User Profile

Si quan vaig llegir Expiació l’Ian McEwan ja em va semblar carregós, ara, en acabar aquesta novel·la de ciència-ficció, ja el trobo un autor sobrevalorat i pretensiós. No sé què li veuen.

Potser les expectatives eren altes en començar a llegir un llibre on un dels protagonistes és un androide amb altes capacitats cognitives. En un moment en què tot és ple d’IA (fins i tot els electrodomèstics més bàsics), semblava que la lectura permetria tenir inspiració per a un debat més ètic que no pas tecnològic. Però no. El llibre és ple d’idees que es llegeixen com un tot, però que després no encaixen en una trama amb cara i ulls. Una narració ha d’enganxar al lector en un fil narratiu que porti d’un punt A a un punt B, passant per on calgui. El problema és quan no hi ha destí definit i tot és donar voltes que no duen enlloc.

El llibre tracta d’un noi —anomenat Charlie— que d’un bon principi ja em va caure malament perquè sembla un d’aquells anglesos estirats i presumptuosos sense ofici ni benefici que duen una vida prou regalada. Aquest màquina es compra sense saber-ne el perquè un androide intel·ligent anomenat Adam. Bé, la cosa promet, oi? Doncs no. El fil de l’Adam apareix i desapareix aleatòriament de la trama de la novel·la quan es barreja amb la història d’amor amb la Miranda, la veïneta del pis de dalt. L’Adam s’enamora de la veïna humana, però la narració, que podria dur a un estudi aprofundit sobre les possibilitats de l’aparició de sentiments en màquines, s’estronca i s’embranca amb la història d’amor (bastant convencional) del Charlie amb la veïna.

Hi ha algunes bones idees, com ara la distopia en què Margaret Tatcher, després de perdre la Guerra de les Malvines , dimiteix i guanya les eleccions un laborista que, més endavant, és assassinat. En què ajuda aquesta idea a la història que estava explicant? En res, però és distreta. Una altra: l’ Alan Turing no va suïcidar-se i ara viu en parella una vida acadèmica d’allò més clàssica.

En fi, una rastellera d’idees més o menys originals que podrien donar molt de joc desaprofitades en una història que he trobat força suada i queca. Mai més res d’en MacEwan.

Diuen que la novel·la negra és la millor manera de descriure la societat on té lloc l’acció, i aquest llibre n’és la prova. El protagonista (no en sabem el nom perquè està narrat en primera persona) és un expresidiari que anà a la garjola arran dels fets del Procés, està separat amb un fill adolescent que no té clara la seva assignació de gènere, no té feina ni casa i la seva única possesió és un Lancia Delta HF Integrale de l’any 95. El que podríem qualificar de perdedor, però que no ho és pas. És més aviat un supervivent amb ganes de conèixer la veritat peti qui peti.

Al poble, on tothom es coneix, li ofereixen una feineta consistent en ajudar a fer fora un okupa d’una caseta d’una urbanització mig abandonada i decrèpita (una camaquera, pels camacos que la van començar). S’hi nega, però li desperta el cuquet de la curiositat de manera que, al vespre, s’hi arriba i es troba els cadàvers dels tres galifardeus que havien de fer la feina i, a sobre, arriba la policia. Així comença una novel·la de ritme frenètic, plena d’acció, persecucions, patacades i molts comentaris irònics i àcids.

L’autor, l’ Edgar Cantero va començar fent còmics i es nota l’escola. El ritme del llibre és molt ràpid, no hi ha pàgina on no passin coses, hi ha una pila de personatges a quin més desagradable i surt tota la merda de sota les catifes del poder econòmic i polític.

Un llibre molt recomanable per a qui li agradi la novel·la negra i l’anàlisi de la realitat actual.

No et fas un fart de riure, però mentre dura la lectura d’aquesta novel·la no t’abandona un somriure. A veure, el tema es podria tractar d’una manera molt seriosa, però també de forma divertida que és la que ha triat l’autor.

