User Profile

Aquesta primera novel·la de la Núria Bendicho és realment impactant. Tracta d’una família que viu en una masia aïllada físicament i psicològicament de la resta del món. La feina d’escarràs, la misèria física i moral i un punt de bogeria que s’arrossega pels gens dels personatges, són el seu món quotidià.

Cada capítol està narrat en primera persona per un dels protagonistes que, en conjunt, van explicant la seqüència de la història. La mort d’un tret d’en Joan, un dels germans sorters del casal, esdevé un misteri fins que finalment s’aclareix, però planeja sobre les vides dels diferents personatges al llarg de diverses generacions.

És un relat dur com el paisatge on es desenvolupa, amb unes vides sense més sentit que el de la supervivència i on els sentiments més bàsics i instintius apareixen en un no res a flor de pell. Hi ha, a més, un sentit del fatalisme, de la predeterminació, que amara totes les decisions que prenen els personatges que fan d’aquesta narració un text sense esperança de redempció.

Tot i la duresa de l’argument el llibre es llegeix molt bé, és molt amè i té un llenguatge ric i descriptiu.

Diu la Wikipèdia en anglès que aquesta obra és una paròdia còmica de novel·les policials americanes. Però o bé jo he llegit un altre llibre o el meu sentit de l’humor no és el mateix que el del redactor de l’article. Ben al contrari, jo he llegit una novel·la negra amb tots els ingredients habituals: una policia exalcohòlica, poc atractiva i en molt baixa forma física i psíquica, una investigació sobre un suposat suïcidi, una víctima que no encaixa, uns sospitosos propers a la víctima, etc. En cap moment li he trobat ni la veta còmica ni la paròdia.

Potser sí que l’autor va triar aquest tipus de novel·la com a vehicle per explicar-nos la història que volia, no ho sé ni en conec més obres d’en Martin Amis . En tot cas es tracta d’un llibre que es deixa llegir molt bé i que ens porta des d’un principi típicament policíac a un final on les idees se superposen a la resta de la trama. Els personatges, especialment la protagonista, estan ben dibuixats i l’ambient —l’entorn universitari d’una tranquil·la ciutat nord-americana— queda ben reflectit i serveix de contrapunt a la sordidesa de la història.

PS: sembla que hi ha una traducció catalana, però no l’he trobada enlloc. Potser s’hauria de reeditar.

A diferència del que deia en la recensió de No está solo aquesta continuació sí que m’ha decebut un xic. No és que costi de llegir ni que el ritme no sigui trepidant, no. És que potser esperava massa i l’autor sembla que tiri de veta de l’èxit i de la novetat del primer llibre. Hi he trobat a faltar elements nous perquè sembla que simplement s’ha dedicat a continuar la història ja coneguda.

En aquest segon llibre hi tornen a aparèixer la inspectora Colomba i en Dante i es repeteixen escenes ja vistes amb els personatges que sembla que no hagin après res ni els hagi passat res de nou. L’únic tret diferencial és, potser, una certa tensió sexual d’en Dante envers la Colomba i l’enamorament d’aquesta d’en Leo, un personatge secundari, però que li fa força peça.

El final sembla una mica atropellat, sense massa sentit, amb presses i amb ganes d’acabar el text. Hi ha hagut un gir de guió, però que l’autor no aprofita com podria i es perd com llàgrimes a la puja. En fi, una llàstima perquè en Dazieri hi té traça en això d’enganxar al lector. No sé si m’animaré a seguir llegint coses d’ell, potser a l’estiu, amb la calor.

La Takako és una jove enamorada d’un company de treball que és un penques i que, quan s’adona, el deixa i deixa també la feina on treballaven els dos. Es troba sense res fins que la truca el seu oncle Saturo i li ofereix la possibilitat de viure i treballar a la vella llibreria familiar de llibres segona mà. No li queda altre remei que traslladar-s’hi i viure-hi al pis de sobre, envoltada de vells i poderosos llibres.

