User Profile

Diu la mateixa editorial que aquest és un relat eròtic, però per a mi no ho és. Sí que hi ha una part d’erotisme quan el protagonista s’inicia en la vida adulta, però crec que l’autora, la Ursula K. Leguin , volia anar molt més enllà en escriure’l. Volia explicar com n’arriba a ser de complicat el pas a la vida adulta per a qualsevol ésser humà, visqui al planeta que visqui.

Anem a pams, som al planeta Gethen, on transcorre la novel·la La mà esquerra de la foscor de la mateixa autora. Els habitants, d’origen humà, són portadors dels dos sexes alhora i poden esdevenir homes o dones (i gestar descendència) segons la persona amb qui es troben en el moment en què entren en kemmer o període d’activitat sexual. Troben aberrant que els foramons o enviats de l’Ekumen, per exemple, tinguin sempre un sexe definit sense haver entrat en kemmer.

Ja tenim, així, el món on ha crescut en Guyr, el nostre protagonista, al si d’una família extensa on se sap quina persona ha estat la mare, però no el pare (tot i que existeix el tabú de l’incest). D’una vida de nen sense preocupacions passa a començar a treballar d’aprenent i nota com el seu cos es prepara per a un canvi hormonal important que anuncia el seu pas a la vida adulta en la qual el sexe tindrà un paper força important.

Un relat molt interessant on l’autora ens fa reflexionar sobre el paper del gènere i del sexe (jo mateix he tractat aquí al protagonista de noi, quan en realitat la seva primera relació sexual és com a noia). A banda, està molt ben explicat, amb afecte cap a les seves criatures inventades i amb una precisió en les descripcions que la fan una de les millors escriptores que puguem llegir.

Aquesta és la història dels darrers habitants de Maran, un poblet de la muntanya d’Armènia que ha anat perdent habitants per fenòmens naturals, per les morts d’una gran fam i per la marxa dels joves. Ja només queden uns quants vells amb històries molt interessants, tant en el passat com en l’actualitat.

L’autora ens descriu la dura vida d’aquests pagesos de la muntanya que es fan uns bons farts de treballar, però que no perden la il·lusió ni les ganes de viure. Aprofiten qualsevol celebració per retrobar-se i fer una festa amb les més exquisides menges que tenen al seu abast.

Hi van apareixent l’Anatòlia, antiga encarregada de la biblioteca del poble que es creu morir, però acaba casada amb en Vasili, el ferrer. També hi ha en Hovhannés, que conrea el seu propi tabac, i que està casat amb la Iassaman, l’herbolària que té un remei per a qualsevol mal. Hi ha la telegrafista, la Valinka, una dona que ha perdut tothom tret d’un net que la va a veure amb la seva nova família, i un reguitzell de personatges amables, cordials que tot i saber-se els darrers d’aquell món no perden les ganes de viure.

Una novel·la tendra, que et fa agafar estimació pels personatges tan senzills però tan humans, i que es llegeix d’una tirada i et quedes amb ganes de saber-ne més.

Dóna gust llegir l’Erri De Luca, té una prosa amb tocs poètics que atrapa l’atenció i et fa continuar llegint més i més. En aquesta ocasió, a més, tenim una història molt interessant narrada en primera persona. És la d’un noi que durant la postguerra creix orfe a Nàpols sota les cures del porter de l’edifici, don Gaetano, que li porta el menjar i li explica velles històries de la guerra, l’ocupació dels alemanys i l’entrada dels americans. Més que de porter li fa de mentor i li transmet els valors que un ciutadà ha de tenir en una societat democràtica.

A mesura que avança pel camí que l’ha de portar a la felicitat va madurant i el nen que s’enfilava com un mico a rescatar la pilota penjada passa a ser l’escolar que descobreix l’immens plaer de la lectura i, més endavant, el jove que es troba amb l’amor.

És una història molt interessant que ens retrata com era la societat italiana de la postguerra, molt ben explicada i amanida amb un punt de tendresa i un xic de màgia (don Gaetano pot sentir els pensaments dels altres). Tota una sèrie d’ingredients que fan d’aquesta curta novel·la una lectura deliciosa.

