Reviews and Comments

Entretingut, curt i àgil, passa volant. Sobretot les històries de la mare del protagonista. Quin fart de riure.

Em va fer gràcia llegir aquest «dietari» de dos viatges a Grècia just en tornar, precisament, de Grècia. Ella va fer un viatge d'aquells pausats, que permeten tenir molts moments de reflexió, de jaure i deixar que els pensaments s'encadenin. És per això que acaba parlant de tot: de l'escriptura, del fet de ser mediterrani, de la mort, de la solitud, de l'amistat i la família...

Un repàs de l'aparició de la cultura psicodèŀlica a través dels seus bolets més representatius. Té un to juganer a mig camí entre la ficció i la realitat que s'adiu prou bé amb el subjecte del llibre. M'ha agradat, també, com ressalta la capacitat occidental de dessacralitzar qualsevol acte i convertir-ho en un producte de mercat. Com el turisme propaga les noves idees i les noves formes a la vegada que les arrasa. Molt actual.

És d'aquelles històries que agraden als que busquen sortir de l'estructura presentació-nus-desenllaç, perquè combina tres nivells de conflicte: el context (la independència del Marroc), l'adaptació d'una noia d'Alsàcia al Marroc i els conflictes diaris que té la família vistos sempre des de la família. Personalment després de vibrar-lo força al principi se m'ha anat fent feixuc, sobretot quan ressalta els colons francesos i els nacionalistes marroquins sistemàticament caricaturitzats i, en canvi, el punt de vista mig (un Marroc independent però d'estil francès) elogiat.

Un llibre complex. És un humor? Thriller? Crítica política? Tot en un en una estructura d'informe o d'article de diari. M'ha encantat com esquiva situar el Canal 4 en un país real inventant noms i topònims.

Té aires de gran noveŀla, de toc d'atenció a la societat, de cop sobre la taula. Em recorda moltíssim a «Una pedra és una història llançada en un riu», precisament per saber crear una societat amb aires distòpics i d'alguna manera fantasiosos sense abandonar la possibilitat que aquesta societat sigui la nostra.

He fet una relectura de Totes les bèsties de càrrega. L'edició és nefasta amb errors constants de tipografia que dificulten una lectura que ja per si mateixa és complexa. El text del darrere per promocionar la noveŀla tampoc l'ajuda comparant-la amb 1984, 451 Fahrenheit quan de fet, per mi, s'assembla més al Procés de Kafka que aquestes noveŀles distòpiques. I és que a mi m'ha semblat que algú volia fer passar el llibre com a distopia antifranquista quan de fet és una noveŀla sobre la relació entre la cultura castellana i la capacitat d'exercir el poder i la cultura catalana a Catalunya. Espero que aquesta història hagi trobat una editorial que la tracti més bé. S'ho mereix.

Les tres noveŀles curtes que formen un conjunt curiós i permeten veure l'evolució de l'Antoni Munné-Jordà com a autor. D'una història sobre Vilanova i la Geltrú que tendeix a certa meta-ficció sobre les llegendes passem a una història del fantàstic i al desplegament de la tercera entrega una ciència-ficció que recorda a Michelíada.

El western concentrat: paisatges espaterrants, un món que mor, el ferrocarril americà i un protagonista intentant sobreviure. 10 de 10. Ara, no hi busqueu armes, ni escopinades en bars de mala mort ni xèrifs corruptes. Com he dit, concentrat en el que és important.

Sóc fan d'en Joan Todó des de L'horitzó primer, i si no n'heu llegit res, tot el que fa val la pena. Té aquella llengua d'en Calders i la Rodoreda, que fa rodar fàcil la narració sense entrebancar-la, però si hi poses atenció t'adones que al darrera hi ha un profund coneixement de la llengua. I alerta, que no us enganyi el títol i la contraportada. La dolçor de viure sempre ha tingut un punt amarg o àcid.

Seguint, sense amagar-se'n, el tan famós Notícia de Catalunya. Enric Casasses repassa la història de la poesia catalana que en realitat és la història del fet de ser català. Crec que en Casasses no pretenia resseguir els nostres poetes com posar èmfasi en les claus que fan dels catalans... catalans, és a dir la nostra llengua, la manera de relacionar-nos amb el món i com l'hem viscut, la nostra llengua, al llarg dels anys a través dels nostres poetes, narradors i escriptors. Probablement, si encara tinguéssim polítics digne d'aquest nom, llegirien aquest opuscle i en treurien la llavor per fer germinar una nova via política per la nació catalana.

Tenia certes reticències de llegir Fills de la boira. Jo he sigut molt de fantasia èpica, però últimament hi trobo més ideologia conservadora que fantasia i massa sovint clons uns dels altres. A més, les creences religioses de Sanderson (Mormó) també em tiraven enrere. Però la passió amb què alguna gent del meu entorn ha aconseguit que trenqui el gel. La veritat és que val molt la pena. La idea de màgia (Aŀlomància) és molt original i permet jugar molt amb la trama de la creació de l'heroi clàssica del gènere. M'ha recordat molt el Portal dels oblesics com a primer llibre d'una sèrie, que segur que seguirem llegint.

Un llibre sorprenent, estrany i com diu a la contraportada, hipnotitzador. La primera part ressegueix els diferents personatges d'una colònia hongaresa a l'estil aquest modern de pla seqüència sense canviar de paràgraf en tot el capítol. El resultat és complex i a la vegada atractiu. La segona, més relaxat (tampoc ens passem) és on acaben desembocant totes les cretinades i misèries que s'insinuaven a la primera part.

Aquells somnis d'estiu que no son malsons però que pesen, es bifurquen i creixen com si fossin un fractal. Això és aquest llibre que a vegades recorda Kafka, d'altres a Sanders i la majoria és irreal com mai ho havia llegit. Potser per ser d'origen xinès i crear les narracions de forma diferent.