Una novel·la curteta però molt intensa que ens explica la vida de Baba Dunia, una adorable velleta que viu amb uns pocs veïns en un poblet massa proper a Txernòbil com per a ser segur. Però allà hi arriba de tant en tant l’electricitat, el telèfon, les minses pensions que els habitants complementen amb els productes dels horts i que, tot i ser radioactius, els alimenten i mantenen vius. La natura ha recuperat l’espai que l’home li havia pres i hi campen les aranyes i hi creixen l’herba i les plantes de l’hort.

En aquest racó on ningú s’hi vol acostar hi viuen uns quants vells que esperen l’arribada dels darrers dies gaudint encara del que els pot oferir la vida. Baba Dunia té dos fills, un noi a Amèrica i una noia cirurgiana a Alemanya amb una filla que, lògicament, no poden anar-la a veure. Però ella es conforma amb les cartes que li van arribant i que conserva i rellegeix, en especial una de la seva neta que guarda amb especial amor.

Aquest delicat equilibri es trenca quan apareix un home jove amb una nena. Què hi fa una persona sana venint a enterrar-se en vida en un lloc així? A partir d’aquí es desferma l’acció que avança ràpidament cap a un final no per previsible menys dolorós.

Els caràcters estan molt ben traçats, començant per la protagonista Baba Dunia. Els veïns també hi queden ben reflectits així com el paisatge rural on té lloc l’acció. Tot molt ben narrat per l’autora de forma que el llibre es llegeix d’una tirada i es gaudeix i es pateix amb els personatges. Molt interessant.