User Profile

El llibre es divideix en quatre parts que corresponen a quatre temps diferents de la narració. En la primera se'ns presenta el petit Amerigo que viu al Nàpols del final de la guerra enmig de les pitjors privacions. Tot i això, ell és prou espavilat per mirar de guanyar-se una vida que sa mare amb prou feines pot fer-li. Per això, aprofitant que el Partit Comunista italià organitza unes estades per als nens del sud al llunyà nord d'Itàlia on famílies voluntàries tindran cura durant un temps dels petits, l'hi envia amb altres nens i nenes del veïnat.

La segona part transcorre al nord d'Itàlia, a Mòdena, on una dona i la seva família acullen l'Amerigo a casa seva. Aquí, a més de peixar-lo, li donen la infància que no tenia al sud: una habitació per a ell sol, regals per l'aniversari, els fills de la casa que li fan de germans i una escola que li obre les portes perquè aprengui de lletra, números i música. El narrador és el mateix Amerigo, que ens explica les coses vistes a través dels ulls i la imaginació d'un nen de set anys que passa d'un món tancat i ple de misèria a una vida més oberta i completa, tot i que sense cap luxe. Ell és un nen molt sociable que es fa amb tothom i explica el món dels adults des de la seva perspectiva i lògica infantil.

Quan després d'un any a Mòdena torna al sud, la tercera part, s'adona que alguna cosa s'ha trencat dins seu perquè ara veu les coses d'una altra manera. El seu pensament, malgrat haver tornat a casa i als vells llocs, roman al nord i després d'un temps es discuteix amb la mare i s'escapa de casa.

Finalment, la darrera part ens porta al futur, quan l'Amerigo ja és un home gran i torna a Nàpols per l'enterrament de la mare a qui amb prou feines havia vist durant la seva vida adulta. Aquí s'hi trobarà moltes sorpreses, retrobarà personatges del passat i haurà de prendre decisions per les quals sembla que no està preparat.

Un llibre molt interessant que al principi fa pensar que pot ser un xic sentimentaloide, però que la traça de l'autora fa que els girs de guió i la manera d'explicar les coses mantingui un alt interès i acabi encomanant-nos els sentiments de dolor que tota separació provoca i compartim el creixement personal del personatge.

L’Iris un dia rep la inquietant trucada d’una residència psiquiàtrica que tanca i que ressitua als seus estadants. Li diuen que la seva bestia, l’Esme Lennox, ha d’abandonar la institució i que serà reclosa en una residència de vells perquè, a més, li donen l’alta mèdica. El problema és que l’Iris no tenia ni idea que la seva àvia, la Kitty, tingués cap germana perquè ni ella ni son fill, el pare de l’Iris, mai n’havien parlat.

L’Iris és debat en els dubtes, ha d’anar a recollir-la?, ha d’ignorar la trucada? Finalment es decideix per conèixer-la i es troba amb una velleta molt tranquil·la que surt de la clausura i es queda meravellada per tot allò que veu. El millor amic de l’Iris li retreu que se l’endugui a casa perquè no saben si és o no perillosa, però aviat es convenç que res no els passarà. Així que van fent preguntes a l’Esme del present mentre el relat continua a base de mirades al passat explicades tant per la Kitty com per la mateixa Esme.

D’aquesta manera anem coneixent el caràcter ben diferent de les dues germanes que augura el que els passarà més endavant. Retrata alhora una època, els principis del segle XX a Glasgow, i una societat molt tancada i conservadora on la voluntat d’una noia era ignorada i menystinguda pels pares; tant que si així ho decidien podien arribar a tancar en un manicomi alguna noia per mostrar conductes poc normals.

Un bon llibre que narra una història ben interessant que en cap moment es fa pesada ni lenta, tot al contrari. Una trama molt intensa s’amaga sota la relativa calma de la narració. M’ha fet reconciliar amb l’autora, la Maggie O’Farrels de qui també em va agradar força El retrat de matrimoni , però que a Hamnet em va decebre bastant.

El desembre de 1599 el jove alquimista Christian Stern se’n va a la cort de Rudolf II a la cerca de feina després d’acabar els estudis a Ratisbona. Però només arribar a la ciutat es troba immers en la descoberta del cadàver de la jove filla del doctor Kroll, el metge de l’emperador, i és empresonat. Aviat, però, serà alliberat per ordre del mateix Rudolf amb l’encàrrec de trobar l’assassí de la noia. Li deixen diners, una casa, una jove novícia muda que li fa de minyona i llibertat per moure’s per Praga i interrogar a qui cregui convenient. Ben aviat s’adona de les misèries i tripijocs de poder que hi ha a la cort entre els quals queda ben enredat.

