El brogit i la fúria

Sort que és estiu i un està ben relaxat perquè en altres circumstàncies hagués abandonat la lectura a mig primer capítol; tanmateix, he continuat llegint i me l’he acabat amb ganes. El relat està distribuït en quatre capítols, cadascun dels quals té un narrador diferent. El primer explica els pensaments embullats d’un dels fills de la família Compson, en Benjamin, que és retardat mental; explica els fets d’una manera inconnexa pel que fa al temps (va del passat al present sense solució de continuïtat) i barreja els protagonistes de manera que és molt difícil seguir el fil i costa molt de treure’n l’entrellat. El segon capítol, que passa deu anys abans, narra també els pensaments embrollats d’un altre germà, en Quentin, que té (alerta revelació!) una relació incestuosa amb sa germana Caddy i que estudia a Harvard gràcies al fet que la família es va vendre unes terres d’en Benjamin, però no aprofita l’oportunitat i (alerta revelació!) s’acaba suïcidant. Amb això ens n’hem anat a la meitat de la novel·la i no tenim les coses gens clares perquè tot ha estat dit a mitges, sense clarificar qui és cada personatge i què fa, deixant d’aquesta manera la comprensió de la trama a la imaginació del lector. És el brogit.

Sort que al tercer i quart capítol es recupera la clàssica narrativa i es pot acabar d’entendre l’obra. El tercer capítol dóna veu al germà gran, en Jordan, que s’ha convertit en el cap d’una família desestructurada amb el pare mort per alcoholisme, la mare malalta (o això diu ella), en Benjamin a càrrec dels criats negres de la casa, la germana Caddy no se sap on i la filla de la Caddy –de nom Quentin, per acabar d’adobar-ho– a càrrec de la família. Rancuniós per no haver gaudit dels avantatges professionals i socials que menyspreà son germà Quentin, es veu obligat a dur una vida decadent, mantenint la família i la casa a força de treballar com a dependent del magatzem del poble i la paga amb tothom: sa mare, la neboda i els vells criats de la casa. Finalment, el quart capítol ens l’explica el narrador omniscient i segueix el clàssic pas del temps que facilitat tant i tant la comprensió de les històries. És la fúria.

A través de les diferents visions acabem tenint una idea un xic més clara de la decadència d’una família benestant del sud dels Estats Units que basant la seva economia en l’agricultura veu com a poc a poc aquesta va perdent empenta i cada cop són més i més pobres encara que al seu cap siguin els grans senyors. Es veu, a més, el tracte discriminatori envers els negres que consideren encara com esclaus encara que els paguin un sou ben minso. És paradigmàtic el cas de la Dilsey, la vella criada que ha fet de mainadera dels quatre fills de la casa, de cuinera i de majordoma i a les acaballes de la seva vida encara ha de treballar i arrossegar-se per servir-los, essent tractada com si fos una esclava tot i dur el pes del funcionament de la casa. Però no només és ella, tots els negres són tractats com a ganduls que eviten qualsevol feina i que s’han de mantenir per a no res.

En Faulkner és un molt bon narrador d’històries, aquí hi ha trossos boníssims, però també n’hi ha que no aporten res al relat (penso, per exemple, en el sermó del predicador negre). Llàstima que en la primera meitat del llibre, probablement per fer-nos entrar en la ment dels protagonistes, faci servir aquesta tècnica embolicada de no posar comes, ni punts i d’introduir personatges sense presentació (que no saps qui són fins molt més endavant) que fa tan difícil la lectura i la comprensió. O potser és que amb l’edat em torno gandul, no ho sé.