"Aquell lloc em va donar l’oportunitat de començar a viure la meva pròpia vida. Estic segura que, si no hi hagués passat aquella temporada, després la meva vida hauria estat més grisa, monòtona i solitària".

Al principi no l’atreuen gens els llibres, però a poc a poc es converteix en una devoradora i n’acaba discutint amb el tiet Saturo. Aquest és un home tranquil que viu sol perquè la dona el va abandonar fa uns anys, però ell s’ho ha pres amb calma i viu una vida monòtona, però intensa, envoltat de llibres i dedicat plenament a la llibreria.

En la segona part del llibre apareix la tieta Momoko, la dona desapareguda d’en Saturo. És una dona forta, independent i que acompanya la Takako en el seu creixement personal cap a la plenitud adulta. Amb ella descobrirem un parell de grans històries d’amor d’aquelles que fan encongir el cor.

És un llibret curtet, que es llegeix de pressa, sense aturador perquè està explicat d’una manera planera alhora que tracta en profunditat els grans problemes de la vida. Força interessant.

Sembla que el gènere del western ha perdut actualitat i ja no se’n fan tants, però en realitat com que és un espai i un temps tan durs i salvatges l’ésser humà hi mostra alhora la millor i la pitjor cara. Això és el que transmet aquesta novel·la de l' Hernan Diaz , un jove escriptor contemporani que, espero, segueixi amb la seva labor perquè el resultat val molt la pena.

Ens explica la història d’en Håkan, un jove suec que en companyia de son germà gran Linus són enviats per son pare a Nova York perquè s’hi facin una nova vida. Al port de Portsmouth, però, es perden i en Håkan sense saber ni un borrall d’anglès, s’embarca en un vaixell que va a Amèrica, sí, però a San Francisco, a l’altra banda del continent. Un cop hi arriba la seva dèria serà sempre anar cap a l’est, cap a Nova York per mirar de trobar son germà.

En aquest camí que s’anuncia llarg acompanya a diferents personatges a quin més miserable i egoista, com ara el buscador d’or que el té quasi esclavitzat o la dona que el segresta i el té presoner pel seu gaudi sexual. Quan en fuig s’interna al desert de sal on troba a un científic esbojarrat, però bona persona, que li ensenya els rudiments de la medecina i les seves teories sobre l’origen de les espècies i a qui en Håkan té gran respecte i devoció.

Es troben una partida d’indis delmats per homes blancs als quals ajuden a curar-se i a refer la seva vida. Un en particular, un vell de cabells blancs i curts, és el xaman del grup i li ensenya al Håkan diferents remeis ancestrals que funcionen prou bé. Com que vol seguir cap a l’est, li expliquen que el camí més senzill és trobar el de les caravanes d’emigrants que va cap a l’oest i que el segueixi en sentit contrari. Així ho fa, però quan se’ls troba es veu embolicat en la defensa de la caravana —i de la Helen, una noia que li feia peça— davant de l’atac d’uns bandolers que violen i maten els caravanistes. Finalment, en Håkan boig de ràbia mata tots els bandolers en veure com li prenen la Helen.

Quan s’adona del que ha fet, abandona la caravana i passa tot un hivern vagarejant per l’estepa caçant i fugint. Quan a la primavera vol reprendre el camí cap a l’est, entra en un poble on és reconegut (és un home ros molt alt) i capturat pel xèrif i els seus ajudants. L’acusen d’haver causat la matança dels caravanistes i dels honrats bandolers. Així que l’escarneixen, el torturen i se l’emporten cap a Illinois per ser jutjat. Tanmateix, el xèrif comença a fer un negoci brut amb els diners que recull pel camí i, finalment, un dels ajudants, l’Asa, l’allibera i l’acompanya en el seu viatge, ara però cap a l’oest per agafar un vaixell i tornar a Nova York per mar. El camí és difícil, però l’Asa es mostra molt amable amb en Håkan i en la seva fugida es refugien en una zona de canyons on passen una llarga temporada. I segueixen moltes més aventures que no explicaré per no trencar la màgia del final.

