Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir de l' Ursula K. Le Guin i el que em va empènyer, ara fa uns quaranta anys, a llegir després la resta de la seva producció. Ni em va decebre aquest ni ho han fet els altres, al contrari, tots m’han fascinat.

Què m’atrapa de l’Ursula? En primer lloc, la seva facilitat per crear mons diferents del nostre, però completament versemblants amb personatges completament humans. I, en segon lloc, la traça en explicar històries, és una narradora meravellosa.

En aquest llibre ens descriu un món a vint-i-sis anys llum de la Terra completament cobert per un bosc exuberant on els habitants —d’estirp humana com els terrans o els hainites— viuen en perfecta harmonia amb la natura. En aquest entorn idíl·lic apareixen de cop i volta uns colons terrans amb màquines i naus voladores que comencen a destruir el bosc per aprofitar-ne la fusta, un bé molt preuat a la llunyana Terra. Naturalment, el seu objectiu d’aconseguir fusta passa per sobre dels drets dels aborígens a la seva vida i al seu planeta i això, encara que visquis a l’altra punta de l’univers, no agrada a ningú.

La part tecnològica no és massa rellevant en els llibres de Le Guin, tot i que aquí ja apunta l’existència del responible traduït en altres llibres com ansible , un comunicador instantani on la informació viatja moltes vegades més de pressa que la llum. El que són rellevants són les relacions que s’estableixen entre el terrans i els aborígens perquè l’autora ens mostra tot el ventall de possibilitats: la racista, la burocràtica, la humana… El conflicte entre les dues poblacions hi queda perfectament reflectit i ens fa entendre que davant de situacions desesperades calen solucions desesperades, tot i que no agradin a ningú.

Un llibre que es fa curt que es llegeix de seguida i que pot servir per entrar en el món de l’Ursula K. Le Guin a aquells que no l’han llegida. I pels que l’han llegida, aquí tenen una bona estona de lectura.