User Profile

Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir de l' Ursula K. Le Guin i el que em va empènyer, ara fa uns quaranta anys, a llegir després la resta de la seva producció. Ni em va decebre aquest ni ho han fet els altres, al contrari, tots m’han fascinat.

Què m’atrapa de l’Ursula? En primer lloc, la seva facilitat per crear mons diferents del nostre, però completament versemblants amb personatges completament humans. I, en segon lloc, la traça en explicar històries, és una narradora meravellosa.

En aquest llibre ens descriu un món a vint-i-sis anys llum de la Terra completament cobert per un bosc exuberant on els habitants —d’estirp humana com els terrans o els hainites— viuen en perfecta harmonia amb la natura. En aquest entorn idíl·lic apareixen de cop i volta uns colons terrans amb màquines i naus voladores que comencen a destruir el bosc per aprofitar-ne la fusta, un bé molt preuat a la llunyana Terra. Naturalment, el seu objectiu d’aconseguir fusta passa per sobre dels drets dels aborígens a la seva vida i al seu planeta i això, encara que visquis a l’altra punta de l’univers, no agrada a ningú.

La part tecnològica no és massa rellevant en els llibres de Le Guin, tot i que aquí ja apunta l’existència del responible traduït en altres llibres com ansible , un comunicador instantani on la informació viatja moltes vegades més de pressa que la llum. El que són rellevants són les relacions que s’estableixen entre el terrans i els aborígens perquè l’autora ens mostra tot el ventall de possibilitats: la racista, la burocràtica, la humana… El conflicte entre les dues poblacions hi queda perfectament reflectit i ens fa entendre que davant de situacions desesperades calen solucions desesperades, tot i que no agradin a ningú.

Un llibre que es fa curt que es llegeix de seguida i que pot servir per entrar en el món de l’Ursula K. Le Guin a aquells que no l’han llegida. I pels que l’han llegida, aquí tenen una bona estona de lectura.

Aquest llibre està a mig camí entre una novel·la i un assaig. El tema, però, seria el mateix: una dona acaba de donar a llum una parelleta de bessons prematurs i pateix de depressió postpart que es complica amb una altra malaltia mental. Aquest és el tema central de l’obra: les malalties mentals que assetgen les dones en acabat de donar a llum.

Fa un repàs no exhaustiu de casos estudiats pels metges al llarg de la història sobre dones que han embogit després d’infantar, moltes vegades el segon fill. Explica com eren tancades en institucions mentals per ser tractades i que algunes s’acabaven curant, mentre que d’altres no en sortien mai. Barreja aquestes citacions amb els pensaments de la protagonista a mesura que els infants van creixent i n’explica les pors que l’assalten i les conductes insanes que la malaltia l’obliga a fer, com ara anar a cal metge al més mínim senyal de molèstia en els nadons.

És un llibre que es llegeix molt bé, tot i que arriba a ser un xic repetitiu tant en les citacions històriques com amb els pensaments obsessius de la protagonista. Tanmateix, és força interessant de llegir.

Les novel·les d’en John le Carré discorren suaument, sense esvalots, com l’aigua del Tàmesi, tot i que per sota l’acció i les passions bullen. Aquesta penúltima obra seva no podia ser d’una altra manera.

En Nat, el protagonista, és un agent secret a punt de la jubilació (o la dimissió) que accepta la darrera missió de la seva carrera aquest cop al cor de Londres, lluny dels països de l’est on solia actuar. L’Ed, en canvi, és un jove amb opinions molt radicals tot i que gens perilloses pel sistema que vol jugar sigui com sigui al bàdminton amb en Nat. I se’n surt, fan una certa coneixença —que no amistat— fora de les feines tot jugant a aquest joc de raqueta tan britànic.