Hi coneix tots els personatges poderosos de la ciutat, des del nunci pontifici –un bonvivant que es preocupa de quedar sempre bé–, el bufó de la cort i fins a l’amant de l’emperador i mare dels seus fills. Tot això passant pels intrigants de la cort que prenen partit bé per l’emperador, bé pels seus competidors. També els personatges més pobres i abjectes de la cort, els soldats, les meuques i els ciutadans que només proven de sobreviure i passar com poden en els estrats inferiors de la cort. Ben aviat s’adona que darrere l’encàrrec que li han fet s’hi amaga un gran perill per la seva vida i per què li han fet precisament a ell.

Es tracta d’una novel·la a la vegada negra i històrica escrita en un llenguatge literari i ric, potser un xic barroc i tot, però que submergeix al lector en la lletjor, brutícia i, alhora, en la riquesa de la cort austríaca de principis del segle XVII. Ja hem comentat altres obres d’en Benjamin Black (pseudònim de John Banville ), com ara Pecat , L'altre nom de Laura i El secret de Christine Falls i hem dit que l’escriptura de Black t’agafa i no et deixa anar fins a la darrera pàgina perquè les coses, com són habituals en novel·la negra, no s’acaben d’aclarir fins al darrer moment.

L’Eva és una pagesa alemanya que mai en la seva vida no ha conegut altra cosa que la feina dura del mas: conrear la terra, cuidar les vaques, els cavalls i, com a més a més, criar gallines per vendre’n els ous. Som al 1936 i el seu marit és cridat a files i s’incorpora a l’exèrcit, raó per la qual l’Eva ha de dur tota sola el mas. Els fills, noi i noia, no l’ajuden gens perquè estan molt ocupats en fer carrera dins les joventuts hitlerianes, que és el que s’imposa a l’època.

Per això se sorprèn força quan un dia apareix a la granja un jove estudiant jueu, en Nathanael, que fuig de la persecució nazi i al que ella dóna aixopluc al galliner, no sap massa bé per què. Amb ell estableix una relació molt especial que no tenia ni amb el marit ni amb els fills i que li fa aixecar la vista del terra i pensar un xic més enllà d’on acaben les terres i la feina del mas.

Una història molt interessant narrada des del punt de vista de la dona que veu com la societat que coneixia es va trasbalsant i tornant més autoritària i que precisament per això la fa créixer com a persona. El seu pas de pagesa aïllada al mas a venedora d’ous al mercat del poble, on amb prou feines si hi anava mai, li donen els elements per adonar-se de com van les coses: l’autoritarisme de l’inspector d’agricultura, les penalitats de les monges que acullen nens jueus, l’afluència més gran de gent que fuig de la ciutat i la guerra. Quan acull la Mary, una nena jueva que li endossa la superiora del convent, ja té les coses molt més clares i una idea de futur.

La trama es va desenvolupant a poc a poc, però sense pausa i el llenguatge és clar i concís per reflectir els pensaments d’aquesta dona senzilla. Potser l’únic retret que se li podria fer és que és un xic repetitiva, hi ha frases que semblen copiades d’altres de capítols anteriors i que no aporten res perquè són fets sabuts.

Lorena és la filla mitjana de Piedad i Teo, hi ha també un germà gran, Roberto, i un de petit, Àlex. Però quan hi ha cap problema els vells a qui criden és a Lorena; aquest és el cas d’un dia que Piedad cau tot netejant dalt dels armaris i son pare la truca que hi vagi corrents.

Lorena està casada amb Enrique, amb qui tenen dues filles, i regenten un bar de poble que els dóna molta feina. Així que ella, a més de portar la seva família i la cuina del bar, ara ha de portar la casa de sa mare perquè ni son pare ni els nois no saben ni fregir-se un ou i menys portar una casa. Ben aviat es veurà sobrepassada per la feina i la responsabilitat, però, tot i això, no vol que les filles deixin els estudis i ajudin al bar, com vol son pare. Així que convoca als germans i lloguen una noia que de dilluns a divendres portarà la casa dels pares, però els caps de setmana els tres fills hauran d’anar fent torns per cuidar-los.

