User Profile

@R@mastodont.cat No he posat cap comentari perquè no tenia temps... però ara m'espero!

Jordi Masó és un expert del conte. Ja havia llegit Les Males Herbes i aquí ho torna a demostrar. Els contes recorden aquella estranyesa de George Saunders i té un control de la narració que li permet jugar amb l'estructura sense perdre ni un punt d'interès cada un dels contes.

Necessitava una ració de supervivència. Un gènere poc cultivat a la literatura catalana. En aquest cas compleix amb escreix l'esperat: societat decadent, violència, humanitat... o no. Un Mad Max a la catalana.

Una història que m'ha ben enganxat, entretingut i encuriosit. És d'aquells llibres que t'arriba per casualitat, sense que t'ho esperis i et reconnecta amb l'ànima de les històries de vora el foc, d'aire gòtic.

Més que una ucronia és una utopia, la utopia de l'1 d'octubre. Com la majoria d'utopies tot va rodat i li costa mantenir l'equilibri entre explicar la utopia i explicar una història, però a vegades ens agrada creure que tot pot sortir bé. Personalment, crec que és positiu poder llegir sobre què no va passar l'octubre del 2017 i adonar-nos de la distància real entre el que van fer i el que havien de fer.

Una història monumental que m'ha recordat, per com remou, a Incerta Glòria. En aquell cas era la humanitat en una revolució i una guerra que tot apunta que fracassarà. En aquest en una guerra victoriosa contra l'imperialisme britànic que duu al camí a una revolució fracassada. I al mig, la humanitat, amb menys grandeses del que voldríem i amb menys maldat del que serviria per excusa.

Llibre de relats molt recomanable, sobre personatges de la vida diària, molt ben escrit, molt ben travat.

@Caelumtangi@mastodont.cat Ostres, és un honor. Moltes gràcies.

Fa un temps que tinc la sensació que el cor de la literatura és a Rússia. Ja sé que sona a exageració, però tot el que he agafat de Gógol, Bugàkov, Txehov, Tolstoi, Ziamantin, Starobínets, Kostiutxenko, etc m'interessa. Tot és diferent però aporta quelcom que no veig a la literatura anglosaxona. És per això que vaig anar a buscar això, per entendre-ho o entendre'm a mi mateix. He apuntat més noms d'escriptors i llibres, que qui sap si mai arribo a llegir, però m'he entretingut molt a les mig ressenyes mig biografies dels articles. M'ha recordat als Contes Russos d'en Francesc Serés, però aquí sense ficció. Això fa doblement interessant els dos: els apunts, per la profunditat i el saber-ho articular de la Xènia i als Contes per semblar realment russos.

Continua la saga i acaba el parèntesi que s'havia obert amb el tercer llibre I tot és a punt pel desenllaç en dos actes. Space Opera, descoberta de l'espai,... tots els gèneres de la ciència-ficció tenen espai en aquesta saga.

Tinc una petita fixació amb els autors russos i Rússia en general. Me n'he adonat fa poc que les històries que trobo ben estructurades, completes i fascinants són russes, d'autors nous o clàssics. Rússia enamora, trasbalsa i sorprèn. Aquesta Rússia, sense ficció, més crua, però igual de ben estructurada, completa i fascinant que ens mostra la Ielena és com s'ha mogut el seu país cap a un postfeixisme i ens alerta dels camins que poden agafar els nostres països.

Un llibre exhaustiu i extenuant que ambiciona abarcar-ho tot. Té moments sublims i d'altres que no tant, pot ser vist com una successió de relats o no; com una odissea o no; com un Don Quixot o no. Tan bon punt t'arranca un somriure com et cruix la salvatgia i el feixisme. Fa la sensació que és un d'aquells llibres que anuncien el món que s'acosta però també tinc la impressió que no el llegiran qui més fa per l'arribada d'aquest futur morbós.