JR Moehringer grew up listening for a voice, the voice of his missing father, a …
Rarament compro un llibre sense cap mena de referència i ja veig que ho hauria de fer més. En aquest cas no em sonava el títol, ni l'autor, ni tan sols l'editorial, i puc estar de sort que el que vaig trobar (en una llibreria de segona mà) eren unes proves sense corregir, perquè amb la portada definitiva dubto que m'hagués donat gaire confiança. Com, de fet, tampoc me'n donava el títol, que si em va cridar l'atenció era perquè parlava d'un bar i em venia de gust llegir sobre un bar i la seva parròquia. Bona intuïció. Hi he estat una setmana enganxat. "The tender bar" (aquest és el seu títol original) són unes memòries sobre la recerca de la identitat i la masculinitat del fill únic d'una llar monoparental: el mateix autor. I a la vegada una novel·la collonuda.
¿Cuántos empleos has encadenado en los últimos años? ¿Has llegado a tener algo parecido a …
Potser he tingut aquest llibre quatre o cinc anys donant voltes per casa. L'havia fullejat però no li arribava el moment. I quan m'hi he ficat resulta que hi he descobert una d'aquelles sàtires amb discurs, amb pòsit i una prosa ben treballada que tant m'agraden i tant em costa de trobar. Penso seguir Hilary Leichter de molt a prop.
Recuperació d’una de les primeres novel·les de Jaume Cabré, sens dubte la més singular i …
Una novel·la del Cabré jove que s'ha fet molt bé de recuperar. Escrita el 1977, hi retrata un grapat de personatges d'un barri de Sant Antoni (i voltants) popular, divers i genuí. La Barringa Barranga, una prostituta retirada; en Poquilluca, un cec que ven cupons a la plaça del Pedró; en Xic Pitarra, "curandero" amb cua de clientela... Més els mossens, les beates i les seves trifulques, les economies submergides, les cures entre veïnes, etc. Tot un retaule que, si un dia va ser costumista, avui és un cofre ple d'estampes d'una Barcelona que ja no existeix. Una joia divertidíssima.
Per què hi ha germans que s’assemblen com un ou a una castanya és un …
Aparentment senzill
No rating
El que més m'ha agradat d'aquesta novel·la és la seva aparent senzillesa; la forma com transita per la relació entre dues germanes, com explica els seus vincles a través de moments, d'escenes, de petits relats, narrats per veus diferents que s'alternen amb l'agilitat dels capítols curts. Com queda tot explicat sense escarafalls ni castells de focs. Com aconsegueix emocionar tractant temes durs i complexos des d'una quotidianitat sense excessos, que ni els minimitza ni els exalça, sinó que els mostra tal com són. Antònia Carré-Pons hi acaba construint un homenatge privat que és també un regal per al públic.
Dubto que pugui dir res que no s'hagi dit ja sobre la qualitat de "Hamnet". Només que em sumo a la llista dels devots de Maggie O'Farrell. Escriu tan bé que sembla impossible. En fi. Magistral. La literatura va ser inventada per arribar a llocs com aquest. Gràcies.
Sau són dues històries condemnades a trobar-se, dos fils entrellaçats que es busquen sense saber-ho. …
Vides fantasmals narrades amb excel·lència
No rating
Sigui dit d'avançada que mai m'ha atret especialment el terror, ni la foscor, ni el grotesc, ni el sobrenatural. Que em cansa la solemnitat excessiva que demanen aquesta mena d'escenaris, el patiment impregnat a les pàgines des de la primera frase, els àlbums de personatges soferts, modelats a base de traumes omnipresents. Això són gustos personals. L'altra és que Ferran Garcia en sap i molt.
"Sau" és una novel·la en què tots aquest recursos i molts més s'entreguen amb una prosa implacable al servei d'uns universos genuïns. Precisament la seva construcció (la forma com l'autor t'hi acull, t'hi transporta i t'hi fa viatjar) és, pel meu gust, el més valuós que hi he trobat.
A la novel·la hi ha dues històries que s'acaben creuant. La primera comença al casal d'una família vigatana que està fent fortuna amb el colonialisme de Guinea Equatorial. La segona parteix del poble que dona nom …
Sigui dit d'avançada que mai m'ha atret especialment el terror, ni la foscor, ni el grotesc, ni el sobrenatural. Que em cansa la solemnitat excessiva que demanen aquesta mena d'escenaris, el patiment impregnat a les pàgines des de la primera frase, els àlbums de personatges soferts, modelats a base de traumes omnipresents. Això són gustos personals. L'altra és que Ferran Garcia en sap i molt.
"Sau" és una novel·la en què tots aquest recursos i molts més s'entreguen amb una prosa implacable al servei d'uns universos genuïns. Precisament la seva construcció (la forma com l'autor t'hi acull, t'hi transporta i t'hi fa viatjar) és, pel meu gust, el més valuós que hi he trobat.
A la novel·la hi ha dues històries que s'acaben creuant. La primera comença al casal d'una família vigatana que està fent fortuna amb el colonialisme de Guinea Equatorial. La segona parteix del poble que dona nom al llibre, en l'època de la construcció del pantà. Només per això ja em semblava molt atractiu, tot plegat: la convivència d'aquests dos ambients tan antagònics. L'autor sap cosir-los i utilitzar-los per parlar dels seus temes recurrents (estigmes, culpa i perdó, marges, vides divergents...).
Personalment, la primera part em va atrapar molt més. La Plana de Vic, i més concretament als seus contorns, és una zona que Ferran Garcia ja va deixar pal·lès a "Guilleries" que coneix i estima com el que més. Però el canvi d'històries també imposa un canvi de to, de ritme i de personatges que em va trencar lleugerament l'encanteri i em va costar reincorporar-m'hi.
Junt amb tot aquesta pàtina cavernosa i l'obsessió pel món dels morts, potser això ha estat tot el que m'ha convertit "Sau" en una lectura una mica agredolça. Fora dels meus gustos personals, però, val a dir que és una novel·la objectivament molt ben feta, ben estructurada, amb un text molt ben treballat que et transporta i et fa descobrir i acompanyar personatges captivadors. Si m'he d'escapolir per mons perversos entre vides fantasmals, que siguin aquests.
