User Profile

Apareixien senyals de nerviosisme: em recargolava els cabells amb els dits i, a mesura que el meu gest es feia més compulsiu, un dia, va aparèixer un diàleg:

— Pensaves de debò que suprimir-nos arreglaria les coses?

Els meus cabells no em perdonaven que me'ls hagués rapat feia deu anys.

— Ja n'hem parlat. Em va semblar que allò arreglaria les coses, que rapant-vos faria visible la meva discapacitat.

— Tenies tanta cura de nosaltres i, de la nit al dia, ens vas tallar en mil bocins.

— Volia que se'm veiés l'aparell, que veiessin la dificultat que tenia.

Els cabells van continuar gemegant, de mala lluna:

— Ja veuràs, quan tinguis càncer, com et sabrà greu el que vas fer.

Vaig deixar d'acariciar-los.

Fins i tot rapada al zero, però, no havia canviat res. Malauradament, la comprensió de la meva discapacitat no era proporcional a la visió del meu sonotone.

Vaig tenir la impressió que m'havien deixat allà, sense instruccions, en una societat que exigia de mi, com de tos els ciutadans, que trobés la meva funció i que la portés a terme.

— Les meduses no tenen orelles by Marta Marfany Simó, Adèle Rosenfeld (Page 31)

S'ha d'escriure per amor, pel triomf de sentir que fem alguna cosa des de zero, i el que això ens dona en vitalitat i intel·ligència. Escrivint en català sents aquesta llibertat d'una manera tràgica: no s'hi poden guanyar gaires diners, i la fama local és una bufonada, a més dels reconeixements que poden caure si hom fa bondat o atia les passions políticament adequades. Fet i fet, això allibera molt: l'art per l'art ha acabat sent no només una estètica sinó un imperatiu categòric, una condemna. El que pugui venir a partir del que escrius i publiques haurà de ser benvingut, més per cortesia que per convicció sincera.

— Escriure: instruccions d’ús by Melcior Comes (Biblioteca del Núvol) (Page 50)

Supe entonces, con humildad, con perplejidad, en un arranque de mexicanidad absoluta, que estábamos gobernados por el azar y que en esa tormenta todos nos ahogaríamos, y supe que sólo los más astutos, no yo ciertamente, iban a mantenerse a flote un poco más de tiempo.

— Los detectives salvajes by Roberto Bolaño (Colección Compactos -- 232) (Page 383)

(...) Ya hemos mencionado a Kafka varias veces en este libro. De no ser por la traición y el empeño de Max Brod, su nombre habría caído en el olvido. ¿Cuántos kafkas sin maxbrods habremos dejado en el camino? Minimizar el papel de la suerte en la configuración del cánon cultural me parece una enorme ingenuidad. Minimizar el papel de la suerte en nuestra existencia me parece un ejercicio de soberbia que suelen llevar a cabo los más favorecidos por ella.

— Tinta invisible by Javier Peña (Page 225)