A diferència del que deia en la recensió de No está solo aquesta continuació sí que m’ha decebut un xic. No és que costi de llegir ni que el ritme no sigui trepidant, no. És que potser esperava massa i l’autor sembla que tiri de veta de l’èxit i de la novetat del primer llibre. Hi he trobat a faltar elements nous perquè sembla que simplement s’ha dedicat a continuar la història ja coneguda.

En aquest segon llibre hi tornen a aparèixer la inspectora Colomba i en Dante i es repeteixen escenes ja vistes amb els personatges que sembla que no hagin après res ni els hagi passat res de nou. L’únic tret diferencial és, potser, una certa tensió sexual d’en Dante envers la Colomba i l’enamorament d’aquesta d’en Leo, un personatge secundari, però que li fa força peça.

El final sembla una mica atropellat, sense massa sentit, amb presses i amb ganes d’acabar el text. Hi ha hagut un gir de guió, però que l’autor no aprofita com podria i es perd com llàgrimes a la puja. En fi, una llàstima perquè en Dazieri hi té traça en això d’enganxar al lector. No sé si m’animaré a seguir llegint coses d’ell, potser a l’estiu, amb la calor.