User Profile

En aquesta novel·la en John Le Carré tracta un tema que sembla de política-ficció: la privatització dels serveis públics arriba també a l’espionatge. Els governs ultraliberals, encara que es facin dir neolaboristes externalitzen operacions antiterroristes a determinades empreses de seguretat i deixen que els servidors públics facin la feina de supervisar i controlar que tot vagi bé, i si no hi va, assumir-ne les responsabilitats.

Aquest és el cas que ens ocupa: una operació per a la captura d’un perillós terrorista islàmic que té lloc a Gibraltar que s’ha de fer amb soldats de Sa majestat i en col·laboració amb una empresa privada que té les arrels en la ultradreta evangelista nord-americana. Però surt malament i causa uns greus danys col·laterals que el govern s’afanya a tapar.

Hi ha dos servidors públics, tanmateix, que quan sospiten que la cosa no va anar tan bé com els havien assegurat, intenten esbrinar la veritat pel seu compte primer per separat, però després unint forces. Són Sir Christopher Probyn, ara jubilat a Cornualla i que havia comandat l’acció sobre el terreny i en Toby Bell, un jove diplomàtic que vol ser fidel a la seva consciència tot i que això li porti força problemes.

Una llarga novel·la en la línia a què ens té acostumats en John Le Carré que es fa curta perquè es llegeix amb facilitat i tensió contínues. Hi pareixen tot de personatges secundaris molt ben caracteritzats que ajuden a donar credibilitat a la història i fan que en resulti un molt bon llibre.

La Berta és una jove activista que rep l’encàrrec del partit d’atemptar contra el general Primo de Rivera, capitost de la dictadura dels anys vint a Espanya. Li donen una pistola, bales i se’n va amb son pare (que no en sap res) a un poble del Pirineu a esperar que l’avisin amb els detalls per matar-lo.

Al principi tot va prou bé, viu com una estiuejant més instal·lada en una caseta al bosc i baixa al poble per veure si hi ha cap telegrama amb l’avís, mentre son pare porta una vida tranquil·la i retirada amb relacions amistoses fugaces amb algun veí del poble. La Berta només es relaciona amb la Carlota, l’encarregada de l’oficina de correus, i entre elles hi ha un cert corrent d’amistat. La Carlota és l’amant del Joaquim Xernac, un cacic local a punt d’arruïnar-se, però que encara manté els contactes i un cert poder.

Però després de més de sis anys sense tenir cap notícia del partit i havent-se acabat els diners que li donaren, la Berta intenta continuar amb la seva missió malgrat que ja es veu que és una causa perduda. El final de la dictadura precipitarà els esdeveniments i farà que els diferents personatges moguin fitxa.

Una novel·la força interessant tant per la trama com pel llenguatge que utilitza el qual, a través de canvis en el protagonista del relat, ens va dibuixant una situació complicada, tancada i amb ben poques sortides. Llàstima que repeteix i repeteix algunes idees i allargassa el relat que, amb cent pàgines menys, hagués guanyat en ritme i interès.

Tot i l’editorial que el publica (crims.cat) aquesta una novel·la només negreja cap al final; la resta és un llibre tendre, amable, alhora que molt dur perquè explica la vida difícil dels sense-sostre francesos. El protagonista és en Rico, un bon home al qual les circumstàncies de la vida i, sobretot, l’alcohol com a falsa sortida, desvien del camí burgès i fan caure al costat fosc.

L’autor fa un repàs, en forma de salts enrere, a la vida d’en Rico, els seus amors, la seva feina, la vida en família. Veiem com, de sobte, tot es torça i s’espatlla i acaba trobant-se sense dona ni fill, sense feina i sense diners. És quan viu al carrer que adquireix noves amistats, com en Titi, un antic professor, o en malànima d’en Dedé, que no té cap escrúpol. En Rico, fart de passar fred i penúries decideix tornar a Marsella, la seva ciutat natal i emprèn el camí cap al sol del sud.

Pel camí coneix al Fèlix, una ànima senzilla que només juga a pilota, a la Monique, que espera amb el seu nadó l’alliberament del seu home en Jo i els acull un temps i més endavant es troba amb la Mirjana, una jove prostituta bosniana amb qui estableix una estreta relació. En la segona part del llibre ens trobem que el narrador és l’Abdou –un jove algerià que s’escapà del seu país després de la mort violenta de la seva família– i ens explica com li van les coses al Rico a Marsella, a tocar del mar.

Un llibre força interessant que empra totes les tècniques narratives d’una novel·la (road movie, salts enrere, diferents narradors…) per aconseguir que acabem estimant en Rico i entenguem com pot ser de dura la vida als marges de la societat.

