Reviews and Comments

Els bons troben l'amor, algun dolent rep el que es mereix i tot acaba resolt i apamat.

La novel·la política no destaca per l'excés, en aquest país tan polititzat i amb tantes coses per explicar en aquests termes. O sigui que exercicis com el d'en @joancanela@mastodont.cat s'agraeixen molt. M'ha atrapat molt i m'ho he passat molt bé, sobretot perquè s'hi narren ambients i episodis que habitualment es menystenen, quan hi ha testimonis que tenen molt a aportar i lluites que no s'haurien d'oblidar.

Divertidíssima sàtira dels ambients culturals i literaris barcelonins. Etna Miró fila molt prim a l'hora de traçar uns personatges esnobs i ridículs, reis d'uns cercles on primen les aparences i es juga a construir poders i prestigis d'autoconsum. La recomanaré molt perquè trobo que és una obra molt necessària, a part de ben escrita, i a la narrativa catalana li feia molta falta reprendre aquests camins.

Pel meu aniversari em vaig agafar festa i em vaig limitar a llegir "La mort i la primavera". Una tria inqüestionable. Em limitaré a recomanar-la amb fervor.

Lectura obligatòria a primària JA.

Va parir, com l'he gaudit.

Lectura imprescindible per qui vulgui entendre què comporta una sordesa. L'autora és especialment lúcida mostrant l'aïllament, les barreres, els prejudicis, i desmuntant més d'una idea preestablerta. Ara bé, també és ambiciosa en la proposta narrativa i se serveix de simbolismes i personatges imaginaris per narrar la solitud i el conflicte intern de la protagonista, en un exercici d'autoficció que va transitant entre l'univers real i el fantàstic per explicar la història d'una noia de 25 anys que, havent nascut oient i criada entre oients, s'enfronta a un empitjorament sobtat de la sordesa que pateix.

Manual de narrativa bastant curtet de Melcior Comes, escriptor i professor de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. El millor del llibre és el pròleg (més de 40 pàgines), ja de per sí un assaig breu molt interessant. La resta s'omple de capítols curts (algun més reeixits que d'altres) sobre diversos aspectes del fet narratiu, però que en general resumeixen cada assumpte i el liquiden amb poques pàgines (amb el que més he gaudit ha estat amb el capítol dedicat a posar a parir les "Estructures elementals de la narrativa" de Sánchez Piñol).

Molt interessant per a escriptors o aspirants bloquejats o propensos a l'autoexigència paralitzadora. O per a persones que senzillament vulguin provar l'escriptura com a forma d'encarar-se a la vida. No és un manual d'escriptura a l'ús, no tracta aspectes formals i narratius, sinó que se centra en com situar l'escriptura a la teva vida i com tenir-hi una relació sana. Proposa un mètode i unes rutines per encarar projectes i el resumeix en un pla de sis setmanes. Si no et sobrepassa el to d'autoajuda (que tampoc és excessiu), hi trobes tècniques i eines per avançar-te als obstacles més habituals. Jo el vaig començar a fullejar per curiositat i al final la seva lectura m'ha servit per prendre-m'ho més a la lleugera i treure'm moltes manies del damunt, cosa que fa temps que necessitava.

Feia anys que el tenia pendent i la casualitat ha volgut que l'acabés tornant de passar uns dies al seu (últim) poble. En fí, un monument. Res a afegir que no se n'hagi dit ja.

Rarament compro un llibre sense cap mena de referència i ja veig que ho hauria de fer més. En aquest cas no em sonava el títol, ni l'autor, ni tan sols l'editorial, i puc estar de sort que el que vaig trobar (en una llibreria de segona mà) eren unes proves sense corregir, perquè amb la portada definitiva dubto que m'hagués donat gaire confiança. Com, de fet, tampoc me'n donava el títol, que si em va cridar l'atenció era perquè parlava d'un bar i em venia de gust llegir sobre un bar i la seva parròquia. Bona intuïció. Hi he estat una setmana enganxat. "The tender bar" (aquest és el seu títol original) són unes memòries sobre la recerca de la identitat i la masculinitat del fill únic d'una llar monoparental: el mateix autor. I a la vegada una novel·la collonuda.

Potser he tingut aquest llibre quatre o cinc anys donant voltes per casa. L'havia fullejat però no li arribava el moment. I quan m'hi he ficat resulta que hi he descobert una d'aquelles sàtires amb discurs, amb pòsit i una prosa ben treballada que tant m'agraden i tant em costa de trobar. Penso seguir Hilary Leichter de molt a prop.

Ja hi som. Un altre autor del que ara ho vull llegir tot.

El vaig agafar per fullejar-lo i no vaig poder parar de llegir. M'ha corprès, sense treva, de la primera a l'última pàgina.

Entretingut.