L’acció passa quinze anys després del cop d’estat que instaurà la dictadura integrista ultra cristiana de Galaad i la narren tres dones. Dues des de l’interior, però en diferents rols, i l’altra a l’exterior amb, lògicament, visions diferents tot i que no antagòniques del que està passant.

Com la majoria de règims, Galaad es comença a podrir internament. La corrupció ha prosperat i es comença a fer difícil de tapar. Els principis ferris van quedant cada cop més al descobert i als dirigents se’ls fa difícil tapar els incipients moviments d’alliberament de les dones. Potser és natural a la condició humana, així i tot, la traïdoria i la revenja són valors que es tenen poc en compte a l’hora d’estudiar l’evolució de les societats.

Els relats de les tres narradores es van trenant els uns amb els altres per donar lloc, finalment, a un únic relat fins a cert punt esperançador. L’habilitat de Margaret Atwood per desenvolupar la trama és realment admirable i en cap moment el llibre es fa pesat, al contrari, empeny a continuar llegint-lo. A més, el punt esperançador final, després de tanta mort i patiments, sembla dissipar una mica l’horitzó del futur.

Un punt més per seguir llegint coses de l’Atwood i veure com desenvolupa altres temes.