User Profile

Apareixien senyals de nerviosisme: em recargolava els cabells amb els dits i, a mesura que el meu gest es feia més compulsiu, un dia, va aparèixer un diàleg:

— Pensaves de debò que suprimir-nos arreglaria les coses?

Els meus cabells no em perdonaven que me'ls hagués rapat feia deu anys.

— Ja n'hem parlat. Em va semblar que allò arreglaria les coses, que rapant-vos faria visible la meva discapacitat.

— Tenies tanta cura de nosaltres i, de la nit al dia, ens vas tallar en mil bocins.

— Volia que se'm veiés l'aparell, que veiessin la dificultat que tenia.

Els cabells van continuar gemegant, de mala lluna:

— Ja veuràs, quan tinguis càncer, com et sabrà greu el que vas fer.

Vaig deixar d'acariciar-los.

Fins i tot rapada al zero, però, no havia canviat res. Malauradament, la comprensió de la meva discapacitat no era proporcional a la visió del meu sonotone.

Vaig tenir la impressió que m'havien deixat allà, sense instruccions, en una societat que exigia de mi, com de tos els ciutadans, que trobés la meva funció i que la portés a terme.

— Les meduses no tenen orelles by Marta Marfany Simó, Adèle Rosenfeld (Page 31)

S'ha d'escriure per amor, pel triomf de sentir que fem alguna cosa des de zero, i el que això ens dona en vitalitat i intel·ligència. Escrivint en català sents aquesta llibertat d'una manera tràgica: no s'hi poden guanyar gaires diners, i la fama local és una bufonada, a més dels reconeixements que poden caure si hom fa bondat o atia les passions políticament adequades. Fet i fet, això allibera molt: l'art per l'art ha acabat sent no només una estètica sinó un imperatiu categòric, una condemna. El que pugui venir a partir del que escrius i publiques haurà de ser benvingut, més per cortesia que per convicció sincera.

— Escriure: instruccions d’ús by Melcior Comes (Biblioteca del Núvol) (Page 50)

Supe entonces, con humildad, con perplejidad, en un arranque de mexicanidad absoluta, que estábamos gobernados por el azar y que en esa tormenta todos nos ahogaríamos, y supe que sólo los más astutos, no yo ciertamente, iban a mantenerse a flote un poco más de tiempo.

— Los detectives salvajes by Roberto Bolaño (Colección Compactos -- 232) (Page 383)

(...) Ya hemos mencionado a Kafka varias veces en este libro. De no ser por la traición y el empeño de Max Brod, su nombre habría caído en el olvido. ¿Cuántos kafkas sin maxbrods habremos dejado en el camino? Minimizar el papel de la suerte en la configuración del cánon cultural me parece una enorme ingenuidad. Minimizar el papel de la suerte en nuestra existencia me parece un ejercicio de soberbia que suelen llevar a cabo los más favorecidos por ella.

— Tinta invisible by Javier Peña (Page 225)

Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iPhone 3 o un iPhone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que trascendeixen en nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l'humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen "arbres". No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen "ocells". I d'aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen "un cotxo", sigui quina sigui la paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d'un lloc a un altre.

Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia i es forts guanyen. I si amb una debilitat cobarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble...

— Acorar by Antoni Gomila (Page 32 - 34)