Jordi Moreno finished reading Cadena perpetua by Stephen King

Cadena perpetua by Stephen King
Cadena perpetua es una de las historias más queridas e icónicas de Stephen King. En ella narra una historia fascinante …
Escric. Faig webs. Sóc dur d'orella. Compro més llibres dels que puc assumir.
This link opens in a pop-up window

Cadena perpetua es una de las historias más queridas e icónicas de Stephen King. En ella narra una historia fascinante …
Apareixien senyals de nerviosisme: em recargolava els cabells amb els dits i, a mesura que el meu gest es feia més compulsiu, un dia, va aparèixer un diàleg:
— Pensaves de debò que suprimir-nos arreglaria les coses?
Els meus cabells no em perdonaven que me'ls hagués rapat feia deu anys.
— Ja n'hem parlat. Em va semblar que allò arreglaria les coses, que rapant-vos faria visible la meva discapacitat.
— Tenies tanta cura de nosaltres i, de la nit al dia, ens vas tallar en mil bocins.
— Volia que se'm veiés l'aparell, que veiessin la dificultat que tenia.
Els cabells van continuar gemegant, de mala lluna:
— Ja veuràs, quan tinguis càncer, com et sabrà greu el que vas fer.
Vaig deixar d'acariciar-los.
Fins i tot rapada al zero, però, no havia canviat res. Malauradament, la comprensió de la meva discapacitat no era proporcional a la visió del meu sonotone.
Vaig tenir la impressió que m'havien deixat allà, sense instruccions, en una societat que exigia de mi, com de tos els ciutadans, que trobés la meva funció i que la portés a terme.
— Les meduses no tenen orelles by Marta Marfany Simó, Adèle Rosenfeld (Page 31)
Lectura imprescindible per qui vulgui entendre què comporta una sordesa. L'autora és especialment lúcida mostrant l'aïllament, les barreres, els prejudicis, i desmuntant més d'una idea preestablerta. Ara bé, també és ambiciosa en la proposta narrativa i se serveix de simbolismes i personatges imaginaris per narrar la solitud i el conflicte intern de la protagonista, en un exercici d'autoficció que va transitant entre l'univers real i el fantàstic per explicar la història d'una noia de 25 anys que, havent nascut oient i criada entre oients, s'enfronta a un empitjorament sobtat de la sordesa que pateix.
Manual de narrativa bastant curtet de Melcior Comes, escriptor i professor de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. El millor del llibre és el pròleg (més de 40 pàgines), ja de per sí un assaig breu molt interessant. La resta s'omple de capítols curts (algun més reeixits que d'altres) sobre diversos aspectes del fet narratiu, però que en general resumeixen cada assumpte i el liquiden amb poques pàgines (amb el que més he gaudit ha estat amb el capítol dedicat a posar a parir les "Estructures elementals de la narrativa" de Sánchez Piñol).
S'ha d'escriure per amor, pel triomf de sentir que fem alguna cosa des de zero, i el que això ens dona en vitalitat i intel·ligència. Escrivint en català sents aquesta llibertat d'una manera tràgica: no s'hi poden guanyar gaires diners, i la fama local és una bufonada, a més dels reconeixements que poden caure si hom fa bondat o atia les passions políticament adequades. Fet i fet, això allibera molt: l'art per l'art ha acabat sent no només una estètica sinó un imperatiu categòric, una condemna. El que pugui venir a partir del que escrius i publiques haurà de ser benvingut, més per cortesia que per convicció sincera.
— Escriure: instruccions d’ús by Melcior Comes (Biblioteca del Núvol) (Page 50)

La novel·la inèdita de Guillem Viladot, escrita l'any 1983, és una festa que irromp ara, amb quaranta anys de retard, …
Molt interessant per a escriptors o aspirants bloquejats o propensos a l'autoexigència paralitzadora. O per a persones que senzillament vulguin provar l'escriptura com a forma d'encarar-se a la vida. No és un manual d'escriptura a l'ús, no tracta aspectes formals i narratius, sinó que se centra en com situar l'escriptura a la teva vida i com tenir-hi una relació sana. Proposa un mètode i unes rutines per encarar projectes i el resumeix en un pla de sis setmanes. Si no et sobrepassa el to d'autoajuda (que tampoc és excessiu), hi trobes tècniques i eines per avançar-te als obstacles més habituals. Jo el vaig començar a fullejar per curiositat i al final la seva lectura m'ha servit per prendre-m'ho més a la lleugera i treure'm moltes manies del damunt, cosa que fa temps que necessitava.
Supe entonces, con humildad, con perplejidad, en un arranque de mexicanidad absoluta, que estábamos gobernados por el azar y que en esa tormenta todos nos ahogaríamos, y supe que sólo los más astutos, no yo ciertamente, iban a mantenerse a flote un poco más de tiempo.
— Los detectives salvajes by Roberto Bolaño (Colección Compactos -- 232) (Page 383)
(...) Ya hemos mencionado a Kafka varias veces en este libro. De no ser por la traición y el empeño de Max Brod, su nombre habría caído en el olvido. ¿Cuántos kafkas sin maxbrods habremos dejado en el camino? Minimizar el papel de la suerte en la configuración del cánon cultural me parece una enorme ingenuidad. Minimizar el papel de la suerte en nuestra existencia me parece un ejercicio de soberbia que suelen llevar a cabo los más favorecidos por ella.
— Tinta invisible by Javier Peña (Page 225)

