Tot i els anys passats des de la seva publicació el 1950 (ni jo havia nascut encara!) la història que ens explica l’Isaac Asimov no perd interès ni actualitat, al revés. En temps d’una IA pocavergonya i lladregota, els robots de l’Asimov estan construïts per a no causar cap mal a l’ésser humà, contràriament, l’han de protegir per sobre de la seva existència. Els cervells positrònics dels robots obeeixen les tres lleis de la robòtica: cap robot pot causar mal a un ésser humà ni per deixadesa deixar que prengui mal, ha d’obeir als éssers humans i, finalment, ha de preservar la seva existència sempre que això no interfereixi ni amb la primera ni amb la segona llei. Un compendi d’humanitat, vaja.

El llibre en realitat està compost de diversos relats que es podrien llegir independentment l’un de l’altre, però que l’autor va lligar de manera hàbil seguint el fil d’una entrevista a una ja jubilada robotpsicòloga, la Dra. Calvin, que ha vist néixer i desenvolupar-se la indústria dels robots. En aquests relats es plantegen situacions on els robots fan coses que en principi no haurien de fer i la feina de la Dra Calvin o dels altres treballador de la USRobotics és entendre com, sota l’obediència a les tres lleis, determinats robots es comporten de forma estranya o sorprenent.

És un llibre que no per haver-lo llegit diferents vegades des de la meva joventut m’hagi deixat d’agradar. És cert que hi ha coses un xic desfasades, com ara el fet que els astronautes a l’espai fumin com a carreters, però en general no ha perdut actualitat. La prosa és àgil i les històries avancen amb ganes cap a la resolució final. I tot i ser un llibre d’acció no deixa de tenir un pòsit de bones reflexions sobre els éssers humans i sobre com haurien de ser els robots.