Les coses es compliquen quan durant el seguiment d’un agent rus dorment els caps d’en Nat s’adonen que els implicats en una trobada no són els qui es pensaven. En Nat, que és bona persona per sobre de tot intenta aclarir els fets que no li quadren sense l’ajut dels seus superiors i acaba descobrint la veritat: hi ha hagut un terrible malentès propiciat per un engany. Ell, malgrat les ordres dels superiors en el sentit contrari, s’ho fa venir bé perquè tot acabi sortint de la millor manera possible.

A més de la trama d’espionatge, els llibres d’espies —com els policíacs— ens retraten la societat en què té lloc l’acció. Si a L’espia que tornava del fred en le Carré retratava la guerra freda, ara toca dibuixar la societat post-Brèxit i el poc respecte que li queda a la Gran Bretanya en el concert de les nacions. També aprofita per descriure l’ocàs d’una societat britànica educada en col·legis públics (que vol dir privats i exclusivistes) i que ara veuen com s’enfonsa tot allò que els mantenia per sobre els altres.

Com sempre, una gran novel·la.

Per a mi Philip K. Dick és un dels grans ideadors de la ciència-ficció, un home ple d’idees trencadores no tant en el sentit “tecnològic” com en la creació d’universos diferents del nostre i que et fan plantejar les coses d’una altra manera, com mirant-les de costat. Tanmateix, no puc dir el mateix d’ell com a narrador: el trobo pesat, no aconsegueix desenvolupar les idees, s’entrebanca, no avança. Però tot se li perdona per l’originalitat dels seus pressupostos que fan de la lectura dels seus llibres un autèntic plaer.

En aquesta novel·la ens planteja una ucronia en la qual el president americà Roosevelt és assassinat i els Estats Units i els aliats perden la guerra davant els nazis, que dominen els països occidentals, i el Japó que domina la part oriental. En aquesta situació política veiem com els nazis han continuat amb l’holocaust dels jueus i l’eliminació d’altres races (han devastat tota l’Àfrica) mentre que els japonesos són un xic més civilitzats amb els americans vençuts.

No hi ha un protagonista únic, ni una única trama, sinó que hi ha diferents històries personals que s’entrecreuen més o menys, però que en tot cas ens van explicant la situació. Així trobem en Robert Childan que ven antiguitats americanes als japonesos i és el prototip del bon vençut, en Frank Frink, un joier que sense renunciar als seus principis vol reeixir en el negoci de la joieria, la Juliana Frink (exesposa d’en Frank) que viu una vida independent i s’embolica amb un estrany personatge o el senyor Tagomi, un japonès obsedit en preveure el futur a través de l' Yijing , el mil·lenari llibre de les mutacions.

Els llibres són uns altres personatges de la novel·la. A banda de l’esmentat Yijing hi apareix La llagosta s'engreixa un llibre on l’autor –en Hawthorne Abdensen– explica una ucronia (sí, una ucronia dins la ucronia) en la qual els nazis i japonesos van perdre la guerra. Viu reclòs en una finca per protegir-se de les moltes amenaces que ha rebut a causa del llibre i és el personatge que dóna nom a la novel·la, és l’home del castell.

Molts dels relats d’en Philip K. Dick s’han dut a la pantalla. En alguns casos la pel·lícula supera al llibre (Blade runner, Total recall) i en d’altres el llibre és superior, com aquest cas perquè l’adaptació en forma de sèrie a Amazon desvirtua completament el llibre, és tova i pesada.

Una dona diagnosticada de càncer passa comptes amb la seva vida. Recorda la seva joventut a l’Iran i com en va haver de fugir amb el seu marit i la filla menuda a causa de la revolució islàmica del 1979 on caigueren sa germana i molts amics de la universitat. Refugiats a Suècia van refer la seva vida i, ara que és gran i li tocaria gaudir de la jubilació, li diuen que té un càncer incurable.

Això li fa replantejar-se les relacions tant amb el difunt marit com amb la filla que, tot i viure independentment amb la seva parella, n’està molt d’ella. El fet de saber que serà àvia, però, li dóna forces per seguir els tractaments tot i les males notícies.

