Katixa Agirre ; traduït de l'èuscar per Pau Joan Hernàndez
No he llegit gaires noveŀles d'anticipació i té la seva gràcia, sobretot per la barreja amb la vida de Mary Wollstonecraft, que haig de reconèixer que desconeixia. Està ben descrita la manera com aconsegueix una tecnologia arribar a tot arreu (una mica com ho va fer Internet al seu moment) i alguns debats sobre el sexe i el gènere que podrien despertar els móns virtuals i mixtes.
Per passar l'estona, molt bé.
Em pica la curiositat això de la matemàtica de la història. Ja de fa temps, de quan vaig llegir la trilogia de la Fundació. Aquí en Francesc Pujols comença prologant l'Alexandre Deulofeu, però ho acaba portant al seu terreny i a parlar d'ell i el seu sistema, així que seguim sense tenir clara què és la Matemàtica de la Història.
Els curadors i editors sí que s'encarreguen de contextualitzar-ho i augmenten la curiositat... però en Pujols ho esguerra, trobo, parlant més d'ell mateix que de la Matemàtica de la Història. Així i tot és un punt de partida interessant per entrar als dos personatges. Alexandre Deulofeu i Francesc Pujols.
Divertidíssimes versions alternatives de la vida de Jesús. Sobretot l'escena on Jesús i Judes Iscariot s'enfronten a una batalla volant que recorda a les de Bola de Drac.
Un mercader segresta una dama amb una nau i uns pocs mariners. Una tempesta els …
Com a la majoria d'utopies, la història comença forta, amb el canvi d'un món a un altre, però s'encalla ràpidament en les descripcions d'aquest nou món tan perfecte. L'autora, del segle XVII, se n'adona i afegeix un parell de situacions crítiques cap als dos terços del llibre que el fan molt més interessant que el repàs d'aquest món perfecte que és el món resplendent.
Efectivament, sorprèn per alguns pensaments que anomenaríem de feminisme modern, venint del segle XVII, i en canvi, destiŀla un pòsit d'imperialisme britànic que tot just despuntava...
Interessant el conjunt.
Del mar, en realitat, en sabem ben poca cosa. En la seva immensitat hi caben …
Una lectura força lleugera, ràpida i ben travada. Aquí explica una mica la seva pròpia vida, barrejada amb les històries de mariners i aventurers de mar tot lligant-ho a través del descobriment dels calamars gegants. També hi afegim una apologia de narrar històries, de fer cas a la gent que viu una vida teŀlúrica i un polsim d'advertiment sobre el canvi climàtic.
M'ha servit sobretot per tornar a connectar amb històries ben narrades que sense necessitat de voler ser res de l'altre món acaben essent més del que buscaves.
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat.
A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest …
Després de llegir Solo de Viola tenia clar que quan La segona perifèria tragués el següent llibre d'Antoine Volodine faria peregrinació fins a on fos per aconseguir-lo. En Miquel Adam, quan li vaig dir, em va respondre: «alerta, Solo de Viola és l'entrada al postexotisme. Això és postexotisme pur, en vena». I sí, tenia raó. Allò encara és reconeixible, això és una brutalitat.
A mi m'ha recordat vagament a Ariadna al laberint grotesc: el reguitzell de narracions curtes que entrelliguen personatges en un món simbòlic que tu, com a lector, tens la temptació d'interpretar, d'anar rascant... Aquí, però, el poble no és una bella Sinera d'infantesa, sinó un món post-post-apocalíptic amb velles immortals enfrontades al capitalisme, herois que són ninos de drap i un món enfonsat a la misèria i destrucció on tothom fa la viu-viu. No acabes d'entreveure quina de totes les possibles capes és la real en aquest món: un somni? un viatger? un llibre?
M'encanta, sobretot la manera com té de passar de la tercera persona a la primera: comença en primera persona, sense dir qui és, i de cop a mitja narració diu: «i quan parlo de jo, em refereixo, sobretot a NOM i COGNOM» i passa a alternar primera i tercera o torna a la primera o directament a la tercera amb els NOM I COGNOM. Què és aquest sobretot?!
Infernal, brutal i brillant.
Al final jo en trec les meves conclusions de com estructurar la noveŀla i la història. Com suggereix l'autor del pròleg, possiblement hi ha una lectura alternativa, canviant l'ordre dels capítols. No ho he provat, però no m'estranyaria.
Poden un grapat de personatges que viuen separats per cinc segles estar lligats per una …
M'ha encantat El mar de la tranquil·litat, ben plantejada l'estructura i ben executada. No s'assembla gaire, però m'ha fet pensar en Així es perd la guerra del temps i Farishta d'en Marc Pastor, pel punt àlgid final.
No recordava gran cosa d'Ariadna al laberint grotesc. Que eren contes curts, entrelligats entre ells i que l'Espriu no ens ensenyava històries diferents de les del Gran Poeta Nacional Català de l'època convergent que tenia al cap. Però en començar-los ja he tingut la imatge d'una excursió de muntanya, aquelles que vas fent de tant en tant, sempre la mateixa, sempre diferents. Ariadna al laberint grotesc és un laberint, on en cada conte hi ha un tros d'ell mateix i alguna cosa que el connecta amb els altres que compon un camí intricat i mig ocult, és a dir, laberíntic. El grotesc no cal ni que l'esmenti, hi ha en molts d'aquests contes històries bèsties, brutals, ferotges amb un puntet irònic que ho converteix en grotesc.