Aquesta és la trama principal del llibre, però es bifurca cap a les vides dels altres personatges i així sabem que Roberto, que va seguir estudis universitaris i treballava en un banc, hagué de col·locar entre família i veïns les tòxiques accions preferents amb la consegüent vergonya i menyspreu de tots quan van perdre el valor. També sabem de l’Àlex i el seu inseparable amic Carxofo que, com a bons quarantins solters, es gasten el poquet que guanyen de picapedrers en festa i droga. Sabem d’en Lluís, el fill de Roberto que, fart de patir el buit pels fets de son pare, refusa viure al poble i se’n va a Madrid on pot fer de periodista i tenir la vida social que necessita. I lògicament apareixen les relacions, unes de bones, altres de no tant, dels personatges amb Lorena que fa de ciment familiar i ho lliga i ho manté tot a lloc.

Explicat amb un llenguatge clar i sense floritures la història és molt colpidora. Té un puntet d’ironia, per no caure en la tristor, que fa molt agradable seguir la trama. A més, el llenguatge és molt ric i dóna gust llegir en un català tan viu com el que es parla a la Plana de Castelló i els seus encontorns. Una obra molt en la línia d’Emma Zafón de qui ja vam comentar Casada i callada i que val la pena llegir.

En Munna (el Noi en hindi) és el fill d’un home molt pobre que viu en un poble molt pobre de l’Índia que ben aviat han de treure de l’escola per posar-lo a treballar en una parada de te. El noi, que és força espavilat, aviat s’adona de les desigualtats entre les persones, les castes i les classes socials; però ell és pobre com una rata i l’única manera que veu de deslliurar-se de la misèria és fer-se xòfer. Per això pidola entre els taxistes del poble perquè l’ensenyin a conduir, cosa que aconsegueix a força de pagar-li a un xòfer.

Quan ja sap conduir va a la cerca de feina entre els rics del poble a qui s’ofereix com a xòfer. Finalment, aconsegueix que un cacic del poblet el llogui per conduir el cotxe del seu fill Ashok que acaba d’arribar d’Amèrica on es va casar amb una dona no índia. Aquí li posen nom, li diuen Balram. i ell n’està tot content i es mostra lleial amb el seu amo. Però ja hi ha un altre xòfer, el que du el cotxe del cacic, amb qui ha de conviure forçosament, però amb qui no es parla. Un dia observa un capteniment estrany del primer xòfer, perquè no solament és espavilat, també és molt observador. El segueix i, quan coneix el seu secret, es fa valdre davant els amos i passa a ser el primer xòfer.

Aleshores el vell cacic envia al fill i la jove a Nova Delhi des d’on farà d’enllaç amb els funcionaris corruptes del govern i en Balram va amb ells. El noi queda enlluernat per la gran ciutat i aviat començarà a fer-s’hi. Però quan veu que l’amo Ashok n’hi fa una de molt grossa i, a sobre, se’l vol treure de sobre, desperta del seu somni de bon criat i comença a maquinar un pla que li permetrà ser un ric emprenedor.

El llibre està escrit com un seguit de cartes molt divertides d’en Balram adreçades al primer ministre xinès. El vol preparar pel que es trobarà en la seva visita oficial a l’Índia. Balram, el tigre blanc, aquell que apareix molt de tant en tant a la població de tigres com ell destaca entre els pobres, li explica la història més íntima de la seva vida: de com un criat honest i treballador extremament pobre es converteix en un emprenedor sense escrúpols.

Malgrat la duresa de la vida dels pobres i l’extrema brutícia en què viu gran part de la població, l’autor aconsegueix que anem avançant en la trama amb un somriure als llavis tot veient com aquest pícaro indi se’n va sortint.

L’acció passa en dos llocs i dos temps alhora. Trond, el protagonista i narrador en primera persona, és un jubilat noruec que s’ha retirat i aïllat en una cabana al bosc on vol passar els darrers anys de la seva vida amb l’única companyia d’una gossa. Ens va explicant el seu dia a dia en aquest racó de món alhora que els pensaments el porten a una altra cabana al bosc amb son pare a la postguerra de la 2a GM.

