User Profile

Aquesta és una novel·la on s’explica el descobriment del món adult d’una noia, la Severina que va passar la infància i primera joventut en una casa enmig d’una carretera solitària de l’Empordà allà pels anys cinquanta del segle passat. En aquella dura postguerra els pares la mantenien mig aïllada de la resta de criatures de la seva edat i només es relacionava amb adults, els pares i el veí de sota, en Lòpez. El pare feia de representant i passava llargues temporades fora de casa durant les quals la mare s’encarregava de l’educació de la filla, però quan tornava tenien llargues converses críptiques amb la dona de les quals, la nena, no entenia pràcticament res. Més endavant, quan ja es fa més gran la noia comença a entreveure que darreres les absències del pare i les converses estranyes hi ha d’haver algun tipus de militància política clandestina sobre la qual no es pot parlar obertament.

Quan la Severina es queda òrfena de mare i pare i acaba els estudis de magisteri es proposa començar una nova vida en un poble on nevi, hi tingui una casa pròpia i es pugui integrar en la comunitat. Per això demana destí a Dusa, un poble perdut a les muntanyes de l’Alta Ribagorça que pensa serà ideal pel seu propòsit. La realitat, tanmateix, és dura i les coses no aniran com ella tenia pensat. Si bé és cert que aconsegueix que li donin la clau de la casa del mestre i pugui pujar fins als cims nevats, les relacions humanes no van en el sentit desitjat. Hi ha un personatge, en Simeó —la Bèstia que li diu ella— que és un referent pel despertar de l’erotisme de la noia tot i que tot passa dins el seu cap.

Les relacions amb la gent del poble, les enraonies sobre ella i en Simeó, les relacions amb les altres mestres dels pobles veïns, tot plegat fa prendre una decisió dràstica a la Severina. Acaba el llibre amb una petita segona part que té lloc 57 anys després i on s’aclareix i desvetlla el passat de la Severina, sos pares, el Lòpez i tota la resta. Un final que, tot i ser predictible, deixa un gustet amarg a la boca.

Una molt bona novel·la d’Imma Monsó que ens introdueix en la ment de la protagonista i fa reviure els fets d’una postguerra i un franquisme gris i molt dur.

El subtítol d’aquesta entrada, El llenguatge és un arc que no aconsegueix fer diana, és una afirmació de l’autora Han Kang i és la base d’aquest llibre perquè els dos personatges pivoten al voltant del llenguatge. La protagonista femenina és una dona que ha perdut la capacitat de parlar arran de la pèrdua de la seva mare i de la custòdia del seu fill i, per mirar de recuperar la paraula, s’apunta a classes de grec clàssic. El professor és un home que està perdent irremeiablement la vista, però lluita contra la seva malaltia fent allò que sap fer millor: donar classes de grec clàssic.

La novel·la ens planteja les històries dels dos protagonistes per separat i després veiem com convergeixen en un encontre tendre on s’uneixen els dos destins fràgils. És un llibre curtet que avança a poc a poc recreant-se en els pensaments i sentiments dels personatges i amb molt poca acció, tot i que alguna n’hi ha.

Aquest tipus de narrativa oriental queda lluny d’allò a què estem acostumats, però és interessant de descobrir.