es tenen poc en compte a l’hora d’estudiar l’evolució de les societats.

Els relats de les tres narradores es van trenant els uns amb els altres per donar lloc, finalment, a un únic relat fins a cert punt esperançador. L’habilitat de Margaret Atwood per desenvolupar la trama és realment admirable i en cap moment el llibre es fa pesat, al contrari, empeny a continuar llegint-lo. A més, el punt esperançador final, després de tanta mort i patiments, sembla dissipar una mica l’horitzó del futur.

Un punt més per seguir llegint coses de l’Atwood i veure com desenvolupa altres temes.

Aquest és d’aquells llibres que, quan el comences, no pots parar de llegir-lo, tal és la mestria d’en Joan-Lluís LLuís en captivar l’atenció del lector. Una gran novel·la d’acció i de reflexió on no hi paren de passar coses sorprenents a cada pàgina.

Hi explica la vida de l’Assiscle Xatot, un noi que neix i viu a Perpinyà a mitjans del segle XIX. Aquí hi té una vida tranquil·la que només és pertorbada quan sent parlar en una altra llengua que el català o el francès que estudia a escola. Quan això passa, quan sent el seu amic gitano parlar en caló, li venen unes basques que, un cop passades, li han deixat el coneixement complet d’aquell idioma i el pot parlar immediatament com un nadiu.

Quan arriba a la joventut, Barnabé —un firaire que enlaira un globus aerostàtic— descobreix aquest do del noi i convenç als pares perquè el deixin portar-lo a París on aprendrà més llengües de la mà de son germà Nestor, que també té aquest mateix do.

Així que l’Assiscle deixa família i amor i parteix cap a París en una època més que convulsa, ja que l’emperador Napoleó és capturat pels prussians i la República intenta fer-se amb el control de la defensa del setge de París i, més endavant, desbaratar-ne la Comuna . En aquesta situació el protagonista no pot aprendre tantes llengües com voldria, però madura com a persona i pateix la repressió més ferotge. Tant que, finalment és empresonat i desterrat a Nova Caledònia , lluny del seu país i del seu amor.

A Nouméa arriba com a home lliure, però deportat, amb pocs drets i ha de treballar per d’altres de més poderosos. Un d’ells l’arrossega cap a la selva a la cerca d’or i això permet a l’Assiscle aprendre un bon grapat de noves llengües dels nadius canacs.

No vull rebentar-vos el final del llibre, llegiu-lo i el sabreu. Només afegir que l’amor per les paraules és, malgrat ell ho negui, una de les forces vitals de l’Assiscle. De l’altre amor en parlarem en una altra ocasió.

Teodore Sturgeon és un d’aquells autors que, com Ray Bradbury, t’arrossega en la lectura de les seves novel·les. Un llenguatge planer, però ple de poesia, fa que tot i que l’argument és espès, no abandonis el llibre.

Aquesta la novel·la tracta sobre un pas més en l’evolució humana, un organisme més enllà de l’home. Ho descriu en una de les pàgines: tothom ha vist aquelles il·lustracions que representen l’evolució de la pota del cavall. Si comparem la primera imatge amb la darrera hi ha una gran diferència. Això no obstant, si comparem una qualsevol amb la següent de la sèrie, la diferència és molt petita, tot i que existeix. El mateix passa a la novel·la, el pas evolutiu següent és petit en relació amb l’espècie humana actual, però existeix.

L’autor ens descriu, amb tota normalitat, les habilitats psíquiques dels nous espècimens: telecinèsia, lectura del pensament o saviesa extrema. Però queden encara restes del llast humà atàvic i això complica força la supervivència del nou graó evolutiu.

És un relat força entretingut, amb algunes pàgines espesses, però que ens permet conèixer la ciència-ficció fora dels marcianets i els viatges interestel·lars.

Si us agraden les aventures del Comissari Montalbano aquest llibre no us decebrà. Té tots els ingredients que en Camilleri hi fa sortir: una trama que t’arrossega a no deixar el llibre fins al final, uns personatges ben dibuixats, aquell punt d’ironia i d’enfotre-se’n de tothom i, per què no dir-ho, d’un reguitzell de bons plats que, si no anem a Sicilia, em temo que mai no tastarem.

