L'albatros negre

Què tenen aquest tipus de llibre que tot i ser una barreja de gèneres i d’una qualitat literària dubtosa no pots parar de llegir? I mira que aquest és un totxo de 600 pàgines i la trama va fluixejant a mesura que avances en la lectura. Però, vas llegint, llegint fins que te l’acabes i, aleshores penses: vols dir que calia tant de paper per una història com aquesta? I la resposta és no.

Anem a pams. Comença com una novel·la negra amb una investigació de la policia nacional d’Espanya sobre uns crims consecutius d’unes persones grans i que, més endavant, s’embolica un xic més, però tampoc massa. S’interromp la trama i en comença una de paral·lela, que passa tres-cents anys enrere, on es va explicant la possible causa dels assassinats del present. Aquesta segona trama estaria en un entremig entre la novel·la d’aventures amb pirates i la romàntica, perquè hi ha una apassionada història d’amor a tres. I el llibre va continuant així, intercalant una trama amb l’altra de manera que avancen les dues ensems, però no es resolen del tot fins al final, que és bastant previsible.

L’estil és clar, però sense floritures (que encara entorpirien la trama) i prou hàbil per enganxar el lector oferint sempre un nou misteri per petit que sigui i que animi a continuar. Una mica és el truc de molts escriptors de best-sellers, com en Ken Follet, que t’enganxen en trames insubstancials que no pots deixar fins a acabar-les, deu ser un truc que els ensenyen a l’escola dels best-sellers.

Resumint, un passatemps, una escuma, un llibre que es podria llegir de vacances quan no vols complicar-te la vida.