En Joe Market és rei i esclau alhora. Esclau perquè la seva família sap quina …
És un llibre molt agosarat, incòmode i bèstia. Una escena pot passar de l'humor a la pornografia en un tres i no res per desembocar a una altra de violència i acabar el quartet amb unes reflexions filosòfico-teològiques ben ponderades i calmades. Com si fos un assaig. La llengua hi brilla amb una subtilesa i senzillesa que encara descoŀloquen més el lector.
És un estil de llibre necessari i poc conreat a la literatura catalana, però que eixampla la visió del món.
Apareguda per entregues a la revista Joventut l'any 1904 i 1905, Solitud va obtenir immediatament …
Quan vaig llegir La Punyalada i vaig descobrir aquell tros de noveŀla em vaig adonar que havia encarat els clàssics catalans amb prejudicis. És per això que vaig decidir anar-los llegint de mica en mica. Solitud no decep: llengua, estil, descripció és d'una vivor i ritme genials.
¿Com conservar el seny en un món que ha descarrilat? El dia de l’alliberament ens …
Els contes d'en George Saunders sempre han aconseguit sacsejar-me: Per l'estil, per la temàtica, per la mateixa narració. Des dels primers que vaig llegir a Pastoràlia, Seccessiolància pel pedregar, deu de desembre i la noveŀla espectacularment estranya de Lincoln al Bardo.
Aquí segueix els mateixos passos dels altres contes, però, potser és que jo ja li he agafat la mesura, potser és que això és, no ha aconseguit sorprendre'm com fins ara. En cap cas dic que no sigui igual de bo que els altres. Llegint-ho hi veig allò que em va enamorar als altres llibres i continuen fent-me reflexionar sobre els límits de la literatura i de la societat, però ara, ja és amb algú conegut.
Després d’una vida dedicada a l’ensenyament, dos professors de secundària —la Marina i en Carles— …
Aquest llibre en realitat és un assaig sobre el resultat del procés en forma de ficció. Probablement perquè el mal que han sentit molts independentistes és complicat d'encarar-lo directament i fer-ho a través d'una ficció ho fa més passable.
Al final, aquestes formes entre assaig i ficció fan que deambuli una mica, però si el que busques és precisament maneres d'enfocar la política catalana post-procés és un bon punt de partida.
El 1947 els aliats van signar la capitulació davant les potències de l'Eix. Quinze anys …
Un devessall d'universos paral·lels més enllà d'una ucronia
4 stars
Per a mi Philip K. Dick és un dels grans ideadors de la ciència-ficció, un home ple d’idees trencadores no tant en el sentit “tecnològic” com en la creació d’universos diferents del nostre i que et fan plantejar les coses d’una altra manera, com mirant-les de costat. Tanmateix, no puc dir el mateix d’ell com a narrador: el trobo pesat, no aconsegueix desenvolupar les idees, s’entrebanca, no avança. Però tot se li perdona per l’originalitat dels seus pressupostos que fan de la lectura dels seus llibres un autèntic plaer.
En aquesta novel·la ens planteja una ucronia en la qual el president americà Roosevelt és assassinat i els Estats Units i els aliats perden la guerra davant els nazis, que dominen els països occidentals, i el Japó que domina la part oriental. En aquesta situació política veiem com els nazis han continuat amb l’holocaust dels jueus i l’eliminació d’altres races (han …
Per a mi Philip K. Dick és un dels grans ideadors de la ciència-ficció, un home ple d’idees trencadores no tant en el sentit “tecnològic” com en la creació d’universos diferents del nostre i que et fan plantejar les coses d’una altra manera, com mirant-les de costat. Tanmateix, no puc dir el mateix d’ell com a narrador: el trobo pesat, no aconsegueix desenvolupar les idees, s’entrebanca, no avança. Però tot se li perdona per l’originalitat dels seus pressupostos que fan de la lectura dels seus llibres un autèntic plaer.
En aquesta novel·la ens planteja una ucronia en la qual el president americà Roosevelt és assassinat i els Estats Units i els aliats perden la guerra davant els nazis, que dominen els països occidentals, i el Japó que domina la part oriental. En aquesta situació política veiem com els nazis han continuat amb l’holocaust dels jueus i l’eliminació d’altres races (han devastat tota l’Àfrica) mentre que els japonesos són un xic més civilitzats amb els americans vençuts.
No hi ha un protagonista únic, ni una única trama, sinó que hi ha diferents històries personals que s’entrecreuen més o menys, però que en tot cas ens van explicant la situació. Així trobem en Robert Childan que ven antiguitats americanes als japonesos i és el prototip del bon vençut, en Frank Frink, un joier que sense renunciar als seus principis vol reeixir en el negoci de la joieria, la Juliana Frink (exesposa d’en Frank) que viu una vida independent i s’embolica amb un estrany personatge o el senyor Tagomi, un japonès obsedit en preveure el futur a través de l' Yijing , el mil·lenari llibre de les mutacions.
