User Profile

Havia llegit la versió castellana i quan vaig veure que publicaven la versió catalana, no m'ho vaig pensar ni un minut. És un llibre revelador d'una Catalunya (que a la versió castellana insisteixen a amagar sota d'Aragó*) que no s'ajusta a les idees escampades per la pseudohistòria espanyolista que ens bombardeja cada dia.

La guerra entre el casal de Barcelona, entossudits a crear un espai català a la Mediterrània occidental i els Anjou, una branca de la corona francesa amb la intenció de posar el peu definitivament al Mediterrani per part dels francesos es barregen amb les intrigues papals i de les repúbliques del nord d'Itàlia en un conflicte permanent. Si hagués passat a Anglaterra ja faria segles que tindríem mil noveŀles i peŀlícules derivades d'aquest conflicte.

Però som catalans i Espanya amaga la nostra història.

• La historiografia anglesa utilitza prioritàriament Corona d'Aragó, que reconeix, és nomenclatura construïda a posteriori dels fets ocorreguts. De totes maneres, el mateix Abulafia accepta les nomenclatures tradicionals de la historiografia catalana de fer servir Corona catalanoaragonesa, més moderna, però igualment acceptable. Dona gust que no t'escupin a la cara com solen fer els Cataluña-nunca-fue-reyno.

Novel·la sense bons ni dolents on el paper del narrador omniscient és tan inconsistent com el dels seus personatges. Hi ha dos bàndols: el dels indis rics i cultes que, tot i això, són tractats amb indiferència i fins i tot repugnància pels de l’altre bàndol, els colons anglesos que tenen el poder al subcontinent asiàtic.

Ens descriu el caràcter dels indis com a voluble i ho fa a partir dels canvis que s’esdevenen en el metge Aziz, un indi que estudià a la Universitat de Cambridge i que treballa en un hospital anglès a les ordres d’un anglès ben poca-solta. Al principi es desviu per agradar als anglesos, en concret a dues dones acabades d’arribar d’Anglaterra i que volen conèixer l’Índia autèntica i per això acaba organitzant un sortida per anar a veure unes coves properes. Les senyores l’acompanyen perquè hi ha d’anar també un anglès, en Fielding, el director de l’Institut de la ciutat, un anglès amb idees més obertes al qual no li fa res establir amistat amb l’Aziz. L’excursió és un desastre: en Fielding perd el tren i les senyores van només amb els indis. La senyora Moore, la més gran de les angleses i mare del Ronny Heaslop –magistrat de la ciutat– de seguida es cansa de caminar i s’espera que la jove, la senyoreta Adela Quested que està promesa amb el seu fill, torni de visitar altres coves acompanyada de l’Aziz i un guia nadiu. Però l’Adela surt espaordida i baixa corrents de la muntanya sense dir res a ningú i fuig amb un cotxe que ha portat en Fielding. Diu que l’Aziz l’ha atacada.

La mala maror s’instal·la en la ciutat i els anglesos empresonen l’Aziz malgrat les queixes i súpliques dels notables indis. En Fielding està molt empipat amb els seus compatriotes i és expulsat del Club (el lloc de trobada dels anglesos on no hi poden entrar els indis, bé, tret que siguin els criats). Porten l’Aziz a judici i quan criden a declarar l’Adela aquesta finalment es desdiu de la seva primera declaració perquè no està gens segura que fos l’Aziz qui la va atacar ni que realment hi hagués hagut un atac. L’Aziz és alliberat, però comença a covar un odi cap als anglesos que abans no tenia i només desitja abandonar la ciutat i anar a viure en un regne sense la custòdia dels anglesos, que és el que finalment fa. L’Adela se’n torna a Anglaterra i més tard la segueix en Fielding que no ha pogut recosir la seva amistat inicial amb l’Aziz a causa del canvi que ha fet aquest envers els colons.

En la darrera part en Fielding torna a l’Índia i vol rependre la vella amistat amb l’Aziz, però el canvi del pensament que aquest ha patit fa la cosa molt difícil. Els anglesos tampoc queden massa ben parats en tot el llibre, ja que els retrata com a superbs, racistes i bastant ignorants. Es conformen a traspassar al nou país els seus vells costums i no ho passen pas gens bé. És aclaridor veure el que mengen, tot importat de la metròpoli, com ara peix o pèsols enllaunats, mentre els indis gaudeixen del seu deliciós menjar especiat (si heu anat mai a un restaurant indi sabreu a què em refereixo).

L’autor ens retrata perfectament no solament els personatges, n’hi ha un fum de secundaris, sinó el paisatge i el clima (passa per totes les estacions de l’any). L’estil és bastant àgil per ser un clàssic de principis de segle XX, tot i que no sempre queda clar qui diu cada frase o què ha passat amb algun fil de la trama.

Una novel·la curta, però intensa que t’enganxa a la lectura (me l’he polit en dos dies) perquè tant la història que explica com la manera de contar-la són molt interessants. Narra la vida dura d’un home que als estius treballa talant arbres en els inacabables boscos del nord-oest d’Amèrica del Nord i a l’hivern fent feinetes al poble. Es casa una mica gran (per l’època) i tenen una nena. Tanmateix, un gran incendi forestal arrasa tota la vall mentre ell és fora treballant i quan pot tornar no troba ni la dona ni la filla.

La novel·la explica aquest sentiment de frustració i solitud que l’acompanyarà la resta de la vida, però que no li impedeix continuar escarrassant-se i tirant endavant. És un home solitari, malgrat que a la novel·la hi apareixen multitud de personatges secundaris, cadascun d’ells amb una història al darrere i units per un fil constant que és el tren. El tren en l’obra no és només un mitjà de transport, és una font de riquesa (molta gent hi treballa directament o indirectament) i pot ser també causa de la mort.

Una obra molt interessant, molt ben explicada, sense floritures, però amb un llenguatge ric i clar que ens transporta mentalment a un temps i un espai ben allunyats del nostre.