User Profile

En Zhongshan Zhang, Xina Muntanya Zhang o simplement Zhang és un noi de 26 anys que treballa com a tècnic de la construcció a Nova York. És un xinès nascut a l’estranger (XNE) tot i que la seva mare és hispana i és gai. Quan està desesperat o no sap què fer recorre al Peter, el seu millor amic i antic amant, que sempre li dóna un cop de mà. Un bon dia el seu encarregat el convida a sopar a casa seva perquè conegui la seva filla, la Qian San-xiang, que és increïblement lletja, però molt bona noia. Després d’algunes cites en Zhang i la Qian van a veure una carrera d’estels i coneixen uns pilots. Els estels són perllongacions mecàniques del cos dels pilots que els permeten volar i competir entre si. La Qian es discuteix amb son pare i es refugia al pis d’en Zhang, però la deixa anar així que el pare s’hi presenta i el fa fora de la feina.

Aleshores en Zhang ha d’agafar una feina de tècnic a l’Illa de Baffin, a l’Àrtic, perquè està molt ben pagada i en un parell d’anys podrà entrar en una universitat xinesa on estudiar enginyeria. La Xina és una superpotència que domina el món i Amèrica és un país empobrit en l’òrbita xinesa, especialment després de la revolució socialista que hi havia tingut lloc.

Entrellaçada amb la història d’en Zhang hi ha capítols dedicats a altres personatges que en algun moment o altre coincideixen amb en Zhang. Per exemple un capítol sobre pilots d’estels protagonitzat per l’Angel, un dels pilots que coneix en Zhang. També hi ha un capítol on la protagonista és la Qian que s’ha fet un tractament que li ha canviat la cara i ara és una preciositat de noia que descobreix com una cara bonica atrau als homes.

Hi ha un parell de capítols molt interessants que passen a Mart. Un és protagonitzat per una noia, la Martine, antiga militar i ara grangera de cabres i hortolana en una base enmig del planeta vermell. És una dona autosuficient fins que coneix l’Alexi i la seva filla que estan a punt de ser separats; aleshores, per ajudar-los, li proposa matrimoni a l’Alexi i en ser terratinent consort es deslliura d’anar-se’n al Pol a la cerca d’aigua i pot estar-se amb la seva filla. La Martina no té res a veure amb en Zhang, però l’Alexi sí, ja que estudia a distància (i quina distància!) a la universitat on en Zhang fa uns cursos i tutories.

En alguns moments de la lectura m’he arribat a preguntar si realment es pot classificar el llibre de ciència-ficció (futur distòpic l’anomena la contracoberta) perquè retrata més el creixement humà del protagonista, en Zhang, que no pas ginys tecnològics molt imaginatius. Però sí, és ciència-ficció perquè ens situa en un moment del futur amb unes característiques ecològiques i socials molt particulars on la tecnologia hi té un paper fonamental que guanya terreny a mesura que avança la trama.

Una novel·la original i molt interessant que es llegeix d’una tirada i sense recança. És d’agrair la feina de l’ editorial Chronos , de qui vàrem llegir Antic llinatge de l'Adrian Tchaikovsky , en la publicació de ciència-ficció i fantasia de qualitat en català.

En Helmer és un granger holandès cinquantí que viu sol amb son pare perquè la mare va morir fa temps, son germà bessó –en Henk– també i el pare decidí que ell s’havia d’ocupar de la granja. Duu una vida solitària i monòtona sense més alteracions que la decisió de comprar-se un parell de rucs. Ada, la grangera veïna i mare de dos nens –en Teun i en Ronald– que volten tot el dia per can Helmer són les úniques visites que té, tret de les professionals (el lleter que s’enduu la llet, el tractant de bestiar, etc.).

Un bon dia decideix canviar d’habitació i duu a son pare, que és molt vell, quasi no camina i amb qui manté una tensa relació, al pis de dalt mentre que ell instal·la la seva habitació a baix. L’arregla, la pinta, li posa moqueta nova i amb això comencen els canvis. De cop i volta apareix la Riet, la xicota de son germà bessó que el pare va fer fora de la casa quan morí en Henk. Ara és una dona vídua amb dues filles i un fill que curiosament es diu Henk, com el bessó d’en Helmer. Li demana de quedar amb ell no se sap massa bé per què i finalment en Helmer hi accedeix. Després de la visita la Riet li demana si en Henk-fill podria quedar-se una temporada a la granja per ajudar-lo a veure si així es desperta de la seva modorra existencial. Després de pensar-s’hi molt en Helmer accedeix i el noi va a la granja, fet que canvia la rutina, l’existència d’en Helmer i el fa prendre més d’una decisió.