Resumint, un western on surten tots els personatges típics: el xèrif, els caravanistes, els bandits, els indis, els cercadors d’or i el noi n’és sempre el foraster. Una novel·la que no és de fàcil lectura per la profunditat amb què l’autor analitza els personatges i, sobretot, al protagonista, però que no es fa pesada en cap moment.

Podria ser un drama, però el tractament que li dóna l’autora a la història que explica en aquest llibre el fa de lectura fàcil alhora que profunda. Aquesta va ser la primera obra publicada per l’autora a 23 anys Carson McCullers i en resultà una gran obra plena de profunditat, que tracta la vida en una petita ciutat del sud dels Estats Units a través del que els passa a uns pocs estadants.

Hi ha un personatge central, en John Singer, que no és ben bé el protagonista, ja que tots els personatges ho són en la seva mesura, sinó que és el pal de paller al voltant del qual orbiten els altres. En Singer és sordmut, encara que pot llegir els llavis i respondre per escrit. Té un amic sordmut com ell amb qui passa llargues estones, però una malaltia fa que l’hagin d’internar en un sanatori i deixa sol en Singer que aleshores es muda a la ciutat.

Aquí entra en relació amb els altres personatges tan solitaris com ell. Un és en Biff Brannon, l’amo del cafè on fa els àpats en Singer, que treballa totes les hores del dia i la nit, només cap al final es planteja per què tantes hores de feina si això el priva de fer altres coses. Un altre és en Jake Blount, un home alcoholitzat amb idees socialistes mal païdes i pitjor explicades que té un caràcter exaltat. Hi ha també la Mick, una noieta adolescent a punt d’entrar en l’edat adulta plena d’il·lusions i plans per a la vida que la pobresa de la família fa perillar. I finalment hi ha el doctor Copeland, un metge negre que atén els negres de la ciutat i que els blancs menyspreen i maltracten; és un home amb grans ideals, però la situació en què viu la seva comunitat el frustra i desencisa.

Aquests personatges tan diferents troben en Singer algú que els escolta (és molt educat) i els respon tot donant-los matèria per a la reflexió sobre les seves pròpies vides. Tots són personatges solitaris que cerquen desesperadament sortir de la solitud, però que els costa, i van fent provatures moltes vegades infructuoses.

Aquest és un llibre d’aquells que si comences no el pots deixar fins a acabar-lo. Una gran novel·la de la Maria Climent a qui coneixia només per la seva participació en el pòdcast de llengua Tenim paraula . És protagonitzada per tres dones: l’Espe —la mare vídua que, un pic les filles grans s’independitzen, va marxar a la Toscana— la Remei, la filla gran, i la petita, la Margarita.

La narració va canviant de veu, però sense alterar la seqüència de la narració. En cada moment és una de les tres veus qui explica el que els està passant a les tres, que no és poc. La Remei, amb una bona feina, un marit i un fill que l’estimen, es troba amb una sorpresa i no sap per on tirar. Per això decideix recollir sa germana petita, que viu una vida que no li fa gens el pes, i se’n van a veure sa mare a Itàlia per parlar i reflexionar.

La mare, que tot i estimar-se-les força, no ha estat per elles en els darrers quinze anys les rep amb una certa fredor tot i saber el punt on es troba la Remei. Finalment, es veu obligada a explicar el seu secret a les filles que es queden ben parades. Aquesta revelació fa prendre més de pressa un determini a les dues filles, cadascuna amb l’objectiu de ser felices i deixar de banda convencionalismes.

El que podria semblar el final de la trama (què més pot passar, si ja som a mig llibre?) no és més que un punt de partida per la segona part on es desenvolupen en paral·lel el resultat de les decisions de les germanes, amb punts de contacte inclosos. Al final es va resolent la trama, tot i que el final no deixa de sorprendre.

