Reviews and Comments

Si sabés escriure, l’hagués pogut escriure jo, aquest llibre perquè tracta d’una època –els anys cinquanta i seixanta– en què tots dos érem nens (tot i que ell és una mica més gran que jo) i es començava a sortir de la negror de la postguerra i s’entrava en el desarrollismo. No és una novel·la amb una trama sinó un reguitzell de records que l’autor va trenant i destrenant seguint un fil temàtic. Res del que s’hi explica m’és aliè.

Així hi trobem capítols dedicats a l’escola, amb els companys, el castellà com a única llengua (que nunca fue d’impossisión que deia aquell pocavergonya), la separació de nens i nenes i els càstigs físics. En d’altres explica les mil i una històries dels veïns que, aleshores, formaven part de la casa i hi entraven i sortien quan volien. També hi ha tot un seguit de parents que entren i surten de la narració i que formaven part de la família estesa.

El paisatge també hi és definit. Tot i que l’acció passa a Gràcia, hi surten tot de llocs coneguts per mi, com ara la plaça del Nord amb els Lluïsos de Gràcia, els carrers dels voltants i amb alguna excursió a Sant Andreu. Ens explica com eren les cases, la gentada que hi vivia, les poques comoditats que tenien i l’arribada de la dutxa o de la televisió, per exemple.

Un llibre que es llegeix amb un somriure als llavis si has viscut l’època, però que deu semblar totalment aliè a les noves fornades de lectors. Força interessant.

En cada llibre seu en John Le Carré va tocar un tema diferent, però sempre referit al món de l’espionatge. En aquest cas el tema és la persecució que després de 11S van fer els serveis secrets americans i europeus –especialment anglesos i alemanys– de l’islamisme radical.

Un sense sostre amb prou diners arriba a Hamburg per reclamar una herència que li permetria estudiar medecina, el seu somni. Ve fugint d’un reguitzell de presons i camps de treballs russos perquè ell és txetxè i nomes té un paper de son pare amb el número de compte d’un banc privat alemany. Es posa en contacte amb una ONG d’ajuda als refugiats i l’advocada que li porta el cas va a parlar amb el banquer, una anglès d’aquells que ja ho tenen tot fet a la vida i a qui tant se li en fot tot plegat. A poc a poc anem sabent que els diners reclamats eren d’un exgeneral rus a qui els va anant ingressant al final de l’era soviètica i que tenien per origen el servei secret anglès. Un combo, vaja.

Hi apareixen espies de totes bandes, cadascú tirant cap al seu cantó i els que menys culpa tenen, el txetxè, l’advocada i en menor part el banquer, es veuen embolicats en la teranyina d’interessos geopolítics internacional. Un podriment, vaja.

Com sempre que llegim en Le Carré ens trobem amb una gran novel·la, explicada a poc a poc perquè anem entenent les trames d’interessos que s’amaguen en les accions més innocents i un bon ventall de personatges molt ben descrits a quin més trampós.

En Ferran Torrent és un mestre reconsagrat de la novel·la negra i en aquesta no podria fer menys que reblar el clau. Ambientada a mitjans dels anys seixanta en una València en blanc i negre on els vencedors de la guerra fan i desfan al seu gust, però ja amb una mirada més àmplia, més cap a fora, com figurant-se el que vindrà. Hi apareix tot un ventall de personatges ben diferents que diuen ser una cosa, però que en realitat en són una altra.

El protagonista, en Regino, és un marxant d’art, tot i que es guanya la vida amb falsificacions de quadres o de documents; un personatge que coneix tant els baixos fons com les esferes més altes del poder local i s’hi mou amb tota naturalitat. Viu en un hotel dirigit pel seu amic Manuel Estornell que li facilita contactes i feines. Aquí hi ve a raure una milionària americana, la Ketty, que en realitat és l’Ava Gardner que va fugint de la persecució del seu marit Frank Sinatra i de la hisenda espanyola. L’encontre entre l’Ava i en Regino no pot dur més que a l’amor, és clar. Hi ha, a més, tot un conjunt de personatges que farceixen d’acció la trama: el general Francisco Moreno, la seva dona Carmen a qui Regino fa un retrat mentre s’ho fa amb la filla, espies de Rússia i del Mossad i un reguitzell de petits (i no tan petits) delinqüents.