És una novel·la deliciosa, molt agradable de llegir on els personatges són tractats amb molta delicadesa malgrat la seva qualitat humana. Ens explica aquest despertar després de molts anys d’ajupir el cap a la voluntat dels altres, del pare en aquest cas, i de com els somnis més pregons es poden arribar a fer realitat. És una lectura molt recomanable que convida a llegir més obres de l’autor.

Kya, una nena de sis anys que viu amb la família enmig d’una maresma, és abandonada primer per sa mare, després per les germanes grans i, finalment, pel germà; només li queda el pare. Ell és la causa de l’abandonament perquè s’emborratxa constantment i maltracta físicament tota la família. Ella, però, fa el cor fort per tirar endavant i dur una vida el més semblant possible a la que li oferia la mare a qui espera pacientment. Tanmateix, el temps passa i ningú no torna. El pare sembla que afluixa amb la beguda i li ensenya a pescar i a fer altres feines per sobreviure fins que arriba una carta de la mare que el trasbalsa i torna a beure fins que un dia també desapareix.

La nena és força espavilada i sobreviu pescant, fent una mica d’hortet i collint musclos que ven a en Jumpin’, un botiguer negre que li subministra menjar i benzina per a la barca. La seva dona, la Mabel, sap del cas de la nena i l’ajuda donant-li roba, menjar i una mica d’amor i comprensió. I així van passant els dies i la nena es transforma en joveneta i coneix els nois. Primer coneix en Tate, fill d’un pescador del poble que li ensenya a llegir perquè ella va provar d’anar a escola, però tothom la rebutjava. En Tate, però, se’n va a estudiar a la universitat i tot i prometre-li que tornarà, no torna, un nou abandonament de la Kya.

L’altre noi és en Chase, un milhomes acomodat que li va al darrere per engalipar-la i aconseguir lligar-se-la, cosa que finalment fa. Però tot i que li parla de matrimoni finalment es casa amb una altra i la Kya es torna a sentir abandonada.

Per donar una mica més d’acció a la novel·la es produeix una mort que el xèrif del comtat aviat investiga com a assassinat i n’acusa la Kya perquè és la presa més fàcil. Aquesta part de la trama es va introduint a poquet a poquet i barrejada amb la part més cronològica de la vida de la Kya fins que finalment ambdues convergeixen.

Aquesta novel·la, com L'albatros negre és d’aquelles que estan escrites i explicades d’una manera que, sense tenir massa interès en el tema, t’enganxen i no pots deixar de llegir fins al final, cosa que està bé. Tenen tots els ingredients dosificats en la justa proporció perquè no hi perdis l’interès, però tires endavant fins al final. Aquí es barreja la història (no massa creïble) de la nena que sobreviu per si sola en un ambient molt dur, els seus problemes personals amb l’abandonament i els nois, la part policial i judicial i, sobretot, un cant a la natura salvatge que, a diferència dels humans, no li falla mai a la protagonista.

En Bob Oz és un d’aquells detectius tan habituals a les novel·les negres que té una vida personal de merda: es dedica a assetjar la seva ex –a qui enyora malaltissament– beu, és maleducat, violent i odia als companys de feina. Tot i això, és un excel·lent professional a qui li encanta la seva feina al departament de policia. A Minneapolis, on viu i treballa, hi ha un franctirador que ha disparat contra un traficant il·legal d’armes i en Bob assumeix el cas. Una llarga investigació, amanida amb l’aparició de nous i vells assassinats, porten en Bob a tenir fortes sospites de qui pot ser l’assassí.

Una nova novel·la d’en Jo Nesbø, de qui ja hem comentat La casa de la Nit i L'home de la gelosia , i que segueix en la mateixa línia de narracions trepidants on no sobra ni una coma. No hi ha línia desaprofitada, cada paraula aporta alguna cosa al relat per petita que sigui.

