Amb aquesta nova edició completa i en bona part inèdita de La ponentada gran de …
Comença molt fort, recorda una mica a mig camí entre Irene Solà i el realisme màgic amb un domini del català de mallorca que fa bavejar. De sobte, el llibre muta i entra en un estat oníric que aprofundeix en les pàgines recuperades del manuscrit trobat i aleshores agafa uns tints més de Summa Kaòtica amb una crítica gens dissimulada a la Mallorca dels anys 70 i 80 que tot just iniciava el camí actual.
El Diable és un dels protagonistes preeminents de la cultura occidental. L'Església li ha atribuït, …
M'he llegit la primera part. Bé, fa gràcia això de tractar l'existència del diable i les contradiccions segons la Bíblia, però arriba un moment que hi veus remugades per tot arreu i es fa llarg. Sobretot quan sospites que no s'ho acaba de prendre amb tanta conyeta com pensaves.
NoViolet Bulawayo ; traducció de Ferran Ràfols Gesa
Brutal.
No rating
Vaig agafar Glòria una mica per instint. Dues coses em van cridar l'atenció: El traductor, en Ferran Ràfols, que té ull per traduir bons llibres (o gent que confia en ell per traduir bons llibres) i que era una ficció no occidental. Fa temps que m'interessen altres tradicions fantàstiques més enllà del cànon occidental de mitologia medievalitzant, terror esotèric del diable i futurisme cibercapitalista.
Ha complert totes les expectatives. El llibre és un curull d'imatges i narracions sobre un país anomenat Jidada, un cop -da dos cops -da, on els seu habitants son animals (cabres, vaques, gats, gossos, cavalls) inspirat en Zimbàbue i en la terrible dictadura que va viure després de la independència colonial.
Opulent, excessiva, com ens imaginem l'Àfrica, ens duu des de la crítica irònica i sarcàstica més punyent als fets més terribles d'una dictadura insana i brutal en poques paraules que n'acabem essent moltes. Escrita en …
Vaig agafar Glòria una mica per instint. Dues coses em van cridar l'atenció: El traductor, en Ferran Ràfols, que té ull per traduir bons llibres (o gent que confia en ell per traduir bons llibres) i que era una ficció no occidental. Fa temps que m'interessen altres tradicions fantàstiques més enllà del cànon occidental de mitologia medievalitzant, terror esotèric del diable i futurisme cibercapitalista.
Ha complert totes les expectatives. El llibre és un curull d'imatges i narracions sobre un país anomenat Jidada, un cop -da dos cops -da, on els seu habitants son animals (cabres, vaques, gats, gossos, cavalls) inspirat en Zimbàbue i en la terrible dictadura que va viure després de la independència colonial.
Opulent, excessiva, com ens imaginem l'Àfrica, ens duu des de la crítica irònica i sarcàstica més punyent als fets més terribles d'una dictadura insana i brutal en poques paraules que n'acabem essent moltes. Escrita en una barreja d'històries orals i narrativa escrita és d'aquells llibres totals, que ho abasten tot i ho diuen tot.
Impactant seria el resum. He gaudit, plorat i sofert durant tres setmanes amb aquest llibre!
Sempre al marge dels camins més concorreguts, Damià Bardera ha construït …
S'ha d'anar preparat per llegir en Damià Bardera. Contes curts, sense floritures lingüístiques però a la vegada exigents.
Exigents formalment perquè ha reduït el conte a la seva mínima expressió: diàlegs teatralitzats i posada en escena. Però a la vegada aconsegueix que continuïn essent contes i no teatre gràcies a pinzellades adjectivadores del narrador i a la presència del públic com un personatge més.
També és exigent temàticament: burlesc, cruel, grotesc (jo sí que faig server rastreres d'adjectius!) amb nens, morts, metges, pallassos, psiquiatres i una violència intrínseca que és la de la societat, però sense els nostres filtres culturals.
A mi, ja ho he dit altres vegades, em té meravellat des d'Un circ al pati de casa.
Aquest tipus de llibres sempre acabo amb la sensació que em volen engalipar. Massa idees contundents i fermes sobre l'entorn propi. No deixen d'atraure'm de voler saber-ne més, potser perquè no soc gaire d'idees contundents i fermes.
Katixa Agirre ; traduït de l'èuscar per Pau Joan Hernàndez
No he llegit gaires noveŀles d'anticipació i té la seva gràcia, sobretot per la barreja amb la vida de Mary Wollstonecraft, que haig de reconèixer que desconeixia. Està ben descrita la manera com aconsegueix una tecnologia arribar a tot arreu (una mica com ho va fer Internet al seu moment) i alguns debats sobre el sexe i el gènere que podrien despertar els móns virtuals i mixtes.
Per passar l'estona, molt bé.
Em pica la curiositat això de la matemàtica de la història. Ja de fa temps, de quan vaig llegir la trilogia de la Fundació. Aquí en Francesc Pujols comença prologant l'Alexandre Deulofeu, però ho acaba portant al seu terreny i a parlar d'ell i el seu sistema, així que seguim sense tenir clara què és la Matemàtica de la Història.
Els curadors i editors sí que s'encarreguen de contextualitzar-ho i augmenten la curiositat... però en Pujols ho esguerra, trobo, parlant més d'ell mateix que de la Matemàtica de la Història. Així i tot és un punt de partida interessant per entrar als dos personatges. Alexandre Deulofeu i Francesc Pujols.
Divertidíssimes versions alternatives de la vida de Jesús. Sobretot l'escena on Jesús i Judes Iscariot s'enfronten a una batalla volant que recorda a les de Bola de Drac.