Es tracta d’un assassí en sèrie, l’Avel·lí (Linu) Baldoví, que mata aquelles persones que l’ofenen o li fan alguna mala passada. I el paio no es talla per a res. De dia és un profe substitut de ciències socials en un col·legi de monges i, per arrodonir els ingressos, de nit fa jornada completa en una fàbrica de caldos preparats. Si es pren la medicació dorm sense somiar, però ell prefereix saltar-se-la i parlar amb la seva iguana.

L’obra ens va presentant una pila de personatges, un darrere l’altre, que entren i surten d’escena com en un vodevil: diuen o fan el seu paper i, au, a una altra cosa. Hi ha un alumne d’en Linu que desapareix d’un bon principi, sa mare que pateix pel plançó, el pare que és un fatxa maltractador i un galtes, els policies que investiguen el cas que s’ho prenen amb calma, un detectiu privat que fa la feina que no han fet els mossos, la monja directora del col·legi, una periodista cul-inquieta i, per acabar de farcir l’escena, uns neonazis estúpids (valgui la redundància) i uns gitanos espavilats.

Escrita en un llenguatge planer, actual i ric (hi ha força paraules de l’argot dels delinqüents i els polis) es llegeix gairebé d’una tirada, no el pots deixar reposar. Un gran descobriment, aquest.

Aquesta és una novel·la on s’explica el descobriment del món adult d’una noia, la Severina que va passar la infància i primera joventut en una casa enmig d’una carretera solitària de l’Empordà allà pels anys cinquanta del segle passat. En aquella dura postguerra els pares la mantenien mig aïllada de la resta de criatures de la seva edat i només es relacionava amb adults, els pares i el veí de sota, en Lòpez. El pare feia de representant i passava llargues temporades fora de casa durant les quals la mare s’encarregava de l’educació de la filla, però quan tornava tenien llargues converses críptiques amb la dona de les quals, la nena, no entenia pràcticament res. Més endavant, quan ja es fa més gran la noia comença a entreveure que darreres les absències del pare i les converses estranyes hi ha d’haver algun tipus de militància política clandestina sobre la qual no es pot parlar obertament.

Quan la Severina es queda òrfena de mare i pare i acaba els estudis de magisteri es proposa començar una nova vida en un poble on nevi, hi tingui una casa pròpia i es pugui integrar en la comunitat. Per això demana destí a Dusa, un poble perdut a les muntanyes de l’Alta Ribagorça que pensa serà ideal pel seu propòsit. La realitat, tanmateix, és dura i les coses no aniran com ella tenia pensat. Si bé és cert que aconsegueix que li donin la clau de la casa del mestre i pugui pujar fins als cims nevats, les relacions humanes no van en el sentit desitjat. Hi ha un personatge, en Simeó —la Bèstia que li diu ella— que és un referent pel despertar de l’erotisme de la noia tot i que tot passa dins el seu cap.

Les relacions amb la gent del poble, les enraonies sobre ella i en Simeó, les relacions amb les altres mestres dels pobles veïns, tot plegat fa prendre una decisió dràstica a la Severina. Acaba el llibre amb una petita segona part que té lloc 57 anys després i on s’aclareix i desvetlla el passat de la Severina, sos pares, el Lòpez i tota la resta. Un final que, tot i ser predictible, deixa un gustet amarg a la boca.

Una molt bona novel·la d’Imma Monsó que ens introdueix en la ment de la protagonista i fa reviure els fets d’una postguerra i un franquisme gris i molt dur.

Aquest llibre es podria llegir tranquil·lament sense haver llegit abans el de l' Horace McCoy Oi que maten els cavalls?. Però si s’ha llegit el clàssic de seguida es troben els punts de coincidència perquè, com reconeix l’autora Anna Maria Villalonga , n’és un homenatge.

L’Aura i en Víctor són uns no-ningú, unes persones bandejades pel sistema en una societat postapocalíptica on tenen penes i treballs per fer un àpat al dia i dormir mínimament arrecerats. Els caràcters, però, són ben diferents. Ell és un home al qual no li preocupa la idea de la mort, al contrari, la veu com l’alliberament d’una existència massa feixuga dura. L’Aura, en canvi, és vital i somnia en què algun dia podrà tenir una vida millor.

