Llegir un festuc no és fàcil, però és divertit. Mastodon
No poso estrelles.
This link opens in a pop-up window
Poden un grapat de personatges que viuen separats per cinc segles estar lligats per una …
M'ha encantat El mar de la tranquil·litat, ben plantejada l'estructura i ben executada. No s'assembla gaire, però m'ha fet pensar en Així es perd la guerra del temps i Farishta d'en Marc Pastor, pel punt àlgid final.
Salvador Espriu
No recordava gran cosa d'Ariadna al laberint grotesc. Que eren contes curts, entrelligats entre ells i que l'Espriu no ens ensenyava històries diferents de les del Gran Poeta Nacional Català de l'època convergent que tenia al cap. Però en començar-los ja he tingut la imatge d'una excursió de muntanya, aquelles que vas fent de tant en tant, sempre la mateixa, sempre diferents. Ariadna al laberint grotesc és un laberint, on en cada conte hi ha un tros d'ell mateix i alguna cosa que el connecta amb els altres que compon un camí intricat i mig ocult, és a dir, laberíntic. El grotesc no cal ni que l'esmenti, hi ha en molts d'aquests contes històries bèsties, brutals, ferotges amb un puntet irònic que ho converteix en grotesc.
A. Munné-Jordà
En una discussió amb valencians sobre l'edició al principat i els accents algú va recordar que Michelíada utilitzava diferents dialectes per fer parlar als protagonistes. A mig estiu, llegint en Ramon Mas i l'Inventari d'Afinitats, va reaparèixer la noveŀla com una de les més interessants que ha llegit. Confio en aquestes coses, així que el meu ull va dir que tocava rellegir Michelíada. Al seu moment m'havia agradat moderadament. Al principi era interessant això dels múltiples dialectes, però potser se'm va fer llarga. Res d'això ha passat amb aquesta relectura. Vuit anys després i havent llegit la Ilíada l'he gaudit molt més. Potser no cal haver-se llegit la Ilíada, però sí ser conscient com és el poema: El poema parla de l'Ira d'Aquiles i la guerra, i aquesta història, amb tots els paraŀlelismes de la Ilíada, parla de la colera d'en Michelin i la guerra al segle XXII. Un cop …
En una discussió amb valencians sobre l'edició al principat i els accents algú va recordar que Michelíada utilitzava diferents dialectes per fer parlar als protagonistes. A mig estiu, llegint en Ramon Mas i l'Inventari d'Afinitats, va reaparèixer la noveŀla com una de les més interessants que ha llegit. Confio en aquestes coses, així que el meu ull va dir que tocava rellegir Michelíada. Al seu moment m'havia agradat moderadament. Al principi era interessant això dels múltiples dialectes, però potser se'm va fer llarga. Res d'això ha passat amb aquesta relectura. Vuit anys després i havent llegit la Ilíada l'he gaudit molt més. Potser no cal haver-se llegit la Ilíada, però sí ser conscient com és el poema: El poema parla de l'Ira d'Aquiles i la guerra, i aquesta història, amb tots els paraŀlelismes de la Ilíada, parla de la colera d'en Michelin i la guerra al segle XXII. Un cop tens aquestes premisses, a gaudir: llenguatge, estructura i ciència ficció a l'estil Starship Troppers. No és una lectura per tots els públics, però és una noveŀla de culte.
Amb el postfaci de Toni Sala.
Abans que es reivindiqués això d'escriure sense seguir els tres actes: presentació-nus-desenllaç, Mercè Rodoreda ja havia escrit Jardí vora el mar. Veiem 6 estius d'una família a través dels ulls del jardiner que els cuida la casa. Aquest narrador-testimoni, opinador, però receŀlós de donar-ne la informació és fantàstic.
Pròleg de Guillem-Jordi Graells.
Relectura d'Aigües Encantades. De tant en tant va bé recordar d'on venen les dèries d'un mateix. Llegit l'any 2023 hi he vist més un aŀlegat en contra del masclisme i el patriarcat religiós que la batalla entre tradició i modernitat de l'altra vegada. Curiós.
Agustí Bartra ; pròleg Francesc Vallverdú ; epíleg: Lluís Solà
Un llibre que m'ha sorprès. En Lluís Solà, a l'epíleg diu que és poesia. Sí? No. No t'ho sabria dir. Té càrrega poètica, tot i que és prosa, això sí. I potser és millor així, sense la poesia seria difícil digerir el camp de concentració d'Argelers.
Mentides sobre la mort és la lectura adequada per una setmana calorosa d'estiu. Dues novel·les curtes entre terror i supervivència que et fan ser aquí i allà a la vegada. La primera, una història de zombi ciberpunk amb un punt psicodèlic 👌. La segona té un polsim de Lovecraft interessant. El llibre l'ha editat Chronos i traduït per Anna Llisterri.
