User Profile

Hamnet és un noi d’onze anys que viu en un poblet anglès a finals del segle XV i que emmalalteix per salvar sa germana bessona de morir per la passa de pesta negra. És fill d’un escriptor de comèdies –que resulta ser en W. Shakespeare– que viu lluny de la família, a Londres, i d’una mare, l’Agnes, que és una dona feréstega, estranya, mig fetillera i curandera.

El dolor per la pèrdua del fill plana a tot el llarg de la novel·la tant sobre la mare com sobre el pare. Però marca sobretot els que viuen més a prop del nen, és a dir ses germanes i la mare. El llibre ens explica els canvis profunds que un trasbals com aquest provoca en una família i com en canvia completament la vida.

Sincerament, esperava més del llibre, potser perquè n’havia sentit a parlar força, i la realitat m’ha decebut una mica. No puc dir que no sigui una bona lectura, però per la trama és massa llarg i, tret del retrat que fa de l’Agnes, no m’ha aportat massa res d’original. Potser esperava una acció més de l’estil de El retrat de matrimoni i no ha estat així, és un altre tipus de llibre. En tot cas, ha estat una lectura interessant.

Tot el llibre, que és autobiogràfic, va d’un sol tema: la mort del pare. Des d’un bon principi l’autor ens adverteix que son pare morirà cap a la meitat, i així és. Però aquest fet que l’ha marcat tan colpidorament li permet recordar-lo no solament al llit de mort o de cos present, sinó que el rememora com era en vida.

Ens explica, a trossets molt petits, com va ser la vida de son pare i de tota la família, inclòs l’autor, en la Bulgària comunista i postcomunista. De com era el pare amb relació als veïns, amb la família extensa i, sobretot, amb els seus dos fills. De com dedicava tant i tant de temps a la seva afició preferida: el jardí i l’hort mentre intentava sobreviure a la malaltia. També narra el buit que li deixa a la vida, tot i ser un home gran amb la seva pròpia família i feina, i es preocupa perquè no sap què farà a les festes de Nadal o la Pasqua ni a les tardes dels dies que li resten per viure.

Una novel·la intimista on es tracta de la mort d’una manera molt tendra i que, tot i que la mort d’un ésser estimat marca un abans i un després, deixa entreveure una segona vida després de la mort: no la que ven l’església, sinó la que tenen els difunts mentre durin als pensaments dels vius.

Bona lectura, però que s’ha de fer en un moment de bon estat d’ànim.

Soledad ha desaparegut de la pensió on vivia a la capital. Giselle, la inspectora encarregada de la investigació, és una dona torturada pels records, no podia ser d’altra manera, que interroga al seu entorn més proper. Esbrina que treballava en un establiment de depilació làser (Ciudad láser es diu) i que es relacionava només amb els companys de pensió, especialment amb en Raul. Aquest és un pocapena sense feina fixa que es dedica al tràfic a la menuda de tota mena de gèneres i que s’allitava amb la Soledad i l’arrossegava a l’alcohol, a les drogues i als seus negocis bruts.

La investigació és per desaparició, però la Giselle comença a sospitar que la cosa anirà a més i envia una companya a l’illa caribenya d’on provenia la Soledad per mirar d’aclarir el cas. Allà s’assabenta que la noia és viuda d’un home més gran que ella que treballava de bus i que va tenir un accident en el qual morí. Abans, però, havia celebrat amb una gran borratxera amb un company –anomenat Lisbón– que li havia tocat la loteria i els diners els havia deixat en custòdia al Lisbón per no perdre’ls. Quan enviudà la noia se’n va a treballar a la capital i en Lisbón li escriu per trobar-se i tornar-li els diners. La Soledad, arrossegada pel Raul, va baixant graons en l’escala cap a l’infern i no s’oposa a cap dels desitjos d’aquest. Ni quan li demana que, abusant del seu lloc de treball, li aconsegueixi imatges íntimes de les clientes acabades de depilar; una molt mala pensada.