Una trama molt ben lligada des del principi fins al final on es barreja la novel·la d’espies de finals de la Guerra freda amb novel·la negra del més pur estil, amb tocs costumistes que retraten una València que ja no existeix. Resumint: molt bona, val la pena llegir-la.

És una novel·la negra molt bèstia que es llegeix d’una tirada amb un mig somriure a la boca i amb l’ai al cor.

En Nick Corey, un xèrif que fa feina només per tenir poca feina i que sembla un xic estúpid, es va alliberant de manies i cada cop tira més pel dret per aconseguir el seu propòsit. Aquest no és altre que continuar cobrant per ser xèrif del petit poble de Potts County de 1280 habitants, canviar de dona i tancar la boca com sigui als que li puguin posar entrebancs al camí. Un màquina, en Corey, que ho té tot: rancuniós, hipòcrita, masclista, racista i pocavergonya.

És un clàssic del gènere –es va publicar al 1964– i l’autor, en Jim Thompson és considerat el tercer gran escriptor de novel·la negra després d’en Dashiell Hammett i d’en Raymond Chandler. I realment es mereix el bronze perquè en sabia un niu d’escriure.

L’autor ens presenta el personatge com un bordegàs estúpid i a poc a poc ens va desvetllant els seus pensaments més negres i íntims amb una naturalitat que fa feredat. El maneig del llenguatge és molt gran i fa que l’acció sigui un no parar de situacions que es podrien resoldre de moltes maneres, però el xèrif només tria una sortida. Les descripcions dels personatges són crues i seques, però arriben amb claredat i no hi ha floritures ni res que ens distregui de la trama.

Un gran descobriment el d’aquest autor i amb ganes de llegir-ne més coses.

Novel·la sobre dues germanes –la Rateta i la Sió– amb dues parts molt ben diferenciades. La primera, que en descriu la infantesa, és molt bonica i propera a la infantesa de tants i tants que han estat “nens de botiga”, ens explica com va ser la vida de les dues nenes a la cansaladeria familiar. Com va sempre la feina a la botiga per davant de la vida en general i com te n’has d’estar de tantes coses.

La segona part, que transcorre durant la vida adulta de les germanes, ens descriu el final d’aquesta mateixa família. Com a l’anar morint primer el pare, en acabat la mare, les germanes que tenen vides ben diferents es retroben i comparteixen els pensaments més íntims. La història de la botiga continua en la figura de la filla que té seriosos dubtes en la continuïtat de la botiga. El centre de la trama, però, és la relació i la descripció de les vides de les dues germanes que, tot i ser molt diferents, es mantenen unides per la profunda estimació que es tenen.

Un llibre molt rodó, ja que es tanca la història que s’enceta al principi, amb capítols molt curts alhora que intensos i amb moments molt emotius que permeten una identificació molt gran entre el lector i els personatges, sobretot si a casa hi havia hagut botiga.

En Pep Coll, de qui vam comentar no fa massa La llarga migdiada de Déu , segueix en aquesta nova novel·la amb el tema històric recent i les muntanyes de Prepirineu. Aquesta, però, és una novel·la negra protagonitzada per dues famílies ben diferents. D’una banda, per una família pairal de pagesos pobres de la masia del Rebollé formada per tres germans. L’hereu, en Galderic, és un bon jan molt treballador que s’escarrassa en mantenir el llegat familiar, però sense arribar a fruir de la vida. L’Agustí, el cabaler, és més espavilat i s’encarrega de les relacions exteriors de la masia: baixar a mercat, vendre la mel que fan, anar al banc, a caçar… I la Trini, la germana petita, molt jove encara per saber res de la vida més enllà de la masia i que du la casa.

Per altra banda, tenim una família extensa de gitanos comerciants de bestiar de peu rodó que es desplacen de fira en fira i formada pel patriarca, el Tio Raymundo, els dos fills, un de solter encara –en Rucio– i l’altre –en Manuel– casat amb la Samara, una jove mare de divuit anys amb la seva filleta.

Una nit els gitanos agafaren mel de les arnes de can Rebollé, però el cabaler que ja s’ho temia els espera i els dispara amb la desgràcia que en mor un i fereix l’altre. L’Agustí, tanmateix, entabana a son germà gran perquè digui a la guàrdia civil que ha estat ell qui ha disparat, ja que si l’hereu que no ha sortit mai de la masia anés a la presó el cabaler, més llest, faria funcionar igual de bé la casa pairal.

