User Profile

Sort que és estiu i un està ben relaxat perquè en altres circumstàncies hagués abandonat la lectura a mig primer capítol; tanmateix, he continuat llegint i me l’he acabat amb ganes. El relat està distribuït en quatre capítols, cadascun dels quals té un narrador diferent. El primer explica els pensaments embullats d’un dels fills de la família Compson, en Benjamin, que és retardat mental; explica els fets d’una manera inconnexa pel que fa al temps (va del passat al present sense solució de continuïtat) i barreja els protagonistes de manera que és molt difícil seguir el fil i costa molt de treure’n l’entrellat. El segon capítol, que passa deu anys abans, narra també els pensaments embrollats d’un altre germà, en Quentin, que té (alerta revelació!) una relació incestuosa amb sa germana Caddy i que estudia a Harvard gràcies al fet que la família es va vendre unes terres d’en Benjamin, però no aprofita l’oportunitat i (alerta revelació!) s’acaba suïcidant. Amb això ens n’hem anat a la meitat de la novel·la i no tenim les coses gens clares perquè tot ha estat dit a mitges, sense clarificar qui és cada personatge i què fa, deixant d’aquesta manera la comprensió de la trama a la imaginació del lector. És el brogit.

Sort que al tercer i quart capítol es recupera la clàssica narrativa i es pot acabar d’entendre l’obra. El tercer capítol dóna veu al germà gran, en Jordan, que s’ha convertit en el cap d’una família desestructurada amb el pare mort per alcoholisme, la mare malalta (o això diu ella), en Benjamin a càrrec dels criats negres de la casa, la germana Caddy no se sap on i la filla de la Caddy –de nom Quentin, per acabar d’adobar-ho– a càrrec de la família. Rancuniós per no haver gaudit dels avantatges professionals i socials que menyspreà son germà Quentin, es veu obligat a dur una vida decadent, mantenint la família i la casa a força de treballar com a dependent del magatzem del poble i la paga amb tothom: sa mare, la neboda i els vells criats de la casa. Finalment, el quart capítol ens l’explica el narrador omniscient i segueix el clàssic pas del temps que facilitat tant i tant la comprensió de les històries. És la fúria.

A través de les diferents visions acabem tenint una idea un xic més clara de la decadència d’una família benestant del sud dels Estats Units que basant la seva economia en l’agricultura veu com a poc a poc aquesta va perdent empenta i cada cop són més i més pobres encara que al seu cap siguin els grans senyors. Es veu, a més, el tracte discriminatori envers els negres que consideren encara com esclaus encara que els paguin un sou ben minso. És paradigmàtic el cas de la Dilsey, la vella criada que ha fet de mainadera dels quatre fills de la casa, de cuinera i de majordoma i a les acaballes de la seva vida encara ha de treballar i arrossegar-se per servir-los, essent tractada com si fos una esclava tot i dur el pes del funcionament de la casa. Però no només és ella, tots els negres són tractats com a ganduls que eviten qualsevol feina i que s’han de mantenir per a no res.

En Faulkner és un molt bon narrador d’històries, aquí hi ha trossos boníssims, però també n’hi ha que no aporten res al relat (penso, per exemple, en el sermó del predicador negre). Llàstima que en la primera meitat del llibre, probablement per fer-nos entrar en la ment dels protagonistes, faci servir aquesta tècnica embolicada de no posar comes, ni punts i d’introduir personatges sense presentació (que no saps qui són fins molt més endavant) que fa tan difícil la lectura i la comprensió. O potser és que amb l’edat em torno gandul, no ho sé.

Novel·la sense bons ni dolents on el paper del narrador omniscient és tan inconsistent com el dels seus personatges. Hi ha dos bàndols: el dels indis rics i cultes que, tot i això, són tractats amb indiferència i fins i tot repugnància pels de l’altre bàndol, els colons anglesos que tenen el poder al subcontinent asiàtic.