És un llibre ple d’idees relatades amb un llenguatge barroc i molt localista que fa difícil la comprensió de la trama que està explicant. És com si l’autora volgués donar al relat una pàtina d’alta literatura llatinoamericana alhora que fa parlar als personatges amb l’argot dels baixos fons. El resultat és que exigeix un esforç extra del lector per mirar d’entendre exactament què està passant i això fa perdre el fil de la història. Estic segur que amb un castellà més estàndard, amb tot els tocs locals que es vulgui, la narració seria més àgil i entenedora perquè en el fons la història que explica és molt potent tot i les ramificacions que comença i acaba abandonant.

A la mort sense fills de la tieta Rosamond l’herència es reparteix entre la neboda, la Gill, son germà i una parenta llunyana, l’Imogen, que ningú ha vist des de fa més de trenta anys. Quan la Gill va a recollir les pertinences de la tieta es troba una pila de fotos i una gravadora de cassets on la tieta, just abans de morir, va descrivint per a la Imogen, que és cega, qui surt a cadascuna i el paper que juga en la història. Una història que es remunta a tres generacions enrere i on apareixen la tieta, les seves amants i, sobretot, la seva cosina i millor amiga, Beatrix, que és la mare de Thea i àvia de la Imogen.

És una forma interessant d’explicar la història familiar i el món on vivien aquestes dones protagonistes del relat, tot i que a vegades resulta un xic redundant perquè, com ens passa als vells, explica dues vegades el mateix. Tot i això el ritme és prou viu i va avançant en la història fins arribar al clímax cap al final del llibre. El llenguatge és molt cuidat i les descripcions –sobretot les de la roba que duen els personatges– són exhaustives tot i que serveixen per retratar l’època i el tarannà dels personatges.

Resumint, un llibre entretingut que podria ser un xic més curt sense perdre intensitat ni interès.

Tzia Bonaria, la vella modista d’un poble interior de Sardenya, s’adreça a una mare viuda amb quatre filles i li’n demana la petita, la Maria Listru. Ara la Maria té una nova mare que es cuidarà d’ella, és el que es coneix a Sardenya com ser la fill’e anima; no perd el contacte del tot amb la seva família, però se’n va a viure amb la nova mare que la peixa, la fa anar a escola i li ensenya l’ofici. La Tzia Bonaria alguna nit deixa sola la nena i torna a les hores petites sense voler donar-li cap explicació quan la nena li pregunta.

El temps passa i, finalment, quan la Maria ja és una jove, entén el que passa en aquestes absències nocturnes: la vella ajuda a ben morir als desnonats de la vida. Això la indigna i la foragita de l’illa de manera que va a parar al continent a fer de mainadera d’un parell de jovenets a Torí. Tanmateix, quan li arriba un avís que la Tzia Bonaria està malalta, torna a l’illa sense pensar-s’ho dues vegades.

Una novel·la curteta, però molt intensa de la Michela Murgia que ens va deixar el passat 2023. El llenguatge és clar, rural i molt ric, sense estridències, de manera que ens transporta a l’illa i a un temps on el camp ho era tot, però no donava res.

A la platja d’un poble pescador d’una illa remota de l’Arxipèlag del Gos el mar porta els cadàvers de tres joves subsaharians. Les autoritats del poble (és a dir, l’Alcalde, el Metge, el Capellà, el Professor, l’antiga mestra i un parell de pescadors) es reuneixen per decidir què fer-ne, com ocultar-los a la resta dels habitants, però sobretot, que no corri la veu i faci perillar un projecte urbanístic que els ha de treure de la misèria.

Tot un seguit de males decisions porten a crear malestar i desconfiança entre ells, així, el Professor intenta esbrinar des d’on els devien llençar a l’aigua per arribar a l’illa. Aquest recel mutu s’agreuja amb l’arribada amb el ferri del continent d’un Comissari que tots es pensen que vol investigar el cas. Aquest personatge és força estrany, ja que beu com una esponja i fa estranyes preguntes. L’Alcalde es conxorxa amb un veí perquè la seva filla d’onze anys acusi al Professor d’haver abusat d’ella, cosa que evidentment aquest nega. Tot i això, és engarjolat i acarat amb la nena en presència de les autoritats i el Comissari mentre tot el poble és a la plaça exigint el seu linxament. Aleshores es produeix un gir de guió amb el Comissari que tot ho trastoca i comencem a entendre el rerefons de tota la història.

