Els contes d'en George Saunders sempre han aconseguit sacsejar-me: Per l'estil, per la temàtica, per la mateixa narració. Des dels primers que vaig llegir a Pastoràlia, Seccessiolància pel pedregar, deu de desembre i la noveŀla espectacularment estranya de Lincoln al Bardo. Aquí segueix els mateixos passos dels altres contes, però, potser és que jo ja li he agafat la mesura, potser és que això és, no ha aconseguit sorprendre'm com fins ara. En cap cas dic que no sigui igual de bo que els altres. Llegint-ho hi veig allò que em va enamorar als altres llibres i continuen fent-me reflexionar sobre els límits de la literatura i de la societat, però ara, ja és amb algú conegut.