User Profile

No és una novel·la negra de la sèrie islandesa a què ens té acostumats l’Arnaldur Indriðason, com ara El duelo , però no per això deixa de ser una lectura apassionant. En realitat és una novel·la històrica amb algun toc de thriller ambientada a la Dinamarca del segle XVIII però amb una bona part de l’acció a Islàndia, la colònia freda, pobra i remota.

Un rellotger islandès va a raure als magatzems del rei on es guarda un vell rellotge on hi ha molt més moviment que el de les busques. Es mouen també figuretes que representen el pas de les festivitats, de les estacions i dels anys, una mena de gran rellotge astronòmic. La seva voluntat és tornar-lo a fer funcionar, però veu que hi ha molta feina, així que decideix treballar-hi de nits. Una nit entra el rei a veure què fa i comencen a xerrar. El rellotger li comença a explicar la història dels seus pares a Islàndia i com el pare del rei els va condemnar a mort.

Aquí semblaria que s’ha acabat el suspens perquè ja sabem el final de la trama, però en realitat és el principi d’una segona trama on el rei pren el protagonisme, ja que en part reprodueix la situació, el pecat, que va causar la mort dels pares del rellotger. Les intrigues de palau, el detallat relat de la vida a la pobra i llunyana Islàndia, les condicions de vida en aquella illa, la por del rellotger a enfadar al rei i que no el deixin arreglar el rellotge donen una tensió al relat que ens mostra l’habilitat de l’autor en enganxar l’atenció del lector.

Una molt bona novel·la que no he pogut esperar a llegir en català perquè feia temps que no llegia res de l’Indriðason i sempre és un plaer.

Una novel·la ben curiosa que s’aparta del comú. Tracta sobre les vides d’uns personatges creatius que no tenen massa èxit. El protagonista, en Mateu, és un pintor que ja no ven quadres i ha de buscar-se la vida com pot (ensenyament en una escola, un projecte de pintura contemporània, il·lustració d’articles…). Trava amistat amb en Crisòstom, un escriptor que ara només fa articles –que il·lustra en Mateu– però que va tenir èpoques millors. També tracta amb el Mestre, un molt bon coneixedor de les possibilitats d’èxit dels creadors siguin escriptors o pintors, però que és incapaç de crear res. Encabat hi ha l’Artur Bosch, un personatge paral·lel a la trama que, un cop ha enviudat, va comprant les cases dels llocs del món on va viure amb la seva dona i s’hi retira de tant en tant sempre sol. Quan desapareix, el seu paper és recollit pel seu fill Edmund, un noi taciturn que finalment entra en el flux de la novel·la en conèixer en Mateu.

La trama consisteix en el recorregut vital d’aquests personatges singulars i frustrats, quasi tots masculins tret de l’aparició puntual de la Caterina, una novieta de joventut d’en Crisòstom que ben aviat desapareix. Ara bé, l’acció de l’obra està explicada d’una manera àgil, de capítols molt curts i llenguatge directe, una tècnica de novel·la negra on sempre queda la recança que ha de venir algun esdeveniment que ho capgirarà tot i que fa que la lectura (que podria ser molt pesada) es faci lleugera i s’avanci ràpidament.

Caldrà llegir alguna cosa més sobre l’autor, en Manuel Baixauli , per veure si manté l’interès del lector en altres obres tal com ho fa aquí.

Novel·la negra amb tres protagonistes ben diferents, bé, quatre. La Noemí, una noia torturada per una herència indesitjada que intenta posar ordre en un món injust; l’Ivan, un noi amb uns pensaments que de tan negres ja veus que no acabarà bé i en Max, un vell rodamon amb una vida carregada d’experiències que ara ja no li serveixen de res. El quart protagonista és en Darwin, un gos gros de raça indefinida que no se separa mai d’en Max i que és fidel fins a dir prou.

La trama s’explica en paral·lel des del pensament de cada protagonista fins que, cap al final, un narrador extern ens va explicant els fets que tanquen l’acció. És un argument dur, amb fets i pensaments durs, tant com la vida dels rodamons que subsisteixen en la gran ciutat a empentes i rodolons. He trobat molt colpidora l’escena en què un grup de flipats d’aquests que reparteixen abraçades a desconeguts esquiven fer-ne una a en Max. Tanmateix, la seva vida pot ser potser més senzilla que no la dels altres personatges els quals tenen una vida interna ben feixuga tot i ser persones “normals”.

Anna Maria Villalonga, autora d’ Encara maten els cavalls és una escriptora que fa servir un llenguatge àgil i ric sense ser ampul·lós, i que sense adonar-nos-en ens posa en la pell d’uns personatges ben diferents i ens fa reviure les seves peripècies. Molt recomanable.