És una novel·la curta que tant es podria etiquetar de negra com de narració. És indiferent, però, perquè la història és molt actual i molt potent i l’autor hi reflecteix tant les misèries humanes com els negocis bruts i implacables. Està molt ben explicada, amb un bon ritme sense estrebades i permet alhora gaudir de la trama policial i de les reflexions sobre la negror de l’ànima humana.

Un llibre molt curtet, però entendridor i dramàtic, on en Joan-Lluís Lluís ens demostra la seva habilitat narrativa.

La protagonista, Ella-Calla, és una orangutana que és capturada per uns caçadors furtius que la volen treure de l’illa de Borneo. Tanmateix, aconsegueix escapar-se i es proposa de creuar tota l’illa fins a tornar a casa seva. En el viatge, que no és fàcil i és ple de moments d’horror, topa amb les dues cares de la humanitat: la violenta i bruta d’alguns homes i la curosa i empàtica d’una dona que l’ajuda.

L’autor crea en aquest relat un món amb una protagonista no humana, però en coneixem els pensaments perquè està explicat en primera persona. En certa manera recorda els relats de l’Ursula K. LeGuin que, amb tres paràgrafs, et crea un món i un sistema cultural. En Joan-Lluís Lluís, des de Els ulls de sorra o El navegant cada cop escriu millor i està esdevenint un gran autor.

Una novel·la negra amb tots els ets i uts. Comença amb uns capítols de violència i tensió molt alts que ben aviat queden en suspens mentre l’autora ens va va explicant al llarg de llibre la gènesis dels fets inicials. Al final, però, es retroba amb la trama inicial i resol la història d’una forma impecable.

De què va? Doncs de moltes coses, totes reals i contemporànies i que podríem trobar al nostre voltant o obrint un diari. La protagonista, la Gal·la Antich, és una educadora social que treballa per l’ajuntament d’un poble del Maresme. Va al darrere de la Jessi, una jove mare d’un nen que malviu amb el seu home, el Lolo, o Prenda o Malabèstia, perquè en denunciï els mals tractes a què la sotmet. El Lolo és un prenda que viu de tots els delictes imaginalbles mentre no l’enxampin: okupa cases d’una urbanització tronada on hi viu, o hi planta maria o en fa comerç a la menuda.

La Jessi no es decideix a denunciar al Lolo i quan ho fa no és precisament ben rebuda pel Jofre, caporal dels Mossos, que tampoc és el personatge més popular de la comissaria, perquè els companys i fins i tot el sergent Vehí sospiten que passa informació als delinqüents de la zona.

Com sempre passa amb les bones novel·les negres no saps massa bé si ets davant d’això, una novel·la inventada per l’autora o bé la crònica social d’un diari. I en aquest cas és ben bé així. La descripció de la urbanització on transcorre la trama, els personatges i els delictes que s’hi reflecteixen són tan reals i tan actuals que queda aquell dubte de si sí o si no. Una gran troballa aquesta autora que amb una prosa descarnada exposa aquesta realitat.

Una octogenària, l’Iris, explica al llarg del llibre la seva vida en què la seva germana petita Laura, morta a 25 anys, ha tingut una presència molt important. Va barrejant els records en forma de viatge al passat amb els pensaments actuals, de vella, amb notícies de premsa que ens donen unes dades fredes, però importants, per seguir la trama de la novel·la. I això encadellat amb capítols d’una novel·la que va escriure la seva germana i que fou publicada un cop morta, una novel·la de culte amb molts de seguidors i on explica la vida amorosa i sexual d’una jove amb un home perseguit amb un relat de ciència-ficció prou interessant.

La Margaret Atwood és una mestra enganxant al lector en les seves històries, i en aquest llibre n’hi ha una pila. A més, descriu molt bé els personatges, començant per les protagonistes: l’Iris i sa germana Laura. La Reenie, la majordoma de la casa que, quan mor la mare, és el seu referent físic i moral, les marca profundament. En canvi, el pare, un cop vidu, refà la seva vida, però amb l’alcohol i acaba perdent la fàbrica de botons familiar. Amb el pas dels anys l’Iris es casa amb en Richard, que és un personatge certament lateral, mentre que sa cunyada la Winifred té un paper fonamental en tota la seva història. La Laura no els suporta i ells acaben tancant-la en una institució de la qual acaba escapant-se.

