Reviews and Comments

Llegint Cavall, atleta, ocell em fa la sensació que els llibres de Manuel Baixauli formen una espiral, cada cop més interior, ple de referències creuades i aprofundint en el seu univers oníric. Això afegeix una capa de lectura més als seus llibres, normalment ja complexos per si sols, però amb aquella facilitat de lectura que enamora des de l'Home manuscrit.

Segueix l'estil proposat a Nicolau, però aquest cop a l'edat mitjana, amb més llegendes tradicionals catalanes. La barreja de faula, llegenda i edat mitjana és interessant, sobretot per la visió del segle XXI de la violència masculina.

D'aquelles noveŀles que t'empasses amb una nit. Acció pura enmig d'una comarca inventada de Catalunya, ben divertida, amb el punt just de mala bava que sempre és d'agrair. Sorprèn com pot combinar expressions gens normatives amb frases ben trenades i és una pena que hagi decidit fer la seva carrera als EUA i en anglès. Fa un temps el van entrevistar i es va queixar que en català hi havia poques històries d'aquest estil. Jo diria que té raó a mitges: vas trobant noveŀles així si rasques, però els mitjans oficials les ignoren. Els lectors no ho haurien de fer.

És un autor diferent, a mig camí entre el grunge i la psicodèlia. Tan i pots trobar la cruesa del primer com els colors i els traços del segon. Fa un retrat interessant de la masculinitat i de la banalitat del món, sobretot des d'un Israel diferent del que ens planten a les notícies.

Seguim aquest recorregut de Mercè Rodoreda. Com el seu nom indica és un trencadís de personatges que van explicant l'evolució de la Torre Valldaura a cavall entre el segle XIX i XX, fins a la post guerra. Sembla que en aquesta noveŀla vulgui acabar posant-hi totes les eines que ha adquirit i llimat durant els anys d'escriptora i demostrar de què era capaç.

Un bon final per la trilogia de la Terra fragmentada. Aprofita les estructures literàries del primer i segon llibre, però ja no necessita mostrar-te el món i va de cara a barraca per tancar la història i explicar-te tot el que et podries preguntar. Aconsegueix allò tan complicat de deixar-ho tot prou tancat però sense semblar massa perfecte.

Fantàstic retrat de Girona a través de personatges als marges de la ciutat. De Girona sempre se'n retrata el decorat i el posat estirat dels seus habitants. Aquí el decorat és més del dia a dia i els seus habitants són els que marquen els límits de la ciutat, els interessants.

Aquest llibre és com una dansa en dos temps: per un costat l'esclavatge al sud dels estats-units lent i pesat. Dur. I per l'altre els esperits que habiten la Terra, volubles, lluminosos i lliures. La confluència entre aquestes dues realitats formen el llibre que tan bon punt s'alça poètic sense acabar de perdre l'àncora al món real.

Un conte amb profunditat de noveŀla. A mig camí entre el fantasiós, el mite i la faula clàssica.

Mercè Rodoreda és una autora que dur la càrrega de ser un clàssic dels instituts. Amb quatre pinzellades de la plaça del diamant o mirall trencat els adolescents es fan una idea de què és Mercè Rodoreda i acaba amb l'etiqueta de «literatura femenina». Jo personalment no he connectat gaire amb la Plaça del Diamant. Aquest caràcter innocent, ratllant l'estúpid de la Colometa quan es casa amb en Quimet em fa posar nerviós i no hi empatitzo gens. Amb això no vull dir que no valgui la pena, tot el tros de la guerra des de Barcelona és corprenedor. Entenc per què és un clàssic de la literatura catalana i universal i s'ha de llegir. Però de tot el que he llegit de Rodoreda és el que encaixa més amb la idea preconcebuda que te'n fas.

La Núria Cadenes té una forma molt singular i reconeixible d'escriptura. Però aconsegueix que mai semblin llibres repetits gràcies a mostrar-nos les diferents facetes d'un personatge a través d'un trencadís fet de com el veu i com el viu molta gent del seu voltant.

Si interessa Roma i sou fans de Jo, Clàudi aquest és el vostre llibre. Si sou uns enamorats de com escriu la Núria Cadenes, també.

En Marc Pastor no és un rara-avis, com diu la biografia, en realitat és un avançat. Part, alguna part, d'aquest boom de la fantasia i ciència ficció en català és gràcies a ell. En aquesta història torna al cicle de «La Companyia» com Bioko i Farishta. Tot i això les noveŀles, es poden llegir independentment, i la història comuna es va desenvolupant a poc a poc de forma tangencial a la narració. Jo potser voldria que aquesta història comuna prengués més força, però haurem d'esperar a la pròxima noveŀla per veure què!

Ja havia llegit els contes de El poeta i altres contes, però cap dels anteriors. Ha servit per reafirmar que en Vicenç Pagès Jordà és un tòtem per mi, amb grans històries que ressonen fortament.

Els primers relats són com un blues de Chicago. Sents la música ben estructurada, constant, comprensible, però a la vegada desborda d'emoció, una finestra a un caos interior que és llum i foscor a la vegada. Analític i emocional, com el títol de la tesi de Victor Lazarus a la nouvelle final que dona títol al recull: ardor i ironia. És un llibre que blasma i s'enorgulleix a parts iguals de la cultura jueva de la qual forma part; també de la família, de la classe treballadora encarada als barris pobres i negres de Chicago, de la maternitat, la solitud, etc. Un llibre complex que sembla senzill.

És una lectura recomanadíssima. Molt original estilísticament, amb canvis de punts de vista entrecreuats, combinant descripcions i diàlegs amb reflexions personals. Fantàstic. D'aquells llibres que s'aprèn llegint-los. I a part d'això, la temàtica, el concepte de colonialisme, de colònia i la decadència d'una cultura a través de la seva llengua i de la seva gent. Molt bona la balança entre l'anglès colonialista pragmàtic i el francès, anticolonialista aparent i com fan del poble el seu camp de batalla per les guerres d'ego.

I el rerefons dels Troubles.

He quedat ben tocat.