Una novel·la que planteja una situació humana molt interessant on es barregen temes tan actuals com l’arrelament dels refugiats, la lluita quotidiana per sobreviure, la malaltia, l’amor i les relacions amb els fills. Curiosa també la relació amb el difunt marit que no s’havia portat massa bé amb ella, però que encara té al pensament.

Inclou quatre contes de fantasmes i apareguts que en el seu moment, a principis del segle XIX, devien fer molta por, però que ara, amb el pas del temps i després d’haver llegit i vist tot el que hi ha sobre el tema, fan més aviat somriure.

Sembla que la intenció de l’editor era mostrar la qualitat literària de les autores, tan poc valorades en aquell temps. Se’n surt, la veritat és que els contes no tenen res a envejar a altres escrits per homes. Són àgils, ben estructurats i aconsegueixen crear el clima de suspens necessari.

Potser el que crida més l’atenció ara mateix, però, és el tractament que rebia la dona en aquells temps. Tot i ser relats on els protagonistes són de classe acomodada, el tracte envers les dones, pel sol fet de ser-ho, és força denigrant. Així, per exemple, en el primer relat (El rostre en el mirall) el marit de la protagonista va a veure son germà que acaba d’enviudar de la seva muller, que era germana de la protagonista. I a l’enterrament se n’hi va sol, deixa la dona —germana de la morta— a casa. PQC?

Un llibre testimonial sense massa interès tret de l’històric.

Aquesta petita novel·la negra escrita a quatre mans entre l' Andrea Camilleri i en Carlo Lucarelli és tota una mostra d’enginy per part de dos grans autors del gènere. A través de l’intercanvi de missatges oficials i oficiosos entre els dos protagonistes, en Salvo Montalbano i la inspectora Grazia Negro, es va desenvolupant la investigació del cas que, com en els millors treballs del gènere negre, està totalment prohibida per llurs superiors.

Al principi de la novel·la, a través dels primers missatges, fa l’efecte que no s’entenen ni els protagonistes ni els autors, però ben aviat l’acció s’encarrila i discorre sense més entrebancs fins a la resolució del cas. Segons sembla, els autors treballaven cadascú per la seva banda i quan rebien el treball de l’altre, havien de continuar el relat de forma que lligués; potser d’aquí ve la confusió inicial.

És un divertiment que es llegeix molt fàcilment i amb ganes, però que tampoc no aporta res que abans no haguessin demostrat els dos autors.

Aquesta petita novel·la negra escrita a quatre mans entre l' Andrea Camilleri i en Carlo Lucarelli és tota una mostra d’enginy per part de dos grans autors del gènere. A través de l’intercanvi de missatges oficials i oficiosos entre els dos protagonistes, en Salvo Montalbano i la inspectora Grazia Negro, es va desenvolupant la investigació del cas que, com en els millors treballs del gènere negre, està totalment prohibida per llurs superiors.

Al principi de la novel·la, a través dels primers missatges, fa l’efecte que no s’entenen ni els protagonistes ni els autors, però ben aviat l’acció s’encarrila i discorre sense més entrebancs fins a la resolució del cas. Segons sembla, els autors treballaven cadascú per la seva banda i quan rebien el treball de l’altre, havien de continuar el relat de forma que lligués; potser d’aquí ve la confusió inicial.

És un divertiment que es llegeix molt fàcilment i amb ganes, però que tampoc no aporta res que abans no haguessin demostrat els dos autors.

En Benjamin Black (pseudònim de John Banville ) inaugura amb aquesta novel·la un fork de la sèrie del patòleg Quirke protagonitzada, ara sí, per un policia, l’inspector Strafford. Comença quan el criden perquè un capellà catòlic, hoste d’una casa bona i senyorial, però deixadota, apareix mort i emasculat a la biblioteca. Sembla que aquesta mort no importi massa als ocupants de la casa ni als habitants del poble veí i que els únics que hi tenen un xic d’interès són, per una banda, l’Strafford per aclarir el cas i, per l’altra, el bisbat d’Irlanda per tapar-lo.

