Els primers relats són com un blues de Chicago. Sents la música ben estructurada, constant, comprensible, però a la vegada desborda d'emoció, una finestra a un caos interior que és llum i foscor a la vegada. Analític i emocional, com el títol de la tesi de Victor Lazarus a la nouvelle final que dona títol al recull: ardor i ironia. És un llibre que blasma i s'enorgulleix a parts iguals de la cultura jueva de la qual forma part; també de la família, de la classe treballadora encarada als barris pobres i negres de Chicago, de la maternitat, la solitud, etc. Un llibre complex que sembla senzill.