Aquesta és l’última novel·la que va escriure en John Le Carré i no decep, és tan bona com les anteriors. Al principi sembla una mica caòtica perquè surten una sèrie de personatges que fan coses d’espies que no acabem d’entendre, però ben aviat les peces comencen a encaixar i dibuixen una trama molt ben pensada i lògica. L’Edward Avon, un vell espia, està casat amb la Deborah, una vella cap d’espies que està molt malalta i propera a la mort. La dona envia un missatge a través de sa filla, la Lily, al Proctor, el cap actual dels espies, el qual encén totes les alarmes. A aquests tres personatges s’hi afegeix ben aviat en Julian, un jove llibreter que va deixar una pròspera vida de corredor de borsa per muntar una llibreria en un poblet de la costa anglesa on viu el matrimoni de vells espies amb sa filla.

Naturalment, el que passa al present té un origen en el passat, en concret en els temps de la guerra freda i, després, en la guerra dels Balcans, punt d’inflexió en la vida del vell espia. Aquests fets del passat ens el va donant l’autor amb comptagotes perquè nosaltres mateixos anem lligant caps, fet que ens acosta una mica al procés mental de l’investigador.

El llenguatge és planer i ens retrata la vida quotidiana dels espies que dediquen tota la seva atenció a la feina, nit i dia, cada dia de l’any. I no fan res de banal, res que no tingui una finalitat. A més, les novel·les d’espies, com les novel·les negres, ens dibuixen la societat del moment en què transcorre l’acció i ens dóna informació molt valuosa dels canvis en les societats. Tot això, amanit amb l’habilitat narradora d’en Le Carré, fa d’aquest llibre una excel·lent lectura.

No és una novel·la negra de la sèrie islandesa a què ens té acostumats l’Arnaldur Indriðason, com ara El duelo , però no per això deixa de ser una lectura apassionant. En realitat és una novel·la històrica amb algun toc de thriller ambientada a la Dinamarca del segle XVIII però amb una bona part de l’acció a Islàndia, la colònia freda, pobra i remota.

Un rellotger islandès va a raure als magatzems del rei on es guarda un vell rellotge on hi ha molt més moviment que el de les busques. Es mouen també figuretes que representen el pas de les festivitats, de les estacions i dels anys, una mena de gran rellotge astronòmic. La seva voluntat és tornar-lo a fer funcionar, però veu que hi ha molta feina, així que decideix treballar-hi de nits. Una nit entra el rei a veure què fa i comencen a xerrar. El rellotger li comença a explicar la història dels seus pares a Islàndia i com el pare del rei els va condemnar a mort.

Aquí semblaria que s’ha acabat el suspens perquè ja sabem el final de la trama, però en realitat és el principi d’una segona trama on el rei pren el protagonisme, ja que en part reprodueix la situació, el pecat, que va causar la mort dels pares del rellotger. Les intrigues de palau, el detallat relat de la vida a la pobra i llunyana Islàndia, les condicions de vida en aquella illa, la por del rellotger a enfadar al rei i que no el deixin arreglar el rellotge donen una tensió al relat que ens mostra l’habilitat de l’autor en enganxar l’atenció del lector.

Una molt bona novel·la que no he pogut esperar a llegir en català perquè feia temps que no llegia res de l’Indriðason i sempre és un plaer.

Una novel·la ben curiosa que s’aparta del comú. Tracta sobre les vides d’uns personatges creatius que no tenen massa èxit. El protagonista, en Mateu, és un pintor que ja no ven quadres i ha de buscar-se la vida com pot (ensenyament en una escola, un projecte de pintura contemporània, il·lustració d’articles…). Trava amistat amb en Crisòstom, un escriptor que ara només fa articles –que il·lustra en Mateu– però que va tenir èpoques millors. També tracta amb el Mestre, un molt bon coneixedor de les possibilitats d’èxit dels creadors siguin escriptors o pintors, però que és incapaç de crear res. Encabat hi ha l’Artur Bosch, un personatge paral·lel a la trama que, un cop ha enviudat, va comprant les cases dels llocs del món on va viure amb la seva dona i s’hi retira de tant en tant sempre sol. Quan desapareix, el seu paper és recollit pel seu fill Edmund, un noi taciturn que finalment entra en el flux de la novel·la en conèixer en Mateu.

La trama consisteix en el recorregut vital d’aquests personatges singulars i frustrats, quasi tots masculins tret de l’aparició puntual de la Caterina, una novieta de joventut d’en Crisòstom que ben aviat desapareix. Ara bé, l’acció de l’obra està explicada d’una manera àgil, de capítols molt curts i llenguatge directe, una tècnica de novel·la negra on sempre queda la recança que ha de venir algun esdeveniment que ho capgirarà tot i que fa que la lectura (que podria ser molt pesada) es faci lleugera i s’avanci ràpidament.