Ens descriu el caràcter dels indis com a voluble i ho fa a partir dels canvis que s’esdevenen en el metge Aziz, un indi que estudià a la Universitat de Cambridge i que treballa en un hospital anglès a les ordres d’un anglès ben poca-solta. Al principi es desviu per agradar als anglesos, en concret a dues dones acabades d’arribar d’Anglaterra i que volen conèixer l’Índia autèntica i per això acaba organitzant un sortida per anar a veure unes coves properes. Les senyores l’acompanyen perquè hi ha d’anar també un anglès, en Fielding, el director de l’Institut de la ciutat, un anglès amb idees més obertes al qual no li fa res establir amistat amb l’Aziz. L’excursió és un desastre: en Fielding perd el tren i les senyores van només amb els indis. La senyora Moore, la més gran de les angleses i mare del Ronny Heaslop –magistrat de la ciutat– de seguida es cansa de caminar i s’espera que la jove, la senyoreta Adela Quested que està promesa amb el seu fill, torni de visitar altres coves acompanyada de l’Aziz i un guia nadiu. Però l’Adela surt espaordida i baixa corrents de la muntanya sense dir res a ningú i fuig amb un cotxe que ha portat en Fielding. Diu que l’Aziz l’ha atacada.

La mala maror s’instal·la en la ciutat i els anglesos empresonen l’Aziz malgrat les queixes i súpliques dels notables indis. En Fielding està molt empipat amb els seus compatriotes i és expulsat del Club (el lloc de trobada dels anglesos on no hi poden entrar els indis, bé, tret que siguin els criats). Porten l’Aziz a judici i quan criden a declarar l’Adela aquesta finalment es desdiu de la seva primera declaració perquè no està gens segura que fos l’Aziz qui la va atacar ni que realment hi hagués hagut un atac. L’Aziz és alliberat, però comença a covar un odi cap als anglesos que abans no tenia i només desitja abandonar la ciutat i anar a viure en un regne sense la custòdia dels anglesos, que és el que finalment fa. L’Adela se’n torna a Anglaterra i més tard la segueix en Fielding que no ha pogut recosir la seva amistat inicial amb l’Aziz a causa del canvi que ha fet aquest envers els colons.

En la darrera part en Fielding torna a l’Índia i vol rependre la vella amistat amb l’Aziz, però el canvi del pensament que aquest ha patit fa la cosa molt difícil. Els anglesos tampoc queden massa ben parats en tot el llibre, ja que els retrata com a superbs, racistes i bastant ignorants. Es conformen a traspassar al nou país els seus vells costums i no ho passen pas gens bé. És aclaridor veure el que mengen, tot importat de la metròpoli, com ara peix o pèsols enllaunats, mentre els indis gaudeixen del seu deliciós menjar especiat (si heu anat mai a un restaurant indi sabreu a què em refereixo).

L’autor ens retrata perfectament no solament els personatges, n’hi ha un fum de secundaris, sinó el paisatge i el clima (passa per totes les estacions de l’any). L’estil és bastant àgil per ser un clàssic de principis de segle XX, tot i que no sempre queda clar qui diu cada frase o què ha passat amb algun fil de la trama.

L’Ivan torna al seu poble natal, Coal Run, després de molts anys d’haver-lo deixat arran de patir una lesió que el retirà de l’esport. Ara treballa com a ajudant del xèrif i està a l’espera de l’alliberament de presó d’un antic company d’escola i esports que es torçà molt aviat. La novel·la ens va explicant a poc a poc la història no sols de l’Ivan sinó la de tot un poble abans miner i ara mig abandonat a causa d’una explosió a la mina de carbó que matà dos-cents homes i deixà les famílies desfetes.

La història es va teixint a mesura que l’Ivan va retrobant els diferents personatges del poble. Comença per la família, una mare que el va criar, però que ha sabut reprendre el rumb de la seva pròpia existència. Una germana amb tres fills, cadascun d’un pare diferent, que l’acull a casa seva i que és un personatge vital i potser el més sensat de tot el relat. També hi ha els veïns, entre els quals els antics companys de jocs i d’escola, les antigues xicotes i els patriarques del poble: el metge que coneix a tothom i una senyora gran que reparteix les seves possessions entre els seus veïns.

La descripció del paisatge està prou reeixida perquè ens sembli que som en un poble abandonat per la indústria, amb moltes botigues tancades i que amb prou feines sobreviu amb feinetes d’estar per casa. Però el que el manté viu són les persones i llurs relacions, siguin bones o dolentes. En aquest espai l’Ivan es retroba amb el seu passat i se li van despertant els dimonis que havia endormiscat. Per una banda, retroba persones que estima, però també en troba d’altres que odia. Quan sorgeix la revelació d’un fet que ja es podia imaginar, però que no volia, fa que finalment maduri i entengui el sentit del perquè ha tornat als orígens.

