User Profile

@jqueralt Jo m'ho vaig passar molt bé llegint-lo i no entenc com no ha tingut més anomenada ara que a la mínima ens abadoquem amb històries semblants vingudes de fora!

Em sembla que encara no havia llegit cap llibre tan directament basat en l'etapa de la pandèmia de covid fins aquest. Aquí la pandèmia és més virulenta i sobretot ataca a mainada. Però en comptes d'orientar la història cap a un relat post-apocalíptic o de supervivència, la humanitat és més humanitat i entre tots intenten dur una vida tan mundana i normal com sigui possible. El relat és fragmentat en contes que tenen una connexió entre ells creant una xarxa que va descabdellant la història de la humanitat davant d'algunes de les crisis que pot desencadenar l'escalfament global.

Amb Els Posseïts probablement el llibre més polític de la Le Guin. Reflexiona sobre el poder, l'ambició i el concepte de bondat a través d'una idea que a primer cop d'ull sembla esbojarrada. Es nota el coneixement i l'adhesió de la Le Guin a les teories orientals de filosofia, però en cap cas pren partit i deixa que el món que ha creat es desenvolupi i creixi sol.

@dianalenay@mastodont.cat Doncs avança'l, val la pena!

És un molt bon llibre, d'aquests de trencaclosques apocalíptics tipus Lost (no ho volia dir, però no em surt com definir el gènere) que la resolució d'un enigma et duu a l'enigma següent. Al contrari de la sèrie, aquí sí que està ben resolt sense necessitat de focs d'artifici finals. Aporta una visió interessant de l'embaràs que aconsegueix afegir un punt d'originalitat a l'estructura del llibre.

Llibre que esbossa la figura de Concepció Casanova en petits retalls que simulen (o ho són realment, tal i fa) un diari personal. El format trencadís dels textos casa molt bé amb la idea d'aquesta ment brillant i fràgil que vol transmetre l'autor mentre ens anem fent la pregunta si realment havia d'entrar en un manicomi o el manicomi la va acabar convertint en boja.

Es nota que és un dels primers llibres de ciència ficció de la Le Guin per què encara segueix els cànons del gènere però ja s'hi ensuma el que serà: el protagonista és essencialment bo, conflicte de cultures i una barreja molt interessant de ciència-ficció i fantasia èpica medieval.

Una noveŀla en vers que segueix un poeta anomenat Arnau per Barcelona l'últim dia de la seva vida. Podria ser ben bé un revers obscur del Romanço d'Anna Tirant, o la versió poètica de Picadura de Barcelona. Interessant. Sempre que llegeixo poesia (poc) et ve aquella faŀlera...

No és l'obra més estimada de Rodoreda. S'ho queden entre Mirall trencat i La Plaça del Diamant, però després d'haver llegit Flors i Viatges o La Mort i la Primavera em fa la sensació que en llibres com Quanta, quanta guerra... Rodoreda escriu alliberada. A mig camí entre el conte i la noveŀla i barrejant el món oníric amb el real per parlar de què era la guerra sense haver de mostrar la guerra. Mercè Rodoreda diu que se li va acudir el llibre després d'haver vist la peŀlícula de El manuscrit trobat a Saragossa. Curiós el que ha aconseguit aquest llibre per les lletres catalanes.