És un llibre llarg que comença amb la Primera Guerra Mundial i acaba pràcticament als anys noranta del segle passat. Personalment, se m’ha fet una mica repetitiu en alguns punts mentre que en d’altres hagués agraït més explicacions, però és una molt bona lectura i una millor història, crua, però molt creïble.

Després de l’aventura amb El brogit i la fúria m’he tornat a arriscar amb Faulkner amb aquest llibre i el cert és que m’ha agradat força, també. Aquí la novetat narrativa, i feina pel lector, consisteix en intercalar un capítol d’un relat (Les palmeres salvatges) amb un altre de ben diferent, El vell. No tenen res a veure l’un amb l’altre, jo pensava que al final confluirien, però no, són completament independents; fins i tot El vell es va editar en un volum apart en vida de l’autor i no va passar res.

Parlem de Les palmeres salvatges. Es tracta d’una història d’amor entre un home pusil·lànime i una dona casada i amb dues filles d’un caràcter molt fort. L’home, que ha estudiat medicina i podria exercir de metge, intenta mantenir el millor possible la dona fent tota mena de feines i arrossegant-se per tots els Estats Units, fins i tot treballa en una mina de Utah durant un hivern fredíssim. La relació entre ells dos és bona, s’estimen, però hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar i que esclata quan ella queda embarassada i no vol la criatura. Aquí comencen els problemes i s’esgarria la cosa.

L’altre relat, El vell pren el títol del nom popular amb què els riberencs es refereixen al riu Mississipi ja que l’acció passa literalment al riu durant una gran crescuda. Un presoner és enviat en una barca a rescatar una dona i un home que esperen ajuda dalt les teulades, però la força de l’aigua i la imperícia del presoner fan que només pugui recollir la dona, que està embarassadíssima, abans de ser arrossegats amb el bot quasi fins el mar. Ell és tossut, molt tossut i fa el que pot per ajudar la dona en el part i a sobreviure mentre recorren el camí de retorn riu amunt. Així, treballa a jornal, caça caimans amb un francès amb qui amb prou feines s’entenen, fuig dels trets dels policies i quan, finalment, retroba el comissari que l’envià amb la barca es lliura i li diu: aquí teniu la barca que em vau deixar i la dona que havia de recollir, però el que no hi ha hagut manera de trobar és l’home. Aquest fet inesperat, després de les peripècies que han passat, ens arrenca un somriure tot pensant: mira que n’era de fàcil escapar-se i emprendre una nova vida, però ell no, ell tossut que tossut torna i es lliura. No explico el final per no espatllar-ho, però no és gens còmic i ens mostra la podridura dels estaments oficials.

Per què els va anar alternant l’autor? Ni idea, jo crec que en Faulkner era prou bo com per fer narracions lineals, però que no volia. Volia fer treballar al lector i que no se li endormisqués. La narració és trepidant en alguns casos o fluïda en d’altres, segons demana l’acció de cada moment i és aquí on es veu la traça de l’autor. El llenguatge és ric i precís i es nota la bona mà del traductor Jordi Arbonés en la línia del català d’en Pedrolo.

Irakli, el pare d’en Sandro i en Saba –el protagonista– fuig amb ells de la guerra civil de Georgia a la cerca d’asil a Anglaterra, tanmateix Eka, la mare ha de romandre el país perquè no els arriben els diners amb la promesa que es reuniran així que n’aconsegueixin prou. Vint anys després, i de la mort d’Eka i la majoria de parents que restaren a Georgia, l’Irakli turmentat pels records torna al seu país però no dóna senyals de vida i el fill gran, en Sandro, se n’hi va al darrere per mirar de trobar-lo. Tot i això també deixa de donar senyals i, finalment, en Saba els va buscar a tots dos.

