Reviews and Comments

Quan vaig llegir La Punyalada i vaig descobrir aquell tros de noveŀla em vaig adonar que havia encarat els clàssics catalans amb prejudicis. És per això que vaig decidir anar-los llegint de mica en mica. Solitud no decep: llengua, estil, descripció és d'una vivor i ritme genials.

Per alguna cosa és un clàssic.

Els contes d'en George Saunders sempre han aconseguit sacsejar-me: Per l'estil, per la temàtica, per la mateixa narració. Des dels primers que vaig llegir a Pastoràlia, Seccessiolància pel pedregar, deu de desembre i la noveŀla espectacularment estranya de Lincoln al Bardo. Aquí segueix els mateixos passos dels altres contes, però, potser és que jo ja li he agafat la mesura, potser és que això és, no ha aconseguit sorprendre'm com fins ara. En cap cas dic que no sigui igual de bo que els altres. Llegint-ho hi veig allò que em va enamorar als altres llibres i continuen fent-me reflexionar sobre els límits de la literatura i de la societat, però ara, ja és amb algú conegut.

Aquest llibre en realitat és un assaig sobre el resultat del procés en forma de ficció. Probablement perquè el mal que han sentit molts independentistes és complicat d'encarar-lo directament i fer-ho a través d'una ficció ho fa més passable. Al final, aquestes formes entre assaig i ficció fan que deambuli una mica, però si el que busques és precisament maneres d'enfocar la política catalana post-procés és un bon punt de partida.

Com tot recull de contes n'hi ha que t'agafen més i n'hi ha amb els que no connectes. En aquest cas també n'hi ha on els dos autors han aconseguit que la veu soni com una, i d'altres potser més desafinats i uns tercers de la veu múltiple en fan una virtut. Alguns dels autors que de primeres no em convencien han fet un conte ben rodó i d'altres que esperava que fos qui sap què, al final no gaire res. En fi, que per passar l'estona, molt bé.

Una modernització dels clàssics de westerns especials (això té una etiqueta western-punk o similar?), que recorda a firefly i trigun. Compleix amb tots els paràmetres del subgènere, que potser ho fa previsible, però divertit, i la modernització és un puntet més superficial del que a mi m'hauria agradat. Però m'ho he passat bé llegint-la, que aquesta era la intenció.

M'ha fet reflexionar sobre l'ús del sufix de gènere no binari -i. No l'acabo d'agafar i m'ha entrebancat la lectura alguna vegada, però personatges explícitament no binaris són cada cop més presents, així que hi hem de fer alguna cosa.

És un llibre enrevessat amb un punt psicodèlic interessantíssim i utilitzant la cultura xinesa com a base que això, des del nostre occident mediterrani, el fa suggerent. T'obliga a repensar els límits del nostre propi pensament i, fins i tot, algunes creences. Un d'aquells llibres de ciència-ficció que són complets, que ho aborden tot. A vegades em recorda a la Fundació, a la Fi de la Infància o fins i tot a Encontres amb Rama.

És un llibre molt rodó, on sembla que els autors s'hagin posat d'acord per esquitxar els contes dels mateixos paisatges i escenes, però us puc assegurar que no, que no ho hem fet i això li dona més valor, perquè mostra amb dotze estils i històries diferents els mateixos paisatges naturals i humans del que són les comarques empordaneses i gironines.

Per mi Fundació i Imperi és el més reeixit dels tres llibres de la Fundació, sobretot la noveŀla curta del Mul. El llibre em va arribar com a part de la subscripció a Duna llibres i si he de ser sincer, em feia una mica de mandra perquè ja l'havia llegit (i gaudit!) quan tenia disset anys i va sortir publicat per Proa.

Però va ser obrir el llibre i llegir l'article de l'Enciclopèdia Galàctica de la primera pàgina i recordar aquella sensació d'adolescent que entrava en un món futurista de veritat, ben travat i amb sentit. Crec que juntament amb Akira i Blade Runner van apuntalar el meu interès per la ciència ficció.

Si heu llegit Pedro Páramo sabreu quin tipus de llibre és. L'inspira totalment, indissimuladament. Berta Creus converteix aquell llibre sobre un Mèxic abandonat per la misèria en una Catalunya també abandonada. Els polsims de mitologia catalana, massa oblidats en la literatura catalana actual, aquí creixen i es noten a l'arrel de la història: des de la Molsosa a la Pesanta i totes les seves històries d'abandó que expliquen una Catalunya que desapareix. Però no només això, també té un llenguatge viu, alegre, sorprenent i amb ritme. Un llenguatge juganer i treballat. Parlaria molt més d'aquest llibre, però ja seria fer volar la imaginació, associar idees,...

Sóc fan absolut de l'Ursula K. Le Guin. És la gran creadora de mons de la ciència-ficció. Aquest llibre, dels primers del cicle d Hainish hi trobem ja els patrons clàssics de l'autora amb unes societats coherents entre les dues civilitzacions nadius del planeta i la colonial, amb el rerefons del colonialisme i el racisme com a leitmotiv de la història. Però, a diferència de les obres més avançades, aquí, hi ha molta acció i fins i tot violència! (necessària pel tipus d'estructura que ha creat) que converteix el llibre en una noveŀla [quasi] de guerra!

Un llibre de comèdia negra on queda retratada la forma de vida a les viles de costa que van sacrificar el que fes falta pel turisme i així vivim. Rius fins que t'adones que d'allò que rius no fa riure, que és greu i trist, però aquesta és l'habilitat d'en Rafel Casas, de fer-te riure del que no hauries de riure.

Sorprenentment, per ser un llibre de supervivència a l'apocalipsi del tipus La Carretera, em va semblar un llibre lluminós i positiu. Com tots aquests tipus de llibre conté moltes reflexions interiors sobre la nostra relació amb els altres humans i amb la naturalesa. Tot i que en alguns moments sembla un manual de supervivència a la muntanya, la veritat és que no es fa repetitiu ni pesat. L'autora sap dosificar molt bé la informació que et va donant. Un punt extra a la traducció: en molts moments he gaudit de l'escriptura, la cadència, els mots. Aconseguir això és fantàstic.

Hi ha gent que el dia 31 de desembre posa dotze grans d'all a la intempèrie amb els noms dels mesos de l'any per saber com anirà l'any que s'acosta. Jo trio una lectura i reflexiono què m'espera a través del primer llibre de l'any. Llegit i gaudit com tots els d'en Damià Bardera és de lectura àgil i païdor llarg.

Ha sabut jugar bé el límit de la utopia, sempre ambigu sobre si estem a un món distòpic o utòpic a on una civilització superior arriba a la terra per guiar-la. Però ens guia o ens colonitza? Em sorprèn que dos llibres tan diferents com són la trilogia de la Fundació i aquest acabin compartint tantes bases. Potser el futur és més previsible del que pensem.