Reviews and Comments

El western concentrat: paisatges espaterrants, un món que mor, el ferrocarril americà i un protagonista intentant sobreviure. 10 de 10. Ara, no hi busqueu armes, ni escopinades en bars de mala mort ni xèrifs corruptes. Com he dit, concentrat en el que és important.

Sóc fan d'en Joan Todó des de L'horitzó primer, i si no n'heu llegit res, tot el que fa val la pena. Té aquella llengua d'en Calders i la Rodoreda, que fa rodar fàcil la narració sense entrebancar-la, però si hi poses atenció t'adones que al darrera hi ha un profund coneixement de la llengua. I alerta, que no us enganyi el títol i la contraportada. La dolçor de viure sempre ha tingut un punt amarg o àcid.

Seguint, sense amagar-se'n, el tan famós Notícia de Catalunya. Enric Casasses repassa la història de la poesia catalana que en realitat és la història del fet de ser català. Crec que en Casasses no pretenia resseguir els nostres poetes com posar èmfasi en les claus que fan dels catalans... catalans, és a dir la nostra llengua, la manera de relacionar-nos amb el món i com l'hem viscut, la nostra llengua, al llarg dels anys a través dels nostres poetes, narradors i escriptors. Probablement, si encara tinguéssim polítics digne d'aquest nom, llegirien aquest opuscle i en treurien la llavor per fer germinar una nova via política per la nació catalana.

Tenia certes reticències de llegir Fills de la boira. Jo he sigut molt de fantasia èpica, però últimament hi trobo més ideologia conservadora que fantasia i massa sovint clons uns dels altres. A més, les creences religioses de Sanderson (Mormó) també em tiraven enrere. Però la passió amb què alguna gent del meu entorn ha aconseguit que trenqui el gel. La veritat és que val molt la pena. La idea de màgia (Aŀlomància) és molt original i permet jugar molt amb la trama de la creació de l'heroi clàssica del gènere. M'ha recordat molt el Portal dels oblesics com a primer llibre d'una sèrie, que segur que seguirem llegint.

Un llibre sorprenent, estrany i com diu a la contraportada, hipnotitzador. La primera part ressegueix els diferents personatges d'una colònia hongaresa a l'estil aquest modern de pla seqüència sense canviar de paràgraf en tot el capítol. El resultat és complex i a la vegada atractiu. La segona, més relaxat (tampoc ens passem) és on acaben desembocant totes les cretinades i misèries que s'insinuaven a la primera part.

Aquells somnis d'estiu que no son malsons però que pesen, es bifurquen i creixen com si fossin un fractal. Això és aquest llibre que a vegades recorda Kafka, d'altres a Sanders i la majoria és irreal com mai ho havia llegit. Potser per ser d'origen xinès i crear les narracions de forma diferent.

Un llibre molt curt que combina la història de la pèrdua progressiva de la parla d'un pare després d'un atac de feridura i l'aventura personal del pare amb la muntanya, tot ben amanit amb tocs d'assaig sobre lingüística i neurociència. Un llibre estrany.

Una història peculiar que et fa reflexionar sobre la veritat, la mentida i les narracions. Què és important? i per a què és important que sigui veritat o mentida? Tot en un entorn que des del nostre punt de vista és exòtic: l'Angola postcolonial.

És un llibre excepcional. Noveŀla? Autoficció? Assaig? No ben bé. Tampoc et sabria dir quin és el leitmotiv de la història? La solitud? La memòria? La identitat? L'art? Tot això hi surt d'alguna manera o altra al llibre, que tan bon punt és un conjunt de petits paràgrafs, com un diari, un relat o un conte. I tot amb una aroma de Balcans que enamora.

Fa temps que penso que la mentalitat americana que ha acabat portant Trump i un estil a dominar el món prové de la ment de Lovecraft, o si més no, llegint els seus contes i relats la podem percebre. Aquesta visió d'un cosmos immens davant del qual l'home és un mer mosquit i la bondat només és absència de maldat, les arrels del món més profundes del que mai ningú ha imaginat i la sensació que l'humà civilitzat fa la guerra contra la barbàrie de la naturalesa. Rednecks en estat pur.

El personatge de Nick Corey és tant clarivident com odiós. Amb tocs d'humor fa un retrat de la societat (americana? no ho sé, massa s'assembla a la societat occidental en general) que és descarnat i grotesc. Però les solucions que troba als problemes que s'ha d'encarar són execrables i a la vegada penses que entens que algú sense esperança i tan intel·ligent pugui arribar a les seves conclusions.

És un llibre força inclassificable. Humor sarcàstic i negre fins que de sobte el somriure se't congeŀla a la cara. Humor i foscor a parts iguals, equilibrat, ben travat... i sempre darrere de la història.

Quan comença té un deix de la Plaça del diamant. Aquella nena un pel fleuma que va entomant una vida poc fàcil amb decisions que la rebaixen poc a poc... però de sobte la Cecília Ce canvia d'idea i allà on hi hauria una història trista de gent honesta a la post guerra de Barcelona es converteix en un aŀlegat sobre la violència masculina vers les dones. Els capítols centrals, sense espoilers, fan feredat i entronquen perfectament amb la sensació del segle XXI sobre l'abús i el patriarcat.

És un llibre exuberant: de trames, de personatges, de religions i cultures... És un sincretisme quasi perfecte entre ocultisme oriental i esoterisme occidental. Un llibre intens, llarg i que demana immersió total.

Un nou salt cap endavant d'aquesta sèrie que té pinta de convertir-se en un fenomen de la subcultura friqui-catalana. Sorprèn que després d'haver aconseguit crear l'univers dels Confins, Efa decideixi dur la història cap a un altre costat. A veure què en sortirà...