La Rosalinda és una dona d’ascendència tàrtara que viu a la vella Rússia. Se sent massa jove i agraciada per ser àvia, i per això intenta que la seva filla adolescent, la Sulfia, avorti d’un embaràs que no sap com s’ha produït. La cosa no surt bé i neix una preciosa nena de trets tàrtars a qui posen per nom Aminat i que la seva àvia estima amb bogeria.

Precisament perquè ni la filla ni la néta passin les adversitats que ella ha de passar, la Rosalinda fa tots els possibles perquè la Sulfia tiri endavant amb els seus estudis d’infermeria i ella s’encarrega de la cria i l’educació de l’Aminat. Tanmateix, les coses no sempre surten com un desitja i els plans benintencionats de la Rosalinda acaben normalment malament. Ella, però, no es desespera i en fa de nous i els du a la pràctica de les maneres més sibil·lines.

És un molt bon llibre d’Alina Bronsky, l’autora del també reconegut L'últim amor de Baba Dunia . A més dels tres personatges principals, aquí també hi ha un bon reguitzell de secundaris molt ben retratats, començant pel marit de la Rosalinda, un sindicalista del règim, el parell de marits de la Sulfia i altres homes que coneix la protagonista com de passada.

Narrat en un llenguatge irònic, fins i tot còmic, la història no deixa de ser molt dura. Ens explica així com de passada la vida en l’URSS, la decadència econòmica i el pas a la nova Rússia; tot i això, l’argument acaba a Alemanya, que ofereix un bon contrapunt al comunisme rus.

Aquesta novel·la tan curta, però tan intensa, es llegeix gairebé d’una seguda perquè està molt ben escrita. Es gaudeix de la història, del llenguatge, de la descripció dels personatges i el paisatge. Tot ens captiva des de les primeres línies, és una petita obra mestra: bé, més que petita, curta obra mestra.

La història té lloc quan l’URSS entra en guerra amb Alemanya i tots els joves són enviats a lluitar. Als camps només hi queden els vells, les dones i els nois més joves. En Seït és un d’aquests joves que treballa com un adult segant i duent el gra al tren que el durà als soldats del front. Viu amb la seva mare i té com a veïnes la segona esposa de son pare i Jamila, la jove esposa de son germà gran que és al front. Ella és una noia alegre i riallera que treballa com un home, però que té enamorat al seu jove cunyat.

Les coses es compliquen quan arriba al poble Daniar, un excombatent convalescent de ferides de guerra, però que s’apunta a la feina com el que més. És un noi estrany, tancat sobre si mateix que amb prou feines parla amb ningú. La Jamila se’l rifa fins que un dia, tornant cap a casa, li diu: “Canta alguna cançó que coneguis!” i ell es posa a cantar amb una veu que enamora.

L’autor, en Txinguiz Aitmàtov , ens explica en ben poques pàgines un drama rural i la vida esforçada dels camperols de l’Àsia central durant la guerra amb una senzillesa que ens fa enyorar un treball més ampli. Què hi farem!

Aquesta no és una novel·la de la sèrie de Terramar ni dels mons de l’Ecumen, res a veure. És una novel·la històrica que té com a protagonista la Lavínia, la filla del rei Llatí i la reina Amata que regnaven en una zona del Laci durant l’Edat de bronze, prop del que segles després serà Roma. Comença quan ella és joveneta i veu pujar pel Tíber una flota de naus de guerra capitanejada per l’Enees que va fugint de Troia i cerca un lloc on fundar una ciutat. Sa mare li està buscant pretendents, tot i que en té un de preferit, son nebot en Turn, però a ella no li fan gens de gràcia i cerca l’empara de son pare el rei. Per prendre una decisió se’n van tots dos, pare i filla, a un santuari del bosc i allà el rei té una revelació: sa filla s’ha de casar amb un foraster.

Això, lògicament, no agrada ni a sa mare ni als pretendents, però sí a l’Enees que es presenta a la cort a demanar permís al rei per establir-se i no solament l’obté sinó que també rep Lavínia com a promesa. Això enfurisma als pretendents que, contra l’opinió del rei i Lavínia, entren en guerra amb els troians. Podria avançar més en la història sense por d’espatllar el final, perquè l’autora segueix el poc que sobre Lavínia va escriure el poeta Virgili a l’Eneida, però val més parlar de l’obra en sí.

Com sempre Ursula K. té una manera de tractar els personatges que, malgrat fer les pitjors barrabassades, els trobes correctes. També tracta amb amor les dones, les autèntiques protagonistes d’aquest llibre, perquè tots els personatges femenins que hi surten des de Lavínia, les seves amigues, Amata sa mare, fins a la darrera de les esclaves són importants en el seu lloc. De fet la novel·la va del creixement personal de Lavínia des que és una jove fins als seus darrers dies de matriarca llatina.