Aquest és el principi d’una història de retrobament d’una terra on, tot i haver-hi nascut, és del tot desconeguda pel Saba, una terra on les altes instàncies no han perdonat ni oblidat els vençuts, i aquests encara pateixen els estralls i la devastació d’una guerra civil no tan llunyana. En Saba, en la seva recerca dels familiars, va trobant una sèrie de personatges d’un alt perfil humà tot i viure retuts i mig alcoholitzats en una terra meravellosa que va descobrint a cada passa que fa. En Nodar, i la seva dona Ketino, tenen un gran valor humà que els empeny, malgrat la situació familiar desastrosa, a ajudar en Saba a passejar-se per tot el país.

A més dels personatges vius també acompanyen en Saba les veus dels parents ara morts i amics de la infantesa, com ara l’àvia Lena, la mare Ekla, l’oncle Anzor o la veïneta Nino morta al principi de la guerra. Li donen esperances, bons consells, el desvetllen i el fan avançar en la cerca.

Un altre personatge omnipresent de la narració és el bosc georgià, profund, espès, carregat de secrets i misteris, però acollidor i ple de refugis en els moments més desesperants.

La narració bascula entre un cert to humorístic, el protagonista s’ho ha de prendre bé per poder sortir-se’n, i un to dramàtic pel desenvolupament de la història. Està molt ben explicada i els diàlegs entre el protagonista i les veus del seu cap ens serveixen per veure els dubtes i vacil·lacions a l’hora de triar un camí o altre.

El llenguatge és molt planer, la història està molt ben explicada i els lleugers tocs d’humor i els girs de guió fan molt amena la lectura. Un gran descobriment.

Els cavalls lents són els espies que han perdut la confiança de l’MI5 perquè n’han fet una de grossa, però que per alguna raó no han estat acomiadats. Els envien a la Casa del Pantà sota les ordres d’en Jackson Lamb esperant que es cansin de les feines burocràtiques que els encarreguen i pleguin ells solets.

Hi ha un bon grup en aquesta Casa, com ara en River Cartwright, net d’un vell dirigent dels espies anglesos, que es va equivocar d’objectiu en la seva avaluació inicial i hagués pogut causar una catàstrofe; l’avi va fer que no l’acomiadessin. Altres es van deixar documentació classificada en un banc del metro, o un disc dur en un taxi, o bevien massa. En fi, el millor de cada casa.

Tanmateix el cap, en Lamb, els té una certa consideració i quan des de la central de Regent Park els encomanen una sèrie de feinetes relacionades amb un grupuscle d’extrema dreta comença a desconfiar i tem que els parin una trampa, com així resulta ser. Ell, que és un veterà de la guerra freda, les veu venir i al seu torn fa els moviments necessaris per estalviar-se el clatellot que veu que els pot arribar a caure.

Una novel·la molt àgil, amb els espies desencantats a què estem acostumats venint d’en LeCarré , però portada al dia, amb un llenguatge menys elegant (menys senyor) però altament electritzant i amb una acció que no para fins al final del relat. Fa por llegir més llibres d’aquest autor per si els següents acaben amb la gràcia d’aquest primer de la sèrie. Ho provaré, tanmateix.

És una novel·la potser no tan rica i potent com les altres d’en Kent Haruf , va ser la segona que publicà, però ja hi destaquen els trets que caracteritzen la Trilogia de la plana i l’univers del poble de Holt –com a Nosaltres en la nit – i ens en la fa gaudir igual.

Aquí els personatges són en Jack Burdette que torna a Holt després d’haver desaparegut per vuit anys deixant dona i dos fills enrere i un forat de 150.000 dòlars a la Cooperativa de pagesos. El narrador, en Pat Arbuckle, és l’editor del diari de Holt que en un salt enrere ens explica la seva història i la d’en Jack, coneguts des de l’institut. En Jack era un pocavergonya espavilat que no dubtava a aprofitar-se de la Wanda Jo Evans, la seva eterna xicota, ni dels seus amics per fer el que li venia de gust, cosa que no ha deixat de fer mai, ni quan entra a treballar a la Cooperativa on assoleix el rang d’encarregat.

Les dones tenen un paper destacat en l’obra, tant sigui per a bé o per a mal. La dona d’en Pat, la Nora, de qui acaba separant-se, la Jessie, dona d’en Jack, i moltes altres que hi surten són dones fortes, fetes a sobreviure, sense por i amb una gran voluntat de tirar endavant malgrat els inconvenients que els planteja la vida.