Recorda clarament els seus dies de joventut tallant arbres amb son pare, pescant i fent maleses, com ara sortir a robar –en realitat muntar– els cavalls del granger veí amb son amic Jon. Al llarg del llibre ens va introduint la vida d’aquests personatges veïns: en Jon, son pare i sa mare (amb un estranya relació amb el pare d’en Trond), els germans petits bessons (un d’ells reapareix atzarosament el present) i altres veïns. Això, a més es trasllada al present narratiu, i es reprodueixen moltes situacions i personatges semblants, com ara la relació d’en Trond amb son pare o la de la seva filla amb ell.

L’autor té l’habilitat de submergir-nos en l’estiu i la tardor de la natura escandinava on una vida solitària pot estar tan plena d’acció i pensaments com ho pugui estar la novel·la de trama més trepidant. També és cert que no ens explica tota la història perquè hi ha aspectes que tracta d’una manera molt marginal, com ara el seu matrimoni, i que tenen relació amb la història. En aquest cas, i contra la meva tendència a abreujar llibres, jo hauria agraït algun detall més per acabar de tancar el relat.

Paul Auster –de qui ja vam comentar Baumgartner – era un escriptor americà que sense la força o la picantor d’altres autors era capaç de construir personatges i situacions ben creïbles que t’arrosseguen a continuar llegint. En aquesta novel·la Nathan Glass, el protagonista que explica la història en primera persona, és un prejubilat que arrossega un divorci, una filla amb qui es vol reconciliar i un càncer superat. Per viure els seus darrers anys se’n va a Brooklyn on per atzar (sempre hi ha casualitats d’aquest tipus en l’obra d’Auster) es retroba amb en Tom Wood, un seu nebot a qui havia perdut la pista i que ara hi fa de llibreter després d’abandonar la carrera acadèmica.

Aquest retrobament porta a la coneixença d’un grapat de personatges amb vides ben curioses on l’atzar, de nou, n’ha fet de les seves. Entre molts personatges hi ha en Harry Brightman, l’amo de la llibreria que té un passat tèrbol que encara reapareix al present; l’Aurora, la germana d’en Tom, que ha caigut a les grapes d’un marit ultrareligiós i la seva filleta Lucy, que un bon dia apareix a Brooklyn sense voler parlar. Auster és un gran narrador i ens explica les històries més inversemblants com si fossin d’allò més normal i corrent. L’acció passa en uns sis mesos en els quals en Nathan Glass va explicant-nos la seva participació i l’encaix en les vides dels altres, sempre intentant ajudar i que se’n puguin sortir i començar de nou.

En aquest sentit, l’obra és un cant a allò tan americà de tornar a començar i renéixer de les cendres després d’haver passat un gran trasbals. I en això l’autor hi té una gran fe i la trasllada als seus personatges. Un bon llibre per gaudir de tantes i tantes històries personals com hi surten.

La Florence Green és una vídua amb alguns diners que decideix obrir una llibreria en un poblet a Suffolk, a la costa est d’Anglaterra. Som al 1960 i al poble hi ha unes forces vives molt fortes i molt vives que maneguen els assumptes públics com si fossin privats, seus, vaja. I no els agrada gens que la Florence compri un vell edifici, l’arregli i se n’hi vagi a viure i a regentar la llibreria; li diuen clarament: aquell edifici estava destinat a convertir-se en un centre artístic i no pas en llibreria.

Tot i això, la Florence fa com si res i amb força traça aconsegueix tirar endavant el negoci fins que l’aparició de Lolita de Nabokov la fa dubtar si vendre-la o no. Aquest fet desencadena una sèrie de reaccions en la societat del poble, reaccions que produiran més d’un maldecap a la llibretera.

Queda molt ben retratada la societat anglesa rural dels seixanta formada per petits aristòcrates vinguts a menys, alts funcionaris jubilats i joves covards que no volen indisposar-se amb el poder. Davant d’aquest bloc immobilista la Florence, i Christine, la seva ajudant de deu anys, representen una alenada d’aire fresc que només és apreciat per un vell vilatà que viu reclòs a casa seva com un ermità.

Una novel·la curteta, que es llegeix sense problemes, però que en algun punt –per desconeixement d’aquella societat– ens podem perdre els matisos de la crítica a la societat que planteja l’obra.

En aquesta novel·la en John Le Carré tracta un tema que sembla de política-ficció: la privatització dels serveis públics arriba també a l’espionatge. Els governs ultraliberals, encara que es facin dir neolaboristes externalitzen operacions antiterroristes a determinades empreses de seguretat i deixen que els servidors públics facin la feina de supervisar i controlar que tot vagi bé, i si no hi va, assumir-ne les responsabilitats.

