No tot el que llegeixo m’agrada. M’he adonat que la majoria de comentaris de llibres que he fet tenen una puntuació alta, de quatre a cinc estrelles de cinc. L’explicació que dono és que els que no m’agraden ja ni me’ls acabo i, encara menys, els comento. Aquest llibre, tanmateix, me l’he acabat, el comento i el puntuo amb un dos de cinc.

Es tracta d’una novel·la on no passa res, on s’explica la vida, més aviat tirant a normal, d’una dona normal. Sembla que hagi de tenir problemes a la feina, però resulta que no, que li encanta i els companys són exemplars. Sembla que ha de tenir problema amb els homes, però tant el seu ex com un amant ocasional que té són bellíssimes persones. Al final apunta a una certa topada amb els fills… però no, tot s’arregla. On és el conflicte? On és el clímax?

El que hi ha és un retrat exhaustiu d’una dona, els seus pensaments, la seva vida més aviat tranquil·la i, de tant en tant, treu la poteta la por que dóna nom al llibre. Però de seguida s’esvaeix i tornem a la quietud. Així van transcorrent les pàgines, una darrere l’altra sempre amb l’ai al cor i pensant: “Ara sí, ara passarà alguna cosa”. Però no hi passa res.