Malgrat la seriositat de la història, l’autora ens l’explica amb una mirada entre un xic desimbolta, irònica i seriosa.

Molt interessant la novel·la i un gran descobriment el d’aquesta autora. Val la pena llegir-la i gaudir-la.

En aquest primer llibre de la sèrie Quirke, en Benjamin Black —àlies d’en John Banville — ens introdueix en el fosc món de la Irlanda dels anys 50; un món molt estratificat socialment i on la classe alta manté una endogàmia a base d’estretes relacions entre polítics, burgesos i capellans.

El protagonista, en Quirke (em sembla que enlloc en surt el nom), és un patòleg vidu que passa els matins a la feina i la resta del dia a la taverna. Son cunyat, en Mal Griffin, també és metge i la seva dona —la Sarah— és la germana de l’esposa morta d’en Quirke. Un bon dia en Quirke s’adona que en Mal està potinejant un certificat de defunció d’una noia, la Christine Fall del títol, on amaga que va morir de part. Això desperta les suspicàcies d’en Quirke que intenta esbrinar què li va passar a la Christine i al seu nadó.

Sembla, però, que les investigacions d’en Quirke no acaben d’agradar a segons qui perquè apareix assassinada la dona que aixoplugava a casa seva la Christine i sap massa coses. Fins i tot a en Quirke li toca el rebre perquè un parell de pinxos l’apallissen i el deixen ben coix.

Aquesta trama policíaca s’imbrica amb una altra on van apareixent els familiars i amics d’en Quirke, els que li volen bé, com sa cunyada Sarah, la seva neboda Phoebe (una noia que vol abandonar el tedi de la joventut i no sap cap on tirar) o el pare d’en Mal el jutge Griffin, tota una institució a Dublín.

Més endavant, i tibant del fil, en Quirke esbrina que hi ha una xarxa organitzada per l’església que permet que molts nadons abandonats al naixement a Irlanda siguin enviats a Boston per ser donats en adopció. Aprofitant que la Phoebe vol passar una temporada amb Josh Crawford, son avi americà i exsogre d’en Quirke, i a instàncies de la Sarah, l’acompanya cap a Boston. A la mansió d’en Crawford veu que aquest ha de tenir relació amb el cas que està investigant i segueix preguntant i fent-se incòmode. Aquí hi passen moltes coses que no revelaré per no rebentar el final, però de nou l’autor ens retrata la societat irlandesa instal·lada a Boston, a l’altra banda de l’Atlàntic, però no alliberada dels vells costums.

Una novel·la força interessant amb pàgines on sembla que no passi res i pàgines on passa de tot. Tanmateix, aquest fet no endarrereix la lectura sinó que empeny a arribar fins al final.

En Carles Bellver ens explica en aquest llibret totes les històries que caben en una llarga nit d’insomni del protagonista. Com en les Mil i una nits on la princesa Xahrazad explicava un conte cada nit, en aquesta nit que fa mil dos n’hi trobem un munt. Històries, contes o faules que venen al cap i que tenen un fil conductor molt tènue, però existent. Els contes són curts i es podrien llegir independentment l’un de l’altre, però val la pena llegir-los seguits i des de la primera pàgina, la del Pròleg, capítol que no sempre es llegeix, però que aquí és un conte més.

Els contes del llibre són més curts, un parell de pàgines com a molt, i tenen diferents estils. N’hi ha de surrealistes (com Diabolus ursinus), altres amb un punt sorneguer o amb un xic d’ironia. A vegades, per l’estil àgil i per com s’explica el fet, em recordaven els contes d’en Pere Calders. El llenguatge és ric, però sense enfarfegar, variat en la mida justa.

L’obra es llegeix d’una tirada, sense entrebancs, perquè manté en tot moment aquell fil argumental que he citat abans i que engresca a continuar la lectura fins al final. Un bon principi per entrar en la variada obra d’en Carles Bellver i buscar-ne noves lectures.

