Vullunfestuc replied to javier.acedo's status
@javier.acedo tmp no val?
Llegir un festuc no és fàcil, però és divertit. Mastodon
No poso estrelles.
This link opens in a pop-up window
Success! Vullunfestuc has read 7 of 1 books.
@javier.acedo tmp no val?
És un llibre exuberant: de trames, de personatges, de religions i cultures... És un sincretisme quasi perfecte entre ocultisme oriental i esoterisme occidental. Un llibre intens, llarg i que demana immersió total.
Un nou salt cap endavant d'aquesta sèrie que té pinta de convertir-se en un fenomen de la subcultura friqui-catalana. Sorprèn que després d'haver aconseguit crear l'univers dels Confins, Efa decideixi dur la història cap a un altre costat. A veure què en sortirà...
En VPJ ja molt abans de morir va decidir fer una recopilació de la seva obra amb la reedició d'El món d'Horaci, l'antologia de contes Exorcismes, etc. Aquest En primera persona forma part d'aquesta revisió amb contes i propostes de contes, sobretot el segon, que serveix per aprofundir en les dèries i maneres de fer d'en VPJ.
És un llibre d'aquells que es paeix a poc a poc, sense l'estructura bàsica de tres actes, més a prop d'un serial que d'una aventura. Al principi costa agafar-s'hi amb algunes escenes una mica allargassades, però un cop t'adaptes al seu ritme tot flueix. No espereu un final apoteòsic, no és d'aquestes històries.
Vaig comprar una edició bellament decorada amb la intenció de llegir-lo al meu porxo, amb un bolígraf, un quadernet i Google al meu costat. Seria la meva lectura pausada. La idea era viatjar amb el meu balancí com a màquina del temps a la llunyana Biblioteca d'Alexandria. Depenia del meu esperit d'aventura per continuar el viatge.
Hi va haver moments en què vaig sentir que una Sherezade anomenada Irene Vallejo m'atrapava a l'encanteri del seu conte. Això és aquesta obra: un conte sobre la història dels llibres.
Em va encantar quan narrava les esgarrifoses malediccions que al llarg dels segles es van escriure per a aquells que robessin llibres o que no els tornessin als seus legítims propietaris. M'hauria encantat ser bibliotecària i maleir tots aquests malvats.
Em va fer reflexionar sobre quantes "filadores màgiques de paraules" s'hauran perdut per sempre, ignorades per la Història. Això em va fer sentir …
Vaig comprar una edició bellament decorada amb la intenció de llegir-lo al meu porxo, amb un bolígraf, un quadernet i Google al meu costat. Seria la meva lectura pausada. La idea era viatjar amb el meu balancí com a màquina del temps a la llunyana Biblioteca d'Alexandria. Depenia del meu esperit d'aventura per continuar el viatge.
Hi va haver moments en què vaig sentir que una Sherezade anomenada Irene Vallejo m'atrapava a l'encanteri del seu conte. Això és aquesta obra: un conte sobre la història dels llibres.
Em va encantar quan narrava les esgarrifoses malediccions que al llarg dels segles es van escriure per a aquells que robessin llibres o que no els tornessin als seus legítims propietaris. M'hauria encantat ser bibliotecària i maleir tots aquests malvats.
Em va fer reflexionar sobre quantes "filadores màgiques de paraules" s'hauran perdut per sempre, ignorades per la Història. Això em va fer sentir petita, però afortunada de néixer en una època on puc expressar-me. La mateixa autora no existiria com a contadora d'històries si hagués nascut un altre segle. Irene té també una mica de poetessa, és capaç d'embellir el Món ajuntant paraules. Em va emocionar quan tractava l'assetjament escolar que va patir. També amb la narració dels presoners en camps de concentració que van sobreviure "ancorats" a la literatura. Tant de bo tots tinguessin temps per a més llibres i menys guerres.