Crida l’atenció que aquesta novel·la negra escandinava passi a Minneapolis, capital de l’estat Minnesota, on hi ha una important comunitat d’origen noruec. Molts dels personatges que surten al llibre tenen origen noruec, com el nostre protagonista, però molt pocs en saben parlar l’idioma. El retrat de la ciutat i la societat que l’habita és molt interessant. Així podem veure ben emmarcada l’evolució d’en Bob a qui les “bones” companyies acaben transformant.

Un molt bon llibre que malgrat la longitud no cansa ni perd l’interès en cap moment.

No tot el que llegeixo m’agrada. M’he adonat que la majoria de comentaris de llibres que he fet tenen una puntuació alta, de quatre a cinc estrelles de cinc. L’explicació que dono és que els que no m’agraden ja ni me’ls acabo i, encara menys, els comento. Aquest llibre, tanmateix, me l’he acabat, el comento i el puntuo amb un dos de cinc.

Es tracta d’una novel·la on no passa res, on s’explica la vida, més aviat tirant a normal, d’una dona normal. Sembla que hagi de tenir problemes a la feina, però resulta que no, que li encanta i els companys són exemplars. Sembla que ha de tenir problema amb els homes, però tant el seu ex com un amant ocasional que té són bellíssimes persones. Al final apunta a una certa topada amb els fills… però no, tot s’arregla. On és el conflicte? On és el clímax?

El que hi ha és un retrat exhaustiu d’una dona, els seus pensaments, la seva vida més aviat tranquil·la i, de tant en tant, treu la poteta la por que dóna nom al llibre. Però de seguida s’esvaeix i tornem a la quietud. Així van transcorrent les pàgines, una darrere l’altra sempre amb l’ai al cor i pensant: “Ara sí, ara passarà alguna cosa”. Però no hi passa res.

Marco Buratti, àlies Caimán, és un exconvicte que es guanya la vida fent tractes amb els baixos fons de Pàdua per compte d’advocats seriosos. El va a trobar una advocada per demanar-li que trobi Alberto Magagnin, un client seu pres que ha sortit en tercer grau, però que no ha tornat a la presó. Segons ella és molt important trobar-lo perquè li resta molt poc de condemna i, a més, és innocent. En Caimán accepta el tracte i quan, gràcies a la informació d’un confident, va a trobar-lo en una casa a qui es troba és a una dona cosida a ganivetades. Tot apunta que Alberto ha repetit el crim que va cometre fa anys i pel qual és complint condemna.

Aquest és el principi d’una novel·la negra, negríssima, on la policia pràcticament no surt i només surten ionquis, mafiosos, delinqüents i advocats, valgui la redundància. Qui ajuda al Caimán en les perquisicions són altres exconvictes amb qui travà amistat quan ell era a la presó i que ara li deuen favors i respecte. En surten un reguitzell i per cada punt que aclareix n’hi apareix un altre de fosc.

Sort ne té de l’amic Beniamino que li ofereix refugi i sensatesa, perquè en Caimán està massa amorrat a l’ampolla de calvados i té l’oïda plena de blues. En canvi, l’amic el porta amunt i avall i amb el seu pensament lògic i reposat li va donant les pistes perquè encari la solució del cas, que no és senzill.

Una bona novel·la negra, de ritme intens que no et deixa descansar i un llenguatge clar i directe que ajuda a fer que la trama avanci fluidament. Un descobriment, aquest Carlotto. N’he de llegir més coses.

Hamnet és un noi d’onze anys que viu en un poblet anglès a finals del segle XV i que emmalalteix per salvar sa germana bessona de morir per la passa de pesta negra. És fill d’un escriptor de comèdies –que resulta ser en W. Shakespeare– que viu lluny de la família, a Londres, i d’una mare, l’Agnes, que és una dona feréstega, estranya, mig fetillera i curandera.

El dolor per la pèrdua del fill plana a tot el llarg de la novel·la tant sobre la mare com sobre el pare. Però marca sobretot els que viuen més a prop del nen, és a dir ses germanes i la mare. El llibre ens explica els canvis profunds que un trasbals com aquest provoca en una família i com en canvia completament la vida.

Sincerament, esperava més del llibre, potser perquè n’havia sentit a parlar força, i la realitat m’ha decebut una mica. No puc dir que no sigui una bona lectura, però per la trama és massa llarg i, tret del retrat que fa de l’Agnes, no m’ha aportat massa res d’original. Potser esperava una acció més de l’estil de El retrat de matrimoni i no ha estat així, és un altre tipus de llibre. En tot cas, ha estat una lectura interessant.

