Un llibre deliciós, és a dir, que causa delícia, un plaer exquisit, intens, que transporta. En aquest cas transporta al Japó. La Hatoko és una noia jove que després d’haver voltat prou torna a la papereria de l’àvia on havia viscut la infantesa i de qui va aprendre l’ofici d’escriventa. Al Japó, quan algú vol dir alguna cosa important i no ho vol fer cara a cara per no ofendre, encomana la redacció d’una carta a un escrivent. La feina és força delicada perquè la carta ha de poder transmetre el que es vol dir a través de tota ella. Per això la Hatoko té cura del contingut de la carta, del paper que emprarà, de la tinta i la ploma o pinzell amb què escriurà i de la cal·ligrafia que usarà. Cap detall és debades.

S’articula en quatre capítols, un per a cada estació de l’any i comença amb l’arrencada de la papereria. Com que només de les cartes no es pot viure, la botiga ven articles de papereria. Però van arribant els encàrrecs. Quan ve algú a demanar-li una carta, la Hatoko la rep amb una tassa de te i una bona conversa per amarar-se del cas i veure què ha de dir. En acabat, ja sola, pensa i triar tots els detalls de la carta i, finalment, la lliura al correu. Cap client queda insatisfet.

A més, l’autora ens va presentant la vida en una petita ciutat costanera que està a mig camí entre la tradició, representada pels nombrosos temples budistes, i la modernitat que és el turisme que hi va per gaudir de les platges i els passejos per la rodalia. També ens presenta els amics de la Hatoko, tots ells gent tan tranquil·la com ella. Així hi ha la Bàrbara, una veïna gran amb qui més es fa, el Baró, un home madur i malhumorat que tanmateix la tracta força bé, la Panty, la mestra del poble i la QP, una nena de set anys filla d’en Morisake, un jove vidu que regenta una cafeteria.

L’acció no és trepidant, però n’hi ha. La trama avança amb el pas dels dies i les estacions i el llibre és ple de detalls que el fan una gran lectura. Em comença a agradar força la literatura japonesa.