Així comença a embolicar-se la troca que es va desenvolupant al llarg de tot el llibre, que es llegeix molt bé. Hi queda perfectament reflectida la societat catalana de la postguerra on costen d’assimilar els canvis que tindran lloc en poc temps. D’una banda, la industrialització del camp amb la introducció de maquinària i noves tècniques i l’aparició de la construcció com a mitjà alternatiu de vida. I, de l’altra, s’hi explica la desaparició progressiva de les fires del bestiar que és substituït per maquinària. En aquest sentit, és molt il·lustratiu que en Rucio, el gitanet, canvia una cavalleria de son pare per una motocicleta per anar més lluny i més ràpid.

Una molt bona lectura, tot i que amb alguna patinada històrica: és molt poc creïble que una noia gitana tingués una actitud tan oberta i feminista als anys cinquanta. Però no deixa de ser novel·la i l’autor és ben lliure d’escriure-hi el que vulgui.

Tot i els anys passats des de la seva publicació el 1950 (ni jo havia nascut encara!) la història que ens explica l’Isaac Asimov no perd interès ni actualitat, al revés. En temps d’una IA pocavergonya i lladregota, els robots de l’Asimov estan construïts per a no causar cap mal a l’ésser humà, contràriament, l’han de protegir per sobre de la seva existència. Els cervells positrònics dels robots obeeixen les tres lleis de la robòtica: cap robot pot causar mal a un ésser humà ni per deixadesa deixar que prengui mal, ha d’obeir als éssers humans i, finalment, ha de preservar la seva existència sempre que això no interfereixi ni amb la primera ni amb la segona llei. Un compendi d’humanitat, vaja.

El llibre en realitat està compost de diversos relats que es podrien llegir independentment l’un de l’altre, però que l’autor va lligar de manera hàbil seguint el fil d’una entrevista a una ja jubilada robotpsicòloga, la Dra. Calvin, que ha vist néixer i desenvolupar-se la indústria dels robots. En aquests relats es plantegen situacions on els robots fan coses que en principi no haurien de fer i la feina de la Dra Calvin o dels altres treballador de la USRobotics és entendre com, sota l’obediència a les tres lleis, determinats robots es comporten de forma estranya o sorprenent.

És un llibre que no per haver-lo llegit diferents vegades des de la meva joventut m’hagi deixat d’agradar. És cert que hi ha coses un xic desfasades, com ara el fet que els astronautes a l’espai fumin com a carreters, però en general no ha perdut actualitat. La prosa és àgil i les històries avancen amb ganes cap a la resolució final. I tot i ser un llibre d’acció no deixa de tenir un pòsit de bones reflexions sobre els éssers humans i sobre com haurien de ser els robots.

Una novel·la negra de quilòmetre zero molt ben escrita i que es llegeix sense pausa i retenint l’alè. Té tots els ingredients per ser un gran llibre del gènere, però com sempre, apreciem més allò que ens ve de fora. I és una trista pena.

La inspectora Araceli Lavila pateix un càncer que l’està esgotant físicament, tot i que no mentalment. Son pare, amb qui no mantenia cap contacte, i que pertanyia a un grup ultradretà apareix assassinat. Aquest fet la remou a pesar d’ella i vol aclarir-ne la causa. Tanmateix, és apartada del cas i el seu company policia és qui la manté menys o menys informada dels avenços del cas.

La qüestió es complica quan un policia desapareix perquè és segrestat per un desconegut que el manté ocult en una barraca al bosc. Ara bé, aquest altre policia sembla que no és aigua clara i l’Araceli sospita que la seva desaparició i la mort de son pare tenen relació, més quan esbrina que el grup ultra era finançat pel CNI i que el poli desaparegut treballava també per aquesta honorable institució.

La trama apunta cap amunt, cap a altes instàncies que, per defensar els seus interessos polítics i econòmics, no dubten a sacrificar pel camí els peons que calgui.

Un gran descobriment per a mi el de Silvestre Vilaplana , autor valencià que, després de llegir aquest llibre, es mereix un seguiment de la resta de la seva obra.

