Reviews and Comments

Crec que ens hauríem d'ennorgullir tenir una sèrie amb tanta ambició a la literatura catalana com aquesta Stella Signata. No es podria trobar un inici tant fulgurant i ben travat per crear un món que s'ha d'expandir 6 llibres com Els confins i la tenebra. Hi ha tots els ingredients per una Space Opera per convertir-se en un clàssic.

Llegir en Vicenç Pagès Jordà sempre em remou. Per què des del primer llibre que vaig llegir-ne, Els jugadors de whist, vaig saber que teníem un gran escriptor, molt exigent, però a la vegada li vaig notar alguna cosa que connectava amb mi. Els llibres següents ho han confirmat: El món d'Horaci, Carta a la reina d'Anglaterra, Robinson o Kennediana són imprescindibles, per mi. Curiosament, tants llibres que tinc a casa seus, i encara me'n trobo per llegir a la pila des de fa 20 anys. I El poeta i altres contes és un d'aquests. 20 anys movent-se amb mi, passant d'una pila a l'altra... fins aquesta setmana. I quin greu tant de temps i no poder-li dir com m'han encantat les seves filigranes a cada conte i les biografies dels escriptors sense obra. Brillant i imprescindible.

Vaig llegir Sobre el concepte d'Història i a part de llampecs d'intuïcions vaig adonar-me que sota d'aquelles pàgines hi havia tota una simbologia i pensament que no entenia. Amb aquest llibre pretenia entendre-ho més i potser sí... però potser no. Hauré de rellegir l'original.

Ruyra és un dels grans narradors catalans a cavall de principis del segle XX, abans que en Pla, la Rodoreda o en Calders. La seva prosa és alhora precisa, moderna, lleugera i exigent. M'han agradat especialment les fantasies, un gènere que va tocar d'esquitlles, i crec que ja intuïa important per la literatura del segle XX. Llàstima que la guerra, Espanya i l'error del realisme social va estroncar aquest camí que ell seguia. A part d'això, la descripció de la tempesta a Rem del trenta-quatre o la baralla entre el protagonista i el pop són d'aplaudir amb les mans obertes!

Encara no m'he decidit si m'agrada o no el fenomen d'aquest Sant Jordi 2024. Continua amb l'estructura de l'anterior llibre d'afegir les pinzellades de sobrenatural a una història costumista d'una guerra freda entre dues dones pel control del clan familiar. És una lectura de capítols curts, intensos i de poca acció que gestiona molt bé les intrigues, les incògnites i el sobrenatural.

Directe a una de les obres més brillants que he llegit mai i continuem amb l'adoració a la literatura russa. Com pot ser que tinguin tantes obres monumentals capaces de parlar de l'ànima de la humanitat en qualsevol època? Si hi posem un filtre del segle XXI hi trobem crítica a les enraonaries (fake news), al prestigi nuvolós de les xarxes socials, al fer-se el culte afegint anglicismes (o castellanismes) a la llengua,... i això sense parlar d'aquella gent que travessa les barreres del temps: els borratxos, aprofitats, desconfiats, avars, mandrosos que poŀlulen per totes les societats i que ningú entén com aguanten dia si, dia també.

He començat la saga que té a tothom enganxadíssim. Com han dit alguns, una mica lent, però en ser el primer de sis se li perdona.

És un llibre que recorda, i molt, a Diccionari per a Ociosos d'en Joan Fuster: textos curts, molta literatura i un puntet de mala bava.

És un llibre molt agosarat, incòmode i bèstia. Una escena pot passar de l'humor a la pornografia en un tres i no res per desembocar a una altra de violència i acabar el quartet amb unes reflexions filosòfico-teològiques ben ponderades i calmades. Com si fos un assaig. La llengua hi brilla amb una subtilesa i senzillesa que encara descoŀloquen més el lector. És un estil de llibre necessari i poc conreat a la literatura catalana, però que eixampla la visió del món.

Quan vaig llegir La Punyalada i vaig descobrir aquell tros de noveŀla em vaig adonar que havia encarat els clàssics catalans amb prejudicis. És per això que vaig decidir anar-los llegint de mica en mica. Solitud no decep: llengua, estil, descripció és d'una vivor i ritme genials.

Per alguna cosa és un clàssic.

Els contes d'en George Saunders sempre han aconseguit sacsejar-me: Per l'estil, per la temàtica, per la mateixa narració. Des dels primers que vaig llegir a Pastoràlia, Seccessiolància pel pedregar, deu de desembre i la noveŀla espectacularment estranya de Lincoln al Bardo. Aquí segueix els mateixos passos dels altres contes, però, potser és que jo ja li he agafat la mesura, potser és que això és, no ha aconseguit sorprendre'm com fins ara. En cap cas dic que no sigui igual de bo que els altres. Llegint-ho hi veig allò que em va enamorar als altres llibres i continuen fent-me reflexionar sobre els límits de la literatura i de la societat, però ara, ja és amb algú conegut.

Aquest llibre en realitat és un assaig sobre el resultat del procés en forma de ficció. Probablement perquè el mal que han sentit molts independentistes és complicat d'encarar-lo directament i fer-ho a través d'una ficció ho fa més passable. Al final, aquestes formes entre assaig i ficció fan que deambuli una mica, però si el que busques és precisament maneres d'enfocar la política catalana post-procés és un bon punt de partida.

Com tot recull de contes n'hi ha que t'agafen més i n'hi ha amb els que no connectes. En aquest cas també n'hi ha on els dos autors han aconseguit que la veu soni com una, i d'altres potser més desafinats i uns tercers de la veu múltiple en fan una virtut. Alguns dels autors que de primeres no em convencien han fet un conte ben rodó i d'altres que esperava que fos qui sap què, al final no gaire res. En fi, que per passar l'estona, molt bé.

Una modernització dels clàssics de westerns especials (això té una etiqueta western-punk o similar?), que recorda a firefly i trigun. Compleix amb tots els paràmetres del subgènere, que potser ho fa previsible, però divertit, i la modernització és un puntet més superficial del que a mi m'hauria agradat. Però m'ho he passat bé llegint-la, que aquesta era la intenció.

M'ha fet reflexionar sobre l'ús del sufix de gènere no binari -i. No l'acabo d'agafar i m'ha entrebancat la lectura alguna vegada, però personatges explícitament no binaris són cada cop més presents, així que hi hem de fer alguna cosa.