Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iPhone 3 o un iPhone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que trascendeixen en nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l'humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen "arbres". No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen "ocells". I d'aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen "un cotxo", sigui quina sigui la paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d'un lloc a un altre.

Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia i es forts guanyen. I si amb una debilitat cobarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble...

— Acorar by Antoni Gomila (Page 32 - 34)