Una novel·la narrada esplèndidament per l’autora que utilitza un llenguatge tallant i clar i que ens va descobrint les relacions que s’havien establert i s’estableixen entre els diferents personatges de manera que un acaba apreciant-los en el que valen.

Ludovica (Ludo), una dona espantada per la independència d’Angola i abandonada per la família, es reclou a casa seva on sobreviu vint-i-vuit anys fins que, vella i quasi cega, es rendeix a l’evidència. Mentrestant hem assistit al convuls naixement d’un estat independent a partir d’una colònia portuguesa abandonada per la metròpoli. Les il·lusions inicials en deslliurar-se del jou colonial porten a una república socialista amb tots els inconvenients de l’estalinisme, després a una guerra civil que, en acabada, du al capitalisme més ferotge i de campi qui pugui.

Sobre aquest fet l’autor, en José Eduardo Agualusa , ens fa un repàs de la història més recent del seu país i una pintura general plena de personatges pintorescos que, per circumstàncies atzaroses, acaben convergint amb la protagonista del relat. Hi surt el comissari polític reciclat en investigador privat, el boig de la ciutat que acaba essent un potentat, una colla de nens del carrer a quin més espavilat, els pastors de l’Angola profunda que no es refien de ningú i un llarg etcètera. L’autor té l’habilitat d’escriure, malgrat la gravetat dels fets que explica, amb un deix d’ironia, d’humor sorneguer que sense desmerèixer el dramatisme ens ho fa més passador i va de cara a allò que vol explicar.

Resumint, una novel·la molt interessant no solament des del punt de vista històric sinó des del punt de vista personal i d’evolució dels personatges. Molt recomanable.

Aquesta és una novel·la negra amb totes les de la llei: hi ha uns personatges desnortats que cometen crims per encàrrec, tot i que no saben massa bé a qui serveixen. Hi ha els dolents, que són els poderosos, que mouen els fils perquè les coses els vinguin sempre de cara. I hi ha la gent, el poble, que sent el malestar d’una situació que no desitja i que ha de patir.

L’acció se situa durant la Setmana Tràgica , la revolta que es produí a Catalunya a l’estiu de 1909 quan el govern espanyol va enviar a l’Àfrica els reservistes (nois que ja havien fet la mili) a lluitar contra els moros que volien expulsar-los de les seves terres del nord de l’Àfrica. En aquella guerra els soldats queien com a mosques i les famílies (la majoria ja tenien dona i fills) només rebien un telegrama del Gobierno agraint-los el sacrifici per la Patria i condemnant-los a la misèria.

A Feixes, una població inventada propera a Barcelona, els obrers de les fàbriques estan revoltats contra la situació i convoquen concentracions i vagues contra els patrons. Alguns d’aquests aprofiten l’ocasió per a fer roba militar per Espanya, cosa que encara revolta més els treballadors. Els patrons, que no estan gens units, miren de passar la situació com poden, però la família protagonista, els Rigau, veu que pot arribar a perdre bous i esquelles.

Els treballadors tampoc estan massa ben organitzats i apareixen situacions individuals de boicot contra la fàbrica, com les d’en Mercader. El que semblaria l’acció d’un anarquista que lluita pels interessos de classe aviat comença a fer pudor de socarrim per la quantitat de diners que se li paguen.

Una obra molt interessant tant des del punt de vista històric –queda molt ben reflectida la vida diària dels treballadors i la dels senyors així com els seus pensaments– com des del punt de vista novel·lístic: hi ha una trama molt sòlida que es va desenvolupant al llarg del llibre i que manté la tensió fins a la darrera pàgina.

Què tenen aquest tipus de llibre que tot i ser una barreja de gèneres i d’una qualitat literària dubtosa no pots parar de llegir? I mira que aquest és un totxo de 600 pàgines i la trama va fluixejant a mesura que avances en la lectura. Però, vas llegint, llegint fins que te l’acabes i, aleshores penses: vols dir que calia tant de paper per una història com aquesta? I la resposta és no.

Anem a pams. Comença com una novel·la negra amb una investigació de la policia nacional d’Espanya sobre uns crims consecutius d’unes persones grans i que, més endavant, s’embolica un xic més, però tampoc massa. S’interromp la trama i en comença una de paral·lela, que passa tres-cents anys enrere, on es va explicant la possible causa dels assassinats del present. Aquesta segona trama estaria en un entremig entre la novel·la d’aventures amb pirates i la romàntica, perquè hi ha una apassionada història d’amor a tres. I el llibre va continuant així, intercalant una trama amb l’altra de manera que avancen les dues ensems, però no es resolen del tot fins al final, que és bastant previsible.