A medio camino entre en el ensayo y el memoir, una historia de amor y pérdida entre un padre y …
Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iPhone 3 o un iPhone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que trascendeixen en nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l'humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen "arbres". No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen "ocells". I d'aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.
En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen "un cotxo", sigui quina sigui la paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d'un lloc a un altre.
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia i es forts guanyen. I si amb una debilitat cobarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble...
— Acorar by Antoni Gomila (Page 32 - 34)
Rarament compro un llibre sense cap mena de referència i ja veig que ho hauria de fer més. En aquest cas no em sonava el títol, ni l'autor, ni tan sols l'editorial, i puc estar de sort que el que vaig trobar (en una llibreria de segona mà) eren unes proves sense corregir, perquè amb la portada definitiva dubto que m'hagués donat gaire confiança. Com, de fet, tampoc me'n donava el títol, que si em va cridar l'atenció era perquè parlava d'un bar i em venia de gust llegir sobre un bar i la seva parròquia. Bona intuïció. Hi he estat una setmana enganxat. "The tender bar" (aquest és el seu títol original) són unes memòries sobre la recerca de la identitat i la masculinitat del fill únic d'una llar monoparental: el mateix autor. I a la vegada una novel·la collonuda.
Potser he tingut aquest llibre quatre o cinc anys donant voltes per casa. L'havia fullejat però no li arribava el moment. I quan m'hi he ficat resulta que hi he descobert una d'aquelles sàtires amb discurs, amb pòsit i una prosa ben treballada que tant m'agraden i tant em costa de trobar. Penso seguir Hilary Leichter de molt a prop.
Laurette se quedó junto a la tumba y lloró por su hermana, por el resto de gente que Carl había asesinado, por la gente asesinada a manos de otros que no eran Carl, por la gente que se asesinaba la una a la otra, bang, bang, por la gente que se había perdido en el mar, por la gente a bordo de aviones que caían del cielo y se estrellaban en el mar, por la gente que tendría que haber ido en esos aviones pero había cambiado los billetes y se había salvado, solo para terminar a bordo de unos aviones distintos, y estrellándose igualmente en el mar, estrellándose contra icebergs, estrellándose contra gente que se había quedado en casa en lugar de ir a trabajar y contra la que no se había estrellado ningún avión, pero que luego se ató ladrillos a los tobillos y se lanzó al fondo del mar y se estrelló contra otra gente muriendo también estrellada, por los cruceros que estallaban y los marineros descarriados tentados por las sirenas, por la gente que vivía en lugares en los que en otro tiempo hubo ciudades, ciudades que ahora estaban completamente sumergidas, y entonces le vino a la mente una imagen, de los cuerpos a la deriva por el mar, como escombros, detritos, los muertos, pecios y echazones flotando juntos como imanes, com una gigantesca hoya de cuerpos, como un puente, irresistible, como aquel puente de tierra primitivo que permitió a los antepasados de la Tierra cruzar de un lado a otro del océano, como una nueva clase de tierra que el mar arrastra junta hasta una nueva clase de continente, donde forma nuevas clases de montañas y nuevas clases de campos y una geografía como no hemos visto nunca igual, un desierto que parece un torso, y un bosque de árboles que parecen matas de pelo, y los cuerpos se unen para fundar una extraña forma de materia con tanta deriva continental, con tanto ímpetu, con tanta cobertura como para cubrir el mundo entero, para reemplazarlo por algo limpio y puro y nuevo, y así, de este modo, pensó Laurette, tal vez podamos al fin volver a empezar.
— ALGO TEMPORAL by Hilary Leichter, Inga Pellisa Díaz (Page 116 - 117)