Reviews and Comments

És un llibre força inclassificable. Humor sarcàstic i negre fins que de sobte el somriure se't congeŀla a la cara. Humor i foscor a parts iguals, equilibrat, ben travat... i sempre darrere de la història.

Quan comença té un deix de la Plaça del diamant. Aquella nena un pel fleuma que va entomant una vida poc fàcil amb decisions que la rebaixen poc a poc... però de sobte la Cecília Ce canvia d'idea i allà on hi hauria una història trista de gent honesta a la post guerra de Barcelona es converteix en un aŀlegat sobre la violència masculina vers les dones. Els capítols centrals, sense espoilers, fan feredat i entronquen perfectament amb la sensació del segle XXI sobre l'abús i el patriarcat.

És un llibre exuberant: de trames, de personatges, de religions i cultures... És un sincretisme quasi perfecte entre ocultisme oriental i esoterisme occidental. Un llibre intens, llarg i que demana immersió total.

Un nou salt cap endavant d'aquesta sèrie que té pinta de convertir-se en un fenomen de la subcultura friqui-catalana. Sorprèn que després d'haver aconseguit crear l'univers dels Confins, Efa decideixi dur la història cap a un altre costat. A veure què en sortirà...

En VPJ ja molt abans de morir va decidir fer una recopilació de la seva obra amb la reedició d'El món d'Horaci, l'antologia de contes Exorcismes, etc. Aquest En primera persona forma part d'aquesta revisió amb contes i propostes de contes, sobretot el segon, que serveix per aprofundir en les dèries i maneres de fer d'en VPJ.

És un llibre d'aquells que es paeix a poc a poc, sense l'estructura bàsica de tres actes, més a prop d'un serial que d'una aventura. Al principi costa agafar-s'hi amb algunes escenes una mica allargassades, però un cop t'adaptes al seu ritme tot flueix. No espereu un final apoteòsic, no és d'aquestes històries.

Recull de contes d'autors gironins en el qual també hi he participat. Alguns fantasiosos, d'altres realistes, negres, irònics, surrealistes... a les comarques gironines hi trobes de tot.

Un llibre divulgatiu sobre l'islam xiïta, sovint només a les notícies per guerres i terrorisme.

Tot i que va ser escrit el 2009 és un tema que actualment encara toca fibra. Una bona crònica d'uns fets i d'un moment que poden ser extrapolables als moments actuals. Llegit com a noveŀla és tan interessant com si és llegit com a assaig.

És un llibre curt, però té un començament brillant que fins i tot se t'enganxa la fortor de pollastre a l'ast a tu, que el llegeixes. Estructurat amb petites anècdotes que serveixen per anar descobrint la vida de l'Eva des de l'inici fins a la maduresa quasi podrien ser llegides cada anècdota com un conte independent. Molt ben escrit, amb ritme i fresc.

Em sembla que encara no havia llegit cap llibre tan directament basat en l'etapa de la pandèmia de covid fins aquest. Aquí la pandèmia és més virulenta i sobretot ataca a mainada. Però en comptes d'orientar la història cap a un relat post-apocalíptic o de supervivència, la humanitat és més humanitat i entre tots intenten dur una vida tan mundana i normal com sigui possible. El relat és fragmentat en contes que tenen una connexió entre ells creant una xarxa que va descabdellant la història de la humanitat davant d'algunes de les crisis que pot desencadenar l'escalfament global.

Amb Els Posseïts probablement el llibre més polític de la Le Guin. Reflexiona sobre el poder, l'ambició i el concepte de bondat a través d'una idea que a primer cop d'ull sembla esbojarrada. Es nota el coneixement i l'adhesió de la Le Guin a les teories orientals de filosofia, però en cap cas pren partit i deixa que el món que ha creat es desenvolupi i creixi sol.

És un molt bon llibre, d'aquests de trencaclosques apocalíptics tipus Lost (no ho volia dir, però no em surt com definir el gènere) que la resolució d'un enigma et duu a l'enigma següent. Al contrari de la sèrie, aquí sí que està ben resolt sense necessitat de focs d'artifici finals. Aporta una visió interessant de l'embaràs que aconsegueix afegir un punt d'originalitat a l'estructura del llibre.

Llibre que esbossa la figura de Concepció Casanova en petits retalls que simulen (o ho són realment, tal i fa) un diari personal. El format trencadís dels textos casa molt bé amb la idea d'aquesta ment brillant i fràgil que vol transmetre l'autor mentre ens anem fent la pregunta si realment havia d'entrar en un manicomi o el manicomi la va acabar convertint en boja.

Es nota que és un dels primers llibres de ciència ficció de la Le Guin per què encara segueix els cànons del gènere però ja s'hi ensuma el que serà: el protagonista és essencialment bo, conflicte de cultures i una barreja molt interessant de ciència-ficció i fantasia èpica medieval.