L’estil és clar, però sense floritures (que encara entorpirien la trama) i prou hàbil per enganxar el lector oferint sempre un nou misteri per petit que sigui i que animi a continuar. Una mica és el truc de molts escriptors de best-sellers, com en Ken Follet, que t’enganxen en trames insubstancials que no pots deixar fins a acabar-les, deu ser un truc que els ensenyen a l’escola dels best-sellers.

Resumint, un passatemps, una escuma, un llibre que es podria llegir de vacances quan no vols complicar-te la vida.

Una novel·la curta, però intensa que t’enganxa a la lectura (me l’he polit en dos dies) perquè tant la història que explica com la manera de contar-la són molt interessants. Narra la vida dura d’un home que als estius treballa talant arbres en els inacabables boscos del nord-oest d’Amèrica del Nord i a l’hivern fent feinetes al poble. Es casa una mica gran (per l’època) i tenen una nena. Tanmateix, un gran incendi forestal arrasa tota la vall mentre ell és fora treballant i quan pot tornar no troba ni la dona ni la filla.

La novel·la explica aquest sentiment de frustració i solitud que l’acompanyarà la resta de la vida, però que no li impedeix continuar escarrassant-se i tirant endavant. És un home solitari, malgrat que a la novel·la hi apareixen multitud de personatges secundaris, cadascun d’ells amb una història al darrere i units per un fil constant que és el tren. El tren en l’obra no és només un mitjà de transport, és una font de riquesa (molta gent hi treballa directament o indirectament) i pot ser també causa de la mort.

Una obra molt interessant, molt ben explicada, sense floritures, però amb un llenguatge ric i clar que ens transporta mentalment a un temps i un espai ben allunyats del nostre.

Si sabés escriure, l’hagués pogut escriure jo, aquest llibre perquè tracta d’una època –els anys cinquanta i seixanta– en què tots dos érem nens (tot i que ell és una mica més gran que jo) i es començava a sortir de la negror de la postguerra i s’entrava en el desarrollismo. No és una novel·la amb una trama sinó un reguitzell de records que l’autor va trenant i destrenant seguint un fil temàtic. Res del que s’hi explica m’és aliè.

Així hi trobem capítols dedicats a l’escola, amb els companys, el castellà com a única llengua (que nunca fue d’impossisión que deia aquell pocavergonya), la separació de nens i nenes i els càstigs físics. En d’altres explica les mil i una històries dels veïns que, aleshores, formaven part de la casa i hi entraven i sortien quan volien. També hi ha tot un seguit de parents que entren i surten de la narració i que formaven part de la família estesa.

El paisatge també hi és definit. Tot i que l’acció passa a Gràcia, hi surten tot de llocs coneguts per mi, com ara la plaça del Nord amb els Lluïsos de Gràcia, els carrers dels voltants i amb alguna excursió a Sant Andreu. Ens explica com eren les cases, la gentada que hi vivia, les poques comoditats que tenien i l’arribada de la dutxa o de la televisió, per exemple.

Un llibre que es llegeix amb un somriure als llavis si has viscut l’època, però que deu semblar totalment aliè a les noves fornades de lectors. Força interessant.

En cada llibre seu en John Le Carré va tocar un tema diferent, però sempre referit al món de l’espionatge. En aquest cas el tema és la persecució que després de 11S van fer els serveis secrets americans i europeus –especialment anglesos i alemanys– de l’islamisme radical.

Un sense sostre amb prou diners arriba a Hamburg per reclamar una herència que li permetria estudiar medecina, el seu somni. Ve fugint d’un reguitzell de presons i camps de treballs russos perquè ell és txetxè i nomes té un paper de son pare amb el número de compte d’un banc privat alemany. Es posa en contacte amb una ONG d’ajuda als refugiats i l’advocada que li porta el cas va a parlar amb el banquer, una anglès d’aquells que ja ho tenen tot fet a la vida i a qui tant se li en fot tot plegat. A poc a poc anem sabent que els diners reclamats eren d’un exgeneral rus a qui els va anant ingressant al final de l’era soviètica i que tenien per origen el servei secret anglès. Un combo, vaja.

Hi apareixen espies de totes bandes, cadascú tirant cap al seu cantó i els que menys culpa tenen, el txetxè, l’advocada i en menor part el banquer, es veuen embolicats en la teranyina d’interessos geopolítics internacional. Un podriment, vaja.