L’acció es desenvolupa a un ritme molt calmat, lluny de les novel·les negres americanes que tenen un ritme trepidant, però va avançant xino-xano. A més, la trama té lloc enmig d’un hivern molt fred i d’una nevada que tot ho paralitza i dificulta. L’inspector primer interroga els habitants de la casa, un vell coronel heroi de guerra i ara retirat, els seus fills, la dona i els criats. També visita la germana del capellà mort, que li feia de majordoma, i els veïns del poble aplegats a la fonda on s’hostatja. Poca cosa en va traient, però. A més a més, el seu superior li ordena que s’entrevisti amb el bisbe de Dublín que, casualment, passa uns dies a la rodalia; així ho fa i té lloc una escena molt aclaridora del paper de l’església davant de qualsevol escàndol: tapar-ho, mirar cap a una altra banda i compte amb xerrar més del compte.

Els personatges queden molt ben dibuixats i el paisatge també, un es troba immers en aquest món tancat i resclosit que era la societat irlandesa dels anys 50 del segle passat (molt semblant a la nostra). Al final hi ha un salt enrere i un salt endavant en el temps que ens acaben d’aclarir el cas i que tanquen perfectament aquest cas tan ben explicat.

Ai, ai, ai, que m’estic convertint en seguidor d’en Black.

En Jo Nesbø ens presenta aquí una novel·la no policíaca, com ens té acostumats, sinó de terror al millor estil Stephen King. És una novel·la no massa llarga amb tres parts perfectament diferenciades i que semblen tres relats diferents. Tanmateix, una és continuació de l’altre de manera que la trama que s’inicia en la primera part es capgira en la segona i gira completament com un mitjó en la tercera.

Comença com una novel·la juvenil narrada en primera persona on es presenten els personatges principals de l’obra i s’estructura d’una forma tancada: el llibre es podria acabar aquí. Però no, en la segona part es canvia la perspectiva i el que ens havia semblat d’una manera ara ho és d’una altra. El que tenia un cert to irònic, ara és un drama. I la idea de tancament es repeteix: el llibre podria acabar després d’aquesta segona part. Però el millor és que continua i en la tercera ens torna a canviar el punt de vista des d’on havíem vist les dues parts anteriors i, ara sí, comença el terror de veritat i el relat negre.

Una obra on Jo Nesbø ens demostra un cop més el mestratge i l’habilitat que té d’imaginar històries i la traça en explicar-les. És d’aquells llibres que no et deixen anar, que et xuclen com l’auricular del telèfon públic xucla un dels personatges.

La Keiko Fukura és una noia que fa quinze anys que treballa en una botiga oberta 24 fent mitja jornada. Aquest tipus de feina al Japó és considerat una sortida laboral per a estudiants i per mestresses de casa amb altres coses més importants a fer a la vida. Però a la Keiko li agrada, per a ella la vida és la botiga i gaudeix, i molt, de la seva feina.

De sempre ha estat una noia un xic estranya, que no segueix les convencions socials que hauria de seguir una dona. Però a ella li és igual, fins i tot quan intenta fer veure que viu amb en Shiraha, un paio esquenadret que s’aprofita d’ella. Ho fa per semblar “normal”: tinc promès i visc amb ell, com la resta de dones de la meva edat. Però les relacions personals i socials no són fàcils i quan es torcen, ella sap el que vol fer i què ha de fer.

Un llibre senzill, que es llegeix d’una asseguda, però on es retraten molt bé els personatges, especialment la protagonista. Interessant, a més, per conèixer la complexa societat japonesa.

