User Profile

Un d'aquells pendents de fa anys que quan he set dins no he parat d'aplaudir amb les orelles. De ben jove havia llegit "El cafè de la granota" i havia situat Moncada entre els referents personals del conte curt hilarant, junt amb Calders o Mrozek. El cas és que a mon pare li havia agafat una dèria amb Moncada, o sigui que sempre n'he tingut els llibres a l'abast. Però és allò que vas trobant lectures més urgents o que t'encaixen més amb el moment. I l'exploració de la resta de l'obra es queda esperant, potser, el moment ideal. Finalment, en un període de vacances sense més plans que descansar, he devorat "Camí de sirga" amb tres dies. Ja és una de les meves novel·les preferides, d'un dels meus autors preferits. D'aquí a un temps, quan m'hagi recuperat del trasbals, he d'arreplegar la resta de llibres seus. I dedicar-me a omplir instàncies pels ajuntaments del país perquè li dediquin més carrers.

Quan feia batxillerat va venir un senyor baixet, calb amb bigoti i molta dignitat a explicar-nos el seu pas per un camp de concentració. El seu testimoni implacable em va deixar de pedra i aviat el vaig col·locar en un pedestal. Anys més tard, aquest senyor va sortir a tots els diaris: era un embustero. Però l'efecte que m'havia causat la seva xerrada em va impedir, durant anys, admetre la traïció. Vaig esquivar amb incredulitat el rebombori: l'home encara em generava compassió. Així ha estat durant anys: quan Marco tornava a aparèixer als mitjans amb prou feines llegia el titular i ignorava la notícia. En van fer un documental que no vaig voleu veure, aquest llibre no em va generar cap interès i la posterior pel·lícula tampoc. Han hagut de passar més de 20 anys perquè una tarda d'avorriment m'empassés per Netflix el biopic i la interpretació d'Eduard Fernández aconseguís manipular per fi la imatge que m'havia fet del protagonista d'aquesta història de la que ara, en el procés de reconciliar-me amb una veritat incòmoda, m'ha vingut la dèria per saber-ho tot.