Llegir un festuc no és fàcil, però és divertit. Mastodon
No poso estrelles.
This link opens in a pop-up window
En Pau, un nen de nou anys amb una extraordinària habilitat pel dibuix, aixeca recels …
Un llibre de comèdia negra on queda retratada la forma de vida a les viles de costa que van sacrificar el que fes falta pel turisme i així vivim. Rius fins que t'adones que d'allò que rius no fa riure, que és greu i trist, però aquesta és l'habilitat d'en Rafel Casas, de fer-te riure del que no hauries de riure.
Inexplicablement aïllada per una paret invisible que la separa de la resta del món, que …
Sorprenentment, per ser un llibre de supervivència a l'apocalipsi del tipus La Carretera, em va semblar un llibre lluminós i positiu. Com tots aquests tipus de llibre conté moltes reflexions interiors sobre la nostra relació amb els altres humans i amb la naturalesa. Tot i que en alguns moments sembla un manual de supervivència a la muntanya, la veritat és que no es fa repetitiu ni pesat. L'autora sap dosificar molt bé la informació que et va donant. Un punt extra a la traducció: en molts moments he gaudit de l'escriptura, la cadència, els mots. Aconseguir això és fantàstic.
Simis, elefants, cucs, peixos, ovelles… Il·lusionistes, pidolaires, mercenaris, princeses…, són algunes de les bèsties que …
Hi ha gent que el dia 31 de desembre posa dotze grans d'all a la intempèrie amb els noms dels mesos de l'any per saber com anirà l'any que s'acosta. Jo trio una lectura i reflexiono què m'espera a través del primer llibre de l'any. Llegit i gaudit com tots els d'en Damià Bardera és de lectura àgil i païdor llarg.
Els governants suprems apareixen amb les seves naus de sobte, superiors als éssers humans en …
Ha sabut jugar bé el límit de la utopia, sempre ambigu sobre si estem a un món distòpic o utòpic a on una civilització superior arriba a la terra per guiar-la. Però ens guia o ens colonitza? Em sorprèn que dos llibres tan diferents com són la trilogia de la Fundació i aquest acabin compartint tantes bases. Potser el futur és més previsible del que pensem.
Amb aquesta nova edició completa i en bona part inèdita de La ponentada gran de …
Comença molt fort, recorda una mica a mig camí entre Irene Solà i el realisme màgic amb un domini del català de mallorca que fa bavejar. De sobte, el llibre muta i entra en un estat oníric que aprofundeix en les pàgines recuperades del manuscrit trobat i aleshores agafa uns tints més de Summa Kaòtica amb una crítica gens dissimulada a la Mallorca dels anys 70 i 80 que tot just iniciava el camí actual.
El Diable és un dels protagonistes preeminents de la cultura occidental. L'Església li ha atribuït, …
M'he llegit la primera part. Bé, fa gràcia això de tractar l'existència del diable i les contradiccions segons la Bíblia, però arriba un moment que hi veus remugades per tot arreu i es fa llarg. Sobretot quan sospites que no s'ho acaba de prendre amb tanta conyeta com pensaves.
NoViolet Bulawayo ; traducció de Ferran Ràfols Gesa
Vaig agafar Glòria una mica per instint. Dues coses em van cridar l'atenció: El traductor, en Ferran Ràfols, que té ull per traduir bons llibres (o gent que confia en ell per traduir bons llibres) i que era una ficció no occidental. Fa temps que m'interessen altres tradicions fantàstiques més enllà del cànon occidental de mitologia medievalitzant, terror esotèric del diable i futurisme cibercapitalista. Ha complert totes les expectatives. El llibre és un curull d'imatges i narracions sobre un país anomenat Jidada, un cop -da dos cops -da, on els seu habitants son animals (cabres, vaques, gats, gossos, cavalls) inspirat en Zimbàbue i en la terrible dictadura que va viure després de la independència colonial. Opulent, excessiva, com ens imaginem l'Àfrica, ens duu des de la crítica irònica i sarcàstica més punyent als fets més terribles d'una dictadura insana i brutal en poques paraules que n'acabem essent moltes. Escrita en …
Vaig agafar Glòria una mica per instint. Dues coses em van cridar l'atenció: El traductor, en Ferran Ràfols, que té ull per traduir bons llibres (o gent que confia en ell per traduir bons llibres) i que era una ficció no occidental. Fa temps que m'interessen altres tradicions fantàstiques més enllà del cànon occidental de mitologia medievalitzant, terror esotèric del diable i futurisme cibercapitalista. Ha complert totes les expectatives. El llibre és un curull d'imatges i narracions sobre un país anomenat Jidada, un cop -da dos cops -da, on els seu habitants son animals (cabres, vaques, gats, gossos, cavalls) inspirat en Zimbàbue i en la terrible dictadura que va viure després de la independència colonial. Opulent, excessiva, com ens imaginem l'Àfrica, ens duu des de la crítica irònica i sarcàstica més punyent als fets més terribles d'una dictadura insana i brutal en poques paraules que n'acabem essent moltes. Escrita en una barreja d'històries orals i narrativa escrita és d'aquells llibres totals, que ho abasten tot i ho diuen tot. Impactant seria el resum. He gaudit, plorat i sofert durant tres setmanes amb aquest llibre!
