User Profile

Llegir les novel·les de la Donna Leon i el seu comissari Brunetti són com tornar a casa: ja saps el que t’hi espera, però t’hi trobes tan a gust que deleixes per arribar-hi. En aquesta ocasió l’autora no ens defrauda.

La localització és una Venècia buida de turistes durant la pandèmia, un paisatge que qualsevol que visqui en una ciutat turística agraeix, però també buidada de contingut local perquè moltes botigues de sempre han hagut de tancar.

El cas que es planteja està entre el favor personal d’en Brunetti a l’Elisabetta —una antiga veïna d’escala— i la investigació policial. Segons la dona, la Flora, la seva filla, tem pel seu marit perquè aquest va treballar en la constitució d’una ONG per compte del signor Del Balzo, el seu sogre (el marit de l’Elisabetta), però després ho va deixar perquè veia que les coses no eren tan clares com tot feia suposar.

Els personatges són persones corrents però cadascun amb les seves particularitats. En Brunetti s’hi entreté força a conèixer els diferents actors de la trama: la mateixa Elisabetta, una dona preocupada per la família; la Flora, la filla d’en Del Balzo i l’Elisabetta, una veterinària amb les idees molt clares; en Fenzo, marit de la Flora i comptable seriós; el vicealmirall Fullin, un vell marí implicat en l’ONG però amb un Alzheimer galopant i un llarg etcètera de venecians.

Com és habitual en Brunetti compte amb l’ajut dels habituals companys de la Questura: la senyoreta Elettra, la Claudia Griffoni, en Vianello i altres policies. Amb poques paraules s’entenen i fan un bon equip.

La trama no és enrevessada, potser s’atura massa en algun punt (la recepció a cal vicealmirall), però ràpidament retorna a l’acció. El que és deliciós és veure com tot un comissari de policia té temps d’anar a casa a dinar amb la família i, algun cop, fotre’s una grappa i una migdiada. Impagable.

Tercer llibre de la saga del xèrif Walt Longmire, però que no passa a Wyoming sinó a Filadèlfia on Henry Ós Dempeus ha d’exposar una col·lecció de fotografies antigues de nadius americans i el xèrif Longmire aprofita el viatge en cotxe per anar a veure sa filla que hi treballa d’advocada. Sembla que el Circ de l’Oest hagi arribat a la ciutat perquè tant en Henry com el xèrif van vestits i cofats com a Wyoming.

La trama és molt més urbana que en els dos llibres anteriors, ja que implica un ajudant del fiscal cessat per estar embolicat amb tràfic de drogues, uns traficants, i un parell d’advocats, un d’ells el xicot de sa filla. La filla ha entrat en coma a causa d’una empenta que algú li ha donat i que l’ha feta caure per unes escales i esberlar-se el cap. Així que es passa la novel·la a l’UCI en estat de coma. Mentrestant son pare es dedica a investigar el cas amb l’ajut bastant secundari de la policia de la ciutat on treballa tota la família (pare i germans) de la Vic, l’ajudant del xèrif. La mare de la Vic fa un paper d’estrassa perquè no queda clar si es vol embolicar amb en Longmire o li cuida la nena a l’hospital. A més, la troca s’embolica quan la Vic ve del poble i li tira la canya al xèrif amb la mare pel mig.

És una bona novel·la amb una trama interessant, tot i que una mica suada. No m’ha agradat tant com els dos llibres anteriors perquè sembla que ha perdut la frescor de les pastures de Wyoming i els personatges queden com fora de lloc. La intrusió de la història d’amor tampoc acaba d’encaixar bé i sembla forçada, podria haver anat d’una altra manera.

El pròxim llibre de la sèrie que em llegeixi m’asseguraré que passa a l’Oest, que és el que veníem a buscar, oi?

El segon llibre de la sèrie del xèrif Walter Longmire transcorre durant l’hivern al mateix poble de Wyoming colgat per la neu. Mari Baroja, una anciana basca (hi ha força descendents de bascos a Wyoming perquè hi van anar a treballar de pastors a finals del segle XIX i principis del XX) que viu a la residència d’avis apareix morta sense signes de violència. Tot i això, en Lucian Connally —el seu veí d’habitació i antic xèrif del poble— diu que ha estat assassinada, així que en Longmire crida al forense perquè li faci l’autòpsia. Els resultats, juntament amb les memòries d’en Lucian, exposen un vell cas de maltractaments i un de no tan vell d’ambició per la terra amb explotació de gas.

