Reviews and Comments

Va parir, com l'he gaudit.

Lectura imprescindible per qui vulgui entendre què comporta una sordesa. L'autora és especialment lúcida mostrant l'aïllament, les barreres, els prejudicis, i desmuntant més d'una idea preestablerta. Ara bé, també és ambiciosa en la proposta narrativa i se serveix de simbolismes i personatges imaginaris per narrar la solitud i el conflicte intern de la protagonista, en un exercici d'autoficció que va transitant entre l'univers real i el fantàstic per explicar la història d'una noia de 25 anys que, havent nascut oient i criada entre oients, s'enfronta a un empitjorament sobtat de la sordesa que pateix.

Manual de narrativa bastant curtet de Melcior Comes, escriptor i professor de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. El millor del llibre és el pròleg (més de 40 pàgines), ja de per sí un assaig breu molt interessant. La resta s'omple de capítols curts (algun més reeixits que d'altres) sobre diversos aspectes del fet narratiu, però que en general resumeixen cada assumpte i el liquiden amb poques pàgines (amb el que més he gaudit ha estat amb el capítol dedicat a posar a parir les "Estructures elementals de la narrativa" de Sánchez Piñol).

Molt interessant per a escriptors o aspirants bloquejats o propensos a l'autoexigència paralitzadora. O per a persones que senzillament vulguin provar l'escriptura com a forma d'encarar-se a la vida. No és un manual d'escriptura a l'ús, no tracta aspectes formals i narratius, sinó que se centra en com situar l'escriptura a la teva vida i com tenir-hi una relació sana. Proposa un mètode i unes rutines per encarar projectes i el resumeix en un pla de sis setmanes. Si no et sobrepassa el to d'autoajuda (que tampoc és excessiu), hi trobes tècniques i eines per avançar-te als obstacles més habituals. Jo el vaig començar a fullejar per curiositat i al final la seva lectura m'ha servit per prendre-m'ho més a la lleugera i treure'm moltes manies del damunt, cosa que fa temps que necessitava.

Feia anys que el tenia pendent i la casualitat ha volgut que l'acabés tornant de passar uns dies al seu (últim) poble. En fí, un monument. Res a afegir que no se n'hagi dit ja.

Rarament compro un llibre sense cap mena de referència i ja veig que ho hauria de fer més. En aquest cas no em sonava el títol, ni l'autor, ni tan sols l'editorial, i puc estar de sort que el que vaig trobar (en una llibreria de segona mà) eren unes proves sense corregir, perquè amb la portada definitiva dubto que m'hagués donat gaire confiança. Com, de fet, tampoc me'n donava el títol, que si em va cridar l'atenció era perquè parlava d'un bar i em venia de gust llegir sobre un bar i la seva parròquia. Bona intuïció. Hi he estat una setmana enganxat. "The tender bar" (aquest és el seu títol original) són unes memòries sobre la recerca de la identitat i la masculinitat del fill únic d'una llar monoparental: el mateix autor. I a la vegada una novel·la collonuda.

Potser he tingut aquest llibre quatre o cinc anys donant voltes per casa. L'havia fullejat però no li arribava el moment. I quan m'hi he ficat resulta que hi he descobert una d'aquelles sàtires amb discurs, amb pòsit i una prosa ben treballada que tant m'agraden i tant em costa de trobar. Penso seguir Hilary Leichter de molt a prop.

Ja hi som. Un altre autor del que ara ho vull llegir tot.

El vaig agafar per fullejar-lo i no vaig poder parar de llegir. M'ha corprès, sense treva, de la primera a l'última pàgina.

Entretingut.

Una novel·la del Cabré jove que s'ha fet molt bé de recuperar. Escrita el 1977, hi retrata un grapat de personatges d'un barri de Sant Antoni (i voltants) popular, divers i genuí. La Barringa Barranga, una prostituta retirada; en Poquilluca, un cec que ven cupons a la plaça del Pedró; en Xic Pitarra, "curandero" amb cua de clientela... Més els mossens, les beates i les seves trifulques, les economies submergides, les cures entre veïnes, etc. Tot un retaule que, si un dia va ser costumista, avui és un cofre ple d'estampes d'una Barcelona que ja no existeix. Una joia divertidíssima.

El que més m'ha agradat d'aquesta novel·la és la seva aparent senzillesa; la forma com transita per la relació entre dues germanes, com explica els seus vincles a través de moments, d'escenes, de petits relats, narrats per veus diferents que s'alternen amb l'agilitat dels capítols curts. Com queda tot explicat sense escarafalls ni castells de focs. Com aconsegueix emocionar tractant temes durs i complexos des d'una quotidianitat sense excessos, que ni els minimitza ni els exalça, sinó que els mostra tal com són. Antònia Carré-Pons hi acaba construint un homenatge privat que és també un regal per al públic.

Dubto que pugui dir res que no s'hagi dit ja sobre la qualitat de "Hamnet". Només que em sumo a la llista dels devots de Maggie O'Farrell. Escriu tan bé que sembla impossible. En fi. Magistral. La literatura va ser inventada per arribar a llocs com aquest. Gràcies.

Es pot narrar l'horror i la infàmia amb una prosa exquisida, poètica. M'he passat 170 pàgines aplaudint.