Llegir Vaig donar-te els ulls i vas mirar les tenebres em va fer venir ganes de rellegir Pedro Páramo, ja abans que ella mateixa reconegui haver-se'n inspirat. La nova relectura ha recordat l'antiga, però potser sense el cop de descobrir una història fragmentària inconnexa i, tot i això, amb un fil prim que enllaça diferents històries. Un llibre que trenca l'esquema de presentació-nus-desenllaç, però que a la vegada notes que hi ha els tres punts en algun lloc.
Només faltava la calor que converteix els fantasmes en reals i les coses reals en fantasmes per enviar de la nova lectura de Pedro Páramo més enllà de les estones de llegir.
Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per …
És un llibre fantàstic que constata que la Irene Solà té una capacitat innata o treballada (les dues coses em semblen espectaculars) per crear atmosferes i muntar escenes a través del llenguatge que et fa vibrar com pocs llibres et fan vibrar.
És un llibre més treballat que el seu famós «Jo Canto i la Muntanya balla», tot i que sospito que les imatges de violència natural i les olors que transmeten no seran del tot agradoses per la majoria de fanàtics del Jo Canto... És un llibre més fosc, amb menys alegria però més arrels i fortalesa.
Les llunes i els calàpets, La mà del jardiner, L'illa dels dòlmens
L'he anat llegint a poc a poc, cada noveŀla al seu temps. És una lectura que requereix concentració i deixar-se portar pel ritme de cada història, semblant i diferent cada llibre.
Àcid i corrosiu alguns punts em recorda a Barthelme, d'altres a Saunders i el toc Caldersià de trobar-se una mà al jardí de casa... oh! m'ho he passat teta!
Fa un repàs històric del concepte nació espanyola i com el fet de la «recerca de la Unitat d'Espanya» es converteix en un leitmotiv de tots els governs des de l'època dels Àustria fins a l'actualitat. La portada fa por i no és un llibre de divulgació especialment «agraït», però de tant en tant m'agrada llegir coses com aquestes.
Els que siguin fans de Camí de Sirga (em sorprèn que no n'hi hagi, però sí, hi ha gent a qui no acaba d'agradar), trobaran allò que fa tant especial Jesús Moncada. El domini de la llengua, de la narració i del prisme a l'hora d'explicar l'anècdota. A més a més, utilitza un ritme diferent, interessant per descriure el crim comès a Mequinensa a finals del segle XIX, obligant al lector a estar atent a tot comentari, insinuació perquè ajuden a conformar l'amalgama de personatges que hi apareixen.
Un estrany i inexplicable fenomen sacseja València. Petits fragments de la ciutat desapareixen i són …
M'encanta la coŀlecció Catxap de Mai Més. Aventures trepidants, directes al gra i amb un punt, ja no de ciència-ficció, sinó de surrealisme. Aquest llibre compleix tots els requisits de la coŀlecció i escrit en valencià!
M'encanta com construeix un collage a partir d'escenes petites, pretesament anodines, però que juntes creen el conjunt d'una ciutat de Barcelona postprocés completament destrossada.
Normalment, soc reticent a llegir utopies perquè en ser societats idealitzades el conflicte es redueix al xoc que produeix al turista i sovint s'arregla de forma civilitzada i raonable, com tocaria en una societat utòpica. Però Estrella Roja em va cridar l'atenció perquè situa la societat a Mart en una època que la literatura de ciència-ficció no estava tan desenvolupada com ara.
La noveŀla sembla que serà un reguitzell descripcions de la societat socialista idealitzada a principis del segle XX. Té coses divertides, com descobrir que en molts punts era més «llibertària» que la societat actual pel que fa a matrimoni; o la concepció de la guerra contra la natura que actualment ha quedat relegat al capitalisme i les esquerres han assumit una ideologia més d'equilibri amb la naturalesa.
Amb tot això, la noveŀla aguantaria, però fa la sensació que Bogdànov s'adona que amb descriure la societat no n'hi ha …
Normalment, soc reticent a llegir utopies perquè en ser societats idealitzades el conflicte es redueix al xoc que produeix al turista i sovint s'arregla de forma civilitzada i raonable, com tocaria en una societat utòpica. Però Estrella Roja em va cridar l'atenció perquè situa la societat a Mart en una època que la literatura de ciència-ficció no estava tan desenvolupada com ara.
La noveŀla sembla que serà un reguitzell descripcions de la societat socialista idealitzada a principis del segle XX. Té coses divertides, com descobrir que en molts punts era més «llibertària» que la societat actual pel que fa a matrimoni; o la concepció de la guerra contra la natura que actualment ha quedat relegat al capitalisme i les esquerres han assumit una ideologia més d'equilibri amb la naturalesa.
Amb tot això, la noveŀla aguantaria, però fa la sensació que Bogdànov s'adona que amb descriure la societat no n'hi ha prou i a mig llibre apareixen dos conflictes: Un és un conflicte personal de l'humà Leonid que és captat per fer de pont entre les dues societats, i l'altre és un conflicte més profund de concepte de societat humana terrícola i marciana. Aquests conflictes permeten, des del punt de vista actual, convertir una societat idealitzada en una societat amb més llums i ombres i donen profunditat a la noveŀla. Perquè és una societat millor, però no perfecte, perquè no existeixen les societats perfectes.