Pròleg de Mònica Batet.
Sempre al marge dels camins més concorreguts, Damià Bardera ha construït …
S'ha d'anar preparat per llegir en Damià Bardera. Contes curts, sense floritures lingüístiques però a la vegada exigents. Exigents formalment perquè ha reduït el conte a la seva mínima expressió: diàlegs teatralitzats i posada en escena. Però a la vegada aconsegueix que continuïn essent contes i no teatre gràcies a pinzellades adjectivadores del narrador i a la presència del públic com un personatge més. També és exigent temàticament: burlesc, cruel, grotesc (jo sí que faig server rastreres d'adjectius!) amb nens, morts, metges, pallassos, psiquiatres i una violència intrínseca que és la de la societat, però sense els nostres filtres culturals. A mi, ja ho he dit altres vegades, em té meravellat des d'Un circ al pati de casa.
Aquest tipus de llibres sempre acabo amb la sensació que em volen engalipar. Massa idees contundents i fermes sobre l'entorn propi. No deixen d'atraure'm de voler saber-ne més, potser perquè no soc gaire d'idees contundents i fermes.
Katixa Agirre ; traduït de l'èuscar per Pau Joan Hernàndez
No he llegit gaires noveŀles d'anticipació i té la seva gràcia, sobretot per la barreja amb la vida de Mary Wollstonecraft, que haig de reconèixer que desconeixia. Està ben descrita la manera com aconsegueix una tecnologia arribar a tot arreu (una mica com ho va fer Internet al seu moment) i alguns debats sobre el sexe i el gènere que podrien despertar els móns virtuals i mixtes. Per passar l'estona, molt bé.
Em pica la curiositat això de la matemàtica de la història. Ja de fa temps, de quan vaig llegir la trilogia de la Fundació. Aquí en Francesc Pujols comença prologant l'Alexandre Deulofeu, però ho acaba portant al seu terreny i a parlar d'ell i el seu sistema, així que seguim sense tenir clara què és la Matemàtica de la Història. Els curadors i editors sí que s'encarreguen de contextualitzar-ho i augmenten la curiositat... però en Pujols ho esguerra, trobo, parlant més d'ell mateix que de la Matemàtica de la Història. Així i tot és un punt de partida interessant per entrar als dos personatges. Alexandre Deulofeu i Francesc Pujols.
traducció [i estudi preliminar de Manuel Forcano
Divertidíssimes versions alternatives de la vida de Jesús. Sobretot l'escena on Jesús i Judes Iscariot s'enfronten a una batalla volant que recorda a les de Bola de Drac.
Un mercader segresta una dama amb una nau i uns pocs mariners. Una tempesta els …
Com a la majoria d'utopies, la història comença forta, amb el canvi d'un món a un altre, però s'encalla ràpidament en les descripcions d'aquest nou món tan perfecte. L'autora, del segle XVII, se n'adona i afegeix un parell de situacions crítiques cap als dos terços del llibre que el fan molt més interessant que el repàs d'aquest món perfecte que és el món resplendent. Efectivament, sorprèn per alguns pensaments que anomenaríem de feminisme modern, venint del segle XVII, i en canvi, destiŀla un pòsit d'imperialisme britànic que tot just despuntava... Interessant el conjunt.
Del mar, en realitat, en sabem ben poca cosa. En la seva immensitat hi caben …
Una lectura força lleugera, ràpida i ben travada. Aquí explica una mica la seva pròpia vida, barrejada amb les històries de mariners i aventurers de mar tot lligant-ho a través del descobriment dels calamars gegants. També hi afegim una apologia de narrar històries, de fer cas a la gent que viu una vida teŀlúrica i un polsim d'advertiment sobre el canvi climàtic. M'ha servit sobretot per tornar a connectar amb històries ben narrades que sense necessitat de voler ser res de l'altre món acaben essent més del que buscaves.
Pròleg de Jordan Stump Traducció de Josep Alemany
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat. A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest …
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat. A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest món: un somni? un viatger? un llibre? M'encanta, sobretot la manera com té de passar de la tercera persona a la primera: comença en primera persona, sense dir qui és, i de cop a mitja narració diu: «i quan parlo de jo, em refereixo, sobretot a NOM i COGNOM» i passa a alternar primera i tercera o torna a la primera o directament a la tercera amb els NOM I COGNOM. Què és aquest sobretot?! Infernal, brutal i brillant. Al final jo en trec les meves conclusions de com estructurar la noveŀla i la història. Com suggereix l'autor del pròleg, possiblement hi ha una lectura alternativa, canviant l'ordre dels capítols. No ho he provat, però no m'estranyaria.