La mort i la primavera és un d'aquells llibres que, un cop llegits, et deixen un regust agredolç a la boca. Dolç perquè el que has llegit t'ha corprès, meravellat i trencat esquemes preconcebuts. I agre perquè et fa la sensació que, com un d'aquells arbres immensos, en prou feines n'has pogut veure les arrels ni les branques. T'adones que només n'has percebut les capes més superficials. Neus Penalba, a qui, pel que explica li va passar el mateix ha escrit aquest assaig per ajudar a aprofundir a la lectura de La mort i la primavera. L'associa amb les tendències artístiques del moment, amb les altres obres de la Rodoreda i amb al simbologia folcklòrica catalana. El plantejament és que La mort i la primavera és en realitat l'obra central de la Rodoreda, el tronc d'on surten les altres. Un llibre intens i complicat, Fam als ulls, ciment a la boca, però em sembla que necessari per a tots els que vam rebre el xoc de La mort i la primavera i el volem entendre.