La meva àvia solia dir: malpensa i no l'erraràs. Així podríem definir la majoria dels contes de la Víctor Català. També serveix per veure que els problemes socials a cavall entre els segles XIX i XX continuen essent els mateixos: violència, misèria i estupidesa humana.

Denuncia, potser sense saber-ho, la violència contra les dones; la misèria humana que vivia el món rural al segle XIX i potser massa proper a la misèria humana que vivim al segle XXI. I la denúncia la fa amb una llengua propera al parlar coŀloquial de l'Empordà, amb el ritme d'algú que té un do per fer dringar les paraules com toca. És una escriptorassa, que el currículum de llengua catalana de l'institut manté en una posició moribunda com la creadora de soŀlitud, i que semblava que tindria un ressorgiment coincidint amb la publicació d'aquests volums. Però no, Víctor Català no acaba de casar amb el segle XXI. El motiu, per mi, és que tot i que les misèries del segle XIX i del segle XXI són semblants (pobresa, estupidesa i violència, sobretot vistes des d'ulls de dona), ni la mirada de la Víctor Català ni la seva catalanitat natural no ressones amb com encarem els problemes al segle XXI des de la lluita de classes i la reivindicació d'identitats. I és una pena, perquè diu moltes coses i les diu molt bé.