Pere Calders té la rara habilitat de fer que les coses més inversemblants passin d’una manera absolutament normal i a un ritme pausat i sense estridències. Un nen a qui li treuen el gos agafa afecte a un vell raspall que li correspon d’igual manera (Raspall). La promesa li diu “Baixa de l’arbre, grandolàs” al xicot que és envoltat i incorporat dins una planta que creix molt i molt de pressa (L’Hedera helix). I així, d’una forma ben natural es van desenvolupant els contes d’aquest recull a quin més fantasiós. Un home ha d’anar amb la mà tancada perquè dins hi du la vida, ai d’ell si l’obrís! (El desert)

L’autor utilitza un llenguatge col·loquial i planer, però molt ric, cosa que és molt d’agrair en un món on cada cop es tendeix a simplificar-lo per estalviar cerques al diccionari.

Fa bé llegir els clàssics (tot i que no és pas tan antic en Calders) per veure com anaven les coses i com es parlava quan no estàvem tan contaminats.

D’en Jo Nesbø m’ha agradat tot el que he llegit, tret de Macbeth que no el vaig acabar, potser pel moment en què el llegia.

En aquest llibre en Nesbø s’ha centrat en el concepte de gelosia com a sentiment que pot arribar a fer matar (és una novel·la negra) com ho fan l’ànsia pel poder o l’avarícia. Hi trobem un seguit de relats curts i el que jo diria dues novel·les curtes en els quals l’autor ens demostra tota la seva habilitat per dibuixar situacions i personatges en ben poques paraules i, en aquesta obra, en ben poques pàgines.

Hi ha relats que podrien passar al present, però n’hi ha d’altres força interessants que podrien arribar a ser qualificats de ciència-ficció per la ucronia de la situació. En tots els casos els arguments estan ben trobats i ben lligats i els personatges masculins, que en algun cas recorden en Harry Hole de les seves primeres novel·les, fan el que fan perquè és l’única sortida que hi veuen.

Molt recomanable la lectura que, tot i ser un totxo de sis-centes pàgines, mai no es fa pesat i manté en tot moment la tensió argumental.

Aquesta novel·la explica des d’un punt de vista literari la vida professional i personal (sense entrar en detalls massa íntims) del músic català Xavier Cugat. Des dels orígens gironins i la infància passada a l’Havana, fins a l’èxit aclaparador en uns Estats Units d’entreguerres i postguerres i la posterior davallada i decrepitud de tornada a Catalunya.

La novel·la està narrada per un personatge secundari, un periodista d’espectacles, que viu a l’ombra dels èxits d’en Cugat i que explica cada pas que fa i com el veu ell amb major o menor distància. N’explica els diferents matrimonis i posteriors divorcis, la seva passió pels gossets Chihuahua, els diners que va arribar a guanyar, les relacions tangencials amb la màfia i la seva vida d’hotel (els periria bans que no viure en una casa).

Un dels puntals de l’obra d’investigació de l’autor, en Jordi Puntí, és sens dubte els Records Inventats per en Cugat. Simplement, s’inventava records (com fem tots plegats), però els seus eren més fàcilment desmuntables tot i que ningú s’atrevia a retreure-li. Per exemple, deia que de ben jovenet havia arribat sol a Nova York procedent de l’Havana. I era cert, però amb el petit detall que no anava sol sinó acompanya dels pares, els germans i els avis i que gràcies a l’esforç de la família ell va poder estudiar música i, en acabat, triomfar.

És un llibre llarg, potser massa i tot, sobretot si no ets un gran amant de les biografies ni, encara menys, d’en Cugat. Però cal reconèixer la traça com a escriptor d’en Puntí que fa fàcil la lectura d’aquesta feina feixuga. Un deu per l’autor.

Tres vells —en Charlie, en Tom i en Ted— aquest darrer supervivent del gran incendi forestal de Matheson del 1916, Matheson Fire , viuen retirats de la civilització al més pregon del bosc canadenc. Allà s’han refugiat avorrits de les seves vides passades intentant trobar la llibertat. Viuen cadascú a la seva cabanya de troncs amb el seu gos i amb l’ajut extern esporàdic d’un noi, en Bruno, que de tant en tant els du menjar i retira la seva collita d’herba. En aquesta fràgil situació els troba una fotògrafa que va a la recerca de supervivents dels grans focs per fer-ne un reportatge. Al principi no volen saber massa res d’ella, però a poc a poc li van fent confiança.

En Bruno un bon dia apareix amb una tia seva, la Marie-Desnieges, una dona menuda, molt gran, de cabells blancs que ha estat tancada en un manicomi des dels 16 anys i que li diu que no hi vol tornar. Ell, doncs, la porta amb els altres vells al cor del bosc i li fan lloc. Tanmateix, és una dona molt poruga que necessita el contacte humà i acaben enamorant-se amb en Charlie. Les coses es compliquen, ves per on, i finalment la novel·la acaba que ni bé ni malament, potser més aviat bé, donades les circumstàncies tan extremes.

