El jo que no mor

En Ferran Torrent és un mestre reconsagrat de la novel·la negra i en aquesta no podria fer menys que reblar el clau. Ambientada a mitjans dels anys seixanta en una València en blanc i negre on els vencedors de la guerra fan i desfan al seu gust, però ja amb una mirada més àmplia, més cap a fora, com figurant-se el que vindrà. Hi apareix tot un ventall de personatges ben diferents que diuen ser una cosa, però que en realitat en són una altra.

El protagonista, en Regino, és un marxant d’art, tot i que es guanya la vida amb falsificacions de quadres o de documents; un personatge que coneix tant els baixos fons com les esferes més altes del poder local i s’hi mou amb tota naturalitat. Viu en un hotel dirigit pel seu amic Manuel Estornell que li facilita contactes i feines. Aquí hi ve a raure una milionària americana, la Ketty, que en realitat és l’Ava Gardner que va fugint de la persecució del seu marit Frank Sinatra i de la hisenda espanyola. L’encontre entre l’Ava i en Regino no pot dur més que a l’amor, és clar. Hi ha, a més, tot un conjunt de personatges que farceixen d’acció la trama: el general Francisco Moreno, la seva dona Carmen a qui Regino fa un retrat mentre s’ho fa amb la filla, espies de Rússia i del Mossad i un reguitzell de petits (i no tan petits) delinqüents.

Una trama molt ben lligada des del principi fins al final on es barreja la novel·la d’espies de finals de la Guerra freda amb novel·la negra del més pur estil, amb tocs costumistes que retraten una València que ja no existeix. Resumint: molt bona, val la pena llegir-la.