He de reconèixer que aquest llibre, si l’hagués començat en algun altre moment en què estigués més ocupat o distret, no m’hauria enganxat com ara m’ha capturat. De fet, sabia de la seva existència des de fa temps i mai m’havia atret, fins i tot algú m’havia dit que era un rotllo. Però ara, i en un català preciós, m’ha atrapat i l’he gaudit.

L’Agustí es presenta a casa dels seus pares després de catorze anys d’haver desaparegut i no haver donat cap senyal de vida. Naturalment, la família (els pares, la germana gran i el germà petit) van desistir que aparegués després de fer els impossibles per trobar-lo després que s’escapés amb quasi divuit anys per anar-se’n als Santfermins. Ara, però, adult i bregat, torna a casa per recuperar un xic de pau tot i que diu que no els dirà res del que ha viscut –que és molt– durant aquest temps.

Al principi li costa una mica d’arrencar l’acció a aquesta novel·la negra, ja que se centra més en el present i el retrobament de l’Agustí amb la família i algun vell amic. Però ben aviat comencem a conèixer el que va passar-li de jove i es va desenvolupant la història que no vol explicar perquè realment és molt dura.

Tanmateix, com a totes les bones novel·les negres, el passat és molt determinant del present i les coses que semblaven tranquil·les es tornen a complicar.

Una bona novel·la negra que em va costar un xic d’enganxar-m’hi, però que ben aviat vaig trobar-li el gust. Molt recomanable.

Els dies de tempesta són aquells en què en Michele –un exmilitar violent i possessiu, pare de la Vittoria– es dedica a atonyinar-la a ella i/o a la mare i la Maria, sa germana petita. Això fa que la mare visqui en una mena d’estat fantasmal únicament dedicada a servir al seu home i que les filles visquin alhora atemorides i amatents als desitjos del pare. Lògicament, aquesta situació malsana porta a la Vittoria a patir atacs de pànic i crisis respiratòries cada cop que surt de casa i causa agorafòbia a la Maria.

Afortunadament, viuen en una mena de bloc de pisos que té un atri molt gran, d’on arrenquen dues escales de veïns, de manera que des de la finestra poden establir relacions amb el veïnatge. Així, la Vittoria es fa amb la Lisa, una jove alliberada que viu sola, amb en Marco, un músic adolescent que viu amb sa germana i sa mare, però que està enamorat de la Lisa (tot i que s’ho fa amb la Vittoria) i en Daniel, un escriptor bohemi que va de dona en dona i que té el cor robat a la protagonista.

La Lisa, però, un dia desapareix i la Vittoria, després de denunciar la desaparició, davant la inoperància policial, es proposa aclarir què se n’ha fet. Per això comença a preguntar als veïns més propers, a sortir de casa malgrat el trasbals que li representa, a seguir son pare al piset on ell porta les seves amants i comença a trobar veritats punyents que no voldria creure.

És una novel·la de suspens amb un ritme lent, en alguna ocasió anguniós, que acompanya la Vittoria en el seu descens cap als inferns de les relacions humanes més brutals i brutes. La descobrim com una noia que vol alliberar-se de les seves pors, però que li costa i que es manté en lluita constant entre l’amor i l’odi. Una noia que vol viure una vida normal, però que tem deixar enrere el món que tan bé coneix.

Una molt bona novel·la negra, amb un ritme lent, però constant, i amb un final sense precipitacions, tot i que força sorprenent. D’aquells que fins a la darrera pàgina et tenen amb l’ai al cor.

En Nurio és un policia destinat a un remot poblet als límits de l’imperi on mai no passa res. Bé, un cop sí que passa, perquè el rector apareix mort d’una pedrada al cap. Es fa càrrec de la investigació mentre el seu ajudant, el gegant Baraj, fa les feines més baixes del quartelillo. Però res ajuda a trobar el criminal i, com que el metge musulmà escapa del poble, res més fàcil que encolomar-li la mort. Els musulmans són pocs al poble i amb l’empenteta que dóna el vicari del bisbe de la diòcesi, aviat són malvistos per la població.

El protagonista no és ben bé en Nurio, tot i que queda perfectament dibuixat com un pocapena llepa, que amb l’únic en què pensa és amb el sexe, sigui amb la dona que li dona una corrua de fills, sigui amb l’adolescent Lemia a qui espia sense parar. Tampoc ho és en Baraj, tot i que també queda ben tractat com a escarràs bonàs i incapaç ni de pensar malament del seu cap. Crec que l’autèntic protagonista és el poblet, perquè té entitat pròpia amb les seves cases, els seus habitants i els seus capitostos que el malmeten,

És una història molt interessant sobre com el poder corromp tot el que toca i emmerda la vida dels més desfavorits en benefici dels poderosos. Tot i això, queden escletxes on el poder no arriba, potser perquè tampoc li interessa tant saber la veritat mentre la pugui fabricar.