Una petita gran novel·la excel·lentment narrada per la Jocelyne Saucier que demostra un tacte i una delicadesa que són molt d’agrair. Hi tracta del desig de llibertat, de l’actitud davant la mort (sempre present), del sorgiment de l’amor a qualsevol edat i, molt destacable, del fet que amb l’edat un no busca altra cosa que fer el que li doni la gana.

Si quan vaig llegir Expiació l’Ian McEwan ja em va semblar carregós, ara, en acabar aquesta novel·la de ciència-ficció, ja el trobo un autor sobrevalorat i pretensiós. No sé què li veuen.

Potser les expectatives eren altes en començar a llegir un llibre on un dels protagonistes és un androide amb altes capacitats cognitives. En un moment en què tot és ple d’IA (fins i tot els electrodomèstics més bàsics), semblava que la lectura permetria tenir inspiració per a un debat més ètic que no pas tecnològic. Però no. El llibre és ple d’idees que es llegeixen com un tot, però que després no encaixen en una trama amb cara i ulls. Una narració ha d’enganxar al lector en un fil narratiu que porti d’un punt A a un punt B, passant per on calgui. El problema és quan no hi ha destí definit i tot és donar voltes que no duen enlloc.

El llibre tracta d’un noi —anomenat Charlie— que d’un bon principi ja em va caure malament perquè sembla un d’aquells anglesos estirats i presumptuosos sense ofici ni benefici que duen una vida prou regalada. Aquest màquina es compra sense saber-ne el perquè un androide intel·ligent anomenat Adam. Bé, la cosa promet, oi? Doncs no. El fil de l’Adam apareix i desapareix aleatòriament de la trama de la novel·la quan es barreja amb la història d’amor amb la Miranda, la veïneta del pis de dalt. L’Adam s’enamora de la veïna humana, però la narració, que podria dur a un estudi aprofundit sobre les possibilitats de l’aparició de sentiments en màquines, s’estronca i s’embranca amb la història d’amor (bastant convencional) del Charlie amb la veïna.

Hi ha algunes bones idees, com ara la distopia en què Margaret Tatcher, després de perdre la Guerra de les Malvines , dimiteix i guanya les eleccions un laborista que, més endavant, és assassinat. En què ajuda aquesta idea a la història que estava explicant? En res, però és distreta. Una altra: l’ Alan Turing no va suïcidar-se i ara viu en parella una vida acadèmica d’allò més clàssica.

En fi, una rastellera d’idees més o menys originals que podrien donar molt de joc desaprofitades en una història que he trobat força suada i queca. Mai més res d’en MacEwan.

Diuen que la novel·la negra és la millor manera de descriure la societat on té lloc l’acció, i aquest llibre n’és la prova. El protagonista (no en sabem el nom perquè està narrat en primera persona) és un expresidiari que anà a la garjola arran dels fets del Procés, està separat amb un fill adolescent que no té clara la seva assignació de gènere, no té feina ni casa i la seva única possesió és un Lancia Delta HF Integrale de l’any 95. El que podríem qualificar de perdedor, però que no ho és pas. És més aviat un supervivent amb ganes de conèixer la veritat peti qui peti.

Al poble, on tothom es coneix, li ofereixen una feineta consistent en ajudar a fer fora un okupa d’una caseta d’una urbanització mig abandonada i decrèpita (una camaquera, pels camacos que la van començar). S’hi nega, però li desperta el cuquet de la curiositat de manera que, al vespre, s’hi arriba i es troba els cadàvers dels tres galifardeus que havien de fer la feina i, a sobre, arriba la policia. Així comença una novel·la de ritme frenètic, plena d’acció, persecucions, patacades i molts comentaris irònics i àcids.

L’autor, l’ Edgar Cantero va començar fent còmics i es nota l’escola. El ritme del llibre és molt ràpid, no hi ha pàgina on no passin coses, hi ha una pila de personatges a quin més desagradable i surt tota la merda de sota les catifes del poder econòmic i polític.

Un llibre molt recomanable per a qui li agradi la novel·la negra i l’anàlisi de la realitat actual.

No et fas un fart de riure, però mentre dura la lectura d’aquesta novel·la no t’abandona un somriure. A veure, el tema es podria tractar d’una manera molt seriosa, però també de forma divertida que és la que ha triat l’autor.

