He descobert un altre clàssic! Després de llegir «Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres», em van venir al cap «Pedro Páramo» i «Els sots feréstecs». La veritat és queva ser una intuïció, perquè tot i haver-ne sentit sovint el nom no l'havia llegit. Quedava com una d'aquelles lectures clàssiques del segle XIX que te'n deien el nom a l'institut i poca cosa més. I sí, les referències, encara que siguin sobrevingudes hi són: la manera de descriure a través de les olors, les textures, els colors i la sensació que provoquen als personatges. També comparteixes la visió d'un món rural més dur que la que ens venen dia sí i dia també a la Barcelona del segle XXI. És una obra que comença amb molta força i ho allarga fins a l'hivern, quan explica brillantment la tempesta i la pluja just en començar la segona part. Després fa la sensació que en Raimon Casellas no sabia com acabar-la, deambula una mica fnis acabar-la, però crec que deu ser típic de les històries per entregues, com va ser Els Sots Feréstecs. L'edició ve amb un pròleg d'en Jordi Castellanos. Convertiu-lo en epíleg, hi guanya.