No explicaré la trama, llegiu-lo, però vull fer una reflexió sobre un punt que em va sobtar. Aquí Montalbano, a pocs anys de jubilar-se, té per una banda una gran saviesa i força experiència, factors que li permeten resoldre el cas hàbilment. Però per altra banda, tot i l’edat, s’enamora com un adolescent i no precisament de Lívia, la nòvia de tota la vida.

Aquesta nòvia en la distància, que en novel·les anteriors tenia més rellevància, queda aquí desdibuixada i, sincerament, maltractada pel protagonista. No se’l mereix pas el tracte que li dispensa el comissari la Lívia, després de tot el que ha fet per Montalbano al llarg dels anys. No sé en què pensava l’autor quan escrivia sobre ella, però sembla una mica com si li fes nosa, com si no sabés massa què fer amb el personatge i si, com és de preveure, la sèrie s’acabarà ben aviat, no sé pas com ho resoldrà.

Potser al darrer llibre la cosa s’arregla. Ja ho veurem.

Segueixo en Joan-Lluís Lluís pels podcasts de Ciutat maragda i sempre he trobat interessat tot el que diu, tanmateix, mai no n’havia llegit res. I ara he començat per Junil.

Junil és una adolescent interessada en la poesia d’Ovidi i en poca cosa més. Després de fer-ne una de molt grossa fuig de l’imperi i es refugia en terres de bàrbars en companyia d’uns esclaus també fugitius. Ella va a la recerca d’Ovidi el poeta expulsat de l’imperi per l’emperador que abans tant l’admirava. Ho fa per dur-li el seu primer llibre, pràcticament l’únic exemplar supervivent després que manessin destruir-los tots. Així, perquè el poeta retrobi la inspiració i reescrigui la seva poesia, Junil vaga per terres de bàrbars.

El personatge queda ben dibuixat, així com els membres de la seva companyia que, a cada episodi del viatge, va creixent més. Les aventures i desventures del viatge fan que la Junil vagi perdent protagonisme, que guanyen els companys, però que al final recupera.

És una “road movie” amb un toc literari pel continu referent als llibres i a la lectura. Hi ha un passatge memorable que em va colpir força on un contacontes s’esvera en sentir parlar de transcriure les històries que recitava. Em recordà quan els mestres s’esgarrifaven pensant en la introducció d’ordinadors a l’aula.

Un llibre que m’ha deixat ganes de seguir llegint més coses de l’autor.

Tenia pendent la lectura d’alguna cosa de la Margaret Atwood i, quan he aconseguit temps, he començat pel Conte de la serventa , la primera novel·la de la temàtica Galaad. M’he penedit de no haver-ho fet abans perquè m’ha enganxat a la lectura i no he parat fins a acabar el llibre i començar el segon, Els testaments , que comentaré un altre dia.

Primer de tot cal dir que l’autora té una mestria en l’escriptura que molts altres voldrien. A cada paràgraf hi passa alguna cosa, per petita que sigui, i això t’enganxa i et fa avançar amb ganes.

En segon lloc, el tema que tracta que no saps ben bé si és ciència-ficció o política ficció. No és la ci-fi de marcianets i maquinetes a què estem acostumats. Més aviat es tracta d’inventar un model de societat puritana, cristiana i retrògrada on les dones són relegades als papers de reproductores i de mà d’obra. El que més em va cridar l’atenció, i em va fer rumiar, és que el canvi de la societat actual a aquesta societat medieval representa que es produeix molt ràpidament, en tres o quatre anys arran d’un cop d’estat violent i una cruelíssima repressió subsegüent.

Margaret Atwood fa com Ursula K. Le Guin , en poques línies és capaç de dibuixar un nou món, una nova societat amb formes de funcionament diferent de les nostres, però que ens fa rumiar precisament sobre el nostre temps i espai. La narració, és sempre en veu de dona, els homes, malgrat a Galaad tene un paper preeminent, queden bandejats com a personatges secundaris sense massa més interès. Un bon canvi del punt de vista que ajuda a entendre la situació de la dona.

Afortunadament, hi ha una resistència que, tanmateix, a l’inici del règim, es limita a treure les dones de Galaad i dur-les al veí Canadà. Una petita esperança, però que no arriba a tothom perquè, prou bé ho sabem, els règims totalitaris triomfen per les traïcions d’alguns del grup de les víctimes.