Apareixien senyals de nerviosisme: em recargolava els cabells amb els dits i, a mesura que el meu gest es feia més compulsiu, un dia, va aparèixer un diàleg:

— Pensaves de debò que suprimir-nos arreglaria les coses?

Els meus cabells no em perdonaven que me'ls hagués rapat feia deu anys.

— Ja n'hem parlat. Em va semblar que allò arreglaria les coses, que rapant-vos faria visible la meva discapacitat.

— Tenies tanta cura de nosaltres i, de la nit al dia, ens vas tallar en mil bocins.

— Volia que se'm veiés l'aparell, que veiessin la dificultat que tenia.

Els cabells van continuar gemegant, de mala lluna:

— Ja veuràs, quan tinguis càncer, com et sabrà greu el que vas fer.

Vaig deixar d'acariciar-los.

Fins i tot rapada al zero, però, no havia canviat res. Malauradament, la comprensió de la meva discapacitat no era proporcional a la visió del meu sonotone.

Vaig tenir la impressió que m'havien deixat allà, sense instruccions, en una societat que exigia de mi, com de tos els ciutadans, que trobés la meva funció i que la portés a terme.

— Les meduses no tenen orelles by Marta Marfany Simó, Adèle Rosenfeld (Page 31)