Caldrà llegir alguna cosa més sobre l’autor, en Manuel Baixauli , per veure si manté l’interès del lector en altres obres tal com ho fa aquí.

Novel·la negra amb tres protagonistes ben diferents, bé, quatre. La Noemí, una noia torturada per una herència indesitjada que intenta posar ordre en un món injust; l’Ivan, un noi amb uns pensaments que de tan negres ja veus que no acabarà bé i en Max, un vell rodamon amb una vida carregada d’experiències que ara ja no li serveixen de res. El quart protagonista és en Darwin, un gos gros de raça indefinida que no se separa mai d’en Max i que és fidel fins a dir prou.

La trama s’explica en paral·lel des del pensament de cada protagonista fins que, cap al final, un narrador extern ens va explicant els fets que tanquen l’acció. És un argument dur, amb fets i pensaments durs, tant com la vida dels rodamons que subsisteixen en la gran ciutat a empentes i rodolons. He trobat molt colpidora l’escena en què un grup de flipats d’aquests que reparteixen abraçades a desconeguts esquiven fer-ne una a en Max. Tanmateix, la seva vida pot ser potser més senzilla que no la dels altres personatges els quals tenen una vida interna ben feixuga tot i ser persones “normals”.

Anna Maria Villalonga, autora d’ Encara maten els cavalls és una escriptora que fa servir un llenguatge àgil i ric sense ser ampul·lós, i que sense adonar-nos-en ens posa en la pell d’uns personatges ben diferents i ens fa reviure les seves peripècies. Molt recomanable.

Pere Calders té la rara habilitat de fer que les coses més inversemblants passin d’una manera absolutament normal i a un ritme pausat i sense estridències. Un nen a qui li treuen el gos agafa afecte a un vell raspall que li correspon d’igual manera (Raspall). La promesa li diu “Baixa de l’arbre, grandolàs” al xicot que és envoltat i incorporat dins una planta que creix molt i molt de pressa (L’Hedera helix). I així, d’una forma ben natural es van desenvolupant els contes d’aquest recull a quin més fantasiós. Un home ha d’anar amb la mà tancada perquè dins hi du la vida, ai d’ell si l’obrís! (El desert)

L’autor utilitza un llenguatge col·loquial i planer, però molt ric, cosa que és molt d’agrair en un món on cada cop es tendeix a simplificar-lo per estalviar cerques al diccionari.

Fa bé llegir els clàssics (tot i que no és pas tan antic en Calders) per veure com anaven les coses i com es parlava quan no estàvem tan contaminats.

D’en Jo Nesbø m’ha agradat tot el que he llegit, tret de Macbeth que no el vaig acabar, potser pel moment en què el llegia.

En aquest llibre en Nesbø s’ha centrat en el concepte de gelosia com a sentiment que pot arribar a fer matar (és una novel·la negra) com ho fan l’ànsia pel poder o l’avarícia. Hi trobem un seguit de relats curts i el que jo diria dues novel·les curtes en els quals l’autor ens demostra tota la seva habilitat per dibuixar situacions i personatges en ben poques paraules i, en aquesta obra, en ben poques pàgines.

Hi ha relats que podrien passar al present, però n’hi ha d’altres força interessants que podrien arribar a ser qualificats de ciència-ficció per la ucronia de la situació. En tots els casos els arguments estan ben trobats i ben lligats i els personatges masculins, que en algun cas recorden en Harry Hole de les seves primeres novel·les, fan el que fan perquè és l’única sortida que hi veuen.

Molt recomanable la lectura que, tot i ser un totxo de sis-centes pàgines, mai no es fa pesat i manté en tot moment la tensió argumental.

Aquesta novel·la explica des d’un punt de vista literari la vida professional i personal (sense entrar en detalls massa íntims) del músic català Xavier Cugat. Des dels orígens gironins i la infància passada a l’Havana, fins a l’èxit aclaparador en uns Estats Units d’entreguerres i postguerres i la posterior davallada i decrepitud de tornada a Catalunya.

La novel·la està narrada per un personatge secundari, un periodista d’espectacles, que viu a l’ombra dels èxits d’en Cugat i que explica cada pas que fa i com el veu ell amb major o menor distància. N’explica els diferents matrimonis i posteriors divorcis, la seva passió pels gossets Chihuahua, els diners que va arribar a guanyar, les relacions tangencials amb la màfia i la seva vida d’hotel (els periria bans que no viure en una casa).