En una discussió amb valencians sobre l'edició al principat i els accents algú va recordar que Michelíada utilitzava diferents dialectes per fer parlar als protagonistes. A mig estiu, llegint en Ramon Mas i l'Inventari d'Afinitats, va reaparèixer la noveŀla com una de les més interessants que ha llegit. Confio en aquestes coses, així que el meu ull va dir que tocava rellegir Michelíada.
Al seu moment m'havia agradat moderadament. Al principi era interessant això dels múltiples dialectes, però potser se'm va fer llarga. Res d'això ha passat amb aquesta relectura. Vuit anys després i havent llegit la Ilíada l'he gaudit molt més.
Potser no cal haver-se llegit la Ilíada, però sí ser conscient com és el poema: El poema parla de l'Ira d'Aquiles i la guerra, i aquesta història, amb tots els paraŀlelismes de la Ilíada, parla de la colera d'en Michelin i la guerra al segle XXII. Un cop …
En una discussió amb valencians sobre l'edició al principat i els accents algú va recordar que Michelíada utilitzava diferents dialectes per fer parlar als protagonistes. A mig estiu, llegint en Ramon Mas i l'Inventari d'Afinitats, va reaparèixer la noveŀla com una de les més interessants que ha llegit. Confio en aquestes coses, així que el meu ull va dir que tocava rellegir Michelíada.
Al seu moment m'havia agradat moderadament. Al principi era interessant això dels múltiples dialectes, però potser se'm va fer llarga. Res d'això ha passat amb aquesta relectura. Vuit anys després i havent llegit la Ilíada l'he gaudit molt més.
Potser no cal haver-se llegit la Ilíada, però sí ser conscient com és el poema: El poema parla de l'Ira d'Aquiles i la guerra, i aquesta història, amb tots els paraŀlelismes de la Ilíada, parla de la colera d'en Michelin i la guerra al segle XXII. Un cop tens aquestes premisses, a gaudir: llenguatge, estructura i ciència ficció a l'estil Starship Troppers.
No és una lectura per tots els públics, però és una noveŀla de culte.
Abans que es reivindiqués això d'escriure sense seguir els tres actes: presentació-nus-desenllaç, Mercè Rodoreda ja havia escrit Jardí vora el mar. Veiem 6 estius d'una família a través dels ulls del jardiner que els cuida la casa. Aquest narrador-testimoni, opinador, però receŀlós de donar-ne la informació és fantàstic.
Relectura d'Aigües Encantades. De tant en tant va bé recordar d'on venen les dèries d'un mateix. Llegit l'any 2023 hi he vist més un aŀlegat en contra del masclisme i el patriarcat religiós que la batalla entre tradició i modernitat de l'altra vegada. Curiós.
Un llibre que m'ha sorprès. En Lluís Solà, a l'epíleg diu que és poesia. Sí? No. No t'ho sabria dir. Té càrrega poètica, tot i que és prosa, això sí. I potser és millor així, sense la poesia seria difícil digerir el camp de concentració d'Argelers.
Mentides sobre la mort és la lectura adequada per una setmana calorosa d'estiu. Dues novel·les curtes entre terror i supervivència que et fan ser aquí i allà a la vegada.
La primera, una història de zombi ciberpunk amb un punt psicodèlic 👌. La segona té un polsim de Lovecraft interessant.
El llibre l'ha editat Chronos i traduït per Anna Llisterri.
Tres coses terribles passen en un sol dia. L’Essun, una dona que viu una vida …
No sé què em tirava enrere d'aquest llibre. Bé, sí que sé què em tirava enrere, l'edició en tapa dura, però era una bajanada. És un llibre de ciència-ficció a l'altura dels grans clàssics. A dins de llibre hi ressonen els grans escriptors del gènere (així a primer cop d'ull sobretot Le Guin i Herbert), però aconsegueix crear patrons nous i un univers propi coherent i diferent de tots ells. En ser el primer de tota una sèrie no té un final tancat, però obre molt bé el camí a les continuacions.
He descobert un altre clàssic! Després de llegir «Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres», em van venir al cap «Pedro Páramo» i «Els sots feréstecs». La veritat és queva ser una intuïció, perquè tot i haver-ne sentit sovint el nom no l'havia llegit. Quedava com una d'aquelles lectures clàssiques del segle XIX que te'n deien el nom a l'institut i poca cosa més. I sí, les referències, encara que siguin sobrevingudes hi són: la manera de descriure a través de les olors, les textures, els colors i la sensació que provoquen als personatges. També comparteixes la visió d'un món rural més dur que la que ens venen dia sí i dia també a la Barcelona del segle XXI.
És una obra que comença amb molta força i ho allarga fins a l'hivern, quan explica brillantment la tempesta i la pluja just en començar la segona part. …
He descobert un altre clàssic! Després de llegir «Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres», em van venir al cap «Pedro Páramo» i «Els sots feréstecs». La veritat és queva ser una intuïció, perquè tot i haver-ne sentit sovint el nom no l'havia llegit. Quedava com una d'aquelles lectures clàssiques del segle XIX que te'n deien el nom a l'institut i poca cosa més. I sí, les referències, encara que siguin sobrevingudes hi són: la manera de descriure a través de les olors, les textures, els colors i la sensació que provoquen als personatges. També comparteixes la visió d'un món rural més dur que la que ens venen dia sí i dia també a la Barcelona del segle XXI.
És una obra que comença amb molta força i ho allarga fins a l'hivern, quan explica brillantment la tempesta i la pluja just en començar la segona part. Després fa la sensació que en Raimon Casellas no sabia com acabar-la, deambula una mica fnis acabar-la, però crec que deu ser típic de les històries per entregues, com va ser Els Sots Feréstecs.
L'edició ve amb un pròleg d'en Jordi Castellanos. Convertiu-lo en epíleg, hi guanya.
