Llegir un festuc no és fàcil, però és divertit. Mastodon
No poso estrelles.
This link opens in a pop-up window
Pròleg de Guillem-Jordi Graells.
Relectura d'Aigües Encantades. De tant en tant va bé recordar d'on venen les dèries d'un mateix. Llegit l'any 2023 hi he vist més un aŀlegat en contra del masclisme i el patriarcat religiós que la batalla entre tradició i modernitat de l'altra vegada. Curiós.
Agustí Bartra ; pròleg Francesc Vallverdú ; epíleg: Lluís Solà
Un llibre que m'ha sorprès. En Lluís Solà, a l'epíleg diu que és poesia. Sí? No. No t'ho sabria dir. Té càrrega poètica, tot i que és prosa, això sí. I potser és millor així, sense la poesia seria difícil digerir el camp de concentració d'Argelers.
Mentides sobre la mort és la lectura adequada per una setmana calorosa d'estiu. Dues novel·les curtes entre terror i supervivència que et fan ser aquí i allà a la vegada. La primera, una història de zombi ciberpunk amb un punt psicodèlic 👌. La segona té un polsim de Lovecraft interessant. El llibre l'ha editat Chronos i traduït per Anna Llisterri.
Tres coses terribles passen en un sol dia. L’Essun, una dona que viu una vida …
No sé què em tirava enrere d'aquest llibre. Bé, sí que sé què em tirava enrere, l'edició en tapa dura, però era una bajanada. És un llibre de ciència-ficció a l'altura dels grans clàssics. A dins de llibre hi ressonen els grans escriptors del gènere (així a primer cop d'ull sobretot Le Guin i Herbert), però aconsegueix crear patrons nous i un univers propi coherent i diferent de tots ells. En ser el primer de tota una sèrie no té un final tancat, però obre molt bé el camí a les continuacions.
He descobert un altre clàssic! Després de llegir «Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres», em van venir al cap «Pedro Páramo» i «Els sots feréstecs». La veritat és queva ser una intuïció, perquè tot i haver-ne sentit sovint el nom no l'havia llegit. Quedava com una d'aquelles lectures clàssiques del segle XIX que te'n deien el nom a l'institut i poca cosa més. I sí, les referències, encara que siguin sobrevingudes hi són: la manera de descriure a través de les olors, les textures, els colors i la sensació que provoquen als personatges. També comparteixes la visió d'un món rural més dur que la que ens venen dia sí i dia també a la Barcelona del segle XXI. És una obra que comença amb molta força i ho allarga fins a l'hivern, quan explica brillantment la tempesta i la pluja just en començar la segona part. …
He descobert un altre clàssic! Després de llegir «Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres», em van venir al cap «Pedro Páramo» i «Els sots feréstecs». La veritat és queva ser una intuïció, perquè tot i haver-ne sentit sovint el nom no l'havia llegit. Quedava com una d'aquelles lectures clàssiques del segle XIX que te'n deien el nom a l'institut i poca cosa més. I sí, les referències, encara que siguin sobrevingudes hi són: la manera de descriure a través de les olors, les textures, els colors i la sensació que provoquen als personatges. També comparteixes la visió d'un món rural més dur que la que ens venen dia sí i dia també a la Barcelona del segle XXI. És una obra que comença amb molta força i ho allarga fins a l'hivern, quan explica brillantment la tempesta i la pluja just en començar la segona part. Després fa la sensació que en Raimon Casellas no sabia com acabar-la, deambula una mica fnis acabar-la, però crec que deu ser típic de les històries per entregues, com va ser Els Sots Feréstecs. L'edició ve amb un pròleg d'en Jordi Castellanos. Convertiu-lo en epíleg, hi guanya.
Llegir Vaig donar-te els ulls i vas mirar les tenebres em va fer venir ganes de rellegir Pedro Páramo, ja abans que ella mateixa reconegui haver-se'n inspirat. La nova relectura ha recordat l'antiga, però potser sense el cop de descobrir una història fragmentària inconnexa i, tot i això, amb un fil prim que enllaça diferents històries. Un llibre que trenca l'esquema de presentació-nus-desenllaç, però que a la vegada notes que hi ha els tres punts en algun lloc. Només faltava la calor que converteix els fantasmes en reals i les coses reals en fantasmes per enviar de la nova lectura de Pedro Páramo més enllà de les estones de llegir.
Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per …
És un llibre fantàstic que constata que la Irene Solà té una capacitat innata o treballada (les dues coses em semblen espectaculars) per crear atmosferes i muntar escenes a través del llenguatge que et fa vibrar com pocs llibres et fan vibrar. És un llibre més treballat que el seu famós «Jo Canto i la Muntanya balla», tot i que sospito que les imatges de violència natural i les olors que transmeten no seran del tot agradoses per la majoria de fanàtics del Jo Canto... És un llibre més fosc, amb menys alegria però més arrels i fortalesa.