Un llibre de divulgació científica centrat en l’estudi del comportament dels animals. La manera d’explicar-se de l’autor, l’etòleg Franz de Waal , és molt clara i didàctica amb una pila d’exemples amb diferents espècies, des de gossos fins a elefants. Però on realment sobresurt és en el seu propi camp d’estudi, els dels ximpanzés, que il·lustra cadascuna de les seves propostes.

L’objectiu del llibre és demostrar-nos que les emocions, que considerem exclusives dels éssers humans, en realitat existeixen en moltes altres espècies i més en concret en les més properes: ximpanzés i bonobos . L’autor fa un recull de les diferents emocions i per a cadascuna troba un exemple equivalent en el món dels antropoides. En el fons la idea subjacent té la seva lògica. Si podem rastrejar l’aparició d’una modificació fisiològica en una determinada espècie per l’acció de l’evolució, el mateix podem fer amb les emocions. No vol dir que els animals tinguin exactament les mateixes emocions o sentir-les en el mateix grau que nosaltres, però al llarg de la nostra història evolutiva res no apareix del no-res, sempre hi ha un origen. Per això les emocions humanes cal entendre-les com a resultat de l’evolució i acceptar que els animals, especialment els nostres cosins germans, també les tenen.

L’estil és molt planer, no és un “paper” científic sinó una obra de divulgació que es fa molt entretinguda i amena de llegir. Els exemples estan molt ben triats i descrits i apunten cap a la demostració de les tesis de l’autor, però sense conclusions dràstiques, és el lector qui treu les seves de conclusions.

Mamoru, un jove orfe de 16 anys, viu amb els seus oncles i cosina a Tòquio. Aquí l’oncle, que fa de taxista, té la mala sort d’atropellar mortalment una noia. Davant la inoperància de la policia el noi, que és força espavilat, investiga pel seu compte tant per alliberar l’oncle de la sospita com per aclarir la mort d’aquesta i altres dues noies que també van morir en circumstàncies sospitoses.

Semblaria una novel·la juvenil, però la realitat és que és una novel·la negra amb tots els ets i uts. No solament s’hi expliquen els crims comesos sinó que el noi va tibant del fil i acaba descobrint els actors i la conxorxa que s’amaga al darrere. No li és senzill aclarir-ho, però la tossuderia i l’ajut dels seus amics fan que se’n surti prou bé tot i els perills que corre. A més, la trama principal es barreja amb una altra sobre l’origen de la seva orfandat, fet que el fa madurar a una edat en què d’altres joves encara han de fer el pas.

L’autora ens conta la trama amb un llenguatge senzill alhora que completa les explicacions amb detalls que ens ajuden a conèixer un xic la vida al Japó. L’estil no és gens feixuc i la trama va avançant no a un ritme frenètic –que no cal– però en cap moment s’atura o encalla.

Interessant per conèixer com es fan les novel·les negres al Japó.

Diu la mateixa editorial que aquest és un relat eròtic, però per a mi no ho és. Sí que hi ha una part d’erotisme quan el protagonista s’inicia en la vida adulta, però crec que l’autora, la Ursula K. Leguin , volia anar molt més enllà en escriure’l. Volia explicar com n’arriba a ser de complicat el pas a la vida adulta per a qualsevol ésser humà, visqui al planeta que visqui.

Anem a pams, som al planeta Gethen, on transcorre la novel·la La mà esquerra de la foscor de la mateixa autora. Els habitants, d’origen humà, són portadors dels dos sexes alhora i poden esdevenir homes o dones (i gestar descendència) segons la persona amb qui es troben en el moment en què entren en kemmer o període d’activitat sexual. Troben aberrant que els foramons o enviats de l’Ekumen, per exemple, tinguin sempre un sexe definit sense haver entrat en kemmer.

Ja tenim, així, el món on ha crescut en Guyr, el nostre protagonista, al si d’una família extensa on se sap quina persona ha estat la mare, però no el pare (tot i que existeix el tabú de l’incest). D’una vida de nen sense preocupacions passa a començar a treballar d’aprenent i nota com el seu cos es prepara per a un canvi hormonal important que anuncia el seu pas a la vida adulta en la qual el sexe tindrà un paper força important.

