En Jo Nesbø ens presenta aquí una novel·la no policíaca, com ens té acostumats, sinó de terror al millor estil Stephen King. És una novel·la no massa llarga amb tres parts perfectament diferenciades i que semblen tres relats diferents. Tanmateix, una és continuació de l’altre de manera que la trama que s’inicia en la primera part es capgira en la segona i gira completament com un mitjó en la tercera.

Comença com una novel·la juvenil narrada en primera persona on es presenten els personatges principals de l’obra i s’estructura d’una forma tancada: el llibre es podria acabar aquí. Però no, en la segona part es canvia la perspectiva i el que ens havia semblat d’una manera ara ho és d’una altra. El que tenia un cert to irònic, ara és un drama. I la idea de tancament es repeteix: el llibre podria acabar després d’aquesta segona part. Però el millor és que continua i en la tercera ens torna a canviar el punt de vista des d’on havíem vist les dues parts anteriors i, ara sí, comença el terror de veritat i el relat negre.

Una obra on Jo Nesbø ens demostra un cop més el mestratge i l’habilitat que té d’imaginar històries i la traça en explicar-les. És d’aquells llibres que no et deixen anar, que et xuclen com l’auricular del telèfon públic xucla un dels personatges.