Com vaig disfrutar-la! Subscric tot el q dius tan ben dit. I sobre el "sentit del ritme": anava en tren llegint-la i ho feia sense moure els llavis però, de cop, em vaig adonar q m'ho llegia "per dintre" com si ho fes en veu alta. Ep, vaig pensar, aquí passa alguna cosa. I em vaig dedicar una estona a comptar síl·labes i a pescar rimes. La seva prosa va plena de versos i rimes. Em sembla q fa poc, de resultes de la seva traducció al gallec i al castellà va haver una trobada de les traductores. Vaig mirar si la traductora al castellà havia respectat aquest treball tan delicat amb les paraules i sí. No era el mateix però es notava q s'havia cuidat de ser fidel a aquesta "oralitat" rítmica de la novel·la. Oh com em va agradar (em sembla q més i tot q l'anterior)
Em vull estrenar a plaerdemavida amb aquest llibre q va ser plaer de ma vida i també malson de ma vida. Vaig entrar al món Rodoreda per aquesta porta encantada i ja no vaig poder sortir. Atrapada en aquest poble amb el pres, les dones embarassades q ballen a la plaça, la ferum de vida, de mort de primavera, de bogeria. Les glicines esquerdant els murs. Fa mal i tot la bellesa d'aquest llibre. Des d'aleshores, cada primavera obro el llibre a l'atzar i em deixo enverinar una mica (poc pq més és perillós) pel seu perfum.
Tot i que va ser escrit el 2009 és un tema que actualment encara toca fibra. Una bona crònica d'uns fets i d'un moment que poden ser extrapolables als moments actuals. Llegit com a noveŀla és tan interessant com si és llegit com a assaig.
@R@mastodont.cat Hahaha, la idea és llegir.
És un llibre curt, però té un començament brillant que fins i tot se t'enganxa la fortor de pollastre a l'ast a tu, que el llegeixes. Estructurat amb petites anècdotes que serveixen per anar descobrint la vida de l'Eva des de l'inici fins a la maduresa quasi podrien ser llegides cada anècdota com un conte independent. Molt ben escrit, amb ritme i fresc.
Diuen que la novel·la negra és la millor manera de descriure la societat on té lloc l’acció, i aquest llibre n’és la prova. El protagonista (no en sabem el nom perquè està narrat en primera persona) és un expresidiari que anà a la garjola arran dels fets del Procés, està separat amb un fill adolescent que no té clara la seva assignació de gènere, no té feina ni casa i la seva única possesió és un Lancia Delta HF Integrale de l’any 95. El que podríem qualificar de perdedor, però que no ho és pas. És més aviat un supervivent amb ganes de conèixer la veritat peti qui peti.
Al poble, on tothom es coneix, li ofereixen una feineta consistent en ajudar a fer fora un okupa d’una caseta d’una urbanització mig abandonada i decrèpita (una camaquera, pels camacos que la van començar). S’hi nega, però li desperta el cuquet …
Diuen que la novel·la negra és la millor manera de descriure la societat on té lloc l’acció, i aquest llibre n’és la prova. El protagonista (no en sabem el nom perquè està narrat en primera persona) és un expresidiari que anà a la garjola arran dels fets del Procés, està separat amb un fill adolescent que no té clara la seva assignació de gènere, no té feina ni casa i la seva única possesió és un Lancia Delta HF Integrale de l’any 95. El que podríem qualificar de perdedor, però que no ho és pas. És més aviat un supervivent amb ganes de conèixer la veritat peti qui peti.
Al poble, on tothom es coneix, li ofereixen una feineta consistent en ajudar a fer fora un okupa d’una caseta d’una urbanització mig abandonada i decrèpita (una camaquera, pels camacos que la van començar). S’hi nega, però li desperta el cuquet de la curiositat de manera que, al vespre, s’hi arriba i es troba els cadàvers dels tres galifardeus que havien de fer la feina i, a sobre, arriba la policia. Així comença una novel·la de ritme frenètic, plena d’acció, persecucions, patacades i molts comentaris irònics i àcids.
L’autor, l’ Edgar Cantero va començar fent còmics i es nota l’escola. El ritme del llibre és molt ràpid, no hi ha pàgina on no passin coses, hi ha una pila de personatges a quin més desagradable i surt tota la merda de sota les catifes del poder econòmic i polític.
Un llibre molt recomanable per a qui li agradi la novel·la negra i l’anàlisi de la realitat actual.