Ludovica (Ludo), una dona espantada per la independència d’Angola i abandonada per la família, es reclou a casa seva on sobreviu vint-i-vuit anys fins que, vella i quasi cega, es rendeix a l’evidència. Mentrestant hem assistit al convuls naixement d’un estat independent a partir d’una colònia portuguesa abandonada per la metròpoli. Les il·lusions inicials en deslliurar-se del jou colonial porten a una república socialista amb tots els inconvenients de l’estalinisme, després a una guerra civil que, en acabada, du al capitalisme més ferotge i de campi qui pugui.

Sobre aquest fet l’autor, en José Eduardo Agualusa , ens fa un repàs de la història més recent del seu país i una pintura general plena de personatges pintorescos que, per circumstàncies atzaroses, acaben convergint amb la protagonista del relat. Hi surt el comissari polític reciclat en investigador privat, el boig de la ciutat que acaba essent un potentat, una colla de nens del carrer a quin més espavilat, els pastors de l’Angola profunda que no es refien de ningú i un llarg etcètera. L’autor té l’habilitat d’escriure, malgrat la gravetat dels fets que explica, amb un deix d’ironia, d’humor sorneguer que sense desmerèixer el dramatisme ens ho fa més passador i va de cara a allò que vol explicar.

Resumint, una novel·la molt interessant no solament des del punt de vista històric sinó des del punt de vista personal i d’evolució dels personatges. Molt recomanable.