En Pep Coll, de qui vam comentar no fa massa La llarga migdiada de Déu , segueix en aquesta nova novel·la amb el tema històric recent i les muntanyes de Prepirineu. Aquesta, però, és una novel·la negra protagonitzada per dues famílies ben diferents. D’una banda, per una família pairal de pagesos pobres de la masia del Rebollé formada per tres germans. L’hereu, en Galderic, és un bon jan molt treballador que s’escarrassa en mantenir el llegat familiar, però sense arribar a fruir de la vida. L’Agustí, el cabaler, és més espavilat i s’encarrega de les relacions exteriors de la masia: baixar a mercat, vendre la mel que fan, anar al banc, a caçar… I la Trini, la germana petita, molt jove encara per saber res de la vida més enllà de la masia i que du la casa.

Per altra banda, tenim una família extensa de gitanos comerciants de bestiar de peu rodó que es desplacen de fira en fira i formada pel patriarca, el Tio Raymundo, els dos fills, un de solter encara –en Rucio– i l’altre –en Manuel– casat amb la Samara, una jove mare de divuit anys amb la seva filleta.

Una nit els gitanos agafaren mel de les arnes de can Rebollé, però el cabaler que ja s’ho temia els espera i els dispara amb la desgràcia que en mor un i fereix l’altre. L’Agustí, tanmateix, entabana a son germà gran perquè digui a la guàrdia civil que ha estat ell qui ha disparat, ja que si l’hereu que no ha sortit mai de la masia anés a la presó el cabaler, més llest, faria funcionar igual de bé la casa pairal.

Així comença a embolicar-se la troca que es va desenvolupant al llarg de tot el llibre, que es llegeix molt bé. Hi queda perfectament reflectida la societat catalana de la postguerra on costen d’assimilar els canvis que tindran lloc en poc temps. D’una banda, la industrialització del camp amb la introducció de maquinària i noves tècniques i l’aparició de la construcció com a mitjà alternatiu de vida. I, de l’altra, s’hi explica la desaparició progressiva de les fires del bestiar que és substituït per maquinària. En aquest sentit, és molt il·lustratiu que en Rucio, el gitanet, canvia una cavalleria de son pare per una motocicleta per anar més lluny i més ràpid.

Una molt bona lectura, tot i que amb alguna patinada històrica: és molt poc creïble que una noia gitana tingués una actitud tan oberta i feminista als anys cinquanta. Però no deixa de ser novel·la i l’autor és ben lliure d’escriure-hi el que vulgui.