Com sempre que llegim en Le Carré ens trobem amb una gran novel·la, explicada a poc a poc perquè anem entenent les trames d’interessos que s’amaguen en les accions més innocents i un bon ventall de personatges molt ben descrits a quin més trampós.

En Ferran Torrent és un mestre reconsagrat de la novel·la negra i en aquesta no podria fer menys que reblar el clau. Ambientada a mitjans dels anys seixanta en una València en blanc i negre on els vencedors de la guerra fan i desfan al seu gust, però ja amb una mirada més àmplia, més cap a fora, com figurant-se el que vindrà. Hi apareix tot un ventall de personatges ben diferents que diuen ser una cosa, però que en realitat en són una altra.

El protagonista, en Regino, és un marxant d’art, tot i que es guanya la vida amb falsificacions de quadres o de documents; un personatge que coneix tant els baixos fons com les esferes més altes del poder local i s’hi mou amb tota naturalitat. Viu en un hotel dirigit pel seu amic Manuel Estornell que li facilita contactes i feines. Aquí hi ve a raure una milionària americana, la Ketty, que en realitat és l’Ava Gardner que va fugint de la persecució del seu marit Frank Sinatra i de la hisenda espanyola. L’encontre entre l’Ava i en Regino no pot dur més que a l’amor, és clar. Hi ha, a més, tot un conjunt de personatges que farceixen d’acció la trama: el general Francisco Moreno, la seva dona Carmen a qui Regino fa un retrat mentre s’ho fa amb la filla, espies de Rússia i del Mossad i un reguitzell de petits (i no tan petits) delinqüents.

Una trama molt ben lligada des del principi fins al final on es barreja la novel·la d’espies de finals de la Guerra freda amb novel·la negra del més pur estil, amb tocs costumistes que retraten una València que ja no existeix. Resumint: molt bona, val la pena llegir-la.

És una novel·la negra molt bèstia que es llegeix d’una tirada amb un mig somriure a la boca i amb l’ai al cor.

En Nick Corey, un xèrif que fa feina només per tenir poca feina i que sembla un xic estúpid, es va alliberant de manies i cada cop tira més pel dret per aconseguir el seu propòsit. Aquest no és altre que continuar cobrant per ser xèrif del petit poble de Potts County de 1280 habitants, canviar de dona i tancar la boca com sigui als que li puguin posar entrebancs al camí. Un màquina, en Corey, que ho té tot: rancuniós, hipòcrita, masclista, racista i pocavergonya.

És un clàssic del gènere –es va publicar al 1964– i l’autor, en Jim Thompson és considerat el tercer gran escriptor de novel·la negra després d’en Dashiell Hammett i d’en Raymond Chandler. I realment es mereix el bronze perquè en sabia un niu d’escriure.

L’autor ens presenta el personatge com un bordegàs estúpid i a poc a poc ens va desvetllant els seus pensaments més negres i íntims amb una naturalitat que fa feredat. El maneig del llenguatge és molt gran i fa que l’acció sigui un no parar de situacions que es podrien resoldre de moltes maneres, però el xèrif només tria una sortida. Les descripcions dels personatges són crues i seques, però arriben amb claredat i no hi ha floritures ni res que ens distregui de la trama.

Un gran descobriment el d’aquest autor i amb ganes de llegir-ne més coses.

Novel·la sobre dues germanes –la Rateta i la Sió– amb dues parts molt ben diferenciades. La primera, que en descriu la infantesa, és molt bonica i propera a la infantesa de tants i tants que han estat “nens de botiga”, ens explica com va ser la vida de les dues nenes a la cansaladeria familiar. Com va sempre la feina a la botiga per davant de la vida en general i com te n’has d’estar de tantes coses.

La segona part, que transcorre durant la vida adulta de les germanes, ens descriu el final d’aquesta mateixa família. Com a l’anar morint primer el pare, en acabat la mare, les germanes que tenen vides ben diferents es retroben i comparteixen els pensaments més íntims. La història de la botiga continua en la figura de la filla que té seriosos dubtes en la continuïtat de la botiga. El centre de la trama, però, és la relació i la descripció de les vides de les dues germanes que, tot i ser molt diferents, es mantenen unides per la profunda estimació que es tenen.

