Reviews and Comments

Una modernització dels clàssics de westerns especials (això té una etiqueta western-punk o similar?), que recorda a firefly i trigun. Compleix amb tots els paràmetres del subgènere, que potser ho fa previsible, però divertit, i la modernització és un puntet més superficial del que a mi m'hauria agradat. Però m'ho he passat bé llegint-la, que aquesta era la intenció.

M'ha fet reflexionar sobre l'ús del sufix de gènere no binari -i. No l'acabo d'agafar i m'ha entrebancat la lectura alguna vegada, però personatges explícitament no binaris són cada cop més presents, així que hi hem de fer alguna cosa.

És un llibre enrevessat amb un punt psicodèlic interessantíssim i utilitzant la cultura xinesa com a base que això, des del nostre occident mediterrani, el fa suggerent. T'obliga a repensar els límits del nostre propi pensament i, fins i tot, algunes creences. Un d'aquells llibres de ciència-ficció que són complets, que ho aborden tot. A vegades em recorda a la Fundació, a la Fi de la Infància o fins i tot a Encontres amb Rama.

És un llibre molt rodó, on sembla que els autors s'hagin posat d'acord per esquitxar els contes dels mateixos paisatges i escenes, però us puc assegurar que no, que no ho hem fet i això li dona més valor, perquè mostra amb dotze estils i històries diferents els mateixos paisatges naturals i humans del que són les comarques empordaneses i gironines.

Per mi Fundació i Imperi és el més reeixit dels tres llibres de la Fundació, sobretot la noveŀla curta del Mul. El llibre em va arribar com a part de la subscripció a Duna llibres i si he de ser sincer, em feia una mica de mandra perquè ja l'havia llegit (i gaudit!) quan tenia disset anys i va sortir publicat per Proa.

Però va ser obrir el llibre i llegir l'article de l'Enciclopèdia Galàctica de la primera pàgina i recordar aquella sensació d'adolescent que entrava en un món futurista de veritat, ben travat i amb sentit. Crec que juntament amb Akira i Blade Runner van apuntalar el meu interès per la ciència ficció.

Si heu llegit Pedro Páramo sabreu quin tipus de llibre és. L'inspira totalment, indissimuladament. Berta Creus converteix aquell llibre sobre un Mèxic abandonat per la misèria en una Catalunya també abandonada. Els polsims de mitologia catalana, massa oblidats en la literatura catalana actual, aquí creixen i es noten a l'arrel de la història: des de la Molsosa a la Pesanta i totes les seves històries d'abandó que expliquen una Catalunya que desapareix. Però no només això, també té un llenguatge viu, alegre, sorprenent i amb ritme. Un llenguatge juganer i treballat. Parlaria molt més d'aquest llibre, però ja seria fer volar la imaginació, associar idees,...

Sóc fan absolut de l'Ursula K. Le Guin. És la gran creadora de mons de la ciència-ficció. Aquest llibre, dels primers del cicle d Hainish hi trobem ja els patrons clàssics de l'autora amb unes societats coherents entre les dues civilitzacions nadius del planeta i la colonial, amb el rerefons del colonialisme i el racisme com a leitmotiv de la història. Però, a diferència de les obres més avançades, aquí, hi ha molta acció i fins i tot violència! (necessària pel tipus d'estructura que ha creat) que converteix el llibre en una noveŀla [quasi] de guerra!

Un llibre de comèdia negra on queda retratada la forma de vida a les viles de costa que van sacrificar el que fes falta pel turisme i així vivim. Rius fins que t'adones que d'allò que rius no fa riure, que és greu i trist, però aquesta és l'habilitat d'en Rafel Casas, de fer-te riure del que no hauries de riure.

Sorprenentment, per ser un llibre de supervivència a l'apocalipsi del tipus La Carretera, em va semblar un llibre lluminós i positiu. Com tots aquests tipus de llibre conté moltes reflexions interiors sobre la nostra relació amb els altres humans i amb la naturalesa. Tot i que en alguns moments sembla un manual de supervivència a la muntanya, la veritat és que no es fa repetitiu ni pesat. L'autora sap dosificar molt bé la informació que et va donant. Un punt extra a la traducció: en molts moments he gaudit de l'escriptura, la cadència, els mots. Aconseguir això és fantàstic.

Hi ha gent que el dia 31 de desembre posa dotze grans d'all a la intempèrie amb els noms dels mesos de l'any per saber com anirà l'any que s'acosta. Jo trio una lectura i reflexiono què m'espera a través del primer llibre de l'any. Llegit i gaudit com tots els d'en Damià Bardera és de lectura àgil i païdor llarg.

Ha sabut jugar bé el límit de la utopia, sempre ambigu sobre si estem a un món distòpic o utòpic a on una civilització superior arriba a la terra per guiar-la. Però ens guia o ens colonitza? Em sorprèn que dos llibres tan diferents com són la trilogia de la Fundació i aquest acabin compartint tantes bases. Potser el futur és més previsible del que pensem.

Comença molt fort, recorda una mica a mig camí entre Irene Solà i el realisme màgic amb un domini del català de mallorca que fa bavejar. De sobte, el llibre muta i entra en un estat oníric que aprofundeix en les pàgines recuperades del manuscrit trobat i aleshores agafa uns tints més de Summa Kaòtica amb una crítica gens dissimulada a la Mallorca dels anys 70 i 80 que tot just iniciava el camí actual.

M'he llegit la primera part. Bé, fa gràcia això de tractar l'existència del diable i les contradiccions segons la Bíblia, però arriba un moment que hi veus remugades per tot arreu i es fa llarg. Sobretot quan sospites que no s'ho acaba de prendre amb tanta conyeta com pensaves.

S'ha d'anar preparat per llegir en Damià Bardera. Contes curts, sense floritures lingüístiques però a la vegada exigents. Exigents formalment perquè ha reduït el conte a la seva mínima expressió: diàlegs teatralitzats i posada en escena. Però a la vegada aconsegueix que continuïn essent contes i no teatre gràcies a pinzellades adjectivadores del narrador i a la presència del públic com un personatge més. També és exigent temàticament: burlesc, cruel, grotesc (jo sí que faig server rastreres d'adjectius!) amb nens, morts, metges, pallassos, psiquiatres i una violència intrínseca que és la de la societat, però sense els nostres filtres culturals. A mi, ja ho he dit altres vegades, em té meravellat des d'Un circ al pati de casa.