Reviews and Comments

Un conte amb profunditat de noveŀla. A mig camí entre el fantasiós, el mite i la faula clàssica.

Mercè Rodoreda és una autora que dur la càrrega de ser un clàssic dels instituts. Amb quatre pinzellades de la plaça del diamant o mirall trencat els adolescents es fan una idea de què és Mercè Rodoreda i acaba amb l'etiqueta de «literatura femenina». Jo personalment no he connectat gaire amb la Plaça del Diamant. Aquest caràcter innocent, ratllant l'estúpid de la Colometa quan es casa amb en Quimet em fa posar nerviós i no hi empatitzo gens. Amb això no vull dir que no valgui la pena, tot el tros de la guerra des de Barcelona és corprenedor. Entenc per què és un clàssic de la literatura catalana i universal i s'ha de llegir. Però de tot el que he llegit de Rodoreda és el que encaixa més amb la idea preconcebuda que te'n fas.

La Núria Cadenes té una forma molt singular i reconeixible d'escriptura. Però aconsegueix que mai semblin llibres repetits gràcies a mostrar-nos les diferents facetes d'un personatge a través d'un trencadís fet de com el veu i com el viu molta gent del seu voltant.

Si interessa Roma i sou fans de Jo, Clàudi aquest és el vostre llibre. Si sou uns enamorats de com escriu la Núria Cadenes, també.

En Marc Pastor no és un rara-avis, com diu la biografia, en realitat és un avançat. Part, alguna part, d'aquest boom de la fantasia i ciència ficció en català és gràcies a ell. En aquesta història torna al cicle de «La Companyia» com Bioko i Farishta. Tot i això les noveŀles, es poden llegir independentment, i la història comuna es va desenvolupant a poc a poc de forma tangencial a la narració. Jo potser voldria que aquesta història comuna prengués més força, però haurem d'esperar a la pròxima noveŀla per veure què!

Ja havia llegit els contes de El poeta i altres contes, però cap dels anteriors. Ha servit per reafirmar que en Vicenç Pagès Jordà és un tòtem per mi, amb grans històries que ressonen fortament.

Els primers relats són com un blues de Chicago. Sents la música ben estructurada, constant, comprensible, però a la vegada desborda d'emoció, una finestra a un caos interior que és llum i foscor a la vegada. Analític i emocional, com el títol de la tesi de Victor Lazarus a la nouvelle final que dona títol al recull: ardor i ironia. És un llibre que blasma i s'enorgulleix a parts iguals de la cultura jueva de la qual forma part; també de la família, de la classe treballadora encarada als barris pobres i negres de Chicago, de la maternitat, la solitud, etc. Un llibre complex que sembla senzill.

És una lectura recomanadíssima. Molt original estilísticament, amb canvis de punts de vista entrecreuats, combinant descripcions i diàlegs amb reflexions personals. Fantàstic. D'aquells llibres que s'aprèn llegint-los. I a part d'això, la temàtica, el concepte de colonialisme, de colònia i la decadència d'una cultura a través de la seva llengua i de la seva gent. Molt bona la balança entre l'anglès colonialista pragmàtic i el francès, anticolonialista aparent i com fan del poble el seu camp de batalla per les guerres d'ego.

I el rerefons dels Troubles.

He quedat ben tocat.

Finalitzada la saga de Blackwater. Una bona lectura estiuenca. A mig camí entre el fulletó i la novel·la de terror. Aquest llibre, finalment, tanca moltes de les incògnites i deixa un regust dolç a la història.

És una noveŀla estranya. Té un llenguatge viu, sembla talment com si l'autor decidís mostrar una llengua que llanguia, plena d'argot dels baixos fons (alguna de la qual, sorprenentment, ha arribat avui dia). D'altra banda, és una noveŀla que va i ve, que la protagonista no ho és fins ben bé un terç del llibre i de seguida torna a desaparèixer. Però és un document fantàstic per veure una Catalunya que ens han dit massa vegades que no ha existit mai.

Després del final del tercer llibre era obvi que hi havia d'haver un canvi i hi és. Encara pesa molt la part noveŀleta de televisió, però el fantàstic va agafant terreny, fins, suposo el xoc final. D'altra banda és sorprenent com d'actual és el rerefons de la noveŀla. Ja no per haver dissenyat un món matriarcal, si no pel tractament de l'homosexualitat, sense vergonyes per part dels Caskey. Ara ja puc dir que hi estic ben enganxat.

Molta gent té una opinió formada del merder israeliano-plalestí, i aquest llibre probablement només servirà pels defensors dels palestins blasmar d'Israel i el seu intent de genocidi, molt més fred i estudiat que aquesta guerra de Gaza dels últims anys. Però també s'hi veu com el món palestí vira d'un islamisme laic a una visió religiosa del ser palestí, com la mateixa divisió en clans, tribus i partits promou la corrupció i unes formes post-colonials de gestió que enfonsen encara més el món palestí. I de fons el racisme occidental que és una de les potes de l'estat d'Israel. Un llibre amb moltes capes, escrit amb una distància tan prudencial dels protagonistes del llibre com ha sigut possible. Sense aquesta distància, seria insuportable llegir aquesta tragèdia de la mateixa manera.

Hi ha fils que relliguen les lectures. El desert dels tàrtars és el que hom pot pensar de primeres, però també Solo de viola i Una història és una pedra llançada al riu. I si estires el fil, aquest coronel de El coronel no dorm té moltes semblances amb el coronel de Stella Signata.

Per tots els amants de la ciència-ficció hauria de ser un llibre imprescindible. Ja no dic pels que llegeixen en català. Per tots. És una veritable space opera, per la quantitat de personatges «principals», pels fils, per l'estètica. Per tocar des de punts de ciberpunk a històries de pirates o noveŀla negra i política... La sèrie està planificada per ser de 6 llibres. Si manté aquest ritme es convertirà en un clàssic.

És una mena de continuació de I sí, però en realitat no ho acaba de ser. Aquí se'n va per altres camins, explicant bàsicament a on posa ell l'ull quan llegeix i escriu. Dona una bona rastrera de llibres interessants i per quins motius ho és. L'estil de l'Adrià Pujol tendeix a ser juganer, però aquí, potser es posa un puntet més seriós. Interessant sobretot si ets dels que t'agrada la cosa.

Continua amb la mateixa estructura que amb El dic i La riuada, però aquesta barreja de Falcon Crest i fantasia d'horror americana enganxa com una mala cosa!