Tres coses terribles passen en un sol dia. L’Essun, una dona que viu una vida …
No sé què em tirava enrere d'aquest llibre. Bé, sí que sé què em tirava enrere, l'edició en tapa dura, però era una bajanada. És un llibre de ciència-ficció a l'altura dels grans clàssics. A dins de llibre hi ressonen els grans escriptors del gènere (així a primer cop d'ull sobretot Le Guin i Herbert), però aconsegueix crear patrons nous i un univers propi coherent i diferent de tots ells. En ser el primer de tota una sèrie no té un final tancat, però obre molt bé el camí a les continuacions.
He descobert un altre clàssic! Després de llegir «Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres», em van venir al cap «Pedro Páramo» i «Els sots feréstecs». La veritat és queva ser una intuïció, perquè tot i haver-ne sentit sovint el nom no l'havia llegit. Quedava com una d'aquelles lectures clàssiques del segle XIX que te'n deien el nom a l'institut i poca cosa més. I sí, les referències, encara que siguin sobrevingudes hi són: la manera de descriure a través de les olors, les textures, els colors i la sensació que provoquen als personatges. També comparteixes la visió d'un món rural més dur que la que ens venen dia sí i dia també a la Barcelona del segle XXI. És una obra que comença amb molta força i ho allarga fins a l'hivern, quan explica brillantment la tempesta i la pluja just en començar la segona part. …
He descobert un altre clàssic! Després de llegir «Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres», em van venir al cap «Pedro Páramo» i «Els sots feréstecs». La veritat és queva ser una intuïció, perquè tot i haver-ne sentit sovint el nom no l'havia llegit. Quedava com una d'aquelles lectures clàssiques del segle XIX que te'n deien el nom a l'institut i poca cosa més. I sí, les referències, encara que siguin sobrevingudes hi són: la manera de descriure a través de les olors, les textures, els colors i la sensació que provoquen als personatges. També comparteixes la visió d'un món rural més dur que la que ens venen dia sí i dia també a la Barcelona del segle XXI. És una obra que comença amb molta força i ho allarga fins a l'hivern, quan explica brillantment la tempesta i la pluja just en començar la segona part. Després fa la sensació que en Raimon Casellas no sabia com acabar-la, deambula una mica fnis acabar-la, però crec que deu ser típic de les històries per entregues, com va ser Els Sots Feréstecs. L'edició ve amb un pròleg d'en Jordi Castellanos. Convertiu-lo en epíleg, hi guanya.
Llegir Vaig donar-te els ulls i vas mirar les tenebres em va fer venir ganes de rellegir Pedro Páramo, ja abans que ella mateixa reconegui haver-se'n inspirat. La nova relectura ha recordat l'antiga, però potser sense el cop de descobrir una història fragmentària inconnexa i, tot i això, amb un fil prim que enllaça diferents històries. Un llibre que trenca l'esquema de presentació-nus-desenllaç, però que a la vegada notes que hi ha els tres punts en algun lloc. Només faltava la calor que converteix els fantasmes en reals i les coses reals en fantasmes per enviar de la nova lectura de Pedro Páramo més enllà de les estones de llegir.
Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per …
És un llibre fantàstic que constata que la Irene Solà té una capacitat innata o treballada (les dues coses em semblen espectaculars) per crear atmosferes i muntar escenes a través del llenguatge que et fa vibrar com pocs llibres et fan vibrar. És un llibre més treballat que el seu famós «Jo Canto i la Muntanya balla», tot i que sospito que les imatges de violència natural i les olors que transmeten no seran del tot agradoses per la majoria de fanàtics del Jo Canto... És un llibre més fosc, amb menys alegria però més arrels i fortalesa.
Les llunes i els calàpets, La mà del jardiner, L'illa dels dòlmens
L'he anat llegint a poc a poc, cada noveŀla al seu temps. És una lectura que requereix concentració i deixar-se portar pel ritme de cada història, semblant i diferent cada llibre.
Damià Bardera Poch ; pròleg de Toni Sala
Àcid i corrosiu alguns punts em recorda a Barthelme, d'altres a Saunders i el toc Caldersià de trobar-se una mà al jardí de casa... oh! m'ho he passat teta!
Fa un repàs històric del concepte nació espanyola i com el fet de la «recerca de la Unitat d'Espanya» es converteix en un leitmotiv de tots els governs des de l'època dels Àustria fins a l'actualitat. La portada fa por i no és un llibre de divulgació especialment «agraït», però de tant en tant m'agrada llegir coses com aquestes.
Jesús Moncada
Els que siguin fans de Camí de Sirga (em sorprèn que no n'hi hagi, però sí, hi ha gent a qui no acaba d'agradar), trobaran allò que fa tant especial Jesús Moncada. El domini de la llengua, de la narració i del prisme a l'hora d'explicar l'anècdota. A més a més, utilitza un ritme diferent, interessant per descriure el crim comès a Mequinensa a finals del segle XIX, obligant al lector a estar atent a tot comentari, insinuació perquè ajuden a conformar l'amalgama de personatges que hi apareixen.