Reviews and Comments

Finalitzada la saga de Blackwater. Una bona lectura estiuenca. A mig camí entre el fulletó i la novel·la de terror. Aquest llibre, finalment, tanca moltes de les incògnites i deixa un regust dolç a la història.

És una noveŀla estranya. Té un llenguatge viu, sembla talment com si l'autor decidís mostrar una llengua que llanguia, plena d'argot dels baixos fons (alguna de la qual, sorprenentment, ha arribat avui dia). D'altra banda, és una noveŀla que va i ve, que la protagonista no ho és fins ben bé un terç del llibre i de seguida torna a desaparèixer. Però és un document fantàstic per veure una Catalunya que ens han dit massa vegades que no ha existit mai.

Després del final del tercer llibre era obvi que hi havia d'haver un canvi i hi és. Encara pesa molt la part noveŀleta de televisió, però el fantàstic va agafant terreny, fins, suposo el xoc final. D'altra banda és sorprenent com d'actual és el rerefons de la noveŀla. Ja no per haver dissenyat un món matriarcal, si no pel tractament de l'homosexualitat, sense vergonyes per part dels Caskey. Ara ja puc dir que hi estic ben enganxat.

Molta gent té una opinió formada del merder israeliano-plalestí, i aquest llibre probablement només servirà pels defensors dels palestins blasmar d'Israel i el seu intent de genocidi, molt més fred i estudiat que aquesta guerra de Gaza dels últims anys. Però també s'hi veu com el món palestí vira d'un islamisme laic a una visió religiosa del ser palestí, com la mateixa divisió en clans, tribus i partits promou la corrupció i unes formes post-colonials de gestió que enfonsen encara més el món palestí. I de fons el racisme occidental que és una de les potes de l'estat d'Israel. Un llibre amb moltes capes, escrit amb una distància tan prudencial dels protagonistes del llibre com ha sigut possible. Sense aquesta distància, seria insuportable llegir aquesta tragèdia de la mateixa manera.

Hi ha fils que relliguen les lectures. El desert dels tàrtars és el que hom pot pensar de primeres, però també Solo de viola i Una història és una pedra llançada al riu. I si estires el fil, aquest coronel de El coronel no dorm té moltes semblances amb el coronel de Stella Signata.

Per tots els amants de la ciència-ficció hauria de ser un llibre imprescindible. Ja no dic pels que llegeixen en català. Per tots. És una veritable space opera, per la quantitat de personatges «principals», pels fils, per l'estètica. Per tocar des de punts de ciberpunk a històries de pirates o noveŀla negra i política... La sèrie està planificada per ser de 6 llibres. Si manté aquest ritme es convertirà en un clàssic.

És una mena de continuació de I sí, però en realitat no ho acaba de ser. Aquí se'n va per altres camins, explicant bàsicament a on posa ell l'ull quan llegeix i escriu. Dona una bona rastrera de llibres interessants i per quins motius ho és. L'estil de l'Adrià Pujol tendeix a ser juganer, però aquí, potser es posa un puntet més seriós. Interessant sobretot si ets dels que t'agrada la cosa.

Continua amb la mateixa estructura que amb El dic i La riuada, però aquesta barreja de Falcon Crest i fantasia d'horror americana enganxa com una mala cosa!

Un seguit de contes que es llegeixen d'una revolada i que no amaguen la cruesa, l'estupidesa i la maldat darrere del racisme als EUA de principis del segle XX. En aquest llibre els blancs son gent atrapada pels seus prejudicis que els obliguen a ser malvats: rabiosos, condescendents, violents, avars... tot per poder continuar enfonsant els negres al fang. Escrit a principis del segle XX, Europa és per aquells negres una mena de terra promesa, però mirat amb els nostres ulls, del segle XXI, et fa reflexionar si estem més aprop dels blancs americans o de l'Europa d'entreguerres.

Crec que ens hauríem d'ennorgullir tenir una sèrie amb tanta ambició a la literatura catalana com aquesta Stella Signata. No es podria trobar un inici tant fulgurant i ben travat per crear un món que s'ha d'expandir 6 llibres com Els confins i la tenebra. Hi ha tots els ingredients per una Space Opera per convertir-se en un clàssic.

Llegir en Vicenç Pagès Jordà sempre em remou. Per què des del primer llibre que vaig llegir-ne, Els jugadors de whist, vaig saber que teníem un gran escriptor, molt exigent, però a la vegada li vaig notar alguna cosa que connectava amb mi. Els llibres següents ho han confirmat: El món d'Horaci, Carta a la reina d'Anglaterra, Robinson o Kennediana són imprescindibles, per mi. Curiosament, tants llibres que tinc a casa seus, i encara me'n trobo per llegir a la pila des de fa 20 anys. I El poeta i altres contes és un d'aquests. 20 anys movent-se amb mi, passant d'una pila a l'altra... fins aquesta setmana. I quin greu tant de temps i no poder-li dir com m'han encantat les seves filigranes a cada conte i les biografies dels escriptors sense obra. Brillant i imprescindible.

Vaig llegir Sobre el concepte d'Història i a part de llampecs d'intuïcions vaig adonar-me que sota d'aquelles pàgines hi havia tota una simbologia i pensament que no entenia. Amb aquest llibre pretenia entendre-ho més i potser sí... però potser no. Hauré de rellegir l'original.

Ruyra és un dels grans narradors catalans a cavall de principis del segle XX, abans que en Pla, la Rodoreda o en Calders. La seva prosa és alhora precisa, moderna, lleugera i exigent. M'han agradat especialment les fantasies, un gènere que va tocar d'esquitlles, i crec que ja intuïa important per la literatura del segle XX. Llàstima que la guerra, Espanya i l'error del realisme social va estroncar aquest camí que ell seguia. A part d'això, la descripció de la tempesta a Rem del trenta-quatre o la baralla entre el protagonista i el pop són d'aplaudir amb les mans obertes!

Encara no m'he decidit si m'agrada o no el fenomen d'aquest Sant Jordi 2024. Continua amb l'estructura de l'anterior llibre d'afegir les pinzellades de sobrenatural a una història costumista d'una guerra freda entre dues dones pel control del clan familiar. És una lectura de capítols curts, intensos i de poca acció que gestiona molt bé les intrigues, les incògnites i el sobrenatural.

Directe a una de les obres més brillants que he llegit mai i continuem amb l'adoració a la literatura russa. Com pot ser que tinguin tantes obres monumentals capaces de parlar de l'ànima de la humanitat en qualsevol època? Si hi posem un filtre del segle XXI hi trobem crítica a les enraonaries (fake news), al prestigi nuvolós de les xarxes socials, al fer-se el culte afegint anglicismes (o castellanismes) a la llengua,... i això sense parlar d'aquella gent que travessa les barreres del temps: els borratxos, aprofitats, desconfiats, avars, mandrosos que poŀlulen per totes les societats i que ningú entén com aguanten dia si, dia també.