Reviews and Comments

Tot i els anys passats des de la seva publicació el 1950 (ni jo havia nascut encara!) la història que ens explica l’Isaac Asimov no perd interès ni actualitat, al revés. En temps d’una IA pocavergonya i lladregota, els robots de l’Asimov estan construïts per a no causar cap mal a l’ésser humà, contràriament, l’han de protegir per sobre de la seva existència. Els cervells positrònics dels robots obeeixen les tres lleis de la robòtica: cap robot pot causar mal a un ésser humà ni per deixadesa deixar que prengui mal, ha d’obeir als éssers humans i, finalment, ha de preservar la seva existència sempre que això no interfereixi ni amb la primera ni amb la segona llei. Un compendi d’humanitat, vaja.

El llibre en realitat està compost de diversos relats que es podrien llegir independentment l’un de l’altre, però que l’autor va lligar de manera hàbil seguint el fil d’una entrevista a una ja jubilada robotpsicòloga, la Dra. Calvin, que ha vist néixer i desenvolupar-se la indústria dels robots. En aquests relats es plantegen situacions on els robots fan coses que en principi no haurien de fer i la feina de la Dra Calvin o dels altres treballador de la USRobotics és entendre com, sota l’obediència a les tres lleis, determinats robots es comporten de forma estranya o sorprenent.

És un llibre que no per haver-lo llegit diferents vegades des de la meva joventut m’hagi deixat d’agradar. És cert que hi ha coses un xic desfasades, com ara el fet que els astronautes a l’espai fumin com a carreters, però en general no ha perdut actualitat. La prosa és àgil i les històries avancen amb ganes cap a la resolució final. I tot i ser un llibre d’acció no deixa de tenir un pòsit de bones reflexions sobre els éssers humans i sobre com haurien de ser els robots.

Una novel·la negra de quilòmetre zero molt ben escrita i que es llegeix sense pausa i retenint l’alè. Té tots els ingredients per ser un gran llibre del gènere, però com sempre, apreciem més allò que ens ve de fora. I és una trista pena.

La inspectora Araceli Lavila pateix un càncer que l’està esgotant físicament, tot i que no mentalment. Son pare, amb qui no mantenia cap contacte, i que pertanyia a un grup ultradretà apareix assassinat. Aquest fet la remou a pesar d’ella i vol aclarir-ne la causa. Tanmateix, és apartada del cas i el seu company policia és qui la manté menys o menys informada dels avenços del cas.

La qüestió es complica quan un policia desapareix perquè és segrestat per un desconegut que el manté ocult en una barraca al bosc. Ara bé, aquest altre policia sembla que no és aigua clara i l’Araceli sospita que la seva desaparició i la mort de son pare tenen relació, més quan esbrina que el grup ultra era finançat pel CNI i que el poli desaparegut treballava també per aquesta honorable institució.

La trama apunta cap amunt, cap a altes instàncies que, per defensar els seus interessos polítics i econòmics, no dubten a sacrificar pel camí els peons que calgui.

Un gran descobriment per a mi el de Silvestre Vilaplana , autor valencià que, després de llegir aquest llibre, es mereix un seguiment de la resta de la seva obra.

Un llibre de divulgació científica centrat en l’estudi del comportament dels animals. La manera d’explicar-se de l’autor, l’etòleg Franz de Waal , és molt clara i didàctica amb una pila d’exemples amb diferents espècies, des de gossos fins a elefants. Però on realment sobresurt és en el seu propi camp d’estudi, els dels ximpanzés, que il·lustra cadascuna de les seves propostes.

L’objectiu del llibre és demostrar-nos que les emocions, que considerem exclusives dels éssers humans, en realitat existeixen en moltes altres espècies i més en concret en les més properes: ximpanzés i bonobos . L’autor fa un recull de les diferents emocions i per a cadascuna troba un exemple equivalent en el món dels antropoides. En el fons la idea subjacent té la seva lògica. Si podem rastrejar l’aparició d’una modificació fisiològica en una determinada espècie per l’acció de l’evolució, el mateix podem fer amb les emocions. No vol dir que els animals tinguin exactament les mateixes emocions o sentir-les en el mateix grau que nosaltres, però al llarg de la nostra història evolutiva res no apareix del no-res, sempre hi ha un origen. Per això les emocions humanes cal entendre-les com a resultat de l’evolució i acceptar que els animals, especialment els nostres cosins germans, també les tenen.