Després del Canvi i la conseqüent pujada del nivell del mar el Regne Unit erigeix un Mur que el protegeix de l’entrada dels Altres i l’aïlla de la resta del món. Aquest Mur és vigilat dia i nit pels Defensors, un cos de soldats de lleva que s’han de passar dos anys vigilant que cap incursió tingui èxit. Si algú dels Altres aconsegueix entrar, desplaçarà al mar a igual nombre de Defensors. L’Altre que hagi entrat podrà triar entre l’eutanàsia, servir com a Assistent (esclau) o ser retornat al mar.

En aquestes circumstàncies la novel·la ens explica la història d’en Kavanagh, un noi com molts d’altres que és dut als rigors del Mur, amb guàrdies de dotze hores en què no es pot distreure ni un minut perquè el perill és real i imminent i tant et ve dels Altres, que volen saltar el Mur, com dels comandaments que té al darrere i que no el deixen de petja. Aquí fa amistat amb els altres soldats de la Companyia, especialment amb una noia, l’Hifa, que a poc a poc es va transformant en estimació i amb qui comparteix somnis pel futur.

Les aventures estan garantides i els nois les passen de tots colors. Hi queden molt ben reflectits els sentiments de companyonia que es creen en aquestes circumstàncies així com l’aflorament del més profund instint de supervivència. En molts moments m’ha fet pensar en aquell temps llunyà en què vaig gaudir d’una tal beca del Ministerio de Defensa i he comprovat que comparteixo molts sentiments (especialment el menyspreu als militars) amb els protagonistes d’aquesta obra.

Una novel·la entretinguda, que es llegeix molt fàcilment i que fa pensar en com poden acabar les coses en el futur d’aquest planeta.

Aquesta primera novel·la de la Núria Bendicho és realment impactant. Tracta d’una família que viu en una masia aïllada físicament i psicològicament de la resta del món. La feina d’escarràs, la misèria física i moral i un punt de bogeria que s’arrossega pels gens dels personatges, són el seu món quotidià.

Cada capítol està narrat en primera persona per un dels protagonistes que, en conjunt, van explicant la seqüència de la història. La mort d’un tret d’en Joan, un dels germans sorters del casal, esdevé un misteri fins que finalment s’aclareix, però planeja sobre les vides dels diferents personatges al llarg de diverses generacions.

És un relat dur com el paisatge on es desenvolupa, amb unes vides sense més sentit que el de la supervivència i on els sentiments més bàsics i instintius apareixen en un no res a flor de pell. Hi ha, a més, un sentit del fatalisme, de la predeterminació, que amara totes les decisions que prenen els personatges que fan d’aquesta narració un text sense esperança de redempció.

Tot i la duresa de l’argument el llibre es llegeix molt bé, és molt amè i té un llenguatge ric i descriptiu.

Diu la Wikipèdia en anglès que aquesta obra és una paròdia còmica de novel·les policials americanes. Però o bé jo he llegit un altre llibre o el meu sentit de l’humor no és el mateix que el del redactor de l’article. Ben al contrari, jo he llegit una novel·la negra amb tots els ingredients habituals: una policia exalcohòlica, poc atractiva i en molt baixa forma física i psíquica, una investigació sobre un suposat suïcidi, una víctima que no encaixa, uns sospitosos propers a la víctima, etc. En cap moment li he trobat ni la veta còmica ni la paròdia.

Potser sí que l’autor va triar aquest tipus de novel·la com a vehicle per explicar-nos la història que volia, no ho sé ni en conec més obres d’en Martin Amis . En tot cas es tracta d’un llibre que es deixa llegir molt bé i que ens porta des d’un principi típicament policíac a un final on les idees se superposen a la resta de la trama. Els personatges, especialment la protagonista, estan ben dibuixats i l’ambient —l’entorn universitari d’una tranquil·la ciutat nord-americana— queda ben reflectit i serveix de contrapunt a la sordidesa de la història.

PS: sembla que hi ha una traducció catalana, però no l’he trobada enlloc. Potser s’hauria de reeditar.