Arriba un moment en què el fred i la gana els porten a escoltar una proposta ben desencertada: participar en un espectacle on uns jugadors tenen el comandament dels moviments dels participants que lluiten entre si havent perdut el control dels moviments que assumeixen els jugadors. A canvi de lluitar i rebre cops tenen menjar i un llit calent on esperar a ser alliberats després d’haver sobreviscut a cinquanta lluites.

Al final les coses es torcen i l’Aura, tan amant de la vida, es veu obligada a fer el que mai havia pensat que faria. Però ho fa per amor.

Una bona novel·la que barreja la ciència-ficció amb el més sòrdid de l’espècie humana: el gaudi en veure el patiment dels altres.

El subtítol d’aquesta entrada, El llenguatge és un arc que no aconsegueix fer diana, és una afirmació de l’autora Han Kang i és la base d’aquest llibre perquè els dos personatges pivoten al voltant del llenguatge. La protagonista femenina és una dona que ha perdut la capacitat de parlar arran de la pèrdua de la seva mare i de la custòdia del seu fill i, per mirar de recuperar la paraula, s’apunta a classes de grec clàssic. El professor és un home que està perdent irremeiablement la vista, però lluita contra la seva malaltia fent allò que sap fer millor: donar classes de grec clàssic.

La novel·la ens planteja les històries dels dos protagonistes per separat i després veiem com convergeixen en un encontre tendre on s’uneixen els dos destins fràgils. És un llibre curtet que avança a poc a poc recreant-se en els pensaments i sentiments dels personatges i amb molt poca acció, tot i que alguna n’hi ha.

Aquest tipus de narrativa oriental queda lluny d’allò a què estem acostumats, però és interessant de descobrir.

Amb aquesta novel·la en Ragnar Jónasson inicia una sèrie que té per protagonista la inspectora Hulda Hermannsdóttir que, tot i ser de les millors del seu departament, sempre ha quedat fora dels ascensos que s’han endut els inútils i penques dels seus companys policies masculins. Li tenen ganes, vaja, així que el seu cap la retira anticipadament en un parell de dies per continuar fent i desfent al seu gust i els dels seus subordinats llepaculs. Ella, però, fa una única demanda: que la deixin investigar el darrer cas que consisteix a aclarir la desaparició d’una noia russa demandant d’asil polític a Islàndia.

Aquest termini tan curt de temps li dóna a la trama un extra d’acció que d’altres novel·les que he llegit d’en R. Jónasson no tenien. Podria dir que és de les més americanes que ha escrit i n’he comentat diverses de la sèrie Islàndia negra: La nit eterna , Boira a l'ànima , etc. A més hi ha una interessant barreja entre la vida professional de la Hulda i la seva vida personal perquè un fet del seu passat l’ha influïda molt en el seu present i en la cerca d’una vida millor. Hi ha, doncs, la lluita entre voler retirar-se pel cansament acumulat de molts anys de serveis poc agraïts i el fet de continuar amb l’activitat que tant l’ha absorbit i que li reca haver de deixar tan sobtadament. L’acció no decau ni cap al final, que és força sorprenent.

Resumint, un llibre que s’aparta una mica del relat d'Islàndia negra i que acosta l’autor a la cruesa de l' Arnaldur Indriðason amb la sèrie sobre l’Erlendur (vegeu per exemple El duelo ) i que val la pena llegir. Hi ha una segona novel·la de la sèrie que algun dia començaré a veure si aquesta bona impressió no decau. Ja us explicaré.

Interessant novel·la negra on l’acció és narrada en paral·lel pels dos protagonistes. Un és el pare, un metge benestant amb unes idees molt tradicionals i conservadores, i l’altre son fill. El fill és un jove universitari embolicat amb les lluites estudiantils dels anys seixanta (del segle passat) que descobreix a més a més de la política, la vida, les dones i el crim.

