Un home i el seu fillet, dels quals mai en sabrem ni el nom, fan camí cap al sud enmig d’un paisatge arrasat, ple de cendres i sense cap mena de vida ni animal ni vegetal. Només hi ha les restes cremades i destruïdes d’un passat humà entre les quals encara es poden trobar algunes restes de menjar. Arrosseguen un carretó de supermercat que conté totes les seves poques pertinences i vigilen de no trobar-se amb cap altre ésser humà. El perill d’aital encontre és que els robin les coses i els matin per alimentar-se dels seus cossos.

L’estil amb què Cormac McCarthy fa aquest relat és sec però molt precís. Amb poques paraules descriu les situacions i reprodueix uns diàlegs curts (perquè tot ja està dit entre pare i fill) però molt vius. Només s’estenen quan el pare transmet el que sap al nen, tot advertint-lo del que es pot esdevenir. Així és com li transmet els valors morals que en aquesta situació límit els separa dels altres humans que només es mouen per l’instint de la supervivència. Entre ells també existeix aquest instint, però el supediten als valors humans. Som els bons, li diu el pare. L’amor entre ells dos és el que els manté units i vius.

És una història dura, colpidora, una road-movie plena de tristor però amb una espurna d’esperança. Es llegeix molt fàcilment, tot i la duresa del relat, probablement per la mestria de l’autor. N’hauré de llegir més coses.