Aquesta fou la primera novel·la que escrigué na Maria Iordanidu a 65 anys per satisfer les ànsies dels seus amics per saber-ne més de la seva història familiar. I se’n sortí tan bé que després en va fer quatre llibres més.

En aquest explica la història de la seva àvia, la Loxandra, una habitant de la Constantinoble grega a cavall de mitjan segle XIX i principis del XX. Es tracta d’una dona que es casa gran, ja amb 30 anys, després d’haver cuidat dels germans petits i del pare. Ho fa amb un vidu que té quatre fills, 3 nois i una noia, la petita, que encara no ha après a parlar. És un casament consensuat i ella ja d’un bon principi s’estima els fillastres que, tret d’alguna entrebancada inicial, l’estimen com a mare. Més endavant té els seus propis dos fills, un noi i una noia, i la major part de la novel·la ens explica les relacions amb ells, com creixen i es busquen el propi destí i amb la família estesa (cosins i altres parents).

Si primer s’ocupa dels fills petits, més endavant s’ocupa dels fills ja grans i, finalment, de la seva néta Ana (se suposa que és l’autora). Com l’àvia Loxandra posa seny en les decisions precipitades de la filla petita i així fa feliç la néta. Aquest és el leitmotiv de l’existència de Loxandra: fer feliç els altres. Tot i això, ella no es descuida i també gaudeix per poc que pot dels petits plaers de la vida.

Un llibre on es repassa la vida i el pensament d’una dona normal i corrent, dels seus sentiments envers la família, de les creences religioses, de la seva ignorància en termes de política (tot i que no insensible al que passa a la gent d’altres comunitats del seu veïnatge) i de com encarar la vida amb optimisme.

Un llibre amable que, tot i l’humor que desprèn, no deixa de tocar temes delicats que ens fan rumiar sobre el pas de les persones per aquest món.

Fa temps que ja n’havia sentit a parlar d’aquesta novel·la i era una de les que tenia al cap llegir un dia o altre, i ara ha arribat el moment de fer-ho. Tanmateix, el resultat ha estat decebedor, potser perquè hi ha textos que no envelleixen bé amb el pas del temps, potser perquè d’un bon principi —quan es va publicar el 1978— ja es tractava d’una obra menor sobrevalorada.

Parteix d’una idea simètrica i original: l’ajuntament d’un poble vol tirar a terra la casa del protagonista perquè pel solar hi ha de passar una nova carretera. Alhora, el planeta Terra és destruït per l’autoritat galàctica perquè per la seva òrbita hi ha de passar una autopista galàctica. A partir d’aquí comencen a sortir personatges que semblen xitxarel·los anglesos esnobs sortits d’alguna universitat privada amb problemes més aviat intranscendents.

La novel·la avança a empentes i rodolons, sense un sentit clar, presentant situacions pretesament còmiques i absurdes que volen fer una certa crítica de la societat tecnològica, però que per a mi no reïxen. Potser el tret més interessant és el del robot deprimit que és l’únic que dóna una mica de joc.

El vaig acabar per militància, no pas perquè el trobés interessant i he de dir que el final no decep vist el desenvolupament de l’acció. Sembla que l’autor va escriure’n una corrua de continuacions, però a mi no m’hi trobareu pas llegint-ne cap.

Primera novel·la en solitari d’en Hans Rosenfeldt, guionista i coautor de diferents novel·les d’acció sueques i, cal dir-ho, se n’ha sortit amb nota. Una novel·la que t’atrapa des de la primera pàgina i que no et deixa anar fins a la darrera.

Explica la investigació per part de la policia d' Haparanda, Suècia d’un estrany fet: troben morts uns llops enverinats a l’estómac dels quals hi ha restes humanes. Van tibant del fil i troben el primer cadàver, el mossegat; es tracta d’un traficant rus de drogues que havia tingut un encontre previ a trets amb traficants finesos del qual en resulta l’únic supervivent. Tanmateix, la mala sort vol que en fugir vagi a xocar contra un cotxe desconegut i resulti mort.