L’acció transcorre en una Barcelona fosca, grisa, però tranquil·la, sense els turistes que ara l’ofeguen i on el català és la llengua d’ús normal tret de les instàncies oficials. Fins i tot el llenguatge popular i xava és català. Cal dir que l’autor, en Manuel de Pedrolo , tenia un gran domini de la llengua i era un independentista avant la lettre, per la qual cosa evità l’ús del castellà. Estic segur que en l’actualitat, si algú escrivís una obra com aquesta, la farciria de castellanades i de castellà.

La narració que fa el pare és plena de pensaments i descripcions, amb prou feines hi ha diàlegs. En canvi, la del fill és molt més àgil i farcida de converses entre els diferents personatges. Amb aquesta doble narració ens adonem de com veuen la vida i solucionen els problemes els personatges i afloren llurs misèries.

Una bona novel·la que no ha perdut actualitat amb el pas del temps (va ser escrita el 1962) que es gaudeix tant per la trama com per la manera com està explicada.

Novel·la històrica molt ben narrada i que manté la intriga al llarg (bastant llarg) desenvolupament de l’obra. Tracta de la vida i boda de Lucrècia, una noia florentina de la casa Mèdici que és casada a 15 anys amb el Duc de Ferrara. Era sa germana Maria qui estava destinada a aquest casament polític, però la mort fa que sigui la següent filla qui hagi de complir el tracte entre els dos ducs.

El llibre comença cap al final de la història amb la percepció de la Lucrècia que el seu home la vol matar. En els següents capítols, i a base de salts enrere, anem coneixent la vida de la Lucrècia a la Florència dels ducs en el moment del seu clímax. Es tracta d’una noia més interessada en l’observació del seu entorn i en el dibuix que en la política, les intrigues del poder o el casament. Però la vida, malgrat la seva disconformitat, la duu a un casament emparaulat amb un complet estrany i amb una formació nul·la sobre el seu paper com a duquessa.

La vida de casada no és precisament per tirar coets. El marit té una doble personalitat i tant pot ser amable i encantador com tallant i autoritari amb ella i la seva família. La té contemplada perquè se centri en la seva finalitat a la vida: donar fills al duc de Ferrara. Tanmateix, sembla que ell és estèril perquè és als finals de la vintena i no ha tingut mai ni un bastard, però evidentment ell no ho reconeix i la culpable ha de ser ella.

És interessant veure el tractament que tenia la dona en aquell món eminentment classista i masculí. El llibre retrata també una pila de personatges i podem veure que cadascú té un paper assignat en la vida i no es planteja de canviar-lo ni subvertir l’ordre establert. Bé, potser sí que hi ha algú disposat a fer alguna entremaliadura, però és l’excepció.

Un llibre un xic llarg, però que es llegeix fàcilment. Cal reconèixer l’habilitat de l’autora per mantenir sempre una tensió amb els personatges i fer avançar la trama fins al desenllaç final. El fet que cada capítol tingui una localització i una data ajuda força al lector a situar-se en cada moment en el punt de la narració en què es troba perquè els salts endavant i endarrere poden complicar una mica el seguiment del fil.

Primera novel·la d’en Joan-Lluís Lluís revisada per a la reedició 30 anys després. Una obra consistent, narrada sense massa artificis, un xic seca —a més passa en una regió desèrtica— però colpidora.

Tracta de la captura i desfeta d’un escamot de soldats algerians durant la Guerra d'Algèria a les mans d’una patrulla colonial francesa capitanejada per un jove oficial de conducta sàdica. L’únic supervivent de l’escamot acaba els seus dies en una residència d’ancians francesa on explica la seva vida i el paper de l’oficial francès a un periodista que promet publicar-ho just abans de les eleccions on l’exoficial ara es presenta per a diputat.

La novel·la té, per a mi, dues parts ben diferenciades. La primera, la més llarga, on s’explica la conducta de l’oficial francès i els patiments dels soldats algerians captius i a les seves mans. Una part molt crua i d’una duresa esfereïdora. I la segona part, més breu, on el protagonista és el reporter que recollia la història del vell soldat i que donaria per escriure una altra novel·la, però sobre les actituds mafioses d’alguns polítics.