Un llibre molt rodó, ja que es tanca la història que s’enceta al principi, amb capítols molt curts alhora que intensos i amb moments molt emotius que permeten una identificació molt gran entre el lector i els personatges, sobretot si a casa hi havia hagut botiga.

En Pep Coll, de qui vam comentar no fa massa La llarga migdiada de Déu , segueix en aquesta nova novel·la amb el tema històric recent i les muntanyes de Prepirineu. Aquesta, però, és una novel·la negra protagonitzada per dues famílies ben diferents. D’una banda, per una família pairal de pagesos pobres de la masia del Rebollé formada per tres germans. L’hereu, en Galderic, és un bon jan molt treballador que s’escarrassa en mantenir el llegat familiar, però sense arribar a fruir de la vida. L’Agustí, el cabaler, és més espavilat i s’encarrega de les relacions exteriors de la masia: baixar a mercat, vendre la mel que fan, anar al banc, a caçar… I la Trini, la germana petita, molt jove encara per saber res de la vida més enllà de la masia i que du la casa.

Per altra banda, tenim una família extensa de gitanos comerciants de bestiar de peu rodó que es desplacen de fira en fira i formada pel patriarca, el Tio Raymundo, els dos fills, un de solter encara –en Rucio– i l’altre –en Manuel– casat amb la Samara, una jove mare de divuit anys amb la seva filleta.

Una nit els gitanos agafaren mel de les arnes de can Rebollé, però el cabaler que ja s’ho temia els espera i els dispara amb la desgràcia que en mor un i fereix l’altre. L’Agustí, tanmateix, entabana a son germà gran perquè digui a la guàrdia civil que ha estat ell qui ha disparat, ja que si l’hereu que no ha sortit mai de la masia anés a la presó el cabaler, més llest, faria funcionar igual de bé la casa pairal.

Així comença a embolicar-se la troca que es va desenvolupant al llarg de tot el llibre, que es llegeix molt bé. Hi queda perfectament reflectida la societat catalana de la postguerra on costen d’assimilar els canvis que tindran lloc en poc temps. D’una banda, la industrialització del camp amb la introducció de maquinària i noves tècniques i l’aparició de la construcció com a mitjà alternatiu de vida. I, de l’altra, s’hi explica la desaparició progressiva de les fires del bestiar que és substituït per maquinària. En aquest sentit, és molt il·lustratiu que en Rucio, el gitanet, canvia una cavalleria de son pare per una motocicleta per anar més lluny i més ràpid.

Una molt bona lectura, tot i que amb alguna patinada històrica: és molt poc creïble que una noia gitana tingués una actitud tan oberta i feminista als anys cinquanta. Però no deixa de ser novel·la i l’autor és ben lliure d’escriure-hi el que vulgui.

Tot i els anys passats des de la seva publicació el 1950 (ni jo havia nascut encara!) la història que ens explica l’Isaac Asimov no perd interès ni actualitat, al revés. En temps d’una IA pocavergonya i lladregota, els robots de l’Asimov estan construïts per a no causar cap mal a l’ésser humà, contràriament, l’han de protegir per sobre de la seva existència. Els cervells positrònics dels robots obeeixen les tres lleis de la robòtica: cap robot pot causar mal a un ésser humà ni per deixadesa deixar que prengui mal, ha d’obeir als éssers humans i, finalment, ha de preservar la seva existència sempre que això no interfereixi ni amb la primera ni amb la segona llei. Un compendi d’humanitat, vaja.

El llibre en realitat està compost de diversos relats que es podrien llegir independentment l’un de l’altre, però que l’autor va lligar de manera hàbil seguint el fil d’una entrevista a una ja jubilada robotpsicòloga, la Dra. Calvin, que ha vist néixer i desenvolupar-se la indústria dels robots. En aquests relats es plantegen situacions on els robots fan coses que en principi no haurien de fer i la feina de la Dra Calvin o dels altres treballador de la USRobotics és entendre com, sota l’obediència a les tres lleis, determinats robots es comporten de forma estranya o sorprenent.

És un llibre que no per haver-lo llegit diferents vegades des de la meva joventut m’hagi deixat d’agradar. És cert que hi ha coses un xic desfasades, com ara el fet que els astronautes a l’espai fumin com a carreters, però en general no ha perdut actualitat. La prosa és àgil i les històries avancen amb ganes cap a la resolució final. I tot i ser un llibre d’acció no deixa de tenir un pòsit de bones reflexions sobre els éssers humans i sobre com haurien de ser els robots.