Un mercader segresta una dama amb una nau i uns pocs mariners. Una tempesta els …
Com a la majoria d'utopies, la història comença forta, amb el canvi d'un món a un altre, però s'encalla ràpidament en les descripcions d'aquest nou món tan perfecte. L'autora, del segle XVII, se n'adona i afegeix un parell de situacions crítiques cap als dos terços del llibre que el fan molt més interessant que el repàs d'aquest món perfecte que és el món resplendent.
Efectivament, sorprèn per alguns pensaments que anomenaríem de feminisme modern, venint del segle XVII, i en canvi, destiŀla un pòsit d'imperialisme britànic que tot just despuntava...
Interessant el conjunt.
Del mar, en realitat, en sabem ben poca cosa. En la seva immensitat hi caben …
Una lectura força lleugera, ràpida i ben travada. Aquí explica una mica la seva pròpia vida, barrejada amb les històries de mariners i aventurers de mar tot lligant-ho a través del descobriment dels calamars gegants. També hi afegim una apologia de narrar històries, de fer cas a la gent que viu una vida teŀlúrica i un polsim d'advertiment sobre el canvi climàtic.
M'ha servit sobretot per tornar a connectar amb històries ben narrades que sense necessitat de voler ser res de l'altre món acaben essent més del que buscaves.
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat.
A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest …
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat.
A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest món: un somni? un viatger? un llibre?
M'encanta, sobretot la manera com té de passar de la tercera persona a la primera: comença en primera persona, sense dir qui és, i de cop a mitja narració diu: «i quan parlo de jo, em refereixo, sobretot a NOM i COGNOM» i passa a alternar primera i tercera o torna a la primera o directament a la tercera amb els NOM I COGNOM. Què és aquest sobretot?!
Infernal, brutal i brillant.
Al final jo en trec les meves conclusions de com estructurar la noveŀla i la història. Com suggereix l'autor del pròleg, possiblement hi ha una lectura alternativa, canviant l'ordre dels capítols. No ho he provat, però no m'estranyaria.
Poden un grapat de personatges que viuen separats per cinc segles estar lligats per una …
M'ha encantat El mar de la tranquil·litat, ben plantejada l'estructura i ben executada. No s'assembla gaire, però m'ha fet pensar en Així es perd la guerra del temps i Farishta d'en Marc Pastor, pel punt àlgid final.
No recordava gran cosa d'Ariadna al laberint grotesc. Que eren contes curts, entrelligats entre ells i que l'Espriu no ens ensenyava històries diferents de les del Gran Poeta Nacional Català de l'època convergent que tenia al cap. Però en començar-los ja he tingut la imatge d'una excursió de muntanya, aquelles que vas fent de tant en tant, sempre la mateixa, sempre diferents. Ariadna al laberint grotesc és un laberint, on en cada conte hi ha un tros d'ell mateix i alguna cosa que el connecta amb els altres que compon un camí intricat i mig ocult, és a dir, laberíntic. El grotesc no cal ni que l'esmenti, hi ha en molts d'aquests contes històries bèsties, brutals, ferotges amb un puntet irònic que ho converteix en grotesc.
En una discussió amb valencians sobre l'edició al principat i els accents algú va recordar que Michelíada utilitzava diferents dialectes per fer parlar als protagonistes. A mig estiu, llegint en Ramon Mas i l'Inventari d'Afinitats, va reaparèixer la noveŀla com una de les més interessants que ha llegit. Confio en aquestes coses, així que el meu ull va dir que tocava rellegir Michelíada.
Al seu moment m'havia agradat moderadament. Al principi era interessant això dels múltiples dialectes, però potser se'm va fer llarga. Res d'això ha passat amb aquesta relectura. Vuit anys després i havent llegit la Ilíada l'he gaudit molt més.
Potser no cal haver-se llegit la Ilíada, però sí ser conscient com és el poema: El poema parla de l'Ira d'Aquiles i la guerra, i aquesta història, amb tots els paraŀlelismes de la Ilíada, parla de la colera d'en Michelin i la guerra al segle XXII. Un cop …
En una discussió amb valencians sobre l'edició al principat i els accents algú va recordar que Michelíada utilitzava diferents dialectes per fer parlar als protagonistes. A mig estiu, llegint en Ramon Mas i l'Inventari d'Afinitats, va reaparèixer la noveŀla com una de les més interessants que ha llegit. Confio en aquestes coses, així que el meu ull va dir que tocava rellegir Michelíada.
Al seu moment m'havia agradat moderadament. Al principi era interessant això dels múltiples dialectes, però potser se'm va fer llarga. Res d'això ha passat amb aquesta relectura. Vuit anys després i havent llegit la Ilíada l'he gaudit molt més.
Potser no cal haver-se llegit la Ilíada, però sí ser conscient com és el poema: El poema parla de l'Ira d'Aquiles i la guerra, i aquesta història, amb tots els paraŀlelismes de la Ilíada, parla de la colera d'en Michelin i la guerra al segle XXII. Un cop tens aquestes premisses, a gaudir: llenguatge, estructura i ciència ficció a l'estil Starship Troppers.
No és una lectura per tots els públics, però és una noveŀla de culte.
Abans que es reivindiqués això d'escriure sense seguir els tres actes: presentació-nus-desenllaç, Mercè Rodoreda ja havia escrit Jardí vora el mar. Veiem 6 estius d'una família a través dels ulls del jardiner que els cuida la casa. Aquest narrador-testimoni, opinador, però receŀlós de donar-ne la informació és fantàstic.