Una novel·la molt interessant, imaginativa i absorbent d’en Philippe Claudel de qui ja vam comentar L'arxipèlag del gos.

Novel·la curta distòpica d’en Joan-Lluís Lluís on tracta d’una manera comprimida temes tant punyents com el suïcidi, la sexualitat, la salut mental, la identitat i la pertinença. La Bernadette, que viu exiliada a Barcelona, torna a Prats de Molló per enterrar sa mare que s’hi ha suïcidat, amb tot el descrèdit que això suposa. No en té massa ganes perquè fou condemnada a l’exili pels savis del poble perquè de jove fou trobada besant-se amb una altra noia i això no és permès. Quan arriba a casa, son pare fa com si no la veiés i poc cas li presta. Els veïns passen d’ella i només un antic amor li fa un cert cas. Tot i això ella decideix quedar-se per curar la seva ànima i retrobar-se a sí mateixa ara que ha madurat.

Però apareix l’ós, precisament a la Festa de l’ós, en la qual el poble rememora l’extinció dels ossos i d’altres vells i salvatges costums, com ara el de parlar català. No es parla per no ofendre els ocupants francesos que només afluixen el Dia de l’ós, una festa de disbauxa on tot és permès. Bé, tot, tot no ben bé.

Una lectura molt recomanable on es barreja la realitat més crua amb la ficció i la fantasia molt en l’estil d’en J-L. Lluís. Un molt bon llibre que val la pena llegir.

Biografia novel·lada de l’Eduard Einstein, el fill petit de l’Albert Einstein explicada a tres veus pels principals protagonistes: el noi, sa mare, la Mileva, i son pare, l’Albert. La mare era d’origen serbi i sembla que a la família hi havia antecedents d’esquizofrènia. La malaltia, però, es desenvolupà plenament a l’Eduard provocant-li atacs molt forts que el deixaven fora de circulació i obligaven la mare a internar-lo en diferents manicomis. Els tractaments en aquell moment eren força durs: electroxocs i coma diabètic entre d’altres. El noi fou tancat a 20 anys i no va sortir-ne mai més, ja que es tractava d’una malaltia incurable; només durant algun temps va viure amb una família adoptiva.

Els pares es van divorciar i l’Albert, que es tronà a casar amb una cosina seva, era perseguit pels nazis que no el deixaven tranquil i li negaven la feina. Per això determinà d’anar-se’n als Estats Units i, un cop allà, cridar al Hans Albert, el fill gran, i la seva família (tenia dona i un parell de fills). En canvi, a l’Eduard –el segon– tot i que son pare hi estava més o menys a sobre, no el va poder treure d’Europa entre altres raons perquè els americans no volien deixar entrar malalts mentals. L’Eduard guardava un gran ressentiment a son pare a qui no va tornar a veure mai més.

Quan la mare morí, l’Eduard es quedà sol a Suïssa tot i que tenia la vida solucionada, ja que el pare pagava pel seu internament i la mare havia rebut l’import del premi Nobel del seu ex. Però el noi estava malalt i va deixar de rebre visites, només tractava amb el personal de la clínica.

És una novel·la molt trista perquè s’hi reflecteixen els pensaments tèrbols del noi, la seva vida malaguanyada i la impotència de la mare i del pare, tot i que aquest té més estratègies per sobreviure. Una lectura molt instructiva i clara que fa que el llibre sigui fàcil de llegir fins i tot per aquells a qui no ens agraden les biografies.

El llibre és una llarga carta que la Carla, una noia que ha patit dos daltabaixos forts a la vida, adreça al seu marit –l’Òscar– explicant-li els seus pensaments secrets des que es van conèixer. Comença en la primera trobada quan ella havia decidit assentar el cap i deixar de papallonejar d’home en home. El resultat va ser un matrimoni amb dues criatures i una vida de feina on el millor són les persones properes.

Hi ha un seguit de personatges, començant per la mare, una persona valenta no solament encarant la mort sinó també de jove quan va criar ella sola la Carla. Hi ha l’amiga de tota la vida, la Nora, amb qui passen alts i baixos segons els embats de la vida; hi ha en Ramon, l’amic cohibit del poble al qual es va agafar en un moment donat, però que abandonà tot i que ell no l’oblida mai; hi ha el senyor Feliu, que li fa com d’avi i que ella als darrers dies, tracta com a tal i, sobretot, hi ha l’Òscar que se l’estima amb bogeria i que li facilita tant i tant la vida.

Els capítols estan associats a una illa, normalment petita, ja que Carla dirigeix documentals. Així que l’autor ens va explicant coses bones i no tan bones de diferents illes del món, relacionades d’alguna manera amb el que va contant la Carla en la seva confessió.

És una novel·la molt entretinguda, que no perd l’interès en cap moment i on la part de les històries de les illes posa un cert contrapunt a la trama. En Roc Casagran és molt bo explicant històries.