L’estil és molt planer, no és un “paper” científic sinó una obra de divulgació que es fa molt entretinguda i amena de llegir. Els exemples estan molt ben triats i descrits i apunten cap a la demostració de les tesis de l’autor, però sense conclusions dràstiques, és el lector qui treu les seves de conclusions.

Mamoru, un jove orfe de 16 anys, viu amb els seus oncles i cosina a Tòquio. Aquí l’oncle, que fa de taxista, té la mala sort d’atropellar mortalment una noia. Davant la inoperància de la policia el noi, que és força espavilat, investiga pel seu compte tant per alliberar l’oncle de la sospita com per aclarir la mort d’aquesta i altres dues noies que també van morir en circumstàncies sospitoses.

Semblaria una novel·la juvenil, però la realitat és que és una novel·la negra amb tots els ets i uts. No solament s’hi expliquen els crims comesos sinó que el noi va tibant del fil i acaba descobrint els actors i la conxorxa que s’amaga al darrere. No li és senzill aclarir-ho, però la tossuderia i l’ajut dels seus amics fan que se’n surti prou bé tot i els perills que corre. A més, la trama principal es barreja amb una altra sobre l’origen de la seva orfandat, fet que el fa madurar a una edat en què d’altres joves encara han de fer el pas.

L’autora ens conta la trama amb un llenguatge senzill alhora que completa les explicacions amb detalls que ens ajuden a conèixer un xic la vida al Japó. L’estil no és gens feixuc i la trama va avançant no a un ritme frenètic –que no cal– però en cap moment s’atura o encalla.

Interessant per conèixer com es fan les novel·les negres al Japó.

Diu la mateixa editorial que aquest és un relat eròtic, però per a mi no ho és. Sí que hi ha una part d’erotisme quan el protagonista s’inicia en la vida adulta, però crec que l’autora, la Ursula K. Leguin , volia anar molt més enllà en escriure’l. Volia explicar com n’arriba a ser de complicat el pas a la vida adulta per a qualsevol ésser humà, visqui al planeta que visqui.

Anem a pams, som al planeta Gethen, on transcorre la novel·la La mà esquerra de la foscor de la mateixa autora. Els habitants, d’origen humà, són portadors dels dos sexes alhora i poden esdevenir homes o dones (i gestar descendència) segons la persona amb qui es troben en el moment en què entren en kemmer o període d’activitat sexual. Troben aberrant que els foramons o enviats de l’Ekumen, per exemple, tinguin sempre un sexe definit sense haver entrat en kemmer.

Ja tenim, així, el món on ha crescut en Guyr, el nostre protagonista, al si d’una família extensa on se sap quina persona ha estat la mare, però no el pare (tot i que existeix el tabú de l’incest). D’una vida de nen sense preocupacions passa a començar a treballar d’aprenent i nota com el seu cos es prepara per a un canvi hormonal important que anuncia el seu pas a la vida adulta en la qual el sexe tindrà un paper força important.

Un relat molt interessant on l’autora ens fa reflexionar sobre el paper del gènere i del sexe (jo mateix he tractat aquí al protagonista de noi, quan en realitat la seva primera relació sexual és com a noia). A banda, està molt ben explicat, amb afecte cap a les seves criatures inventades i amb una precisió en les descripcions que la fan una de les millors escriptores que puguem llegir.

Aquesta és la història dels darrers habitants de Maran, un poblet de la muntanya d’Armènia que ha anat perdent habitants per fenòmens naturals, per les morts d’una gran fam i per la marxa dels joves. Ja només queden uns quants vells amb històries molt interessants, tant en el passat com en l’actualitat.

L’autora ens descriu la dura vida d’aquests pagesos de la muntanya que es fan uns bons farts de treballar, però que no perden la il·lusió ni les ganes de viure. Aprofiten qualsevol celebració per retrobar-se i fer una festa amb les més exquisides menges que tenen al seu abast.

Hi van apareixent l’Anatòlia, antiga encarregada de la biblioteca del poble que es creu morir, però acaba casada amb en Vasili, el ferrer. També hi ha en Hovhannés, que conrea el seu propi tabac, i que està casat amb la Iassaman, l’herbolària que té un remei per a qualsevol mal. Hi ha la telegrafista, la Valinka, una dona que ha perdut tothom tret d’un net que la va a veure amb la seva nova família, i un reguitzell de personatges amables, cordials que tot i saber-se els darrers d’aquell món no perden les ganes de viure.