Com sempre amb Haruf el to de la narració és mesurat i les escenes de violència, que n’hi ha, són tractades amb molt de tacte i elegància. Els raonaments dels personatges són senzills i eixuts, però molt clars i s’expliquen a poc a poc, amb sensibilitat i tendresa fent-los ben humans. En conjunt és una obra ben rodona que es gaudeix força no solament per la feina de l’escriptor sinó per la bona traducció que se n’ha fet al català.

Sort que és estiu i un està ben relaxat perquè en altres circumstàncies hagués abandonat la lectura a mig primer capítol; tanmateix, he continuat llegint i me l’he acabat amb ganes. El relat està distribuït en quatre capítols, cadascun dels quals té un narrador diferent. El primer explica els pensaments embullats d’un dels fills de la família Compson, en Benjamin, que és retardat mental; explica els fets d’una manera inconnexa pel que fa al temps (va del passat al present sense solució de continuïtat) i barreja els protagonistes de manera que és molt difícil seguir el fil i costa molt de treure’n l’entrellat. El segon capítol, que passa deu anys abans, narra també els pensaments embrollats d’un altre germà, en Quentin, que té (alerta revelació!) una relació incestuosa amb sa germana Caddy i que estudia a Harvard gràcies al fet que la família es va vendre unes terres d’en Benjamin, però no aprofita l’oportunitat i (alerta revelació!) s’acaba suïcidant. Amb això ens n’hem anat a la meitat de la novel·la i no tenim les coses gens clares perquè tot ha estat dit a mitges, sense clarificar qui és cada personatge i què fa, deixant d’aquesta manera la comprensió de la trama a la imaginació del lector. És el brogit.

Sort que al tercer i quart capítol es recupera la clàssica narrativa i es pot acabar d’entendre l’obra. El tercer capítol dóna veu al germà gran, en Jordan, que s’ha convertit en el cap d’una família desestructurada amb el pare mort per alcoholisme, la mare malalta (o això diu ella), en Benjamin a càrrec dels criats negres de la casa, la germana Caddy no se sap on i la filla de la Caddy –de nom Quentin, per acabar d’adobar-ho– a càrrec de la família. Rancuniós per no haver gaudit dels avantatges professionals i socials que menyspreà son germà Quentin, es veu obligat a dur una vida decadent, mantenint la família i la casa a força de treballar com a dependent del magatzem del poble i la paga amb tothom: sa mare, la neboda i els vells criats de la casa. Finalment, el quart capítol ens l’explica el narrador omniscient i segueix el clàssic pas del temps que facilitat tant i tant la comprensió de les històries. És la fúria.

A través de les diferents visions acabem tenint una idea un xic més clara de la decadència d’una família benestant del sud dels Estats Units que basant la seva economia en l’agricultura veu com a poc a poc aquesta va perdent empenta i cada cop són més i més pobres encara que al seu cap siguin els grans senyors. Es veu, a més, el tracte discriminatori envers els negres que consideren encara com esclaus encara que els paguin un sou ben minso. És paradigmàtic el cas de la Dilsey, la vella criada que ha fet de mainadera dels quatre fills de la casa, de cuinera i de majordoma i a les acaballes de la seva vida encara ha de treballar i arrossegar-se per servir-los, essent tractada com si fos una esclava tot i dur el pes del funcionament de la casa. Però no només és ella, tots els negres són tractats com a ganduls que eviten qualsevol feina i que s’han de mantenir per a no res.

En Faulkner és un molt bon narrador d’històries, aquí hi ha trossos boníssims, però també n’hi ha que no aporten res al relat (penso, per exemple, en el sermó del predicador negre). Llàstima que en la primera meitat del llibre, probablement per fer-nos entrar en la ment dels protagonistes, faci servir aquesta tècnica embolicada de no posar comes, ni punts i d’introduir personatges sense presentació (que no saps qui són fins molt més endavant) que fa tan difícil la lectura i la comprensió. O potser és que amb l’edat em torno gandul, no ho sé.