En aquest volum pren més importància l’ajudant del xèrif, la Vic, ja que pren un paper determinant en la investigació així com en el mestratge d’un nou ajudant de xèrif també d’ascendència basca, en Santiago Saizarbitoria. Hi ha un nou intent de romanç del xèrif, però l’autor no el desenvolupa i queda una mica marginat de la trama. La que també apareix és una néta de la morta, la Lana Baroja, una cuinera formada al País Basc nord que obre un forn de pa i pastisseria al poble i que es veu embolicada amb la trama. El Henry Ós Dempeus segueix ajudant al xèrif de forma desinteressada simplement per la vella amistat que els uneix i per la participació dels indis en la trama.

De nou una bona descripció de l’ambient que et transporta al cru hivern de l’Oest i d’uns personatges molt humans que hi han de sobreviure. Hi he trobat a faltar més informació sobre la comunitat basca, però pel poc que escriu ja ens en podem fer una certa idea.

En aquest primer llibre de la sèrie del xèrif de l’imaginari comtat d’Absaroka, Wyoming. l’autor ens presenta al protagonista i als personatges secundaris. Coneixem al xeiene Henry Ós Dempeus que regenta un bar i que es coneixen amb el xèrif des de la primària. La Vic, l’ajudant del xèrif, una noia llesta casada amb un enginyer a qui ha seguit per feina des de Filadèlfia i la Judy, l’eterna secretària que fa anar l’oficina.

El cas comença quan apareix mort un dels tres joves que varen abusar d’una noia índia i que varen sortir pràcticament absolts del crim. En un lloc tan petit on tothom es coneix les sospites saltes de l’un a l’altre amb gran rapidesa i tothom té causes pendents amb els altres. Mentrestant el xèrif vol reprendre una antiga relació amorosa amb una amiga de tota la vida que ha tornat al poble, però l’aparició d’altres cadàvers li impedeix aconseguir-ho.

El llenguatge és brillant tant en els diàlegs com en les descripcions del paisatge i el temps hivernal del país. L’acció és contínua i amb prou feines s’atura en cap punt del llibre. Finalment, el desenllaç no deixa de sorprendre i és d’agrair el tancament de totes les subtrames del cas. Un bon començament per a una llarga sèrie.

Un llibre deliciós, és a dir, que causa delícia, un plaer exquisit, intens, que transporta. En aquest cas transporta al Japó. La Hatoko és una noia jove que després d’haver voltat prou torna a la papereria de l’àvia on havia viscut la infantesa i de qui va aprendre l’ofici d’escriventa. Al Japó, quan algú vol dir alguna cosa important i no ho vol fer cara a cara per no ofendre, encomana la redacció d’una carta a un escrivent. La feina és força delicada perquè la carta ha de poder transmetre el que es vol dir a través de tota ella. Per això la Hatoko té cura del contingut de la carta, del paper que emprarà, de la tinta i la ploma o pinzell amb què escriurà i de la cal·ligrafia que usarà. Cap detall és debades.

S’articula en quatre capítols, un per a cada estació de l’any i comença amb l’arrencada de la papereria. Com que només de les cartes no es pot viure, la botiga ven articles de papereria. Però van arribant els encàrrecs. Quan ve algú a demanar-li una carta, la Hatoko la rep amb una tassa de te i una bona conversa per amarar-se del cas i veure què ha de dir. En acabat, ja sola, pensa i triar tots els detalls de la carta i, finalment, la lliura al correu. Cap client queda insatisfet.

A més, l’autora ens va presentant la vida en una petita ciutat costanera que està a mig camí entre la tradició, representada pels nombrosos temples budistes, i la modernitat que és el turisme que hi va per gaudir de les platges i els passejos per la rodalia. També ens presenta els amics de la Hatoko, tots ells gent tan tranquil·la com ella. Així hi ha la Bàrbara, una veïna gran amb qui més es fa, el Baró, un home madur i malhumorat que tanmateix la tracta força bé, la Panty, la mestra del poble i la QP, una nena de set anys filla d’en Morisake, un jove vidu que regenta una cafeteria.

L’acció no és trepidant, però n’hi ha. La trama avança amb el pas dels dies i les estacions i el llibre és ple de detalls que el fan una gran lectura. Em comença a agradar força la literatura japonesa.

Leo Asker debuta com a investigadora en aquest primer llibre d’una sèrie que suposo que tindrà continuïtat si ens atenim al nombre de llibres venuts i que ha escrit l’Anders de la Motte. És un personatge femení dur, una dona lluitadora, tossuda, que posa per davant la seva feina a la policia sueca abans de la seva carrera al cos.