Les llunes i els calàpets, La mà del jardiner, L'illa dels dòlmens
L'he anat llegint a poc a poc, cada noveŀla al seu temps. És una lectura que requereix concentració i deixar-se portar pel ritme de cada història, semblant i diferent cada llibre.
Damià Bardera Poch ; pròleg de Toni Sala
Àcid i corrosiu alguns punts em recorda a Barthelme, d'altres a Saunders i el toc Caldersià de trobar-se una mà al jardí de casa... oh! m'ho he passat teta!
Fa un repàs històric del concepte nació espanyola i com el fet de la «recerca de la Unitat d'Espanya» es converteix en un leitmotiv de tots els governs des de l'època dels Àustria fins a l'actualitat. La portada fa por i no és un llibre de divulgació especialment «agraït», però de tant en tant m'agrada llegir coses com aquestes.
Jesús Moncada
Els que siguin fans de Camí de Sirga (em sorprèn que no n'hi hagi, però sí, hi ha gent a qui no acaba d'agradar), trobaran allò que fa tant especial Jesús Moncada. El domini de la llengua, de la narració i del prisme a l'hora d'explicar l'anècdota. A més a més, utilitza un ritme diferent, interessant per descriure el crim comès a Mequinensa a finals del segle XIX, obligant al lector a estar atent a tot comentari, insinuació perquè ajuden a conformar l'amalgama de personatges que hi apareixen.
Un estrany i inexplicable fenomen sacseja València. Petits fragments de la ciutat desapareixen i són …
M'encanta la coŀlecció Catxap de Mai Més. Aventures trepidants, directes al gra i amb un punt, ja no de ciència-ficció, sinó de surrealisme. Aquest llibre compleix tots els requisits de la coŀlecció i escrit en valencià!
M'encanta com construeix un collage a partir d'escenes petites, pretesament anodines, però que juntes creen el conjunt d'una ciutat de Barcelona postprocés completament destrossada.
Normalment, soc reticent a llegir utopies perquè en ser societats idealitzades el conflicte es redueix al xoc que produeix al turista i sovint s'arregla de forma civilitzada i raonable, com tocaria en una societat utòpica. Però Estrella Roja em va cridar l'atenció perquè situa la societat a Mart en una època que la literatura de ciència-ficció no estava tan desenvolupada com ara. La noveŀla sembla que serà un reguitzell descripcions de la societat socialista idealitzada a principis del segle XX. Té coses divertides, com descobrir que en molts punts era més «llibertària» que la societat actual pel que fa a matrimoni; o la concepció de la guerra contra la natura que actualment ha quedat relegat al capitalisme i les esquerres han assumit una ideologia més d'equilibri amb la naturalesa. Amb tot això, la noveŀla aguantaria, però fa la sensació que Bogdànov s'adona que amb descriure la societat no n'hi ha …
Normalment, soc reticent a llegir utopies perquè en ser societats idealitzades el conflicte es redueix al xoc que produeix al turista i sovint s'arregla de forma civilitzada i raonable, com tocaria en una societat utòpica. Però Estrella Roja em va cridar l'atenció perquè situa la societat a Mart en una època que la literatura de ciència-ficció no estava tan desenvolupada com ara. La noveŀla sembla que serà un reguitzell descripcions de la societat socialista idealitzada a principis del segle XX. Té coses divertides, com descobrir que en molts punts era més «llibertària» que la societat actual pel que fa a matrimoni; o la concepció de la guerra contra la natura que actualment ha quedat relegat al capitalisme i les esquerres han assumit una ideologia més d'equilibri amb la naturalesa. Amb tot això, la noveŀla aguantaria, però fa la sensació que Bogdànov s'adona que amb descriure la societat no n'hi ha prou i a mig llibre apareixen dos conflictes: Un és un conflicte personal de l'humà Leonid que és captat per fer de pont entre les dues societats, i l'altre és un conflicte més profund de concepte de societat humana terrícola i marciana. Aquests conflictes permeten, des del punt de vista actual, convertir una societat idealitzada en una societat amb més llums i ombres i donen profunditat a la noveŀla. Perquè és una societat millor, però no perfecte, perquè no existeixen les societats perfectes. Per cert, la societat té moltes similituds amb la societat d'Anarres del llibre Els Desposseïts de l'Ursula K. LeGuin. En com treballen, com viuen i com cuiden la mainada. M'agrada quan llibres llunyans s'ajunten.
A vegades pot ser complicat llegir utopies perquè en una utopia no hi ha conflicte i el llibre es converteix en una descripció de bondats impossibles. Utòpiques. Al principi pot semblar que Estrella Roja és així, però sobtadament descobreixes que també hi ha llums i ombres a la societat i això augmenta el valor del llibre a les mans.