Una obra que es gaudeix i pateix, però que val la pena llegir, com les altres obres d’en Joan-Lluís Lluís que hem comentat ací: Jo soc aquell que va matar Franco i Junil a les terres dels bàrbars

Novel·la típicament barcelonina on apareixen tots els personatges i racons de la ciutat del 2003, amb ressaca dels Jocs del 1992 i en la preparació del Fòrum del 2004. Si l’acció passés ara segur que hi apareixerien altres personatges, però situada en aquell moment hi ha el protagonista, en Jaume Pedrol, el record del seu amic Andreu, la seva companya/amiga Carmina i un seguit de barcelonins d’aquells de tota la vida. En Jaume va veure morir al seu amic Andreu sense poder-hi fer res i això el porta a un estat autodestructiu que no s’atura en la fugida de Barcelona cap al sud, sinó que continua un cop retorna i s’embolica amb la Carmina, l’excompanya de l’Andreu que mai li perdonarà que no fes res per ell.

La trama es complica quan en Jaume accepta una feina de director d’una immobiliària que és una tapadora pel blanqueig de diners. En aquella oficina s’hi fan negocis nets i altres de no tant, però tots dos deixen bons diners. En això que apareix un vell arquitecte, en Vallès, que vol comprar remuntes de l'Eixample per destruir-les simplement perquè les va construir ell de jove i són molt lletges; no hi ha límit en els pagaments als propietaris perquè les deixin, però la cosa no és fàcil. Davant la inicial renuència d’en Jaume, el seu cap a la immobiliària el colla perquè hi posi interès i tu diràs si n’hi posa.

La vida d’en Jaume, que ja va pels 60 anys, podria ser fàcil, però ell es turmenta amb els records i les relacions que estableix amb la Carmina i altres dones. Tot en ell va pel pedregar, tot i que al final s’adona del seu potencial i valor i planta cara a la situació potser no amb la postura més encertada, però igualment valenta.

És una novel·la que oscil·la entre novel·la negra i narració urbana perquè barreja les dues temàtiques. L’autor, en Lluís-Anton Baulenas , és un gran narrador i tret d’un petit punt mort a mig llibre, just quan presenta la trama de les remuntes, on s’estanca un xic el ritme és viu i no hi paren de passar coses. Gran descobriment d’aquest autor contemporani que mereix posteriors lectures.

He vist que Terry Pratchett va ser un dels escriptors de fantasia i ciència-ficció més prolífics i publicats, només superat per la J.K.Rowling, però mai no n’havia llegit res. I ara ha caigut a les meves mans Igualtat de ritus, una novel·la que jo qualificaria de juvenil però que els adults (o molt adults com jo) poden gaudir amb un somriure als llavis.

Tracta del despertar de la consciència i la voluntat de ser mag d’Esk, una nena en un món on només podien ser-ho els homes. Filla d’un ferrer, si hagués sigut noi hauria estat predestinat a ser mag, però és nena i només pot aspirar a ser bruixa. Ella, tanmateix, no s’hi resigna i amb l’ajut de la Iaia Ceravellarda (la bruixa del poble) no solament comença a mostrar el seu poder sinó que se’n van a la Universitat No Vista d’Ankh-Morpork on es formen els mags.

La novel·la tracta del viatge i de les penes i treballs que li costa a la protagonista ser reconeguda i acceptada a la Universitat. Fins aquí una trama clàssica de superació de dificultats per part de les noies en un món patriarcal. Però el llibre va més enllà d’aquest senzill esquema i crea un món, el Discmón, amb les seves pròpies regles i normes, pobles, costums i oficis, molts d’ells màgics, que l’eleven sobre la mitjana.

A més, l’autor fa servir un seguit de comparacions i exemples que ens fan tenir un somriure als llavis durant tota la lectura per la seva constant ironia. Potser aquesta ironia és la que posa el greix a les rodes de la trama i fa que avançar sigui molt lleuger.