Els llibres són uns altres personatges de la novel·la. A banda de l’esmentat Yijing hi apareix La llagosta s'engreixa un llibre on l’autor –en Hawthorne Abdensen– explica una ucronia (sí, una ucronia dins la ucronia) en la qual els nazis i japonesos van perdre la guerra. Viu reclòs en una finca per protegir-se de les moltes amenaces que ha rebut a causa del llibre i és el personatge que dóna nom a la novel·la, és l’home del castell.
Molts dels relats d’en Philip K. Dick s’han dut a la pantalla. En alguns casos la pel·lícula supera al llibre (Blade runner, Total recall) i en d’altres el llibre és superior, com aquest cas perquè l’adaptació en forma de sèrie a Amazon desvirtua completament el llibre, és tova i pesada.
20 dels principals autors i autores del fantàstic en català s’agrupen en equips de 2 …
Com tot recull de contes n'hi ha que t'agafen més i n'hi ha amb els que no connectes. En aquest cas també n'hi ha on els dos autors han aconseguit que la veu soni com una, i d'altres potser més desafinats i uns tercers de la veu múltiple en fan una virtut.
Alguns dels autors que de primeres no em convencien han fet un conte ben rodó i d'altres que esperava que fos qui sap què, al final no gaire res. En fi, que per passar l'estona, molt bé.
Es fa curt, és clar. Les il·lustracions de na Laia Baldevey en tenen gran part del mèrit. Sap greu que aquests noia sigui emprenyada a xarxes socials, sembla impossible! Però ho és quan parla de les dones. Potser caldrà enviar a La Pesanta i els seus companys a callar les boques dels descreguts una nit d'hivern...
Una aventura punyent, polsegosa i sense treva que barreja western i ciència-ficció. Ideal pels amants …
Una modernització dels clàssics de westerns especials (això té una etiqueta western-punk o similar?), que recorda a firefly i trigun. Compleix amb tots els paràmetres del subgènere, que potser ho fa previsible, però divertit, i la modernització és un puntet més superficial del que a mi m'hauria agradat. Però m'ho he passat bé llegint-la, que aquesta era la intenció.
M'ha fet reflexionar sobre l'ús del sufix de gènere no binari -i. No l'acabo d'agafar i m'ha entrebancat la lectura alguna vegada, però personatges explícitament no binaris són cada cop més presents, així que hi hem de fer alguna cosa.
No tenia pèls a la llengua ni fred als ulls, aquell Víctor Català on s’amagava …
La meva àvia solia dir: malpensa i no l'erraràs. Així podríem definir la majoria dels contes de la Víctor Català. També serveix per veure que els problemes socials a cavall entre els segles XIX i XX continuen essent els mateixos: violència, misèria i estupidesa humana.
Denuncia, potser sense saber-ho, la violència contra les dones; la misèria humana que vivia el món rural al segle XIX i potser massa proper a la misèria humana que vivim al segle XXI. I la denúncia la fa amb una llengua propera al parlar coŀloquial de l'Empordà, amb el ritme d'algú que té un do per fer dringar les paraules com toca. És una escriptorassa, que el currículum de llengua catalana de l'institut manté en una posició moribunda com la creadora de soŀlitud, i que semblava que tindria un ressorgiment coincidint amb la publicació d'aquests volums. Però no, Víctor Català no acaba de casar amb …
La meva àvia solia dir: malpensa i no l'erraràs. Així podríem definir la majoria dels contes de la Víctor Català. També serveix per veure que els problemes socials a cavall entre els segles XIX i XX continuen essent els mateixos: violència, misèria i estupidesa humana.
Denuncia, potser sense saber-ho, la violència contra les dones; la misèria humana que vivia el món rural al segle XIX i potser massa proper a la misèria humana que vivim al segle XXI. I la denúncia la fa amb una llengua propera al parlar coŀloquial de l'Empordà, amb el ritme d'algú que té un do per fer dringar les paraules com toca. És una escriptorassa, que el currículum de llengua catalana de l'institut manté en una posició moribunda com la creadora de soŀlitud, i que semblava que tindria un ressorgiment coincidint amb la publicació d'aquests volums. Però no, Víctor Català no acaba de casar amb el segle XXI.
El motiu, per mi, és que tot i que les misèries del segle XIX i del segle XXI són semblants (pobresa, estupidesa i violència, sobretot vistes des d'ulls de dona), ni la mirada de la Víctor Català ni la seva catalanitat natural no ressones amb com encarem els problemes al segle XXI des de la lluita de classes i la reivindicació d'identitats. I és una pena, perquè diu moltes coses i les diu molt bé.