Una novel·la tendra, que et fa agafar estimació pels personatges tan senzills però tan humans, i que es llegeix d’una tirada i et quedes amb ganes de saber-ne més.

Dóna gust llegir l’Erri De Luca, té una prosa amb tocs poètics que atrapa l’atenció i et fa continuar llegint més i més. En aquesta ocasió, a més, tenim una història molt interessant narrada en primera persona. És la d’un noi que durant la postguerra creix orfe a Nàpols sota les cures del porter de l’edifici, don Gaetano, que li porta el menjar i li explica velles històries de la guerra, l’ocupació dels alemanys i l’entrada dels americans. Més que de porter li fa de mentor i li transmet els valors que un ciutadà ha de tenir en una societat democràtica.

A mesura que avança pel camí que l’ha de portar a la felicitat va madurant i el nen que s’enfilava com un mico a rescatar la pilota penjada passa a ser l’escolar que descobreix l’immens plaer de la lectura i, més endavant, el jove que es troba amb l’amor.

És una història molt interessant que ens retrata com era la societat italiana de la postguerra, molt ben explicada i amanida amb un punt de tendresa i un xic de màgia (don Gaetano pot sentir els pensaments dels altres). Tota una sèrie d’ingredients que fan d’aquesta curta novel·la una lectura deliciosa.

Aquesta és l’última novel·la que va escriure en John Le Carré i no decep, és tan bona com les anteriors. Al principi sembla una mica caòtica perquè surten una sèrie de personatges que fan coses d’espies que no acabem d’entendre, però ben aviat les peces comencen a encaixar i dibuixen una trama molt ben pensada i lògica. L’Edward Avon, un vell espia, està casat amb la Deborah, una vella cap d’espies que està molt malalta i propera a la mort. La dona envia un missatge a través de sa filla, la Lily, al Proctor, el cap actual dels espies, el qual encén totes les alarmes. A aquests tres personatges s’hi afegeix ben aviat en Julian, un jove llibreter que va deixar una pròspera vida de corredor de borsa per muntar una llibreria en un poblet de la costa anglesa on viu el matrimoni de vells espies amb sa filla.

Naturalment, el que passa al present té un origen en el passat, en concret en els temps de la guerra freda i, després, en la guerra dels Balcans, punt d’inflexió en la vida del vell espia. Aquests fets del passat ens el va donant l’autor amb comptagotes perquè nosaltres mateixos anem lligant caps, fet que ens acosta una mica al procés mental de l’investigador.

El llenguatge és planer i ens retrata la vida quotidiana dels espies que dediquen tota la seva atenció a la feina, nit i dia, cada dia de l’any. I no fan res de banal, res que no tingui una finalitat. A més, les novel·les d’espies, com les novel·les negres, ens dibuixen la societat del moment en què transcorre l’acció i ens dóna informació molt valuosa dels canvis en les societats. Tot això, amanit amb l’habilitat narradora d’en Le Carré, fa d’aquest llibre una excel·lent lectura.

No és una novel·la negra de la sèrie islandesa a què ens té acostumats l’Arnaldur Indriðason, com ara El duelo , però no per això deixa de ser una lectura apassionant. En realitat és una novel·la històrica amb algun toc de thriller ambientada a la Dinamarca del segle XVIII però amb una bona part de l’acció a Islàndia, la colònia freda, pobra i remota.

Un rellotger islandès va a raure als magatzems del rei on es guarda un vell rellotge on hi ha molt més moviment que el de les busques. Es mouen també figuretes que representen el pas de les festivitats, de les estacions i dels anys, una mena de gran rellotge astronòmic. La seva voluntat és tornar-lo a fer funcionar, però veu que hi ha molta feina, així que decideix treballar-hi de nits. Una nit entra el rei a veure què fa i comencen a xerrar. El rellotger li comença a explicar la història dels seus pares a Islàndia i com el pare del rei els va condemnar a mort.

Aquí semblaria que s’ha acabat el suspens perquè ja sabem el final de la trama, però en realitat és el principi d’una segona trama on el rei pren el protagonisme, ja que en part reprodueix la situació, el pecat, que va causar la mort dels pares del rellotger. Les intrigues de palau, el detallat relat de la vida a la pobra i llunyana Islàndia, les condicions de vida en aquella illa, la por del rellotger a enfadar al rei i que no el deixin arreglar el rellotge donen una tensió al relat que ens mostra l’habilitat de l’autor en enganxar l’atenció del lector.

