Pere Calders té la rara habilitat de fer que les coses més inversemblants passin d’una manera absolutament normal i a un ritme pausat i sense estridències. Un nen a qui li treuen el gos agafa afecte a un vell raspall que li correspon d’igual manera (Raspall). La promesa li diu “Baixa de l’arbre, grandolàs” al xicot que és envoltat i incorporat dins una planta que creix molt i molt de pressa (L’Hedera helix). I així, d’una forma ben natural es van desenvolupant els contes d’aquest recull a quin més fantasiós. Un home ha d’anar amb la mà tancada perquè dins hi du la vida, ai d’ell si l’obrís! (El desert)

L’autor utilitza un llenguatge col·loquial i planer, però molt ric, cosa que és molt d’agrair en un món on cada cop es tendeix a simplificar-lo per estalviar cerques al diccionari.

Fa bé llegir els clàssics (tot i que no és pas tan antic en Calders) per veure com anaven les coses i com es parlava quan no estàvem tan contaminats.