No sé si llegiré res més d’en Terry Pratchett, però amb aquest llibre m’ho he passat força bé.

La germandat del raïm és la colla de vells jubilats del poble que s’ajunten al bar a prendre gots de vi, jugar a cartes i xerrar. El vell Nick, el pare d’en Henry el protagonista, n’és un dels membres més actius i quan torna a casa no s’està d’escridassar i maltractar la dona. Els fills ja s’ho prenen com un costum, tret del narrador que ja no viu al poble i s’ha distanciat de la família.

Un bon dia, la mare —una anciana italiana catòlica practicant— farta de la situació decideix demanar el divorci i això causa una greu crisi familiar. Tal n’és la magnitud que en Henry, escriptor que viu a Califòrnia, torna al poble a instàncies dels germans per mirar de posar pau. Però quan hi arriba es troba que la mare ja ha perdonat el pare i que aquest l’enreda perquè facin un darrer encàrrec de feina: construir un fumador de carn. El fill no s’hi vol posar, però després d’una ensarronada de la germandat del raïm acaba ajudant-lo en el que serà la darrera construcció en la vida del vell Nick, ja que poc després mor.

En John Fante , l’autor, és un narrador excel·lent que tracta la història i els personatges amb molt d’amor i comprensió malgrat els disbarats que fan. Té un punt d’ironia que dóna encara més versemblança a la història i fa que la lectura sigui molt interessant i amena i un acabi estimant o odiant a cada personatge segons les seves accions. Un bon retrat dels americans d’origen italià que abandonen els vells costums i es dilueixen en la societat anglosaxona.

Paul Auster és un narrador sensacional: és capaç de crear un ambient i uns personatges amb ben poques pàgines. Tanmateix, en aquesta novel·la, que és un bon llibre i de lectura interessant, fa curt i —pel meu gust— no acaba la història com ho hauria d’haver fet.

Tracta de la història sentimental i vital d’en Seymour Baumgartner, un professor de filosofia que al principi encara exerceix, però que al final de l’obra ja està jubilat. Va quedar vidu fa deu anys quan la seva dona, l’amor de la seva vida, va patir un accident de natació que el va dur a una depressió important i a no trobar sentit a la vida que encara li quedava. Més endavant, però, es refà i busca nova companyia que troba en una divorciada més jove que ell, però que finalment l’abandona per un de la seva edat. Al final, ja jubilat i vell, publica l’obra poètica de la seva dona i per això entra en contacte epistolar amb una doctoranda molt jove que l’obsessiona i a la qual sembla dedicar tots els seus interessos.

Al final, però, en Seymour mentre espera la becària pateix un accident i, on hauria de continuar un nou (i potser darrer) capítol del llibre, s’estronca el relat i ens deixa amb tots els finals oberts. Llàstima.

Novel·la curta, però intensa que barreja d’una manera ben original la realitat i la ficció. Comença l’acció al 1961, durant la Massacre de París en què el govern francès —que estava en plena Guerra d'Algèria — va reprimir de manera cruel la protesta dels algerians que vivien a París i que demanaven respecte pels seus drets. Enmig d’aquests fets reals hi situa l’assassinat d’un professor francès d’història a mans d’un misteriós pistoler que desapareix sense deixar rastre.

La novel·la tracta d’aquest assassinat i el del seu fill, vint anys després, també a mans d’un misteriós pistoler i sense cap mena d’explicació. Aquí és on entra a investigar l’inspector Cadin que, després d’algunes peripècies i viatges amunt i avall entre Tolosa i París, finalment acaba aclarint el cas.

No sóc gaire entusiasta de la narrativa francesa; no sé, li trobo a faltar un punt d’espontaneïtat i de ritme. Però en aquest llibre no es nota massa i el cert és que, deixant de banda la trama criminal, val la pena la lectura per donar publicitat a un episodi tan fosc i terrible per part d’un govern anomenat democràtic. Ara, que els catalans ja en sabem força de governs democràtics i el seu capteniment amb els enemics interns.