Un dels puntals de l’obra d’investigació de l’autor, en Jordi Puntí, és sens dubte els Records Inventats per en Cugat. Simplement, s’inventava records (com fem tots plegats), però els seus eren més fàcilment desmuntables tot i que ningú s’atrevia a retreure-li. Per exemple, deia que de ben jovenet havia arribat sol a Nova York procedent de l’Havana. I era cert, però amb el petit detall que no anava sol sinó acompanya dels pares, els germans i els avis i que gràcies a l’esforç de la família ell va poder estudiar música i, en acabat, triomfar.

És un llibre llarg, potser massa i tot, sobretot si no ets un gran amant de les biografies ni, encara menys, d’en Cugat. Però cal reconèixer la traça com a escriptor d’en Puntí que fa fàcil la lectura d’aquesta feina feixuga. Un deu per l’autor.

Tres vells —en Charlie, en Tom i en Ted— aquest darrer supervivent del gran incendi forestal de Matheson del 1916, Matheson Fire , viuen retirats de la civilització al més pregon del bosc canadenc. Allà s’han refugiat avorrits de les seves vides passades intentant trobar la llibertat. Viuen cadascú a la seva cabanya de troncs amb el seu gos i amb l’ajut extern esporàdic d’un noi, en Bruno, que de tant en tant els du menjar i retira la seva collita d’herba. En aquesta fràgil situació els troba una fotògrafa que va a la recerca de supervivents dels grans focs per fer-ne un reportatge. Al principi no volen saber massa res d’ella, però a poc a poc li van fent confiança.

En Bruno un bon dia apareix amb una tia seva, la Marie-Desnieges, una dona menuda, molt gran, de cabells blancs que ha estat tancada en un manicomi des dels 16 anys i que li diu que no hi vol tornar. Ell, doncs, la porta amb els altres vells al cor del bosc i li fan lloc. Tanmateix, és una dona molt poruga que necessita el contacte humà i acaben enamorant-se amb en Charlie. Les coses es compliquen, ves per on, i finalment la novel·la acaba que ni bé ni malament, potser més aviat bé, donades les circumstàncies tan extremes.

Una petita gran novel·la excel·lentment narrada per la Jocelyne Saucier que demostra un tacte i una delicadesa que són molt d’agrair. Hi tracta del desig de llibertat, de l’actitud davant la mort (sempre present), del sorgiment de l’amor a qualsevol edat i, molt destacable, del fet que amb l’edat un no busca altra cosa que fer el que li doni la gana.

Si quan vaig llegir Expiació l’Ian McEwan ja em va semblar carregós, ara, en acabar aquesta novel·la de ciència-ficció, ja el trobo un autor sobrevalorat i pretensiós. No sé què li veuen.

Potser les expectatives eren altes en començar a llegir un llibre on un dels protagonistes és un androide amb altes capacitats cognitives. En un moment en què tot és ple d’IA (fins i tot els electrodomèstics més bàsics), semblava que la lectura permetria tenir inspiració per a un debat més ètic que no pas tecnològic. Però no. El llibre és ple d’idees que es llegeixen com un tot, però que després no encaixen en una trama amb cara i ulls. Una narració ha d’enganxar al lector en un fil narratiu que porti d’un punt A a un punt B, passant per on calgui. El problema és quan no hi ha destí definit i tot és donar voltes que no duen enlloc.

El llibre tracta d’un noi —anomenat Charlie— que d’un bon principi ja em va caure malament perquè sembla un d’aquells anglesos estirats i presumptuosos sense ofici ni benefici que duen una vida prou regalada. Aquest màquina es compra sense saber-ne el perquè un androide intel·ligent anomenat Adam. Bé, la cosa promet, oi? Doncs no. El fil de l’Adam apareix i desapareix aleatòriament de la trama de la novel·la quan es barreja amb la història d’amor amb la Miranda, la veïneta del pis de dalt. L’Adam s’enamora de la veïna humana, però la narració, que podria dur a un estudi aprofundit sobre les possibilitats de l’aparició de sentiments en màquines, s’estronca i s’embranca amb la història d’amor (bastant convencional) del Charlie amb la veïna.

Hi ha algunes bones idees, com ara la distopia en què Margaret Tatcher, després de perdre la Guerra de les Malvines , dimiteix i guanya les eleccions un laborista que, més endavant, és assassinat. En què ajuda aquesta idea a la història que estava explicant? En res, però és distreta. Una altra: l’ Alan Turing no va suïcidar-se i ara viu en parella una vida acadèmica d’allò més clàssica.

En fi, una rastellera d’idees més o menys originals que podrien donar molt de joc desaprofitades en una història que he trobat força suada i queca. Mai més res d’en MacEwan.