Aquest llibre es podria llegir tranquil·lament sense haver llegit abans el de l' Horace McCoy Oi que maten els cavalls?. Però si s’ha llegit el clàssic de seguida es troben els punts de coincidència perquè, com reconeix l’autora Anna Maria Villalonga , n’és un homenatge.

L’Aura i en Víctor són uns no-ningú, unes persones bandejades pel sistema en una societat postapocalíptica on tenen penes i treballs per fer un àpat al dia i dormir mínimament arrecerats. Els caràcters, però, són ben diferents. Ell és un home al qual no li preocupa la idea de la mort, al contrari, la veu com l’alliberament d’una existència massa feixuga dura. L’Aura, en canvi, és vital i somnia en què algun dia podrà tenir una vida millor.

Arriba un moment en què el fred i la gana els porten a escoltar una proposta ben desencertada: participar en un espectacle on uns jugadors tenen el comandament dels moviments dels participants que lluiten entre si havent perdut el control dels moviments que assumeixen els jugadors. A canvi de lluitar i rebre cops tenen menjar i un llit calent on esperar a ser alliberats després d’haver sobreviscut a cinquanta lluites.

Al final les coses es torcen i l’Aura, tan amant de la vida, es veu obligada a fer el que mai havia pensat que faria. Però ho fa per amor.

Una bona novel·la que barreja la ciència-ficció amb el més sòrdid de l’espècie humana: el gaudi en veure el patiment dels altres.