Llegir les novel·les de la Donna Leon i el seu comissari Brunetti són com tornar a casa: ja saps el que t’hi espera, però t’hi trobes tan a gust que deleixes per arribar-hi. En aquesta ocasió l’autora no ens defrauda.

La localització és una Venècia buida de turistes durant la pandèmia, un paisatge que qualsevol que visqui en una ciutat turística agraeix, però també buidada de contingut local perquè moltes botigues de sempre han hagut de tancar.

El cas que es planteja està entre el favor personal d’en Brunetti a l’Elisabetta —una antiga veïna d’escala— i la investigació policial. Segons la dona, la Flora, la seva filla, tem pel seu marit perquè aquest va treballar en la constitució d’una ONG per compte del signor Del Balzo, el seu sogre (el marit de l’Elisabetta), però després ho va deixar perquè veia que les coses no eren tan clares com tot feia suposar.

Els personatges són persones corrents però cadascun amb les seves particularitats. En Brunetti s’hi entreté força a conèixer els diferents actors de la trama: la mateixa Elisabetta, una dona preocupada per la família; la Flora, la filla d’en Del Balzo i l’Elisabetta, una veterinària amb les idees molt clares; en Fenzo, marit de la Flora i comptable seriós; el vicealmirall Fullin, un vell marí implicat en l’ONG però amb un Alzheimer galopant i un llarg etcètera de venecians.

Com és habitual en Brunetti compte amb l’ajut dels habituals companys de la Questura: la senyoreta Elettra, la Claudia Griffoni, en Vianello i altres policies. Amb poques paraules s’entenen i fan un bon equip.

La trama no és enrevessada, potser s’atura massa en algun punt (la recepció a cal vicealmirall), però ràpidament retorna a l’acció. El que és deliciós és veure com tot un comissari de policia té temps d’anar a casa a dinar amb la família i, algun cop, fotre’s una grappa i una migdiada. Impagable.