No et fas un fart de riure, però mentre dura la lectura d’aquesta novel·la no t’abandona un somriure. A veure, el tema es podria tractar d’una manera molt seriosa, però també de forma divertida que és la que ha triat l’autor.

Es tracta d’un assassí en sèrie, l’Avel·lí (Linu) Baldoví, que mata aquelles persones que l’ofenen o li fan alguna mala passada. I el paio no es talla per a res. De dia és un profe substitut de ciències socials en un col·legi de monges i, per arrodonir els ingressos, de nit fa jornada completa en una fàbrica de caldos preparats. Si es pren la medicació dorm sense somiar, però ell prefereix saltar-se-la i parlar amb la seva iguana.

L’obra ens va presentant una pila de personatges, un darrere l’altre, que entren i surten d’escena com en un vodevil: diuen o fan el seu paper i, au, a una altra cosa. Hi ha un alumne d’en Linu que desapareix d’un bon principi, sa mare que pateix pel plançó, el pare que és un fatxa maltractador i un galtes, els policies que investiguen el cas que s’ho prenen amb calma, un detectiu privat que fa la feina que no han fet els mossos, la monja directora del col·legi, una periodista cul-inquieta i, per acabar de farcir l’escena, uns neonazis estúpids (valgui la redundància) i uns gitanos espavilats.

Escrita en un llenguatge planer, actual i ric (hi ha força paraules de l’argot dels delinqüents i els polis) es llegeix gairebé d’una tirada, no el pots deixar reposar. Un gran descobriment, aquest.