Una molt bona novel·la que no he pogut esperar a llegir en català perquè feia temps que no llegia res de l’Indriðason i sempre és un plaer.

Una novel·la ben curiosa que s’aparta del comú. Tracta sobre les vides d’uns personatges creatius que no tenen massa èxit. El protagonista, en Mateu, és un pintor que ja no ven quadres i ha de buscar-se la vida com pot (ensenyament en una escola, un projecte de pintura contemporània, il·lustració d’articles…). Trava amistat amb en Crisòstom, un escriptor que ara només fa articles –que il·lustra en Mateu– però que va tenir èpoques millors. També tracta amb el Mestre, un molt bon coneixedor de les possibilitats d’èxit dels creadors siguin escriptors o pintors, però que és incapaç de crear res. Encabat hi ha l’Artur Bosch, un personatge paral·lel a la trama que, un cop ha enviudat, va comprant les cases dels llocs del món on va viure amb la seva dona i s’hi retira de tant en tant sempre sol. Quan desapareix, el seu paper és recollit pel seu fill Edmund, un noi taciturn que finalment entra en el flux de la novel·la en conèixer en Mateu.

La trama consisteix en el recorregut vital d’aquests personatges singulars i frustrats, quasi tots masculins tret de l’aparició puntual de la Caterina, una novieta de joventut d’en Crisòstom que ben aviat desapareix. Ara bé, l’acció de l’obra està explicada d’una manera àgil, de capítols molt curts i llenguatge directe, una tècnica de novel·la negra on sempre queda la recança que ha de venir algun esdeveniment que ho capgirarà tot i que fa que la lectura (que podria ser molt pesada) es faci lleugera i s’avanci ràpidament.

Caldrà llegir alguna cosa més sobre l’autor, en Manuel Baixauli , per veure si manté l’interès del lector en altres obres tal com ho fa aquí.

Novel·la negra amb tres protagonistes ben diferents, bé, quatre. La Noemí, una noia torturada per una herència indesitjada que intenta posar ordre en un món injust; l’Ivan, un noi amb uns pensaments que de tan negres ja veus que no acabarà bé i en Max, un vell rodamon amb una vida carregada d’experiències que ara ja no li serveixen de res. El quart protagonista és en Darwin, un gos gros de raça indefinida que no se separa mai d’en Max i que és fidel fins a dir prou.

La trama s’explica en paral·lel des del pensament de cada protagonista fins que, cap al final, un narrador extern ens va explicant els fets que tanquen l’acció. És un argument dur, amb fets i pensaments durs, tant com la vida dels rodamons que subsisteixen en la gran ciutat a empentes i rodolons. He trobat molt colpidora l’escena en què un grup de flipats d’aquests que reparteixen abraçades a desconeguts esquiven fer-ne una a en Max. Tanmateix, la seva vida pot ser potser més senzilla que no la dels altres personatges els quals tenen una vida interna ben feixuga tot i ser persones “normals”.

Anna Maria Villalonga, autora d’ Encara maten els cavalls és una escriptora que fa servir un llenguatge àgil i ric sense ser ampul·lós, i que sense adonar-nos-en ens posa en la pell d’uns personatges ben diferents i ens fa reviure les seves peripècies. Molt recomanable.

Pere Calders té la rara habilitat de fer que les coses més inversemblants passin d’una manera absolutament normal i a un ritme pausat i sense estridències. Un nen a qui li treuen el gos agafa afecte a un vell raspall que li correspon d’igual manera (Raspall). La promesa li diu “Baixa de l’arbre, grandolàs” al xicot que és envoltat i incorporat dins una planta que creix molt i molt de pressa (L’Hedera helix). I així, d’una forma ben natural es van desenvolupant els contes d’aquest recull a quin més fantasiós. Un home ha d’anar amb la mà tancada perquè dins hi du la vida, ai d’ell si l’obrís! (El desert)

L’autor utilitza un llenguatge col·loquial i planer, però molt ric, cosa que és molt d’agrair en un món on cada cop es tendeix a simplificar-lo per estalviar cerques al diccionari.

Fa bé llegir els clàssics (tot i que no és pas tan antic en Calders) per veure com anaven les coses i com es parlava quan no estàvem tan contaminats.