En Benjamin Black (pseudònim de John Banville ) inaugura amb aquesta novel·la un fork de la sèrie del patòleg Quirke protagonitzada, ara sí, per un policia, l’inspector Strafford. Comença quan el criden perquè un capellà catòlic, hoste d’una casa bona i senyorial, però deixadota, apareix mort i emasculat a la biblioteca. Sembla que aquesta mort no importi massa als ocupants de la casa ni als habitants del poble veí i que els únics que hi tenen un xic d’interès són, per una banda, l’Strafford per aclarir el cas i, per l’altra, el bisbat d’Irlanda per tapar-lo.

L’acció es desenvolupa a un ritme molt calmat, lluny de les novel·les negres americanes que tenen un ritme trepidant, però va avançant xino-xano. A més, la trama té lloc enmig d’un hivern molt fred i d’una nevada que tot ho paralitza i dificulta. L’inspector primer interroga els habitants de la casa, un vell coronel heroi de guerra i ara retirat, els seus fills, la dona i els criats. També visita la germana del capellà mort, que li feia de majordoma, i els veïns del poble aplegats a la fonda on s’hostatja. Poca cosa en va traient, però. A més a més, el seu superior li ordena que s’entrevisti amb el bisbe de Dublín que, casualment, passa uns dies a la rodalia; així ho fa i té lloc una escena molt aclaridora del paper de l’església davant de qualsevol escàndol: tapar-ho, mirar cap a una altra banda i compte amb xerrar més del compte.

Els personatges queden molt ben dibuixats i el paisatge també, un es troba immers en aquest món tancat i resclosit que era la societat irlandesa dels anys 50 del segle passat (molt semblant a la nostra). Al final hi ha un salt enrere i un salt endavant en el temps que ens acaben d’aclarir el cas i que tanquen perfectament aquest cas tan ben explicat.

Ai, ai, ai, que m’estic convertint en seguidor d’en Black.