Tot el llibre, que és autobiogràfic, va d’un sol tema: la mort del pare. Des d’un bon principi l’autor ens adverteix que son pare morirà cap a la meitat, i així és. Però aquest fet que l’ha marcat tan colpidorament li permet recordar-lo no solament al llit de mort o de cos present, sinó que el rememora com era en vida.

Ens explica, a trossets molt petits, com va ser la vida de son pare i de tota la família, inclòs l’autor, en la Bulgària comunista i postcomunista. De com era el pare amb relació als veïns, amb la família extensa i, sobretot, amb els seus dos fills. De com dedicava tant i tant de temps a la seva afició preferida: el jardí i l’hort mentre intentava sobreviure a la malaltia. També narra el buit que li deixa a la vida, tot i ser un home gran amb la seva pròpia família i feina, i es preocupa perquè no sap què farà a les festes de Nadal o la Pasqua ni a les tardes dels dies que li resten per viure.

Una novel·la intimista on es tracta de la mort d’una manera molt tendra i que, tot i que la mort d’un ésser estimat marca un abans i un després, deixa entreveure una segona vida després de la mort: no la que ven l’església, sinó la que tenen els difunts mentre durin als pensaments dels vius.

Bona lectura, però que s’ha de fer en un moment de bon estat d’ànim.

Soledad ha desaparegut de la pensió on vivia a la capital. Giselle, la inspectora encarregada de la investigació, és una dona torturada pels records, no podia ser d’altra manera, que interroga al seu entorn més proper. Esbrina que treballava en un establiment de depilació làser (Ciudad láser es diu) i que es relacionava només amb els companys de pensió, especialment amb en Raul. Aquest és un pocapena sense feina fixa que es dedica al tràfic a la menuda de tota mena de gèneres i que s’allitava amb la Soledad i l’arrossegava a l’alcohol, a les drogues i als seus negocis bruts.

La investigació és per desaparició, però la Giselle comença a sospitar que la cosa anirà a més i envia una companya a l’illa caribenya d’on provenia la Soledad per mirar d’aclarir el cas. Allà s’assabenta que la noia és viuda d’un home més gran que ella que treballava de bus i que va tenir un accident en el qual morí. Abans, però, havia celebrat amb una gran borratxera amb un company –anomenat Lisbón– que li havia tocat la loteria i els diners els havia deixat en custòdia al Lisbón per no perdre’ls. Quan enviudà la noia se’n va a treballar a la capital i en Lisbón li escriu per trobar-se i tornar-li els diners. La Soledad, arrossegada pel Raul, va baixant graons en l’escala cap a l’infern i no s’oposa a cap dels desitjos d’aquest. Ni quan li demana que, abusant del seu lloc de treball, li aconsegueixi imatges íntimes de les clientes acabades de depilar; una molt mala pensada.

És un llibre ple d’idees relatades amb un llenguatge barroc i molt localista que fa difícil la comprensió de la trama que està explicant. És com si l’autora volgués donar al relat una pàtina d’alta literatura llatinoamericana alhora que fa parlar als personatges amb l’argot dels baixos fons. El resultat és que exigeix un esforç extra del lector per mirar d’entendre exactament què està passant i això fa perdre el fil de la història. Estic segur que amb un castellà més estàndard, amb tot els tocs locals que es vulgui, la narració seria més àgil i entenedora perquè en el fons la història que explica és molt potent tot i les ramificacions que comença i acaba abandonant.

A la mort sense fills de la tieta Rosamond l’herència es reparteix entre la neboda, la Gill, son germà i una parenta llunyana, l’Imogen, que ningú ha vist des de fa més de trenta anys. Quan la Gill va a recollir les pertinences de la tieta es troba una pila de fotos i una gravadora de cassets on la tieta, just abans de morir, va descrivint per a la Imogen, que és cega, qui surt a cadascuna i el paper que juga en la història. Una història que es remunta a tres generacions enrere i on apareixen la tieta, les seves amants i, sobretot, la seva cosina i millor amiga, Beatrix, que és la mare de Thea i àvia de la Imogen.