Mary Shelley [i 3 més] ; traducció d'Edgar Cotes i Argelich
Quan el que fa més por no són els fantasmes
3 stars
Inclou quatre contes de fantasmes i apareguts que en el seu moment, a principis del segle XIX, devien fer molta por, però que ara, amb el pas del temps i després d’haver llegit i vist tot el que hi ha sobre el tema, fan més aviat somriure.
Sembla que la intenció de l’editor era mostrar la qualitat literària de les autores, tan poc valorades en aquell temps. Se’n surt, la veritat és que els contes no tenen res a envejar a altres escrits per homes. Són àgils, ben estructurats i aconsegueixen crear el clima de suspens necessari.
Potser el que crida més l’atenció ara mateix, però, és el tractament que rebia la dona en aquells temps. Tot i ser relats on els protagonistes són de classe acomodada, el tracte envers les dones, pel sol fet de ser-ho, és força denigrant. Així, per exemple, en el primer relat (El rostre en …
Inclou quatre contes de fantasmes i apareguts que en el seu moment, a principis del segle XIX, devien fer molta por, però que ara, amb el pas del temps i després d’haver llegit i vist tot el que hi ha sobre el tema, fan més aviat somriure.
Sembla que la intenció de l’editor era mostrar la qualitat literària de les autores, tan poc valorades en aquell temps. Se’n surt, la veritat és que els contes no tenen res a envejar a altres escrits per homes. Són àgils, ben estructurats i aconsegueixen crear el clima de suspens necessari.
Potser el que crida més l’atenció ara mateix, però, és el tractament que rebia la dona en aquells temps. Tot i ser relats on els protagonistes són de classe acomodada, el tracte envers les dones, pel sol fet de ser-ho, és força denigrant. Així, per exemple, en el primer relat (El rostre en el mirall) el marit de la protagonista va a veure son germà que acaba d’enviudar de la seva muller, que era germana de la protagonista. I a l’enterrament se n’hi va sol, deixa la dona —germana de la morta— a casa. PQC?
Un llibre testimonial sense massa interès tret de l’històric.
Aquesta petita novel·la negra escrita a quatre mans entre l' Andrea Camilleri i en Carlo Lucarelli és tota una mostra d’enginy per part de dos grans autors del gènere. A través de l’intercanvi de missatges oficials i oficiosos entre els dos protagonistes, en Salvo Montalbano i la inspectora Grazia Negro, es va desenvolupant la investigació del cas que, com en els millors treballs del gènere negre, està totalment prohibida per llurs superiors.
Al principi de la novel·la, a través dels primers missatges, fa l’efecte que no s’entenen ni els protagonistes ni els autors, però ben aviat l’acció s’encarrila i discorre sense més entrebancs fins a la resolució del cas. Segons sembla, els autors treballaven cadascú per la seva banda i quan rebien el treball de l’altre, havien de continuar el relat de forma que lligués; potser d’aquí ve la confusió inicial.
És un divertiment que es llegeix molt fàcilment i …
Aquesta petita novel·la negra escrita a quatre mans entre l' Andrea Camilleri i en Carlo Lucarelli és tota una mostra d’enginy per part de dos grans autors del gènere. A través de l’intercanvi de missatges oficials i oficiosos entre els dos protagonistes, en Salvo Montalbano i la inspectora Grazia Negro, es va desenvolupant la investigació del cas que, com en els millors treballs del gènere negre, està totalment prohibida per llurs superiors.
Al principi de la novel·la, a través dels primers missatges, fa l’efecte que no s’entenen ni els protagonistes ni els autors, però ben aviat l’acció s’encarrila i discorre sense més entrebancs fins a la resolució del cas. Segons sembla, els autors treballaven cadascú per la seva banda i quan rebien el treball de l’altre, havien de continuar el relat de forma que lligués; potser d’aquí ve la confusió inicial.
És un divertiment que es llegeix molt fàcilment i amb ganes, però que tampoc no aporta res que abans no haguessin demostrat els dos autors.
Xina, 1967. Un projecte militar secret envia senyals a l’espai per contactar amb extraterrestres. Aviat, …
Una explosió
No rating
És un llibre enrevessat amb un punt psicodèlic interessantíssim i utilitzant la cultura xinesa com a base que això, des del nostre occident mediterrani, el fa suggerent. T'obliga a repensar els límits del nostre propi pensament i, fins i tot, algunes creences. Un d'aquells llibres de ciència-ficció que són complets, que ho aborden tot.
A vegades em recorda a la Fundació, a la Fi de la Infància o fins i tot a Encontres amb Rama.