Els ocupants de l’altre cotxe, quan veuen el desastre, miren de fer desaparèixer el seu rastre i, oh sorpresa, es troben amb una bossa de viatge plena d’amfetamines i dues de diners. El pensament racional els recomana deixar reposar el cas dos o tres anys, però les circumstàncies de la vida els porten a trencar aquest bon propòsit.

La policia no bada i mira de recollir el màxim d’informació possible i aclarir el cas. La Hannah, una policia madura es debat entre l’amor pel seu home, que no li presta prou atenció, i un policia més jove que n’està força d’ella. Hi ha més personatges ben dibuixats, com ara el mecànic Dennis (conegut com a UV) un ex-pres amb una filla malalta que exigeix moltes cures i que està minant el seu matrimoni i la seva economia. Però qui queda més ben retratada és la Katja, una mercenària russa que envia el propietari de les drogues i els diners per recuperar-los i a qui no li tremola la mà si cal executar qualsevol crim.

Un thriller nòrdic del més pur estil que manté l’interès i l’acció durant tot el relat i que segur que agradarà als amants de la novel·la negra com jo.

Segon llibre d’en Sandrone Dazieri que he llegit enguany i, com el primer, no m’ha decebut. Lectura ininterrompuda d’una trama trepidant molt ben explicada i lligada que fa impossible abandonar la novel·la.

Aquest és el primer llibre d’una sèrie de tres protagonitzat per una parella ben curiosa: La Colomba, policia atlètica i de fort caràcter, i en Dante, un assessor escanyolit carregat de problemes mentals però d’una clarividència espectacular. El cas a què s’enfronten tracta del segrest d’un nen autista de vuit anys a qui han decapitat la mare. En Dante recorda el seu passat molt similar perquè ell també va ser víctima d’un llarg segrest en mans del Pare un home al qual amb prou feines va poder veure la cara, però els mètodes del qual li recorden el seu cas i l’actual.

El que semblaria una trama més o menys senzilla es va complicant a mesura que ells dos van avançant en la resolució. Per facilitar-la, s’han de barrejar amb gent dels baixos fons de la ciutat, amb policies més o menys corruptes i més o menys amics i amb tota mena de personatges inquietants. En acabat el cas fa un tomb impressionant i veiem que el segrest forma part d’una trama molt més complexa que finalment es pot resoldre a base de molts trets, persecucions, fugides i mastegots.

Resumint, un llibre que no crec que passi als annals de la literatura mundial, però que et fa passar molt bones estones, distreu i entreté força. Seguiré amb els altres dos de la sèrie.

En un poble mallorquí de ficció ha desaparegut la Clàudia, una jove estudiant que ha tornat de Barcelona per passar les vacances de Nadal. Tot sembla apuntar al xicot, però no hi ha cap prova. El seu professor de la universitat, en Ricard, encuriosit i un xic descentrat, demana a l’editor de la revista per la qual també col·labora que li deixi anar a veure què aclareix.

Aquest és el punt de partida d’aquesta novel·la que, a mesura que avança, ens va descobrint més i més detalls de la vida dels personatges. Primer en Ricard, el professor de la desapareguda, que ens revela la seva recent i traumàtica viudetat. També en Tobies, l’intel·lectual del poble que vol fer-li bandejar la hipòtesi del mite dels Braus, uns bous que apareixen a la rodalia del poble quan hi ha alguna desgràcia. En Xavier, un jove eixelebrat i antic xicot de la Clàudia, és ferm defensor de la teoria dels Bous. Tanmateix, en Ricard aconsegueix finalment aclarir el que realment va passar amb la Clàudia.

Una novel·la força entretinguda que ens retrata els personatges d’una Mallorca rural a l’hivern, sense turisme, i que continua el seu anar fent tot i els trasbalsos que de tant en tant pateix.