Aquest és el cas que ens ocupa: una operació per a la captura d’un perillós terrorista islàmic que té lloc a Gibraltar que s’ha de fer amb soldats de Sa majestat i en col·laboració amb una empresa privada que té les arrels en la ultradreta evangelista nord-americana. Però surt malament i causa uns greus danys col·laterals que el govern s’afanya a tapar.

Hi ha dos servidors públics, tanmateix, que quan sospiten que la cosa no va anar tan bé com els havien assegurat, intenten esbrinar la veritat pel seu compte primer per separat, però després unint forces. Són Sir Christopher Probyn, ara jubilat a Cornualla i que havia comandat l’acció sobre el terreny i en Toby Bell, un jove diplomàtic que vol ser fidel a la seva consciència tot i que això li porti força problemes.

Una llarga novel·la en la línia a què ens té acostumats en John Le Carré que es fa curta perquè es llegeix amb facilitat i tensió contínues. Hi pareixen tot de personatges secundaris molt ben caracteritzats que ajuden a donar credibilitat a la història i fan que en resulti un molt bon llibre.

La Berta és una jove activista que rep l’encàrrec del partit d’atemptar contra el general Primo de Rivera, capitost de la dictadura dels anys vint a Espanya. Li donen una pistola, bales i se’n va amb son pare (que no en sap res) a un poble del Pirineu a esperar que l’avisin amb els detalls per matar-lo.

Al principi tot va prou bé, viu com una estiuejant més instal·lada en una caseta al bosc i baixa al poble per veure si hi ha cap telegrama amb l’avís, mentre son pare porta una vida tranquil·la i retirada amb relacions amistoses fugaces amb algun veí del poble. La Berta només es relaciona amb la Carlota, l’encarregada de l’oficina de correus, i entre elles hi ha un cert corrent d’amistat. La Carlota és l’amant del Joaquim Xernac, un cacic local a punt d’arruïnar-se, però que encara manté els contactes i un cert poder.

Però després de més de sis anys sense tenir cap notícia del partit i havent-se acabat els diners que li donaren, la Berta intenta continuar amb la seva missió malgrat que ja es veu que és una causa perduda. El final de la dictadura precipitarà els esdeveniments i farà que els diferents personatges moguin fitxa.

Una novel·la força interessant tant per la trama com pel llenguatge que utilitza el qual, a través de canvis en el protagonista del relat, ens va dibuixant una situació complicada, tancada i amb ben poques sortides. Llàstima que repeteix i repeteix algunes idees i allargassa el relat que, amb cent pàgines menys, hagués guanyat en ritme i interès.

Tot i l’editorial que el publica (crims.cat) aquesta una novel·la només negreja cap al final; la resta és un llibre tendre, amable, alhora que molt dur perquè explica la vida difícil dels sense-sostre francesos. El protagonista és en Rico, un bon home al qual les circumstàncies de la vida i, sobretot, l’alcohol com a falsa sortida, desvien del camí burgès i fan caure al costat fosc.

L’autor fa un repàs, en forma de salts enrere, a la vida d’en Rico, els seus amors, la seva feina, la vida en família. Veiem com, de sobte, tot es torça i s’espatlla i acaba trobant-se sense dona ni fill, sense feina i sense diners. És quan viu al carrer que adquireix noves amistats, com en Titi, un antic professor, o en malànima d’en Dedé, que no té cap escrúpol. En Rico, fart de passar fred i penúries decideix tornar a Marsella, la seva ciutat natal i emprèn el camí cap al sol del sud.

Pel camí coneix al Fèlix, una ànima senzilla que només juga a pilota, a la Monique, que espera amb el seu nadó l’alliberament del seu home en Jo i els acull un temps i més endavant es troba amb la Mirjana, una jove prostituta bosniana amb qui estableix una estreta relació. En la segona part del llibre ens trobem que el narrador és l’Abdou –un jove algerià que s’escapà del seu país després de la mort violenta de la seva família– i ens explica com li van les coses al Rico a Marsella, a tocar del mar.

Un llibre força interessant que empra totes les tècniques narratives d’una novel·la (road movie, salts enrere, diferents narradors…) per aconseguir que acabem estimant en Rico i entenguem com pot ser de dura la vida als marges de la societat.