Tot el llibre, que és autobiogràfic, va d’un sol tema: la mort del pare. Des d’un bon principi l’autor ens adverteix que son pare morirà cap a la meitat, i així és. Però aquest fet que l’ha marcat tan colpidorament li permet recordar-lo no solament al llit de mort o de cos present, sinó que el rememora com era en vida.

Ens explica, a trossets molt petits, com va ser la vida de son pare i de tota la família, inclòs l’autor, en la Bulgària comunista i postcomunista. De com era el pare amb relació als veïns, amb la família extensa i, sobretot, amb els seus dos fills. De com dedicava tant i tant de temps a la seva afició preferida: el jardí i l’hort mentre intentava sobreviure a la malaltia. També narra el buit que li deixa a la vida, tot i ser un home gran amb la seva pròpia família i feina, i es preocupa perquè no sap què farà a les festes de Nadal o la Pasqua ni a les tardes dels dies que li resten per viure.

Una novel·la intimista on es tracta de la mort d’una manera molt tendra i que, tot i que la mort d’un ésser estimat marca un abans i un després, deixa entreveure una segona vida després de la mort: no la que ven l’església, sinó la que tenen els difunts mentre durin als pensaments dels vius.

Bona lectura, però que s’ha de fer en un moment de bon estat d’ànim.