És una forma interessant d’explicar la història familiar i el món on vivien aquestes dones protagonistes del relat, tot i que a vegades resulta un xic redundant perquè, com ens passa als vells, explica dues vegades el mateix. Tot i això el ritme és prou viu i va avançant en la història fins arribar al clímax cap al final del llibre. El llenguatge és molt cuidat i les descripcions –sobretot les de la roba que duen els personatges– són exhaustives tot i que serveixen per retratar l’època i el tarannà dels personatges.

Resumint, un llibre entretingut que podria ser un xic més curt sense perdre intensitat ni interès.

Tzia Bonaria, la vella modista d’un poble interior de Sardenya, s’adreça a una mare viuda amb quatre filles i li’n demana la petita, la Maria Listru. Ara la Maria té una nova mare que es cuidarà d’ella, és el que es coneix a Sardenya com ser la fill’e anima; no perd el contacte del tot amb la seva família, però se’n va a viure amb la nova mare que la peixa, la fa anar a escola i li ensenya l’ofici. La Tzia Bonaria alguna nit deixa sola la nena i torna a les hores petites sense voler donar-li cap explicació quan la nena li pregunta.

El temps passa i, finalment, quan la Maria ja és una jove, entén el que passa en aquestes absències nocturnes: la vella ajuda a ben morir als desnonats de la vida. Això la indigna i la foragita de l’illa de manera que va a parar al continent a fer de mainadera d’un parell de jovenets a Torí. Tanmateix, quan li arriba un avís que la Tzia Bonaria està malalta, torna a l’illa sense pensar-s’ho dues vegades.

Una novel·la curteta, però molt intensa de la Michela Murgia que ens va deixar el passat 2023. El llenguatge és clar, rural i molt ric, sense estridències, de manera que ens transporta a l’illa i a un temps on el camp ho era tot, però no donava res.

A la platja d’un poble pescador d’una illa remota de l’Arxipèlag del Gos el mar porta els cadàvers de tres joves subsaharians. Les autoritats del poble (és a dir, l’Alcalde, el Metge, el Capellà, el Professor, l’antiga mestra i un parell de pescadors) es reuneixen per decidir què fer-ne, com ocultar-los a la resta dels habitants, però sobretot, que no corri la veu i faci perillar un projecte urbanístic que els ha de treure de la misèria.

Tot un seguit de males decisions porten a crear malestar i desconfiança entre ells, així, el Professor intenta esbrinar des d’on els devien llençar a l’aigua per arribar a l’illa. Aquest recel mutu s’agreuja amb l’arribada amb el ferri del continent d’un Comissari que tots es pensen que vol investigar el cas. Aquest personatge és força estrany, ja que beu com una esponja i fa estranyes preguntes. L’Alcalde es conxorxa amb un veí perquè la seva filla d’onze anys acusi al Professor d’haver abusat d’ella, cosa que evidentment aquest nega. Tot i això, és engarjolat i acarat amb la nena en presència de les autoritats i el Comissari mentre tot el poble és a la plaça exigint el seu linxament. Aleshores es produeix un gir de guió amb el Comissari que tot ho trastoca i comencem a entendre el rerefons de tota la història.

És una novel·la curta que tant es podria etiquetar de negra com de narració. És indiferent, però, perquè la història és molt actual i molt potent i l’autor hi reflecteix tant les misèries humanes com els negocis bruts i implacables. Està molt ben explicada, amb un bon ritme sense estrebades i permet alhora gaudir de la trama policial i de les reflexions sobre la negror de l’ànima humana.

Un llibre molt curtet, però entendridor i dramàtic, on en Joan-Lluís Lluís ens demostra la seva habilitat narrativa.

La protagonista, Ella-Calla, és una orangutana que és capturada per uns caçadors furtius que la volen treure de l’illa de Borneo. Tanmateix, aconsegueix escapar-se i es proposa de creuar tota l’illa fins a tornar a casa seva. En el viatge, que no és fàcil i és ple de moments d’horror, topa amb les dues cares de la humanitat: la violenta i bruta d’alguns homes i la curosa i empàtica d’una dona que l’ajuda.

L’autor crea en aquest relat un món amb una protagonista no humana, però en coneixem els pensaments perquè està explicat en primera persona. En certa manera recorda els relats de l’Ursula K. LeGuin que, amb tres paràgrafs, et crea un món i un sistema cultural. En Joan-Lluís Lluís, des de Els ulls de sorra o El navegant cada cop escriu millor i està esdevenint un gran autor.