Per enveges i politiqueries al cos és traslladada des de Delictes violents a la Unitat de casos perduts i ànimes errants de la policia de Malmö, un racó del departament on fan la viu-viu els elements més estranys del cos. Aquí hi troba una sèrie de pistes que l’empenyen a investigar pel seu compte i al marge dels superiors (que original!) en un cas en què recorre a un antic amic i on alguns personatges no són el que semblen al principi (una altra idea original en el gènere negre).

Cal reconèixer que l’acció està molt ben narrada, amb traça, de manera que no et pots desenganxar i has de seguir endavant fins a arribar al final on s’aclareix tot el cas. Els personatges són coherents i no canvien de parer ni de conducta a cada escena nova, cosa d’agrair, i sempre hi ha aquell toc de sorpresa final.

No crec que passi al Valhalla de la novel·la negra escandinava, però és entretinguda.

Una noia de poble que semblava que ho tenia tot predestinat (conèixer un noi, casar-s’hi, tenir-hi fills…) arriba un moment que diu prou i canvia radicalment de pensament i de vida. El detonant és el masclisme que, en una societat tancada com ho és la rural, es fa notar molt més i pesa massa per poder-lo suportar gaire més.

Aquesta primera novel·la de l’escriptora de Llucena l' Emma Zafón és una alenada d’aire fresc entre moltes de les obres que es publiquen sobre el tema. El llenguatge és clar —fins i tot cru en algun moment— però li permet explicar una història molt quotidiana d’una manera àgil i sense espai per la confusió. Tot queda molt clar, des dels personatges que queden perfectament dibuixats, fins a l’època del creixement del món de la construcció que inundava de diners algunes persones sense altre mèrit que haver trobat una bona feina al sector. Veiem com la protagonista va creixent com a persona a mesura que avança la trama i passa d’acceptar un destí programat a llaurar-se’n un de propi.

A diferència d’altres llibres que he llegit darrerament, aquest se m’ha fet fins i tot un xic curt. No perquè la història no hagi quedat ben explicada, sinó perquè es llegeix tan de pressa i enganxa tant que en voldries més.

Reconec que em costa llegir llibres de relats breus o contes. Em costa entrar en les històries i, en el cas dels relats, quan ja m’hi trobo bé s’acaben i tornem a començar. Per evitar aquesta feina extra m’he llegit el llibre (que és molt curtet) a conte per sessió de lectura. Així he començat i acabat història a cada llegida.

El resultat ha estat millor del que m’esperava i així he pogut gaudir dels relats que en Sergi Pàmies ha recollit en aquest llibret. Els he trobat interessants tot i que no massa imaginatius ni fantasiosos. S’arrapen massa, pel meu gust, a la realitat i a la biografia de l’autor. Jo, quan llegeixo narrativa, m’agrada ser transportat per l’espai temps i aterrar ves-a-saber on. Aquí hi ha massa realitat.

Tot i això, he de reconèixer la mestria d’en Pàmies a l’hora d’escriure, t’arreplega en cada història i no et deixa anar fins al final.

Segon lliurament de la sèrie Quirke de l’escriptor irlandès Benjamin Black ( John Banville ). El primer va ser El secret de Christine Falls i aquí segueix el retrat de la Irlanda dels anys 50 a través de la relació amb el crim, en aquest cas les drogues i la pornografia.

En Quirke ara és doblement vidu perquè a la mort fa més de vint anys de la seva dona s’hi suma ara la mort de sa cunyada (i autèntic amor de la seva vida) la Sarah. Tot faria pensar que s’ha submergit completament en l’alcohol, però no és així, l’ha deixat i es passa la novel·la amb tes i aigües minerals; el que no deixa, però, és el tabac. La Pheobe —la seva filla/neboda— és la que més pateix aquesta pèrdua, ja que és una noia jove que no perdona son pare, ni el pare adoptiu ni res a la vida i només la vol viure intensament i perillosa.

La casualitat fa que el cas de la Deirdre Hunt (que vol que li diguin Laura Swan, més glamurós) caigui a la taula de dissecció d’en Quirke. Aquest cas té relació amb un seu vell company d’estudis que li demana un estrany favor. En Quirke no veu clares les causes de la mort de la dona i, ves quina sorpresa, furga una mica en l’entorn de la morta per mirar d’aclarir les coses. En aquest furgar fa aparèixer la figura d’un guapo pinxo, en Leslie White, que és realment el protagonista del cas perquè l’acció gira al voltant de les seves malifetes i males pensades que afecten a tots els actors del cas, fins i tot la pobra Phoebe que tot just passava per allà.