Per cert, la societat té moltes similituds amb la societat d'Anarres del llibre Els Desposseïts de l'Ursula K. LeGuin. En com treballen, com viuen i com cuiden la mainada. M'agrada quan llibres llunyans s'ajunten.
A vegades pot ser complicat llegir utopies perquè en una utopia no hi ha conflicte i el llibre es converteix en una descripció de bondats impossibles. Utòpiques. Al principi pot semblar que Estrella Roja és així, però sobtadament descobreixes que també hi ha llums i ombres a la societat i això augmenta el valor del llibre a les mans.
Podem redescobrir Ruyra? Aquest volum convida a fer un recorregut per l’imaginari narratiu de l’escriptor, …
Aquest text és un llibre en brut de Ruyra. En ell s'hi poden trobar relats i esbossos de textos que ens mostren les bases, les idees i els fonaments del que va ser l'escriptor. A mi, personalment sempre m'ha captivat la seva trempera lingüística, com és capaç de narrar i descriure sense perdre el ritme i explicar-te els fenòmens de la naturalesa de forma tan intensa i precisa.
Tinc predilecció pels llibres de literatura russa i aquest n'és un. Em fascinen els autors russos, la seva capacitat per parlar d'ells a la vegada que parlen de Rússia i del món. De com les coses petites de què parlen són de fet universals. La Xènia, a més a més ho fa doblement: com destil·la la universalització de la seva anècdota i a la vegada ens parla de com ho fan els autors russos. Un llibre brillant.
La serra de tramuntana s'enlaira cel amunt i al lloc on era hi deixa un solar que ràpidament les forces vives de l'illa volen aprofitar ràpidament. El llibre podria ser una història de ciència-ficció o fantasia en un món realista, però s'embranca a descriure la mort d'una generació d'illencs que per bé i per mal han sigut protagonistes secundaris d'aquests canvis determinants a Mallorca. No deixa gaire ningú dret i probablement ningú s'ho mereixeria.
Gabrielle Zevin ; traducció de l'anglès d'Ernest Riera
Juga i gaudeix
No rating
És un llibre, com diu a la portada, «Una declaració d'amor a la vida.» que funciona pausadament, tranquiŀlament, amb tendresa pels seus personatges i que et fa sentir segur, que per més que pateixin, no pot acabar malament. Com en un videojoc, saps, des del principi, que al final, guanyes, signifiqui el que signifiqui això. om en un videojoc, saps que al final guanyes, signifiqui el que signifiqui això i et permet relaxar-te i gaudir de la resta: la fotografia d'un moment molt important per la creació i consolidació dels videojocs com a art i producte comercial a la vegada. Els anys 90 del segle XX van marcar com evolucionarien i quins dilemes morals produirien els videojocs, sempre amagats a l'ombra d'una societat que no els entenia, però que ells, els pioners, tenien clar què feien.
Però no només això. L'autora, hàbil i ambiciosa intenta traslladar l'ambient de cada videojoc …
És un llibre, com diu a la portada, «Una declaració d'amor a la vida.» que funciona pausadament, tranquiŀlament, amb tendresa pels seus personatges i que et fa sentir segur, que per més que pateixin, no pot acabar malament. Com en un videojoc, saps, des del principi, que al final, guanyes, signifiqui el que signifiqui això. om en un videojoc, saps que al final guanyes, signifiqui el que signifiqui això i et permet relaxar-te i gaudir de la resta: la fotografia d'un moment molt important per la creació i consolidació dels videojocs com a art i producte comercial a la vegada. Els anys 90 del segle XX van marcar com evolucionarien i quins dilemes morals produirien els videojocs, sempre amagats a l'ombra d'una societat que no els entenia, però que ells, els pioners, tenien clar què feien.
Però no només això. L'autora, hàbil i ambiciosa intenta traslladar l'ambient de cada videojoc que dissenyen els seus personatges a la noveŀla i se'n surt prou bé. En tot moment tens aquella sensació de diversió del videojoc, de fugida endavant: Demà, i demà, i demà.
El joc conté pinzellades d'assaig sobre videojocs i societat, sobre tecnologia, etc. Es nota que coneix bé el mundillo, tot i que segurament no en forma part directament.
A part d'això m'ha fet molta enveja, sobretot per haver-se inventat els jocs que a ella li hauria agradat jugar. Solutions, EmilyBlaster, Ichigo, Both Sides... son jocs que es nota que l'autora s'ha divertit descrivint-los, donant-los forma i fent que la gent hi jugués. I a mi, que la meva vocació frustrada és guionista de videojocs, només podia sentir enveja per algú que ha escrit els jocs que volia jugar i hi ha jugat, encara que fos imaginàriament per muntar un món com aquest.
Vindria a ser un «don't look up» a la catalana. El cataclisme mundial, aquí és local, a Barcelona, on hi ha una plaga de porcs senglars que ataca la ciutat. Tot barrejat amb un toc bíblic, mig assagístic, que hi s'hi enganxa bé.