Es tracta d’un assassí en sèrie, l’Avel·lí (Linu) Baldoví, que mata aquelles persones que l’ofenen o li fan alguna mala passada. I el paio no es talla per a res. De dia és un profe substitut de ciències socials en un col·legi de monges i, per arrodonir els ingressos, de nit fa jornada completa en una fàbrica de caldos preparats. Si es pren la medicació dorm sense somiar, però ell prefereix saltar-se-la i parlar amb la seva iguana.

L’obra ens va presentant una pila de personatges, un darrere l’altre, que entren i surten d’escena com en un vodevil: diuen o fan el seu paper i, au, a una altra cosa. Hi ha un alumne d’en Linu que desapareix d’un bon principi, sa mare que pateix pel plançó, el pare que és un fatxa maltractador i un galtes, els policies que investiguen el cas que s’ho prenen amb calma, un detectiu privat que fa la feina que no han fet els mossos, la monja directora del col·legi, una periodista cul-inquieta i, per acabar de farcir l’escena, uns neonazis estúpids (valgui la redundància) i uns gitanos espavilats.

Escrita en un llenguatge planer, actual i ric (hi ha força paraules de l’argot dels delinqüents i els polis) es llegeix gairebé d’una tirada, no el pots deixar reposar. Un gran descobriment, aquest.

Aquesta és una novel·la on s’explica el descobriment del món adult d’una noia, la Severina que va passar la infància i primera joventut en una casa enmig d’una carretera solitària de l’Empordà allà pels anys cinquanta del segle passat. En aquella dura postguerra els pares la mantenien mig aïllada de la resta de criatures de la seva edat i només es relacionava amb adults, els pares i el veí de sota, en Lòpez. El pare feia de representant i passava llargues temporades fora de casa durant les quals la mare s’encarregava de l’educació de la filla, però quan tornava tenien llargues converses críptiques amb la dona de les quals, la nena, no entenia pràcticament res. Més endavant, quan ja es fa més gran la noia comença a entreveure que darreres les absències del pare i les converses estranyes hi ha d’haver algun tipus de militància política clandestina sobre la qual no es pot parlar obertament.

Quan la Severina es queda òrfena de mare i pare i acaba els estudis de magisteri es proposa començar una nova vida en un poble on nevi, hi tingui una casa pròpia i es pugui integrar en la comunitat. Per això demana destí a Dusa, un poble perdut a les muntanyes de l’Alta Ribagorça que pensa serà ideal pel seu propòsit. La realitat, tanmateix, és dura i les coses no aniran com ella tenia pensat. Si bé és cert que aconsegueix que li donin la clau de la casa del mestre i pugui pujar fins als cims nevats, les relacions humanes no van en el sentit desitjat. Hi ha un personatge, en Simeó —la Bèstia que li diu ella— que és un referent pel despertar de l’erotisme de la noia tot i que tot passa dins el seu cap.

Les relacions amb la gent del poble, les enraonies sobre ella i en Simeó, les relacions amb les altres mestres dels pobles veïns, tot plegat fa prendre una decisió dràstica a la Severina. Acaba el llibre amb una petita segona part que té lloc 57 anys després i on s’aclareix i desvetlla el passat de la Severina, sos pares, el Lòpez i tota la resta. Un final que, tot i ser predictible, deixa un gustet amarg a la boca.

Una molt bona novel·la d’Imma Monsó que ens introdueix en la ment de la protagonista i fa reviure els fets d’una postguerra i un franquisme gris i molt dur.

Aquest llibre es podria llegir tranquil·lament sense haver llegit abans el de l' Horace McCoy Oi que maten els cavalls?. Però si s’ha llegit el clàssic de seguida es troben els punts de coincidència perquè, com reconeix l’autora Anna Maria Villalonga , n’és un homenatge.

L’Aura i en Víctor són uns no-ningú, unes persones bandejades pel sistema en una societat postapocalíptica on tenen penes i treballs per fer un àpat al dia i dormir mínimament arrecerats. Els caràcters, però, són ben diferents. Ell és un home al qual no li preocupa la idea de la mort, al contrari, la veu com l’alliberament d’una existència massa feixuga dura. L’Aura, en canvi, és vital i somnia en què algun dia podrà tenir una vida millor.

Arriba un moment en què el fred i la gana els porten a escoltar una proposta ben desencertada: participar en un espectacle on uns jugadors tenen el comandament dels moviments dels participants que lluiten entre si havent perdut el control dels moviments que assumeixen els jugadors. A canvi de lluitar i rebre cops tenen menjar i un llit calent on esperar a ser alliberats després d’haver sobreviscut a cinquanta lluites.

Al final les coses es torcen i l’Aura, tan amant de la vida, es veu obligada a fer el que mai havia pensat que faria. Però ho fa per amor.

Una bona novel·la que barreja la ciència-ficció amb el més sòrdid de l’espècie humana: el gaudi en veure el patiment dels altres.