Els personatges estan ben definits i hi surten, a banda dels directament implicats en el cas, els habituals, com ara en Mal, el cunyat, o l’inspector Hackett (que té sèrie pròpia inaugurada a Pecat ). L’ambient és opressiu, tot i que passa en un estiu força calorós i de nits curtes, però l’autor aconsegueix que sigui asfixiant.

De nou una obra hipnòtica que t’agafa i no et deixa anar fins a la darrera paraula perquè les coses, com solen ser habituals en novel·la negra, no s’acaben d’aclarir fins al darrer instant.

Una novel·la interessant de la jove autora Laura Gost on ens explica, a través de la història d’una família, la transformació de Mallorca.

Comença amb el pare, en Sebastià, que deixa la feixuga feina de pagès per incorporar-se a la construcció durant els inicis de la turistificació de l’illa. És espavilat i les coses li van econòmicament bé, de forma que es converteix en ric i vol viure una vida de ric. La Catalina, la dona, però, encara s’aferra al pensament estalviador i tot i que puguin gaudir de tot el que volguessin, ella estalvia pensant en els fills. En tenen dos, el gran que val per als estudis i el petit que s’estima més treballar de paleta amb son pare.

Una segona part de la història comença quan en Sebastià es divorcia i es torna a casar amb una altra dona, la Mercedes. Aquí ja veiem com els nois, ja grans, fan la seva vida amb més o menys sort. I neixen els néts, i creixen i es fan grans.

A la part final ens trobem en Sebastià tornat a casar per tercera vegada amb la Leidi, una noia brasilera molt més jove que ell, amb la qual arriben a un acord. En Sebastià és molt ric, però es troba sol i cerca en ella la companyia que no li fan ni fills ni néts.

Una narració àgil, amb alguns salts enrere que li donen sentit al relat, fan d’aquesta obra una molt bona lectura per qui vulgui conèixer alguns dels protagonistes de la transformació radical d’una illa rural al desori en què ara s’ha convertit Mallorca (per posar un exemple, el cas és molt més general).

Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir de l' Ursula K. Le Guin i el que em va empènyer, ara fa uns quaranta anys, a llegir després la resta de la seva producció. Ni em va decebre aquest ni ho han fet els altres, al contrari, tots m’han fascinat.

Què m’atrapa de l’Ursula? En primer lloc, la seva facilitat per crear mons diferents del nostre, però completament versemblants amb personatges completament humans. I, en segon lloc, la traça en explicar històries, és una narradora meravellosa.

En aquest llibre ens descriu un món a vint-i-sis anys llum de la Terra completament cobert per un bosc exuberant on els habitants —d’estirp humana com els terrans o els hainites— viuen en perfecta harmonia amb la natura. En aquest entorn idíl·lic apareixen de cop i volta uns colons terrans amb màquines i naus voladores que comencen a destruir el bosc per aprofitar-ne la fusta, un bé molt preuat a la llunyana Terra. Naturalment, el seu objectiu d’aconseguir fusta passa per sobre dels drets dels aborígens a la seva vida i al seu planeta i això, encara que visquis a l’altra punta de l’univers, no agrada a ningú.

La part tecnològica no és massa rellevant en els llibres de Le Guin, tot i que aquí ja apunta l’existència del responible traduït en altres llibres com ansible , un comunicador instantani on la informació viatja moltes vegades més de pressa que la llum. El que són rellevants són les relacions que s’estableixen entre el terrans i els aborígens perquè l’autora ens mostra tot el ventall de possibilitats: la racista, la burocràtica, la humana… El conflicte entre les dues poblacions hi queda perfectament reflectit i ens fa entendre que davant de situacions desesperades calen solucions desesperades, tot i que no agradin a ningú.

Un llibre que es fa curt que es llegeix de seguida i que pot servir per entrar en el món de l’Ursula K. Le Guin a aquells que no l’han llegida. I pels que l’han llegida, aquí tenen una bona estona de lectura.

Aquest llibre està a mig camí entre una novel·la i un assaig. El tema, però, seria el mateix: una dona acaba de donar a llum una parelleta de bessons prematurs i pateix de depressió postpart que es complica amb una altra malaltia mental. Aquest és el tema central de l’obra: les malalties mentals que assetgen les dones en acabat de donar a llum.

Fa un repàs no exhaustiu de casos estudiats pels metges al llarg de la història sobre dones que han embogit després d’infantar, moltes vegades el segon fill. Explica com eren tancades en institucions mentals per ser tractades i que algunes s’acabaven curant, mentre que d’altres no en sortien mai. Barreja aquestes citacions amb els pensaments de la protagonista a mesura que els infants van creixent i n’explica les pors que l’assalten i les conductes insanes que la malaltia l’obliga a fer, com ara anar a cal metge al més mínim senyal de molèstia en els nadons.