Un relat molt interessant on l’autora ens fa reflexionar sobre el paper del gènere i del sexe (jo mateix he tractat aquí al protagonista de noi, quan en realitat la seva primera relació sexual és com a noia). A banda, està molt ben explicat, amb afecte cap a les seves criatures inventades i amb una precisió en les descripcions que la fan una de les millors escriptores que puguem llegir.

Aquesta és la història dels darrers habitants de Maran, un poblet de la muntanya d’Armènia que ha anat perdent habitants per fenòmens naturals, per les morts d’una gran fam i per la marxa dels joves. Ja només queden uns quants vells amb històries molt interessants, tant en el passat com en l’actualitat.

L’autora ens descriu la dura vida d’aquests pagesos de la muntanya que es fan uns bons farts de treballar, però que no perden la il·lusió ni les ganes de viure. Aprofiten qualsevol celebració per retrobar-se i fer una festa amb les més exquisides menges que tenen al seu abast.

Hi van apareixent l’Anatòlia, antiga encarregada de la biblioteca del poble que es creu morir, però acaba casada amb en Vasili, el ferrer. També hi ha en Hovhannés, que conrea el seu propi tabac, i que està casat amb la Iassaman, l’herbolària que té un remei per a qualsevol mal. Hi ha la telegrafista, la Valinka, una dona que ha perdut tothom tret d’un net que la va a veure amb la seva nova família, i un reguitzell de personatges amables, cordials que tot i saber-se els darrers d’aquell món no perden les ganes de viure.

Una novel·la tendra, que et fa agafar estimació pels personatges tan senzills però tan humans, i que es llegeix d’una tirada i et quedes amb ganes de saber-ne més.

Dóna gust llegir l’Erri De Luca, té una prosa amb tocs poètics que atrapa l’atenció i et fa continuar llegint més i més. En aquesta ocasió, a més, tenim una història molt interessant narrada en primera persona. És la d’un noi que durant la postguerra creix orfe a Nàpols sota les cures del porter de l’edifici, don Gaetano, que li porta el menjar i li explica velles històries de la guerra, l’ocupació dels alemanys i l’entrada dels americans. Més que de porter li fa de mentor i li transmet els valors que un ciutadà ha de tenir en una societat democràtica.

A mesura que avança pel camí que l’ha de portar a la felicitat va madurant i el nen que s’enfilava com un mico a rescatar la pilota penjada passa a ser l’escolar que descobreix l’immens plaer de la lectura i, més endavant, el jove que es troba amb l’amor.

És una història molt interessant que ens retrata com era la societat italiana de la postguerra, molt ben explicada i amanida amb un punt de tendresa i un xic de màgia (don Gaetano pot sentir els pensaments dels altres). Tota una sèrie d’ingredients que fan d’aquesta curta novel·la una lectura deliciosa.

Aquesta és l’última novel·la que va escriure en John Le Carré i no decep, és tan bona com les anteriors. Al principi sembla una mica caòtica perquè surten una sèrie de personatges que fan coses d’espies que no acabem d’entendre, però ben aviat les peces comencen a encaixar i dibuixen una trama molt ben pensada i lògica. L’Edward Avon, un vell espia, està casat amb la Deborah, una vella cap d’espies que està molt malalta i propera a la mort. La dona envia un missatge a través de sa filla, la Lily, al Proctor, el cap actual dels espies, el qual encén totes les alarmes. A aquests tres personatges s’hi afegeix ben aviat en Julian, un jove llibreter que va deixar una pròspera vida de corredor de borsa per muntar una llibreria en un poblet de la costa anglesa on viu el matrimoni de vells espies amb sa filla.

Naturalment, el que passa al present té un origen en el passat, en concret en els temps de la guerra freda i, després, en la guerra dels Balcans, punt d’inflexió en la vida del vell espia. Aquests fets del passat ens el va donant l’autor amb comptagotes perquè nosaltres mateixos anem lligant caps, fet que ens acosta una mica al procés mental de l’investigador.

El llenguatge és planer i ens retrata la vida quotidiana dels espies que dediquen tota la seva atenció a la feina, nit i dia, cada dia de l’any. I no fan res de banal, res que no tingui una finalitat. A més, les novel·les d’espies, com les novel·les negres, ens dibuixen la societat del moment en què transcorre l’acció i ens dóna informació molt valuosa dels canvis en les societats. Tot això, amanit amb l’habilitat narradora d’en Le Carré, fa d’aquest llibre una excel·lent lectura.