Teodore Sturgeon és un d’aquells autors que, com Ray Bradbury, t’arrossega en la lectura de les seves novel·les. Un llenguatge planer, però ple de poesia, fa que tot i que l’argument és espès, no abandonis el llibre.

Aquesta la novel·la tracta sobre un pas més en l’evolució humana, un organisme més enllà de l’home. Ho descriu en una de les pàgines: tothom ha vist aquelles il·lustracions que representen l’evolució de la pota del cavall. Si comparem la primera imatge amb la darrera hi ha una gran diferència. Això no obstant, si comparem una qualsevol amb la següent de la sèrie, la diferència és molt petita, tot i que existeix. El mateix passa a la novel·la, el pas evolutiu següent és petit en relació amb l’espècie humana actual, però existeix.

L’autor ens descriu, amb tota normalitat, les habilitats psíquiques dels nous espècimens: telecinèsia, lectura del pensament o saviesa extrema. Però queden encara restes del llast humà atàvic i això complica força la supervivència del nou graó evolutiu.

És un relat força entretingut, amb algunes pàgines espesses, però que ens permet conèixer la ciència-ficció fora dels marcianets i els viatges interestel·lars.