És un llibre que es llegeix molt bé, tot i que arriba a ser un xic repetitiu tant en les citacions històriques com amb els pensaments obsessius de la protagonista. Tanmateix, és força interessant de llegir.

Les novel·les d’en John le Carré discorren suaument, sense esvalots, com l’aigua del Tàmesi, tot i que per sota l’acció i les passions bullen. Aquesta penúltima obra seva no podia ser d’una altra manera.

En Nat, el protagonista, és un agent secret a punt de la jubilació (o la dimissió) que accepta la darrera missió de la seva carrera aquest cop al cor de Londres, lluny dels països de l’est on solia actuar. L’Ed, en canvi, és un jove amb opinions molt radicals tot i que gens perilloses pel sistema que vol jugar sigui com sigui al bàdminton amb en Nat. I se’n surt, fan una certa coneixença —que no amistat— fora de les feines tot jugant a aquest joc de raqueta tan britànic.

Les coses es compliquen quan durant el seguiment d’un agent rus dorment els caps d’en Nat s’adonen que els implicats en una trobada no són els qui es pensaven. En Nat, que és bona persona per sobre de tot intenta aclarir els fets que no li quadren sense l’ajut dels seus superiors i acaba descobrint la veritat: hi ha hagut un terrible malentès propiciat per un engany. Ell, malgrat les ordres dels superiors en el sentit contrari, s’ho fa venir bé perquè tot acabi sortint de la millor manera possible.

A més de la trama d’espionatge, els llibres d’espies —com els policíacs— ens retraten la societat en què té lloc l’acció. Si a L’espia que tornava del fred en le Carré retratava la guerra freda, ara toca dibuixar la societat post-Brèxit i el poc respecte que li queda a la Gran Bretanya en el concert de les nacions. També aprofita per descriure l’ocàs d’una societat britànica educada en col·legis públics (que vol dir privats i exclusivistes) i que ara veuen com s’enfonsa tot allò que els mantenia per sobre els altres.

Com sempre, una gran novel·la.

Per a mi Philip K. Dick és un dels grans ideadors de la ciència-ficció, un home ple d’idees trencadores no tant en el sentit “tecnològic” com en la creació d’universos diferents del nostre i que et fan plantejar les coses d’una altra manera, com mirant-les de costat. Tanmateix, no puc dir el mateix d’ell com a narrador: el trobo pesat, no aconsegueix desenvolupar les idees, s’entrebanca, no avança. Però tot se li perdona per l’originalitat dels seus pressupostos que fan de la lectura dels seus llibres un autèntic plaer.

En aquesta novel·la ens planteja una ucronia en la qual el president americà Roosevelt és assassinat i els Estats Units i els aliats perden la guerra davant els nazis, que dominen els països occidentals, i el Japó que domina la part oriental. En aquesta situació política veiem com els nazis han continuat amb l’holocaust dels jueus i l’eliminació d’altres races (han devastat tota l’Àfrica) mentre que els japonesos són un xic més civilitzats amb els americans vençuts.

No hi ha un protagonista únic, ni una única trama, sinó que hi ha diferents històries personals que s’entrecreuen més o menys, però que en tot cas ens van explicant la situació. Així trobem en Robert Childan que ven antiguitats americanes als japonesos i és el prototip del bon vençut, en Frank Frink, un joier que sense renunciar als seus principis vol reeixir en el negoci de la joieria, la Juliana Frink (exesposa d’en Frank) que viu una vida independent i s’embolica amb un estrany personatge o el senyor Tagomi, un japonès obsedit en preveure el futur a través de l' Yijing , el mil·lenari llibre de les mutacions.

Els llibres són uns altres personatges de la novel·la. A banda de l’esmentat Yijing hi apareix La llagosta s'engreixa un llibre on l’autor –en Hawthorne Abdensen– explica una ucronia (sí, una ucronia dins la ucronia) en la qual els nazis i japonesos van perdre la guerra. Viu reclòs en una finca per protegir-se de les moltes amenaces que ha rebut a causa del llibre i és el personatge que dóna nom a la novel·la, és l’home del castell.

Molts dels relats d’en Philip K. Dick s’han dut a la pantalla. En alguns casos la pel·lícula supera al llibre (Blade runner, Total recall) i en d’altres el llibre és superior, com aquest cas perquè l’adaptació en forma de sèrie a Amazon desvirtua completament el llibre, és tova i pesada.